Author Archives: Laia Muñoz Osorio

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

[Una habitació ample i majestuosa. Una princesa agenollada al seu llit. Llum de lluna que acarona els seus plors. Medea es lamenta del seu dilema: el seu cor batega per Jàson però el seu cos se’l deu al seu pare Eetes, el rei de la Còlquida. No sap què decidir, se sent sola, com si no pertanyés a ningú…]

 

MEDEA: Oh, desconsolada jo! Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Medea, Herculà

Estimo el pare, a Jàson, per què em fas dubtar?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Per què em fas emmalaltir?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Sento que estic embogint!

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Explica’m a què es deuen aquests plors…

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Qui és aquell que gosa entrar a la meva habitació?

 

CALCÍOPE: Oh Medea, germana enamorada,

ets coneixedora del destí dels meus fills?

Oh Medea, germana enamorada,

només de pensar-ho em fa mal el pit!

Oh Medea, germana enamorada,

saps quina és la solució?

Oh Medea, germana enamorada,

has d’oferir a Jàson el cor.

 

MEDEA: Oh Calcíope, sigues venerada pels déus!

Ara no en tinc cap dubte sobre el que haig de fer…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Quan vaig veure  Jàson, el vaig ignorar sense voler…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Qui és aquella que del meu balcó ve?

 

Medea, Estàbia

LAVÍNIA: Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Eneas no em fa cas. Què vols què faci?

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Vaig casar-me amb ell perquè guanyà la guerra.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Les guerres sempre acaben igual, no valen la pena!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Aquest home mai escarmenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Cada nit amb dues o tres joves es presenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Estic farta de semblar forta i valenta…

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Al precipici m’agradaria fer-li una empenta.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

L’he deixat a casa, me’n vaig, haig de vèncer.

 

MEDEA: Reina Lavínia, quina raó!

Jo no vull quedar-me amb el pare, cruel com un lleó!

Reina Lavínia, quina raó!

Tampoc vull casar-me amb el gallard Jàson!

Reina Lavínia, quina raó!

Jo el que vull és anar a conèixer món!

Reina Lavínia, quina raó!

No parem fins que el cel no es tenyeixi de dol!

 

[Medea i Lavínia baixen pel balcó a través d’una corda i Calcíope desconcertada es planteja el succeït i també salta pel balcó]

 

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí-Grec

 

Locus Amoenus

Aprofitant la tasca del tòpic en llatí, he recuperat un poema que vaig escriure ja fa temps i que crec que coincideix força bé amb el tòpic literari Locus Amoenus.

Aquest llatinisme va ser utilitzat sobretot durant el Renaixement, tot i que troba precedent en la literatura de Virgili, Homer, Teòcrit i Horaci.

Espero que us agradi:

 

Agua, agua cristalina,

¿Adónde te llevan tan bonita?

Agua, agua cristalina,

¿Adónde te llevan tan deprisa?

¡Oh flor, roja flor!

¿Cómo es que desprendes tanto amor?

¡Oh flor, roja flor!

¿Por qué tus pétalos brillan bajo el Sol?

Ven, verde árbol, ven aquí,

enséñame a ser tan robusto como tú.

Ven, verde árbol, ven aquí,

mueve tus ramas, te iluminará la luz.

Canta avecilla, cántame más,

ayúdame a no desafinar.

Canta, avecilla, cántame más,

estiende tus alas y échate a volar.

Bosque, corre, vete, tápate;

una tormenta está a punto de llegar.

Bosque, corre, vete, tápate;

no quiero que ésta te haga llorar.

Bosque, corre, sal, destápate;

una tormenta está a punto de marchar.

Bosque, corre, sal, destápate;

tu bello canto quiero volver a escuchar.

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

La nostra experiència virtual a la ràdio

Ahir dia 9 de maig de 2012, Ràdio Premià de Mar va dedicar l’espai setmanal Escoles als guanyadors dels Premis Sant Jordi 2012.

 

Programa sencer:

Malauradament, nosaltres, la Sara Bernad i la Laia Muñoz, les dues premiades de la Categoria F, no vam poder anar-hi, ja que estàvem d’excursió amb la classe de Grec a fer un taller de cuina grega antiga al mercat de la la Boqueria de Barcelona amb els aràcnids grecs de l’Albéniz.

Llavors la nostra professora de clàssiques, la Margalida, va idear, a l’hora del pati, un muntatge amb les gravacions de les nostres veus llegint els poemes i conte premiats i responent les preguntes corresponents.

Va ser una llàstima que no hi poguéssim anar, ja que ens feia molta il·lusió. Però la veritat, va quedar força bé i encara que no hi vam ser presents, semblava que hi fóssim.

L’experiència de ser premiades ens va omplir d’honor, emoció, gratitut i orgull.  Però el més important no és el premi material, sinó la sensació que has estat tu qui ho ha aconseguit i que has creat un relat, poema, etc. que ha arribat fins al cor d’altres persones. Però el nostre camí com a joves compositores de poemes i contes no ha acabat, al contrari, comença. Estem en una meta amb paranys difícils i enganyosos en una societat que potser els satisfa més un <em> Best Seller </em> ple de morbositats; que un relat que només pretén ser agradable, evadir-se per un moment de la falsetat d’aquest món,  fugir a èpoques i indrets llunyans… On trobar un respir.

En conclusió, per a nosaltres, l’escriptura és un vici indefens que ens ajuda a madurar i reflexionar sobre diferents aspectes de la vida.

 

 

 

Eulàlia (Laia Muñoz Osorio) i Zícora (Sara Bernad Fornier)

1r Batx Grec

Titànic, cent anys d’una tragèdia, més de dos mil d’història

10 d’abril de 1912: El RMS Titanic feia el seu viatge inaugural des de Southampton (Anglaterra) fins a Cherbourg (França), des d’on salparia cap a l’Atlàntic amb destinació a Nova York. El RMS Titanic pertanyia al trio de Transatlàntics Olympic. Si us fixeu tant “Titanic” com “Olympic” fan referència a criatures mitològiques clàssiques per d’aquesta manera donar un toc de majestuositat i refinament.

Milers de persones de diferents classes socials embarcaven en el gran Transatlàntic, alguns simplement per gaudir del creuer, altres amb expectatives de prosperitat a Amèrica.

Eren temps d’inestabilitat política ja que tothom era conscient de que una Guerra s’estava preparant al continent. A més a més de fugir d’un possible conflicte bèl·lic, les famílies obreres també ho feien dels règims majoritàriament autoritaris que oferia Europa. Durant els anys 1870 i 1914, hi va haver un gran èxode europeu que s’instal·là als Estats Units.

La nit del 14 d’abril de 1912, cap a dos quarts de dotze, el Transatlàntic va topar amb l’iceberg que acabaria amb milers de vides. El vaixell portava una velocitat per sobre de la recomenada, per aquest motiu va ser molt difícil esquivar el tros de gel que els amenaçava.

A mitjanit es va donar la mala notícia i deu minuts més tard es va demanar un auxili tot activant l’estat d’emergència.

El RMS Titanic no va poder suportar molt més d’una hora per sobre la gèlida aigua i es calcula que aproximadament cap a dos quarts de tres, ja s’havia enfonsat.

També es comenta que de les 1178 places disponibles en els bots salvavides, només es van ocupar 711 i que el 75% dels passatgers de tercera classe no es van poder salvar. Tot i així es va donar preferència a les dones i els nens, depenent de la seva categoria i classe.

Actualment es diu que van morir 1517 persones (de les 2227 que van embarcar) en aquella nit del 14 al 15 d’abril de 1912 a bord del RMS Titanic.

Creieu que si ara ens trobéssim en aquesta situació, seríem capaços d’ensortir-nos-en?

Trobeu algun paral·lelisme entre el final del RMS Titanic i  el dels Titans?

Peter Paulus Rubens

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

Referents clàssics a “Luces de Bohemia”

Ramón María del Valle-Inclán

A classe de Literatura Castellana, hem estat llegint Luces de Bohemia, de Ramón María del Valle-Inclán. És una obra teatral que està ambientada a principis del segle XX, en plena època modernista, d’inestabilitat política i social, de lluita entre classes socials. L’autor, a través del llibre, ens està donant una visió deformada de la realitat, intensificant els factors més desagradables i miserables d’aquesta. Vet aquí que a mesura que llegíem aquest llibre a classe, em vaig adonar que apareixien forces referents clàssics i vaig decidir fer un apunt a Aracne Fila i Fila.

Aquí us faig una llista per escenes de les referències als clàssics que apareixen a l’obra:

Escena Primera:

·  Su cabeza rizada y ciega, de un gran carácter clásico-arcaico, recuerda los Hermes:

Aquesta descripció pertany al protagonista de l’obra Max Estrella, en ella se l’està comparant amb l’estètica de l’època clàssica i arcaica, a més a més de les imatges que ens han arribat del déu missatger.

· Don Latino de Hispalis:

Aquest personatge és l’íntim amic i acompanyant de Max Estrella. Rep aquest nom perquè es considera un romà de la ciutat d’Hispalis, l’actual Sevilla.

· ¡No le saque usted de los brazos de Morfeo!

Don Latino fa referència al déu de la son.

 

Escena Segona:

· ¡Salutem plurimam!

Don Gay utilitza una salutació llatina per entrar en escena.

 

Escena Quarta:

· De tarde en tarde, el asfalto sonoro. Un trote épico. Soldados Romanos. Sombras de Guardias:

A l’introducció de l’escena quarta, es comparen els guàrdies del Madrid pre-republicà amb els soldats de l’antiga Roma.

· Los Epígonos del Parnaso Modernista.

Es compara el Parnàs del poetes grecs amb l’Èlit dels poetes modernistes, que era l’estil artístic que estava de moda en aquell moment.

· Dorio de Gadex, jovial como un trasgo, irónico como un ateniense…

Aquí trobem una altra referència a la capital de Grècia.

· Usted es un clásico:

Amb aquest dit, Dorio de Gadex està dient a Don Latino que és un clàssic, en el sentit que li agraden les coses que sempre s’han fet i mai no passen de moda.

· La Patrulla de Soldados Romanos desemboca por una calle traviesa:

Un altre cop, Valle-Inclán fa servir la imatge dels soldats llatins per donar èmfasi a la seva força i importància.

 

Escena Sisena:

· Alea iacta est:

Max Estrella utilitza el llatinisme de Juli Cèsar per referir-se a que la sort ja està decidida.

 

Escena Setena:

· Dorio, no hagas chistes de primero de Latín:

Amb aquesta frase, Clarinito vol dir que els alumnes de primer de llatí encara tenen molt per aprendre, i per tant no poden fanfarronejar dels seus coneixements.

· Soy Latino por mi nacimiento en la bética Hispalis:

Com hem dit abans, Don Latino justifica el seu nom argumentant que va néixer a Sevilla, que en l’època dels romans es deia Hispalis i a la vegada pertanyia a la província de Baetica.

· ¡Ni siquiera sabe usted decirlo en latín!

S’està dient que qui no sap uns mínims de llengua llatina, és ignorant ja que serà incapaç d’entendre gran part del món.

 

Escena Vuitena:

· Como Homero y como Belisario:

Aquests dos personatges van ser cecs, i Max Estrella es compara amb ells, tant per la seva saviesa com per la manca de visió.

· Definitiva e irrevocable. Es el regalo de Venus:

Es refereix a una cosa que és invariable, com el regal de Venus, la poma de Paris.

· Vengo a pedir un castigo para esa turba de miserables y un desagravio a la Diosa Minerva:

Compara un càstig greu amb la deshonra a la deessa de la intel·ligència, que en l’època de la Grècia politeista, era dels delictes més greus.

· Un legionario, a quien pregunté, si sabía los cuatro dialectos griegos:

Es refereix a l’arcàdic, l’eòlic, el dòric i el jonicoàtic. El legionari fa referència a un policia que encara que tingui poder, desconeix aquests graus de cultura i saviesa.

· Ventana de Helena:

Helena de Troia.

· Si en este laberinto hiciese falta un hilo para guiarse…

Fa referència al mite del Minotaure, en el que Teseu i Ariadna amb l’ajut d’un cabdell van arribar fins la sortida del laberint.

 

Escena Novena:

· Estatua cesárea:

Estàtua de Juli Cèsar

· La otra ribera de la Estigia:

L’Estígia és el riu que s’ha de creuar per arribar al Món dels Morts, al Submón d’Hades. Per a que el barquer et portés, havies de pagar dues monedes que una vegada havies mort, els teus parents et posaven als ulls.

 

Escena Desena:

· ¡Una ninfa!

Max Estrella descriu a la Lunares com a una nimfa, com a referent clàssic de bellesa.

· Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato:

Max Estrella està deformant i menyspreant als herois clàsscis, ja que en el carrer del Gato hi havia uns miralls que deformaven tothom que passava.

 

Escena Tretzena:

· El Parnaso Hipano-Americano:

S’està fent una parodia dels poetes modernistes hispans com Rubén Darío, que volien ser com els poetes del Parnàs grec.

 

Escena Quatorzena:

· Necrópolis:

Es refereix a la ciutat dels morts, a un cementiri.

· Un único griego:

Una única persona amb cap, amb cultura.

· ¡Yo hubiera sido feliz hace tres mil años en Atenas!

Rubén Darío creu que hagués estat més feliç a la Grècia clàssica ja que hi havia un ambient més pacífic i savi.

· En Grecia quizá fuese la vida más serena que la vida nuestra…

El Marqués afirma l’opinió de Rubén.

· Nosotros divinizamos la muerte:

Els déus clàssics també la divinitzaven.

· ¿Ni siquiera habéis oído hablar de Artemisa y Mausoleo?

Un altre cop es relaciona la incultura i la ignorància amb la falta de coneixements clàssics. En aquest cas, s’esmenta la deessa grega de la intel·ligència i la guerra estratègica, i un mausoleu que és un monument funerari o sepulcre de l’època clàssica.

· No sabéis mitología, pero sois dos filósofos estoicos:

Tot i que són ignorants per desconéixer la mitologia clàssica, són filòsofs de l’estoïcisme, un corrent filosòfic hel·lenístic del segle III aC, que consistia en defensar la indiferència envers els plaers i els dolors humans.

 

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí i Grec

La nena que va voler veure el Sol d’Atenes (II)

Fa temps que no escric, he estat ocupada. Des que vaig conèixer l’Artur, no he pogut deixar de pensar en ell: qui era, com era la seva família i si el podria veure de nou!

Ara les llàgrimes vessen dels meus fràgils ulls, tinc por. Ja sóc gran i com a persona adulta que sóc haig d’acceptar el meu destí que és casar-me. La mare diu que per la dona grega el casament és el millor que li pot passar a la seva vida i si és beneficiós pel patrimoni familiar, encara més. Jo crec que el matrimoni és un mal obligatori, forçat per la societat i cadascun de nosaltres com a individus que som, hem d’acceptar aquestes normes que ens imposa aquesta cruel i injusta realitat social.

La qüestió és que a l’endemà del gran banquet en què jo vaig conèixer l’Artur, el pare va rebre un home força gallard a casa, diria que també va sopar amb nosaltres al banquet. Aquest home té uns vint-i-vuit anys i és de pell bruna i cabells d’un marró fosc, amb una mica de barba incipient i uns ulls de color mel molt grans. Era alt i amb una bona constitució física, però pel meu gust una mica despòtic i malhumorat. Al principi vaig pensar que seria un pretendent per la meva germana Dafne, però m’equivocava, era per a mi, ho vaig sentir.

Un desagradable calfred em va recórrer de dalt a baix i les meves cames van començar a tremolar amb debilitat. La meva vida com a nena feliç havia acabat, la meva obligació com a dona era casar-me i donar al meu espòs un nen, a ser possible un noi. Era important perquè assegurava la continuitat de la família i s’encarregaria d’organitzar les celebracions funeràries quan els pares morissin.

Vaig explicar el succeït a la Dafne i a la Penèlope. La Dafne em va donar l’enhorabona i em digué que era afortunada en tenir un pretendent tan atractiu, en canvi la petita Penèlope es va posar a plorar:

-Per què plores, germana? -Vaig demanar-li.
-No vull que te’n vagis… Queda’t amb mi, si us plau! Qui jugarà a partir d’ara amb mi?

Aquella petició em va omplir els ulls de llàgrimes i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, seria el començament d’una vida a l’infern. Jo tampoc volia deixar la Penèlope ni la meva família, no volia deixar per sempre més el que havia estat la meva llar durant més de catorze anys, no volia deixar el que era la meva vida, la meva identitat, no volia deixar enrere qui era jo vertaderament.

Aquella nit, vaig tenir un somni. En ell estava a la platja, passejant per la sorra, competint amb les onades per a que no esborrés les meves petjades. Però, pobre de mi, no em vaig adonar que vaig topar amb algú: era el meu promés.

No vaig saber què dir, però abans que pogués pensar alguna cosa, ell somrigué amb un punt de malícia i va començar a faltar-me el respecte i a donar-me indicacions sobre com hauria de ser a partir del nostre casament, en quèe ell tindria la màxima responsabilitat per sobre meu.
– Jo seguiré sent tal i com sóc, no m’importa que no m’estimis i que no et sembli una Afrodita. Estic orgullosa de ser com sóc, els meus pares m’han educat d’aquesta manera i no vull defraudar-los.

Llavors, el noi m’agafà bruscament del braç esquerre:
– Qui et penses que ets per donar-me ordres tu a mi?
– La teva promesa. -Em vaig queixar del dolor.
– Ets conscient de que el teu destí està entre les meves mans?
– Encara no m’he casat, el meu pare és qui prendrà les decisions i em protegirà.
– Al teu pare només l’importa l’estatus social que pugui tenir el seu nét.
– Salut a tothom! -Vaig sentir una veu que em resultà força familiar: seria l’Alexandre?
M’equivocava, es tractava de l’Artur, el meu futur heroi.

– Qui ets tu? -Li preguntà al meu promés amb superioritat (que encara no conec el seu nom, posem-li… Narcís, ja que sembla estimar-se força).
– Sóc l’Artur, amic del senyor Lisandre, el pare d’aquesta noieta. -Em guinyà l’ullet.
– Ja ho sé de sobres de qui és filla l’Helena!
– Em dic Irene.
– Això mateix. -En aquell instant l’Artur havia resultat patètic.
– Jo de vostè, m’aprendria el nom de la noia que haurà de viure amb vos fins la mort.
– Ningú m’ha de donar explicacions.
– No és més que una recomanació…
Vaig riure de la situació.
– Una última objecció, aquesta noia és una joia, un petit tresor que es mereixeria un déu com a marit! Més li val que sàpiga cuidar de la Irene com és degut!

Em va semblar tan heroic l’Artur en aquell moment que m’hauria llençat als seus braços en aquell mateix instant! Desafortunadament, va desaparèixer després de besar-me amb delicadesa a la mà.

Quina ràbia que vaig sentir quan em vaig despertar a continuació. Goig i dolor eren les dues emocions que experimentava aleshores. Un sinònim de goig, Artur; un de dolor, Narcís.

Al dia següent el pare em va anunciar el que havia de ser el millor de la meva vida…
– Estàs promesa, filleta! Estic tan orgullós de tu! -La veu del pare mostrava la seva característica tendresa.
No vaig saber què respondre.
– No tens paraules? No tinguis por, seràs una muller i mare fantàstica!
Com es notava que el pare mai havia hagut de resignar-se a veure com algú altre decidia el seu futur.
– No sé què dir…

A tot això, li va seguir les estrictes classes de la mare sobre com ser una bona mestressa de casa: organitzar els banquets i repartir la feina als criats i esclaus, aprendre a filar, tenir cura dels nens, com cuidar la imatge exterior, consells sobre l’embaràs… Fins i tot em va regalar una píxide per a que guardés les meves joies i cosmètics.

Tenia la sensació que quan més informació em donava la mare, menys capacitada em veia per casar-me i començar la meva vida com a esposa. Però què podia fer jo que no fos plorar per les nits, eixugant-me amb el meu coixí?
Per una altra banda, havia de donar confiança a la petita Penèlope ja que en quatre anys ella hauria de fer el mateix que jo.
– Saps què? -Em comentava un dia assegudes al pati interior de casa- Ja no estic tan trista, perquè tu ja no ho estàs, a més, sé que seràs molt feliç! Només et demano que vinguis a veure’m sovint.
– És clar… -No ho tenia gens clar, sobretot el d’aconseguir la plena felicitat.
Va arribar el dia del meu casament, el quinze de gener que seria lluna plena. Vaig reunir les meves nines i antigues joguines i vaig oferir-les a Hera i Zeus, el matrimoni diví, que havia de velar per mi una vegada m’hagués casat amb el suposat Narcís.
Vaig tallar-me un rínxol del meu cabell i també vaig oferir-lo, significava que deixava enrere la infància i que em sotmetia a la voluntat del meu marit. Després vaig oferir el meu cinturó, que representava la meva virginitat.

Aquell mateix dia, entre el pare i els meus germans, van portar a casa lutròfors amb aigua de la font sagrada. Vaig banyar-me amb aquesta aigua, em sembla que aquest acte significava la purificació de la núvia i d’alguna manera fer-la fèrtil. A mesura que passaven les hores i anava seguint els rituals, sentia cada vegada més por i desig de fugir, fugir ben lluny!
El segon dia, va venir en Narcís a dinar a casa. Resulta que el seu nom verdader és Palinur, però em fa llàstima el timoner de l’Eneida, així que… continuem amb Narcís?

Bé, continuem. A sobre, el meu promés va portar els seus amics, una colla de jovenets que no feien altra cosa que cridar, menjar tot el que podien i intentar seduir a la Dafne. Què maleducats! Per una altra banda, van venir les meves cosines i juntament amb les meves germanes (l’Alícia va venir expressament!) es van assentar en una cantonada de la llarga taula al costat meu, just davant d’en Narcís i la seva tropa. Crec que les germanes es van adonar que no sentia cap atracció respecte el meu Narcís.

Recordo que va passar un fet molt divertit! La Penèlope posteriorment em va confessar que no estava disposada a perdre’m per culpa d’en Narcís i que per aquest motiu havia sigut capaç de fins i tot, desafiar als déus. Quan em vaig assebentar del succeït, la vaig reganyar (tot i que per dintre m’estava rient) i vaig advertir-li del perill que comportava “imitar” els déus.

Just en el moment en que feiem tots junts una libació amb el vi a Dionís, la meva estimada Penèlope va ajupir-se sota la taula i va començar a moure les copes de vi fins al punt de volcar el líquid de la superfície.
– És un mal presagi! -Recordo que van començar a cridar tots-  Aquest matrimoni no és acceptat pels déus!
La mare es va lamentar per la meva poca fortuna (o molta, depén de per on ho agafem) i la Penèlope, amb les galtes vermelloses, dissimulava el seu riure de trapella esquirol!

Tot i el succeït, el ritual es va continuar. El meu cosinet, va començar a repartir pa entre els convidats i desitjar-nos sort en el matrimoni. Cada cop estava més nerviosa.

Després vam ballar amb el so de les flautes i les cítares. Haig de dir que en Narcís ni tan sols es va dignar a dirigir-se’m amb un gest educat ni cap somriure, em sentia… menyspreada. Però en veure l’alegria dels meus parents, no vaig voler gesticular de mala manera i espatllar la festa.

Acompanyant-nos encara de la música (ja n’estava una mica tipa de la mateixa melodia), vam sortir al carrer on tots el veïns ens aplaudien i ens desitjaven felicitat i fertilitat. Altres ciutadans sortien per les finestres per saludar-nos i acomiadar-se de mi. Ja no era la filla de Lisandre, sinó l’esposa de Narcís.

Va arribar el carro en el qual em portarien fins a casa d’en Narcís, ah! Volia dir casa meva. La Penèlope em va aturar i em va abraçar amb afecte i tristesa. Sentia les seves galtes humides al voltant de les meves:
– No ploris, petita, tot sortirà bé. -L’animava.
– No vull que te’n vagis! -Plorava.
– Algun cop me n’hauria d’anar, no?
– Però no ara i amb algú que no et farà feliç!
– És el meu destí, és el que volen els déus per mi.
– Per què els déus voldrien alguna cosa dolenta per a tu? Els déus no estan per fer-nos patir, sinó per protegir-nos i guiar-nos com a fills que som!
– Penèlope, quan creixis te n’adonaràs que la realitat no és tan perfecte, tan idealitzada com la creus. Adéu, t’estimo.
– No! -Cridava.
El meu cor es partia en dos. Vaig pujar al carro i em vaig acomiadar de la meva família, potser per sempre més.
Durant el trajecte, la roda del carro va quedar atrapada entre dues roques rugoses. Els esclaus d’en Narcís que ens acompanyaven van baixar per intentar reparar-la. Jo vaig mirar al meu marit que ni tan sols havia parlat amb mi. No podia ser cert, havia de compartir la meva vida amb algú que ni tan sols em dirigia la paraula?

– Senyor! Jo sóc artesà, potser puc reparar la roda del seu carro. -Aparegué un home que es cobria amb un himàcion.
– Endavant! -Acceptà en Narcís.
– Necessitaré que baixi, senyor, juntament amb la senyoreta.
– Senyora. És la meva muller.
– En aquest cas, la vostra esposa…
De seguida, en Narcís va baixar i llavors l’artesà pujà per ajudar-me a baixar del carro, o això pensava. Just en el moment en què l’artesà era a dalt i en Narcís juntament amb els criats eren a terra, va agafar les corretges dels cavalls i vam sortir ràpidament d’allà, sols l’artesà i jo.

Evidentment, estava més espantada que abans, què voldria de mi? Demanar un rescat? Segrestar-me i vendre’m a l’estranger com esclava? En aquell moment en vaig sentir culpable d’haver desitjat no casar-me amb en Narcís, la vida com a esclava seria més dura.

Quan ja ens havíem allunyat prou, l’artesà va aturar-se en una zona apartada al nucli urbà, va apropar-se a mi i vaig posar-me a plorar dèbilment.
– No tinguis por, noieta…
– No em facis mal, si us plau. Encara sóc verge!
L’artesà va riure i va treure’s l’himàcion del cap: era l’Artur. Vaig quedar sorpresa, però alhora feliç.
– Per què has fet això? -Vaig demanar-li.
– Volia impedir que fessis una bestiesa, volia impedir que et casessis amb aquell poca-soltes!
– El coneixies?
– Oi tant! Va estar a punt de seduir la meva germana, però no vam poder acusar-lo perquè no teníem proves que l’hagués forçat!
– És terrible! -Em vaig esgarrifar- I per què intentes ajudar-me?
– Perquè… -S’escoltava a gent que venia cap a nosaltres- M’importes… vull dir…
– Digues! -Vaig quasi rogar-li que m’ho digués.
– Vull que siguis la meva dona. -Va confessar.

 

Abans que pogués donar cap resposta; en Narcís, els seus esclaus i veïns que s’havien unit a la persecució; es van llençar contra l’Artur i se l’emportaren. Jo em vaig quedar quieta, atemorida del que estava succeïnt i intentant decidir al costat de qui m’havia de possar.

 

Ja quan l’exèrcit es disposava a emportar-se a l’Artur, després de colpejar-li per haver intentat segrestar-me, ell em va mirar amb els seus ulls brillant i el llavi inferior sagnant:

-Passi el que em passi, t’estimaré, petita Irene. -Somrigué.

 

Vaig sanglotar veient com se l’emportaven. Els meus ulls parpellejaven, expulsaven llàgrimes de vidre que es trencaven en caure a terra. Veloços pensaments recorrien la meva ment, alguns atrevits, altres més porucs. I després d’instants de reflexió, només vaig dir-li:

– Adéu, Artur. -Quan vaig sentir-me a mi mateixa, em vaig sentir malament. Després del que Artur havia fet per a mi, li donava les gràcies així?

 

Vaig girar-me cap a Narcís. Em vaig emportar les mans al pit, per poder protegir el meu cor que s’acabava de fragmentar en petits bocins. Sentia que la meva ànima em pessava, amb els seus ulls clavats en mi amb aquella fragància que sabia a malícia…

 

Després del succeït, em varen portar a casa del meu nou marit. Allà la meva sogra ens rebia amb un himeneu. De seguida em va mostrar com era la meva nova llar, les seves estances, el seu funcionament i el servei. Em forçava per no plorar, de fet tenia que acostumar-me a això ja que seria la meva nova i única realitat.

 

Va passar el temps, i quan el meu primer fill Nicolau va fer els set anys i per tant ja no podia seguint educant-lo, en Narcís va decidir que tingués un pedagog com els altres nens de bona família. El pedagog era l’encarregat de guiar als nens cap a una bona conducta i educació, la major part d’ells eren esclaus. Quina sorpresa que em vaig dur quan vaig veure qui era el mestre del meu fill… era l’Artur! Com podia ser? Potser després d’aquell incident del dia del meu casament ara fa quasi vuit anys l’havien fet esclau. Quines condicions tan dures havia d’haver patit per culpa meva! Quan vam trobar-nos cara a cara ens vam quedar mirant com si fossim dues criatures trapelles però que a l’hora tenien por que els catiguessin els grans.

 

A partir de llavors, l’Artur i jo ens escribiem cartes clandestines amb Nicolau com a missatger. Narcís mai ens va enxampar i si ho havia fet, no va fer cap comentari al respecte. No penseu que l’Artur i jo fossim amants i cometèssim un adulteri. No. Només ens comportavem com dos joves semblants als idil·lis entre herois i donzelles de les tragèdies que el pare m’explicava de petita. L’Artur i jo només vam retornar a una tendra infantesa que als dos ens havien robat massa aviat: jo per convertir-me en l’esposa de Narcís i Artur per fer-se un esclau sense drets com a ciutadà, bé, de fet com jo.

 

Espero que vosaltres, estimats lectors, sigueu més afortunats que jo en el matrimoni. Potser d’aquí a 3000 anys les coses ja hauran canviat. Encara que les èpoques passin i testimonis com jo mateixa quedin en l’oblit, hi ha alguna cosa que no ha pas variat i és la recerca personal de la felicitat juntament amb l’inacabable esperança que ens enlluerna cada matí.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx Grec

Hèlena davant la destruïda Troia

La ciutat de Troia es consumeix entre flames, i Hèlena des de ja la llunyania, veient aquella esgarrifosa escena, es lamenta, pujada en un mont, amb els peus despullats i una blanca túnica que tremola amb el suau remor del vent.
Troia es mor, es converteix en cendra.
El cor d’Hèlena es parteix en dos, l’omple la pena.
Les llàgrimes cauen i es penedeix d’haver Paris estimat,
potser si l’hagués refusat, aquesta guerra podria haver evitat.
Qui sap si els déus l’han castigat per la infidelitat?
Qui sap si tot el viscut és somniat?
Qui sap si tota aquest desgràcia és veritat?
Hèlena vol creure que a l’endemà es despertarà a Palau,
i que el seu cor és exclusivament de Menelau.
Vol oblidar l’atractiu d’aquell jove gallard,
que havia d’acabar en una guerra travessant el mar.
Hèlena se sent una víctima de la voluntat de les divinitats,
Per què l’havien triat per portar la perdició a aquella ciutat?
Laia Muñoz Osorio
1r Batx Grec

Què se n’ha fet del Grec? (Part II)

… (vid. part I)

Les dues no podien creure el que estava succeint. Estaven tan impressionades que cap d’elles no pronunciaven paraula alguna. I després d’uns pocs segons, la Zícora va reaccionar.

– Impossible!!! Saber-se l’alfabet xinès?.  Des de quan s’ha vist això?!! Si estem a Llatí!!!. Això és de bojos!!! – Exasperà la Zícora amb les mans al cap.
– Jo tampoc ho puc creure – digué l’Eulàlia tota preocupada. “Potser estem encara dormides?”, va pensar ella. I la Zícora, que seguia mirant atentament la pantalla de l’ordinador tota distreta, va rebre sense previ avís un fort cop a l’espatlla.
I d’immediat va reaccionar, adolorida:

– Ai!!! Per què ho has fet? – digué palpant-se amb la mà la zona afectada amb rostre adolorit.
– No era la meva intenció – es justificà l’Eulàlia – Tant sols comprovava si tot això en realitat era un malson i estàvem profundament dormides.
– Doncs ja veus que és evident que no – respongué Zícora una mica modesta.

Es van quedar callades per un moment. Tot aquest assumpte començava a posar-les realment neguitoses. Què havia passat en realitat?

Vam començar a cercar apunts sobre la llengua hel·lènica però no hi havia ni rastre… Quan les dues ja havíem perdut l’esperança va aparèixer un únic poema amb referents clàssics.
Ens vam afanyar a llegir-ho i enganxar-ho en un document per si algú l’esborrava.

Era un poema preciós, era l’última cosa que quedava de Grècia en el món i vam plorar.

En aquell moment, el mòbil de l’Eulàlia va començar a vibrar a la butxaca dels seus texans. Era un missatge. Deia el següent:
A partir d’aquest moment, vosaltres, joves aprenents del Grec, teniu una setmana per salvar la llengua grega. Sou les úniques que ho podeu evitar i si no ho aconseguiu, la cultura mediterrània anirà desapareixent poc a poc, fins que la xinesa ocupi les seves costes. Cinc nois i noies us ajudaran, però abans els haureu de trobar. Recordeu, una setmana.

Vam demanar anar al lavabo amb l’excusa que ens feia mal el cap. Llavors, vam intentar trucar al número de telèfon que sortia al missatge, però una veu mecànica ens va anunciar que no existia.

– Ara què  farem? -L’Eulàlia es guardà el mòbil amb ràbia.
– Segur que la clau està en aquell poema, després de tot és l’única cosa grega que queda en aquest planeta…

Ens donàrem pressa per tornar a l’aula, però quan vam clicar a l’enllaç de l’article, ja havia desaparegut. Un desagradable calfred ens va recórrer de dalt avall.

Per sort ja havíem copiat el poema en un Document Word i el tornàrem a llegir.
– Hi ha d’haver-hi alguna cosa… -Gemegà la Zícora.
De sobte, l’Eulàlia va trobar alguna cosa:
– És casualitat o… ens volen dir alguna cosa? -Es preguntà.
– A què et refereixes?
– Mira, fixa’t en la primera lletra de cada vers.
– T-A-L-A-S-S-A. Tàlassa! -Exclamà la Zícora amb alegria- Tàlassa és Mar en Grec! I t’has fixat amb l’última lletra de cada vers?
– P-O-L-E-M-O-S. Pòlemos! És guerra en Grec!
– Mar i Guerra. Què significa?
– Potser ens volen indicar un lloc, el lloc on estan aquells nois i noies que ens han d’ajudar. – Va respondre l’Eulàlia.
– Espero que no sigui massa lluny d’aquí. Ara que s’acosten els trimestrals no tenim molt de temps per fer turisme! -Comentà la Zícora amb ironia.
– Jo crec que ha de ser per aquí. No pot ser casualitat: el missatge, tu i jo que som les úniques que s’estan adonant del que està passant… A més a més fa poc es van descobrir les ruïnes de Can Ferrerons…
– Aquí hi ha mar, però de moment no ha començat cap Tercera Guerra Mundial… -Va riure la Zícora.
– Potser es refereix al refugi del passeig marítim de la Guerra Civil. Ha de ser allà! -S’aixecà l’Eulàlia emocionada- Mar i Guerra!

En acabar les classes, la Zícora i l’Eulàlia anaren cap al passeig de Premià de Mar i allà, entre les roques hi havia un nen d’uns tretze anys que ens va rebre amb un somriure. Era ros i menut, però decidit i confiat:
– Hola, em dic Alexandre, el que defensa. -Es presentà.
Estàvem segures, havia de ser ell.
– Coneixes el Grec? Coneixes Grècia?
– És clar! La meva mare és grega!

Ens convidà a berenar a casa seva. Allà era la seva mare, una de les poques gregues que quedaven en el món. Va somriure i ens saludà amb un accent greco-català. Van trucar a la porta, serien els xinesos que volien impedir la salvació del Grec. Ens espantàrem.
Però no, era la nostra professora de Llatí i Grec, la Rosa.

Bonum diem! -Saludà enèrgicament.
Bonum diem! -Vam saludar.
– Zícora, Eulàlia. Confio en vosaltres per a que salveu el Grec, que per mi és com un fill… -Es posà melancòlica.
– Però… te’n recordes del Grec? Ens pensàvem que tu també ho havies oblidat! -Ens vam posar molt contentes.
– Jo mai no oblidaria el Grec, mai no  oblidaria la meva identitat. Sense el Grec, jo no sóc res.
Aquelles tendres paraules ens arribaren al cor.
– Farem tot el possible per salvar el Grec! -Li vam prometre.
– Gràcies, puellae . – La Magistra tornà a recuperar el seu bon humor.

De sobte, la mare de l’Alexandre corregué cap a nosaltres exaltada:
– Oh, Déu meu! Heu escoltat les notícies?
– Què ha passat? -Els quatre ens posarem nerviosos.
– Itàlia s’ha enfonsat. I aquesta vegada no és econòmicament, sinó literalment.
Vam encendre el televisor i vam posar el 324 . Era veritat, com un fenomen sobrenatural, l’illa en forma de bóta s’enfonsava com l’Atlàntida i el Mediterrani la devorava cruelment…

Teníem sis dies per salvar la cultura Mediterrània. Ja havien desaparegut Grècia i Itàlia, potser si no ens donàvem pressa, més països s’esborrarien del mapa, el nostre inclòs. Podrien l’Eulàlia i la Zícora aturar aquesta catàstrofe anti-mediterrània abans no fos massa tard?

 

CONTINUARÀ

 

Eulàlia (Laia Muñoz Osorio) i Zícora (Sara Bernad Fornier)
1r Batx Grec

Què se n’ha fet del Grec? (Part I)

Tot va començar el primer dia del curs 2012-2013 en què nosaltres, Eulàlia i Zícora ens vam apropar a l’aula 1 d’Informàtica per conèixer els nous horaris de Llatí i Grec. Les dues començàvem 2n de Batxillerat i estàvem emocionades. A la porta de l’aula, hi havia una llista amb el nom de l’Assignatura, la classe i l’hora.

– Llatí de 4t… Dilluns a les 9. -Va llegir la Zícora- Llatí de 1r de Batxillerat… Dimecres a les 12.30.
– Llatí de 2n de Batxillerat… -Dijous a les 10. -Va llegir l’Eulàlia. -Grec… on és Grec?
– Doncs… No ho veig. Se l’hauran descuidat. Preguntem-ho a Consergeria.

– Bon dia, si us plau, ens podria indicar l’horari de Grec de 2n de Batxillerat? No surt a la llista. -Va demanar l’Eulàlia.
– Perdoneu, noies. El nostre Institut ja no fa Grec; però sí que podeu estudiar Llatí, Francès o Alemany.
– Què? Això no pot ser veritat! Nosaltres volíem seguir cursant Grec! – Exclamà la Zícora.
– Només hi havia dues persones que van demanar estudiar aquesta assignatura i el mínim per classe és de vuit alumnes. Ho sento de veritat. Bé, després de tot no és tan greu, no és més que una llengua morta…

Aquestes paraules ens van gelar la sang, vam mirar el rellotge i vam afanyar-nos a arribar a la pròxima classe a l’hora.

Geografia. Aquell dia a Geografia vam repassar el mapa d’Europa, ja que el professor insistia que com a mínim dos punts de la Selectivitat de Geografia serien referents a la ubicació de països i ciutats del món.

L’ordinador no anava, i van haver de  portar un gran mapa polític del món, era preciós, de cartró i de molts colors. A l’Eulàlia li encantaven els mapes en paper i cartró, la Zícora realment començava a creure que es tractava d’una noia d’una època passada.

La Zícora va ser a qui primer li van fer una pregunta:
– Podries dir-me quins són els països de la Mediterrània? -Demanà el professor.
Tots ens vam posar a riure, ja que semblava una pregunta de Primària.

La Zícora es va possar seriosa i respongué:
– Portugal, Espanya, França, Itàlia, Marroc, Algèria, Tuníssia, Líbia, Egipte, Grècia…
– Grècia? -Van preguntar tots sorpresos- Què és Grècia?
– La terra dels millors mariners de la història. -Va respondre l’Eulàlia.
– Potser s’ha enfonsat. -Digué un company en to burleta. -Abans apareixeria l’Atlàntida al mapa!
L’Eulàlia i la Zícora es miraren sorpreses i callaren amb indignació.

Després tocava Llatí, estàvem desitjant explicar als nostres companys què havia passat amb el Grec.
Però la sorpresa d’aquelles dues estudiants va ser encara més gran: tots els dibuixos i il·lustracions hel·lèniques havien desaparegut. Però el més impactant va ser quan la professora ens va dir, que a partir d’ara, a tots els Instituts de Catalunya i d’arreu del món, s’ensenyaria el Llatí a través de la cultura xinesa, ja que el xinès era la verdadera mare del llatí.

– Però… El Llatí i el Grec no venien de l’Indoeuropeu? -Ens aixecàrem les dues.
– Zícora i Eulàlia, per què creieu que els mediterranis som morens? – La nostra professora duia una llarga i negra trena que brillava amb la llum del Sol- Som morens perquè els mediterranis tenim arrels xineses.
– I els Grans, Alexandre el Gran i Juli Cèsar? Van ser els millors militars!
– Van aprendre dels xinesos. Els xinesos sempre han estat el país més important i innovador.
– Però… -No podíem creure el que estàvem sentint.
– Ai aquestes vacances d’estiu! Seieu discipulae! Ja veureu que aviat us tornareu a centrar! -Digué amb el seu somriure característic.

Quan l’Eulàlia i la Zícora van introduir el seu nom d’usuari i la contranseya del Moodle, van anar directes al Fòrum de Notícies i van quedar bocabadades en veure que la tasca d’aquell dia era d’aprendre’s l’alfabet xinès.

 

 

Eulàlia (Laia Muñoz Osorio) i Zícora (Sara Bernad Fornier)
1r Batx Grec