Category Archives: Cultura Clàssica 3r

Noms de déus a la sèrie Mazinger Z

Hola a tots els aràcnids i aràcnides!. Avui us vinc a parlar d’una sèrie que de ben segur la majoria coneixereu: Mazinger Z. Aquests dibuixos tan mundialment famosos del dibuixant i guionista Gō Nagai van ser un autèntic bum en la dècada dels anys 80 fins a l’actualitat.

Tot i que és una sèrie que personalment no segueixo, igualment vaig cercar informació. La meva sorpresa va arribar quan vaig descobrir que molts dels robots de la sèrie posseïen noms de déus mitològics.

Us he preparat un Prezi amb tots els personatges que he trobat. Si en trobeu més, no dubteu a enllaçar-los en comentari.

 

Empòrion l’ Atenes catalana

La ciutat d’Empúries, situada a l’Alt Empordà concretament al golf de Roses, és una ciutat on tant romans com grecs van deixar una gran impremta amb restes que encara avui dia es conserven. A partir d’aquestes podem conèixer una mica més com era la ciutat durant el període d’expansió de la cultura grega i romana.

Els grecs van fundar ciutats al llarg de la Mediterrània des del segle VIII fins al VI aC. La colonització grega, no tenia res a veure amb el colonialisme del segle XIX, en què hi havia una submissió de la colònia a la metròpoli. La colonització grega consistia en l’emigració de petits grups de ciutadans que buscaven noves terres on poder comerciar i noves àrees on poder instal·lar-se.

Aquesta escullera va ser construïda poc després de l’arribada dels romans degut a la intensificació del tràfic comercial.

La colònia dEmpòrionactualment Empúries, és la colònia grega més ben conservada i més coneguda de la península Ibèrica.

Com ja hem dit, els grecs van colonitzar gran part de la Mediterrània occidental i en concret Empúries va ser colonitzada cap al 600 aC pels foceus. Focea era una ciutat jònica, on la seva població es dedicava principalment a l’explotació del mar i al comerç marítim (emporia). Abans de l’arribada d’aquests, Empúries estava habitada pels anomenats indígets, poblacions bàrbares del final de l’edat de bronze que tenien una cultura pròpia.

Un cop colonitzada la ciutat, els grecs van dur a terme un fort desenvolupament urbanístic fins que va esdevenir una autèntica polis. Es regia per una oligarquia dels primers fundadors i probablement per un sistema democràtic. La ciutat va passar a anomenar-se Empòrion (mercat) i estava delimitada per una gran muralla.

Aquesta muralla formava part del sistema defensiu de la ciutat.

També, com a totes les polis gregues, hi havia l’àgora o plaça central on s’hi trobava el mercat o stoá i els principals edificis públics. L‘àgora és la plaça pública i el centre de l’activitat política, social i econòmica de la ciutat. La stoá era l’edifici  destinat a les activitats comercials i socials.

Tanmateix, de manera especial, es retia culte a Asclepi, déu de la medicina i dels navegants, al temple d’Asklepíeion.

Els intercanvis comercials van facilitar el creixement progressiu de la ciutat, que durant els segles V i IV a.C va encunyar la seva moneda pròpia, anepigràfica, és a dir, sense inscripció.

A més els grecs  van introduir un nou concepte d’urbanisme, de cultura i de tècnica com per exemple les àmfores del segle III aC que servien per recollir i filtrar l’aigua de la pluja. El vi i l’oli d’oliva van incidir en les formes de relació social i en les dietètiques. També van conèixer la ceràmica feta amb torn, les tècniques de navegació, nous sistemes constructius, noves idees i pensaments, els perfums, les joies, els teixits de qualitat i els productes metal·lúrgics manufacturats.

Durant la segona guerra púnica al segle III aC, la ciutat grega d’Empòrion va mantenir una forta aliança amb la República romana. De mica en mica, els grecs d’Empòrion es van anar romanitzant fins que finalment, entorn al s.I aC, els va ser concedida la ciutadania romana sota un mateix estat jurídic el municipium Emporiae. La integració juridicopolítica dels romans va donar com a resultat un nivell més superficial de ruïnes corresponents a aquests.

Després d’una època d’esplendor, la ciutat va entrar en un període de decadència (s.I) deguda, sobretot, al seu enfonsament comercial, ja que com hem dit era la seva font principal econòmica. Va ser abandonada finalment al segle III en benefici de noves ciutats com Tàrraco, Bàrcino o Gerunda.

Bé, ja hem conegut una mica més sobre la ciutat d’Empòrion i la seva fundació. Sabem que Empúries va ser la porta d’entrada de la civilització grecoromana a la península Ibèrica i que, tot i tenir molt d’èxit a la seva fundació, poc a poc el comerç va anar fracassant a aquesta ciutat i va anar distribuint-se entre les altres grans polis.

I vosaltres, heu anat a la ciutat d’Empòrion? Què ens podeu dir d’aquesta antiga polis grega? Què creieu que diu a la inscripció del mosaic de la sala de banquets? Ja heu llegit aquest article del Fil de les Classiques sobre Empúries ?

Informació extreta del llibre de Grec 2 (M. Capellà), ed Teide. Imatges extretes del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Alma Bergel

Víctor Sànchez

2 BAT Grec

Les joguines dels infants grecs

Regalar joguines als infants es feia i es fa amb la intenció de treure un somriure del rostre del nen. Fer aquesta mena de regals suposava (i encara avui dia) un esforç important de manera que, a diferencia d’ara, els feia més il·lusió. Es seguia, també, la tradició de regalar joguines per Nadal (les Saturnàlia)

Les joguines dels nens grecs eren molt més senzilles que les actuals: nines de ceràmica amb roba de drap i petites representacions de mobles de fusta per les noies, bestioles i carretons amb llança en miniatura pels nois.

Nina grega articulada de ceràmica feta a Tàrent (actualment al Louvre de París)

Aquests eren regals habituals, tot i que no només tenien aquestes joguines, a més, també tenien la típica baldufa per entretenir-se feta de ceràmica. També jugaven amb bales de pedra, ceràmica o metall que tenien formes esfèriques.

Peça de ceràmica amb una il·lustració d’una dona fent girar la baldufa

Bales gregues de pedra

Fins ara he citat les joguines més conegudes i properes a nosaltres, però, hi havia altres jocs que actualment no tenim tan presents, és el cas de Les tabes. Per jugar-hi s’utilitzaven vèrtebres de xai. Utilitzant 5 tabes se’n llencen 4 a l’aire, la cinquena es va llençant a l’aire sense deixar-la caure. Mentre la taba és a l’aire, el jugador recoloca les 4 tabes restants fins passar per totes les cares, si cau a terra passa el torn.

Vèrtebres de xai

Són moltes les joguines que han perdurat fins els nostres dies, no només la baldufa, les nines, les bales, sinó que també el cèrcol o un joc tan tradicional com el io-io.

Peça de ceràmica amb la il·lustració d’un nen jugant amb el io-io

Coneixeu algun altre joguet que encara perduri des de l’antiga Grècia?

Què tenen en comú els matrimonis de l’Antiga Roma amb els actuals?

[youtube]http://youtu.be/LYjDsQKcFNs[/youtube]

MATRIMONI

El matrimoni és una institució social que crea un vincle conjugal entre els seus dos  membres. Té la finalitat de proporcionar protecció mútua, ja sigui per amor o interès. Comprèn  una sèrie d’obligacions i drets que varien depenent de cada societat i del moment històric en el qual ens trobem. El seu origen etimològic és l’expressió matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.

A continuació exposarem les diferències que hi ha entre un matrimoni de l’Antiga Roma i un d’actual.

-MATRIMONI ANTIGA ROMA

La forma de matrimoni (conubium, -i) més antiga és cum manu. En aquesta, la dona un cop es casava, passava a formar part de la família del seu promès i abandonava la seva família biològica.

Més tard, van aparèixer els matrimonis sine manu, els que permetien que l’esposa (uxor, uxoris) tingués una certa autonomia, no depengués completament del marit (maritus, -i) i per tant, pogués seguir formant part de la seva família. Degut a aquesta llibertat per part de les dones, es van anar produint cada cop més divorcis i per tant, la durada del matrimoni era molt més curta.

El pare de la núvia era qui s’encarregava de concertar el matrimoni i decidia com havia de passar la seva filla a la família del noi escollit. Dit això, podem concloure que la dona no tenia ni dret ni vot en aquestes decisions.

Les noies romanes es casaven quan encara eren nenes, (als 12 anys aproximadament), en una cerimònia coneguda com sponsalia. En un dels rituals d’aquesta gran cerimònia, el noi havia de col·locar-li un anell a la núvia al dit anular, ja que creien que sortia un nervi que anava al cor.

Quan la cerimònia s’acabava la núvia acostumava a dir: Ubi tu Gaius, ibi ego Gaia, que vol dir: On tu estiguis marit meu, jo estaré.

·Vestimenta de la núvia a l’Antiga Roma
El dia del casament les portes de la casa de la núvia es decoraven amb flors i llaços de colors. Sobre el cabell pentinat segons la tradició, es feien sis trenes i es col·locava una garlanda de flors i un vel de color taronja (flammeum).
Es cenyia a la cintura amb un cinturó (cingulum) una túnica blanca (tunica recta) que arribava  fins als peus i es posava unes sabates d’un color marronós.

MATRIMONI ACTUAL

El casament d’avui en dia té característiques bastant diferents al de fa temps. Aquest es pot dur a terme de manera civil o religiosa.

En el cas del matrimoni per l’Església, el cura s’encarrega de dictar unes paraules amb les que acaba declarant marit i muller a la parella.

En canvi, quan es fa per via Civil, és el jutge qui declara el nou matrimoni, amb l’aportació d’algunes paraules per part dels nuvis. L’edat legal per contraure matrimoni ha ascendit fins als 16 anys darrerament. Els matrimonis homosexuals son acceptats, encara que no estan del tot ben vists per la societat.

·Vestimenta de la núvia actual

Tradicionalment, el color escollit per aquestes ocasions és el blanc. Ja que significa puresa i pau en els seus sentiments. El vel és un símbol important en aquesta cerimònia. Té un significat religiós, i segons dicta el protocol, la núvia ha de portar la cara tapada amb aquest per protegir la seva puresa i els seus drets com a dona. Però, últimament, a causa de la varietat de maneres de contraure matrimoni l’estil de la vestimenta és cada cop més personal sense necessitat de seguir una sèrie de normes.

Andrea Torrente & Natalia Rubio

4t ESO Llatí opt. 3

La cua de Posidó

A classe de grec vam començar a parlar sobre la història de Jàson i els Argonautes. Aprofitant que som una generació molt visual, vam mirar vídeos sobre el tema. Ens va cridar l’atenció una pel·lícula de l’any 1963 amb uns efectes especials poc impactants per a nosaltres. A banda d’aquests efectes, el vídeo ens preparava una gran sorpresa: el déu del mar, és a dir, Posidó, se’ns presenta com un tritó, cua inclosa!

[youtube]http://youtu.be/bz9OcRHumAg[/youtube]

Alumnes Grec 2n Batxillerat
INS ANTON BUSQUETS I PUNSET

Origen de l’Eneida

Alguna vegada heu sentit a parlar de la guerra de Troia? Segur que sí, i gairebé segur que també n’heu vist la pel·lícula, fins i tot als nostres blogs, han fet diversos articles utilitzant la inventiva i creant un causant del incendi de Troia com aquest, però nosaltres us explicarem la història.

LA GUERRA DE TROIA

Tot va començar amb la celebració del casament de Peleu, un heroi grec, i Tetis, la dea del mar. Tots dos van convidar al banquet de les núpcies tots els déus excepte la dea de la Discòrdia, Eris, la qual, molt molesta per no haver-hi estat convidada, va decidir enviar una poma d’or on hi havia una inscripció que deia: ‘Per a la més bonica d’entre totes les dees’. Aquesta peculiar venjança és la que va donar lloc a l’origen de la guerra de Troia de la següent manera:

Totes les dees, en veure la poma, van començar a barallar-se, perquè totes deien que el fruit anava adreçat a cadascuna d’elles respectivament. En no posar-se d’acord, van demanar a Zeus que decidís qui era la més bonica. Però Zeus no va poder decidir, ja que Hera era la seva dona, i Afrodita i Atena les seves filles, així que va encomanar aquesta feina a Hermes, que va buscar un mortal perquè decidís, ja que ell tampoc volia arriscar-se a triar. El mortal escollit per a aquesta missió va ser Paris, que en aquells temps era un pastor de cabres.

Les deesses, davant Paris, no van deixar de mostrar els seus poders de seducció i finalment totes tres van subornar-lo:
– Hera li va oferir regnar sobre Àsia i Europa.
– Atena li va prometre habilitat militar i fama.
– Afrodita li va proposar entregar-li Helena, la dona més bella del regne Egeu, i la més desitjada per tots els reis, prínceps i herois.

Paris, probablement cansat del bucòlic pastoreig d’ovelles, va triar, sense dubtar-ho ni un segon, l’oferta d’Afrodita. La decisió va fer despertar la ira de les altres dees, que van jurar en silenci rancor etern.

Pocs dies després, Paris va embarcar cap a Grècia en companyia de l’heroi Troià Eneas. El seu destí final va ser Esparta, on Helena residia amb el seu marit, el rei Menelau, germà del poderós Agamèmnon, rei de Micenes. Paris es va allotjar a casa de Menelau i quan aquest va haver de marxar a resoldre uns assumptes rutinaris del govern, Paris va raptar Helena, cosa que va donar lloc a la guerra de Troia.

En la guerra de Troia, la participació dels déus va ser decisiva. Per què en tingueu una petita idea, us farem una breu explicació dels déus dels dos bàndols que van intervenir en la guerra:

DÉUS DEL BÀNDOL TROIÀ

Afrodita: en llatí Venus, és dea de l’amor i la bellesa, filla de Zeus i Dione. Porta com a atributs una petxina, un colom i una poma.

Leto: deessa filla de Ceos i Febe, i mare d’Apol·lo i Diana. El seu equivalent llatí és Latona.

Apol·lo: déu de la bellesa masculina i les belles arts, és fill de Zeus i Leto. El seu equivalent llatí és Apol·lo o Febus i els seus atributs són la lira, fletxes, el Sol i el llor.

Ares: el seu equivalent llatí és Mart, i és déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. Els seus atributs són un casc i armes.

Àrtemis: una de les principals dees, filla de Zeus i Leto. Dea de la caça i el regne animal. Equival a la Diana llatina i els seus atributs són un arc, un buirac, i una mitja lluna creixent.

DÉUS DEL BÀNDOL GREC

Atena: deessa de la saviesa, l’artesania i la guerra estratègica. Va ser una de les majors defensores del bàndol grec en la guerra de Troia. El seu equivalent llatí és Minerva i els seus atributs són una òliba, l’olivera i una ègida.

Hera: Equival a la Juno llatina, i és deessa de l’Olimp, la reina dels déus i també dea del matrimoni, de les dones i del naixement. Esposa de Zeus. Els seus atributs són un paó i una diadema, semblant a una tiara.

Hefest: déu del  foc, del treball dels metalls, de la pedreria i de l’escultura. És fill de Zeus i Hera. El seu equivalent llatí és Vulcà i porta un martell, unes tenalles i una enclusa com atributs.

Hermes: Equival al Mercuri llatí i és el déu missatger i protector del comerç, fill de Zeus. Els seus atributs són unes sandàlies i un barret alat, i un caduceu.

Posidó: déu dels oceans, solia moure’s amb una quadriga transportada per dofins. Estava casat amb Salàcia. Equival al Neptú llatí i porta com a atributs un trident i cavalls.

Algú de vosaltres sabria explicar de quina manera algun dels déus esmentats anteriorment van participar en la guerra?

Aquí us deixem l’enllaç d’un vídeo amb imatges de personatges i moments de la guerra de Troia.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MWzhkLF9-ZM[/youtube]

Tot seguint la numeració de les imatges, sabríeu classificar-les segons si pertanyen al conflicte de la poma, l’Eneida o la Guerra de Troia?

La historia que us hem explicat al principi és la de La Ilíada; una obra d’Homer, que també va compondre L’Odissea, que explica les aventures que pateix l’heroi Odisseu, (Ulisses en llatí) durant el camí de tornada a la seva pàtria després de la guerra. Les dues obres van servir d’inspiració a Virgili per a la seva obra L’Eneida: La Ilíada per als sis primers llibres i L’Odissea per als sis últims.

L’Odissea és una obra protagonitzada per Odisseu, qui ha de marxar de Troia al final de la guerra, arran la intrusió dels grecs a la seva ciutat a través del cavall de fusta.

Per acabar, amb aquest arbre genealògic us ensenyarem els personatges que són propers a Eneas.

(Anna Ferrón)

Anna Ferrón, Mónica Martínez 1.2