Ramón María del Valle-Inclán
A classe de Literatura Castellana, hem estat llegint Luces de Bohemia, de Ramón María del Valle-Inclán. És una obra teatral que està ambientada a principis del segle XX, en plena època modernista, d’inestabilitat política i social, de lluita entre classes socials. L’autor, a través del llibre, ens està donant una visió deformada de la realitat, intensificant els factors més desagradables i miserables d’aquesta. Vet aquí que a mesura que llegíem aquest llibre a classe, em vaig adonar que apareixien forces referents clàssics i vaig decidir fer un apunt a Aracne Fila i Fila.
Aquí us faig una llista per escenes de les referències als clàssics que apareixen a l’obra:
Escena Primera:
· Su cabeza rizada y ciega, de un gran carácter clásico-arcaico, recuerda los Hermes:
Aquesta descripció pertany al protagonista de l’obra Max Estrella, en ella se l’està comparant amb l’estètica de l’època clàssica i arcaica, a més a més de les imatges que ens han arribat del déu missatger.
· Don Latino de Hispalis:
Aquest personatge és l’íntim amic i acompanyant de Max Estrella. Rep aquest nom perquè es considera un romà de la ciutat d’Hispalis, l’actual Sevilla.
· ¡No le saque usted de los brazos de Morfeo!
Don Latino fa referència al déu de la son.
Escena Segona:
· ¡Salutem plurimam!
Don Gay utilitza una salutació llatina per entrar en escena.
Escena Quarta:
· De tarde en tarde, el asfalto sonoro. Un trote épico. Soldados Romanos. Sombras de Guardias:
A l’introducció de l’escena quarta, es comparen els guàrdies del Madrid pre-republicà amb els soldats de l’antiga Roma.
· Los Epígonos del Parnaso Modernista.
Es compara el Parnàs del poetes grecs amb l’Èlit dels poetes modernistes, que era l’estil artístic que estava de moda en aquell moment.
· Dorio de Gadex, jovial como un trasgo, irónico como un ateniense…
Aquí trobem una altra referència a la capital de Grècia.
· Usted es un clásico:
Amb aquest dit, Dorio de Gadex està dient a Don Latino que és un clàssic, en el sentit que li agraden les coses que sempre s’han fet i mai no passen de moda.
· La Patrulla de Soldados Romanos desemboca por una calle traviesa:
Un altre cop, Valle-Inclán fa servir la imatge dels soldats llatins per donar èmfasi a la seva força i importància.
Escena Sisena:
· Alea iacta est:
Max Estrella utilitza el llatinisme de Juli Cèsar per referir-se a que la sort ja està decidida.
Escena Setena:
· Dorio, no hagas chistes de primero de Latín:
Amb aquesta frase, Clarinito vol dir que els alumnes de primer de llatí encara tenen molt per aprendre, i per tant no poden fanfarronejar dels seus coneixements.
· Soy Latino por mi nacimiento en la bética Hispalis:
Com hem dit abans, Don Latino justifica el seu nom argumentant que va néixer a Sevilla, que en l’època dels romans es deia Hispalis i a la vegada pertanyia a la província de Baetica.
· ¡Ni siquiera sabe usted decirlo en latín!
S’està dient que qui no sap uns mínims de llengua llatina, és ignorant ja que serà incapaç d’entendre gran part del món.
Escena Vuitena:
· Como Homero y como Belisario:
Aquests dos personatges van ser cecs, i Max Estrella es compara amb ells, tant per la seva saviesa com per la manca de visió.
· Definitiva e irrevocable. Es el regalo de Venus:
Es refereix a una cosa que és invariable, com el regal de Venus, la poma de Paris.
· Vengo a pedir un castigo para esa turba de miserables y un desagravio a la Diosa Minerva:
Compara un càstig greu amb la deshonra a la deessa de la intel·ligència, que en l’època de la Grècia politeista, era dels delictes més greus.
· Un legionario, a quien pregunté, si sabía los cuatro dialectos griegos:
Es refereix a l’arcàdic, l’eòlic, el dòric i el jonicoàtic. El legionari fa referència a un policia que encara que tingui poder, desconeix aquests graus de cultura i saviesa.
· Ventana de Helena:
Helena de Troia.
· Si en este laberinto hiciese falta un hilo para guiarse…
Fa referència al mite del Minotaure, en el que Teseu i Ariadna amb l’ajut d’un cabdell van arribar fins la sortida del laberint.
Escena Novena:
· Estatua cesárea:
Estàtua de Juli Cèsar
· La otra ribera de la Estigia:
L’Estígia és el riu que s’ha de creuar per arribar al Món dels Morts, al Submón d’Hades. Per a que el barquer et portés, havies de pagar dues monedes que una vegada havies mort, els teus parents et posaven als ulls.
Escena Desena:
· ¡Una ninfa!
Max Estrella descriu a la Lunares com a una nimfa, com a referent clàssic de bellesa.
· Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato:
Max Estrella està deformant i menyspreant als herois clàsscis, ja que en el carrer del Gato hi havia uns miralls que deformaven tothom que passava.
Escena Tretzena:
· El Parnaso Hipano-Americano:
S’està fent una parodia dels poetes modernistes hispans com Rubén Darío, que volien ser com els poetes del Parnàs grec.
Escena Quatorzena:
· Necrópolis:
Es refereix a la ciutat dels morts, a un cementiri.
· Un único griego:
Una única persona amb cap, amb cultura.
· ¡Yo hubiera sido feliz hace tres mil años en Atenas!
Rubén Darío creu que hagués estat més feliç a la Grècia clàssica ja que hi havia un ambient més pacífic i savi.
· En Grecia quizá fuese la vida más serena que la vida nuestra…
El Marqués afirma l’opinió de Rubén.
· Nosotros divinizamos la muerte:
Els déus clàssics també la divinitzaven.
· ¿Ni siquiera habéis oído hablar de Artemisa y Mausoleo?
Un altre cop es relaciona la incultura i la ignorància amb la falta de coneixements clàssics. En aquest cas, s’esmenta la deessa grega de la intel·ligència i la guerra estratègica, i un mausoleu que és un monument funerari o sepulcre de l’època clàssica.
· No sabéis mitología, pero sois dos filósofos estoicos:
Tot i que són ignorants per desconéixer la mitologia clàssica, són filòsofs de l’estoïcisme, un corrent filosòfic hel·lenístic del segle III aC, que consistia en defensar la indiferència envers els plaers i els dolors humans.
Laia Muñoz Osorio
1r Batx Llatí i Grec
Si que és veritat que al llibre “Luces de Bohemia” hi han molt referents clàssics, em sembla un article interessant ja que ens adonem de que a la literatura hi han llatinismes i referents clàssics.
No puc opinar massa ja que no m’he llegit el llibre, però si que és veritat que en la majoria de llibres, de literatura de lectura… sempre hi ha algun que altre referent clàssic el que passa es que com els veiem tan sovint ja ni ens adonem! Aquesta assignztura realment és la que ens fa adonar-nos quan llegim algo i enrrecordar-nos de la teva assignatura Margalida!
Al llarg de la novela, Max Estrella i Don Latino passegen pel Madrid nocturn de principis de segle.
Tot i que hi ha moments humorístics a l’obra, també n’hi ha força de tràgics. A mesura que avança l’acció, en Max es va trobant en situacions cada cop més complicades.
Amb això, Valle-Inclán, ens està fent rememorar el fragment de l’Odissea en que Ulisses ha de viatjar a l’infern per trobar-se amb Tirèsias i que li expliqui quina és la manera de tornar cap a Ítaca amb Penèlope i Telèmac. Max Estrella al igual que Ulisses ha de fer front a un viatje infernal que ha de creuar per tornar a la seva Pàtria.
Per una altra banda, també ens fa recordar aquell episodi de l’Eneida, en que Eneas i els seus companys han de baixar també al Submón d’Hades per a que l’heroi dels troians pugui veure el seu pare per última vegada. Per poder aconseguir descendir-hi, Eneas havia d’aconseguir arrancar un branquilló d’or. Una vegada allà, Eneas hauria d’enfrontar-se contra la Por, la Fam, la Malaltia, la Vellesa, la Discòrdia, la Guerra… i algunes criatures montruoses com la Quimera.
Així m’agrada, Eulàlia, que de seguida hagis incorporat en comentari les recomanacions que avui t’he fet a classe! Estic molt contenta de tenir un apunt de Luces de Bohemia a Aracne! Visca la interdisciplinarietat!
Us passo aquest magnífic treball d’uns alumnes de segon de batxillerat per tal que us ajudi a acabar de comentar els referents clàssics de Luces de Bohemia.
SALVEE!
Jo no puc parlar molt perquè el llibre no l’he llegit i tampoc hem sona molt. Però penso el mateix que la Aida, que normalment en els llibres de lectura, i sobretot en els que són més antics, normalment surt algun referent classic.
VALEE!
Salve!!
Nosaltres recentment hem llegit aquest llibre, i si que és cert que està ple de referents clàssics. Com els que ha dit la Laia en el comentari anterior, també és fàcil de saber-ho ja que només mirant el nom d’un dels protagonistes Don Latino de Hispalis, doncs aquí ja podem veure referents clàssics.
Vale!!
Si que n’hi ha referents classics , jo no els vaig veure tots a la obra , n em vaig donar compte de tots!Pero si que es veritat que apareixen molts!
Salve.
A Literatura Castellana, ens em acabat de llegir aquest llibre de Luces de Bohemia, i he pogut observar que si que és veritat que posseeix un bon ventall de referents classics. Es poden trobar fins i tot en llocs molt inesperats.
Vale.
Salve!!!
Un gran article, m’agrada molt. Jo m’he llegit aquest llibre a literatura castellana i segons el que he anat veient durant la lectura puc afirmar que està ple de referents clàssics. Trobo que es un bon llibre i es interessant trobar-me referents com el llatinisme “Alea iacta est”
Vale!!!
Hola 🙂
Bé, començaré parlant una mica d’Homer, ja que surt esmentat a l’article en l’apartat de l’escena Vuitena.
“Como Homero y como Belisario”
Aquí s’explica que Homer era cec però us explico una mica més el que es creu sobre la seva vida:
-Homer (s.VIII a. de C.) Era un poeta grec admirat, imitat i citat per tots els poetes, filòsofs i artistes grecs que li van seguir. És el poeta més important de la literatura clàssica, malgrat que la seva vida segons es creu, apareix envoltada del més profund misteri, fins al punt que la seva pròpia existència històrica ha estat posada en dubte.
Les més antigues notícies sobre Homer situen el seu naixement en Quíos, encara que ja des de l’Antiguitat van ser set les ciutats que es van disputar ser la seva pàtria: Colofó, Cumes, Pilos, Ítaca, Argos, Atenes, Esmirna i la ja esmentada Quíos. Encara que són vàries les vides d’Homer que han arribat fins a nosaltres, el seu contingut, inclosa la famosa ceguesa del poeta, és llegendari i novelesc. A Herodot(s.V a. de C) Homer és presentat com el fill d’una òrfena seduïda, de nom Creteidas, que li va donar a llum a Esmirna. Conegut com Melesígenes, aviat va destacar per les seves qualitats artístiques, iniciant una vida bohèmia. Una malaltia ho va deixar cec, i des de llavors es diu Homer. Es creu que va morir en el curs d’un viatge a Atenes.
Els problemes que planteja Homer van cristal·litzar a partir del segle XVII en l’anomenada «qüestió homèrica», iniciada per François Hédelin, abat de Aubignac, qui sostenia que els dos grans poemes a ell atribuïts, la Ilíada i l’Odissea, eren fruit de l’assemblatge d’obres de diferent procedència, la qual cosa explicaria les nombroses incongruències que contenen.
Les seves tesis van ser seguides per filòlegs com Friedrich August Wolf. El debat entre els partidaris del corrent analític i els unitaristes, que defensen la paternitat homèrica dels poemes, segueix en l’actualitat obert.
A l’article també surten esmentats aquests referents clàssics.
-Hermes: En la mitologia grega, Hermes (en grec clàssic: Έρμῆς) era el missatger dels Déus Olímpics, de les fronteres i dels viatgers, dels pastors, dels oradors, de l’enginy, dels literats i poetes, de l’atletisme, dels pesos i mesures, dels invents i en general del comerç, de l’astúcia dels lladres i dels mentiders. Era fill de Zeus i de la plèiade Maia i pare d’Eudor. A la mitologia romana s’anomenava Mercuri. Els seus símbols eren el caduceu, la talaria, la tortuga, la lira, el gall i la serp. Solia portar un casc alat.
-Morfeu és el déu grec dels somnis. Fill d’Hipnos i Nix i germà de Tànatos (la mort o somni etern), provoca en els éssers humans visions mentre dormen. El seu nom prové de morphé, forma, ja que podia adoptar qualsevol forma per aparèixer dins els pensaments dels mortals. Tenia dues ales per desplaçar-se ràpidament. Com que en alguns somnis revelava el destí als homes, Zeus el castigà amb la mort.
-Venus, Afrodita en grec, és la deessa de l’amor, la sexualitat i de la bellesa.
Simbolitza la fertilitat i de la vida. Va néixer de l’escuma del mar quan hi van caure els genitals d’Úrà. Zeus la va casar amb Hefest, a qui era constantment infidel amb diversos amants, sobretot amb Ares. Apareix generalment com una bella jove nua i els seus atributs són les roses, la petxina, sobre la qual va navegar tot just després de néixer, la poma, símbol eròtic a l’antiguitat, i el colom. De vegades es desplaça amb un carro tirat per coloms, cignes o pardals i va acompanyada per les tres Càrites o Gràcies.
-Paris era segons la mitologia grega, un príncep Troià que provocà la guerra de Troia en segrestar (o conquistar, segons les versions) la princesa espartana Helena, esposa de Menelau, qui dirigí una expedició contra Troia per tal de recuperar-la.
-Minerva és la deessa de les ciències i la saviesa. El seu equivalent en la mitologia grega és Atena.
Va formar junt amb Júpiter i Juno l’anomenada tríada capitolina, que tenia el seu temple al cim del Capitoli. Posteriorment va ser identificada amb Atena i en va prendre els atributs, com el casc i la llança.
-Teseu(en grec Θησεύς) fou un llegendari rei d’Atenes, fill d’Egeu (o de Posidó) i d’Etra. Teseu és un heroi fundador, com Perseu, Cadmus o Hèracles, tots els quals van acabar sent identificats amb un antic ordre social i religiós. Així com Hèracles és l’heroi Dori per excel·lència, Teseu és l’heroi de l’Àtica, considerat pels atenencs com el seu gran reformador. El seu nom prové de la mateixa arrel que θεσμoς (institució en grec).
-Minotaure, segons la mitologia grega, el Minotaure era un monstre que tenia el cos d’home i el cap de toro.
Ariadna (grec antic: Ἀριάδνη)Era filla del rei de Creta Minos i de Pasífae. El rei Minos va sotmetre Atenes després que un fill seu, Androgeu, hi hagués mort assassinat. Va obligar els atenencs a enviar-li a Creta cada nou anys un grup de catorze joves -set nois i set noies-, que serien sacrificats al Minotaure. Un cop, en una d’aquestes trameses de nois hi anà, voluntàriament, el príncep Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes. Teseu, un cop arribat a Creta va enlluernar Ariadna, que se’n va enamorar. Li va donar una espasa màgica, amb la qual podria matar el Minotaure i un fil de llana que no es podia trencar que l’ajudaria a trobar el camí de sortida del Laberint. Després de sortir del laberint, Teseu se’n va portar amb ell la princesa Ariadna, però la va abandonar a l’illa de Naxos per ordre del déu Dionís, el qual la volia per a ell. Amb aquest déu, Ariadna va tenir sis fills: Enopió (grec antic: Οἰνοπίων -ωνος), Estàfil (grec antic: Στάφυλος -ου), Peparet (grec antic: Πεπάρηϑος -ου), Toes o Toant (grec antic: Θόας -αντος), Eurimedont (grec antic: Εὐρυμέδων -οντος) i Fliant (grec antic: Φλείας -αντος). Ariadna, malgrat tot, va continuar enamorada de Teseu fins a la seva mort. Dionís la va rescatar de l’Hades perquè continués per sempre més al seu costat, convertint-la en la constel·lació Corona Boreal. Segons una altra tradició (Homer), Ariadna hauria mort a mans d’Àrtemis. D’Altres versions diuen, finalment, que es va suïcidar de desesperació davant l’abandonament de Teseu.
-Ares, en la mitologia grega, Ares (Αρης) és el déu de la guerra. Fill de Zeus i de Hera. Els romans el van identificar amb Mart. En els assumptes amorosos va tenir un enorme èxit. Es va aparellar amb deesses (p.ex. Afrodita), nimfes (Harmonia) i mortals (p.ex. Aglauros) i va tenir nombrosos fills. Els més famosos són Eros, Deimos, Fobos, Ànteros i les Amazones.
Sol ser representat dalt d’un carro de guerra. Té l’elm d’or, porta escut, està cobert d’una armadura de bronze i el seu braç és poderós e incansable. Sol anar acompanyat de Deimos (el terror), Fobos (el pànic) i per la seva germana Enió (el horror).
-Nimfa: Les nimfes(Νύμφαι) són divinitats de la natura de la mitologia grega i la mitologia romana venerades com a genis femenins de les fonts, dels rius i dels llacs (nàiades), dels boscos (dríades), i de les muntanyes (orèades). Benignes als mortals, dels quals no desdenyaven l’amor, el seu culte se celebrava a l’aire lliure o en uns santuaris petits anomenats nimfeus. En la mitologia romana foren identificades amb les camenes.
-Àrtemis: En la mitologia grega, Àrtemis era la deessa de la caça i el regne animal. En identificar-se amb Hècate ho és també de la Lluna. Filla del déu Zeus i de Latona i germana bessona d’Apol·lo. Deessa de la castedat, restà verge i eternament jove. Era cruel i se li atribuïen les morts sobtades. Se la representa amb túnica llarga i cabellera solta; o amb túnica curta, arc i sagetes i amb un cérvol o uns gossos.
I amb això he acabat 🙂
Adeu!
Post Data! jo no m’he llegit el llibre Luces de Bohemia, de Ramón María del Valle-Inclán.
No se t’ha escapat ni un detall, Laia, has aprofundit molt en la lectura del llibre i has trobat referèncis molt interessants en l’obra de Valle-Inclán.
Cristina, vols dir que no la llegireu a segon, quan feu Literatura castellana? Atès que no l’has llegida, entenc que t’hagis centrat en la documentació sobre els referents clàssics, ja que et falta la contextualització. És molt completa, però hi trobo a faltar alguns termes en grec, sobretot en apartats com el de Morfeu, on hi ha mots directament transcrits del grec.
Gràcies, Teresa i Cristina pels vostres comentaris. La Cristina ens ha proporcionat una ampliació excel·lent dels principals personatges clàssics que apareixen esmentats a Luces de Bohemia.
Gràcies per la teva observació, Teresa, de fet vàrem llegir el llibre a classe i com que la lectura no era gaire ràpida i es podia seguir bé, anava anotant els referents clàssics a mesura que sortien!
Doncs continua així, Laia. El món clàssic és a cada ratlla!
Hola!
M’ha agradat molt aquest article! Fa aproximadament una setmana vam fer una sortida a la Biblioteca Nacional de Catalunya per veure la representació d’aquesta obra, així que ho tinc bastant treballat, tot i que encara no m’he l’he llegit.
Com que la Cristina ja ha explicat molts dels referents clàssics parlaré d’unes altres coses que no s’han dit.
El llatinisme “alea iacta est”: està format per un verb sum, uns subjecte (alea) i un atribut/ el dau ha estat tirat/ es diu quan s’ha pres una decisió arriscada i el futur està en mans de la sort. Aquest llatinisme fou dit per Juli Cèsar en travessar el riu Rubicó i entrar a Itàlia amb l’exèrcit en contra de la llei romana en el marc de la segona guerra civil (l’any 49 a.C).
Aquesta obra donà lloc a un nou gènere literari anomenat “esperpento” que consisteix en deformar la realitat, donant èmfasi als seus trets grotescs, sotmetent a una elaboració molt personal el llenguatge col·loquial.
Ramón del Valle-Inclán forma part de l’anomenada Generació del 98, conjunt d’artistes que van viure el desastre del 98, la pèrdua de les colonies espanyoles.
Moltes felicitats per l’article! Finalment us recomano que aneu a veure la representació de “Luces de Bohemia” a la Biblioteca Nacional de Catalunya, us agradarà molt!
Adéu!!
Una obra molt recomanable, i tant, Carla! Estar tant a prop d’uns actorassos d’aquesta categoria, Lluís Soler, per exemple, és un luxe! I el text, ple de referències clàssiques que provocaven algun somriure de complicitat entre els “clàssics” de 2n… Com podem entendre la gran literatura de tots els temps i llocs sense els referents en què es fonamenta?
Pingback: Anònim