Author Archives: Laia Muñoz Osorio

Llatinismes a La muerte llega a Pemberley

Salvete, aràcnids i aràcnides! En aquesta ocasió vull presentar-vos La muerte llega a Pemberley, una nova obra de P. D. James (1920-), una cèlebre escriptora britànica de novel·la negra. La muerte llega a Pemberley consisteix en una “continuació” d’Orgull i Prejudici (Pride and Prejudice) de l’autora també britànica Jane Austen (1775-1817); de fet el passat 28 de gener es va celebrar el bicentenari de la publicació d’aquesta novel·la.

Jane Austen

Retrat de Jane Austen realitzat per Cassandra Austen, la seva germana. Dècades de 1780-1790.

Orgull i Prejudici de Jane Austen ens explica la història de la família Bennet, una família de classe mitjana que viu dels beneficis de la seva granja a Longbourn, al comtat de Hertfordshire a l’última dècada del segle XVIII. La família està formada per un pare solitari i sarcàstic, una mare només pendent de les xafarderies dels veïns i de casar les seves filles i finalment les cinc germanes: Jane, Elizabeth, Mary, Kitty i Lydia. La novel·la es centra bàsicament en la figura d’Elizabeth i en segon pla de la de Jane. Les dues germanes grans són íntimes i molt educades a diferència de la resta de la família, traient el pare que es desvincula de qualsevol pla de la seva dona. La novel·la comença amb l’arribada de Charles Bingley, un jove força ric que organitza un ball al poble, les cinc germanes Bennet decideixen assistir-hi amb el propòsit que una d’elles arribi a casar-se amb en Bingley. Quan el jove coneix  la Jane, queda totalment enamorat d’ella i la gran de les Bennet també, però el seu caràcter reservat els hi impedeix declarar-se els seus sentiments. Paral·lelament, Bingley presenta als Bennet un amic seu: Fitzwilliam Darcy, un jove encara més ric que ell però un pèl arrogant i estirat que des del primer moment desagrada a l’Elizabeth.

De sobte, Bingley i Darcy abandonen Longbourn sense quasi acomiadar-se’n i la Jane queda molt trista. Al mateix temps, l’exèrcit britànic arriba a Longbourn per passar-hi uns dies, Kitty i Lydia Bennet perden el cap pels oficials, especialment per George Wickham qui va interessar-se més per Elizabeth i va explicar-li que era “el germà polític” d’en Darcy. El pare d’en Wickham havia estat un servent de confiança del pare d’en Darcy i amb la mort del senyor Wickham, el senyor Darcy havia tingut cura d’en George Wickham i el crià juntament amb el seu fill biològic. Wickham va declarar a l’Elizabeth que Darcy li tenia enveja i per aquest motiu va negar-se a donar-li la part de l’herència que li tocava. L’Elizabeth va enrabiar-se encara més amb en Darcy.

Quan l’Elizabeth va anar a visitar la seva antiga veïna i amiga que s’havia casat amb William Collins, cosí llunyà dels Bennet, va trobar-se amb en Darcy que quan la va veure li va demanar  la mà. A l’odi que l’Elizabeth sentia respecte en Darcy per la seva arrogància i la manera de tractar en Wickham es va afegir el fet que Darcy va convèncer en Bingley perquè s’oblidés de la Jane. Darcy va defensar que ho havia fet pel seu bé, però l’Elizabeth no va voler saber mai res més d’ell. En Darcy va intentar escriure-li però ella no va fer-li cas fins que va explicar-li la vertadera identitat d’en Wickham: el jove oficial de l’exèrcit en realitat s’havia gastat la seva part de l’herència i fins i tot havia intentat seduir la seva germana, la Georgiana, que llavors tenia quinze anys. Des d’aquell moment l’Elizabeth va començar a sentir afecte cap en Darcy.

Malauradament, tot es va capgirar: la Lydia Bennet va fugar-se amb en Wickham sense haver-se casat, tot un escàndol per l’època i un deshonor pels Bennet. Misteriosament en Wickham i la Lydia van casar-se, cosa estranya per part del tinent si considerem que la Lydia no disponia d’una bona dot pel seu matrimoni. L’Elizabeth va assabentar-se que havia estat en Darcy qui havia pagat totes les despeses del viatge i del casament de la parella, tractant-se d’un germà polític a qui no podia veure. Poc després en Darcy i en Bingley van tornar a Longbourn i van demanar en matrimoni a l’Elizabeth i a la Jane respectivament i les dues van acceptar amb gran il·lusió.

Pride and Prejudice

Portada de Pride and Prejudice, edició de 1813.

La muerte llega a Pemberley de P. D. James se centra bàsicament en la vida d’en Darcy i l’Elizabeth, entre 1803 i 1804. Són un matrimoni feliç que viu amb els seus dos fills i la germana d’en Darcy, la Georgiana, a Pemberley; la immensa mansió i jardins que han pertangut als Darcy durant segles al comtat de Derbyshire. Viuen apartats de la família Bennet i dels seus escàndols, exceptuant la Jane i el seu espòs, en Bingley que visiten Pemberley molt sovint. La novel·la comença un dia abans del ball anual de Lady Anne, dedicat a la difunta mare d’en Darcy. Van arribant els convidats: el vescomte coronel Fitzwilliam (cosí i íntim amic d’en Darcy), el matrimoni Bingley i l’Alveston (l’advocat de confiança i íntim dels Bingley). El coronel Fitzwilliam i l’advocat Alveston es proposen guanyar-se el cor de la bella Georgiana, que ja té l’edat per contraure matrimoni, encara que cal dir que la Georgiana mostrava més interès per l’Alveston.

Els preparatius pel ball són interromputs per l’arribada sobtada de la Lydia (qui no havia estat convidada al ball), histèrica i cridant que algú havia assassinat el seu marit, en George Wickham. Ràpidament en Darcy, l’Alveston, el coronel Fitzwilliam i el cotxer que havia portat la Lydia van anar a fer una expedició al bosc on Wickham s’havia endinsat. Segons el testimoni del cotxer, ell mateix havia portat en carruatge el senyor i la senyora Wickham i el capità Denny, un vell amic de l’exèrcit d’en Wickham, des de la taverna fins a Pemberley. Però a mig trajecte el capità Denny havia abandonat el carruatge i al cap d’uns minuts també ho havia fet en Wickham. Un quart d’hora després s’havien sentit uns trets que venien del bosc on s’havien endinsat els dos militars; llavors la Lydia va desesperar-se i va ordenar el cotxer que la portés a Pemberley. Finalment en Darcy i els altres van descobrir el cos del capità Denny sense vida i al seu costat en Wickham plorant amb desesperació i murmurant que ell l’havia matat. Arran d’aquest fet s’obre una profunda investigació sobre el cas en el que es veuen implicats la família Darcy i el seu servei, el coronel Fitzwilliam, l’Alveston, els Bingley, el cotxer i sobretot en Wickham, qui és el sospitós principal i empresonat poc després. Tot i el seu passat dolorós amb en Wickham, en Darcy buscarà pistes per demostrar la innocència del seu germà polític i l’Alveston com a advocat formarà part de la investigació judicial.

Death comes to Pemberley

Portada de Death comes to Pemberley, edició anglesa de 2011.

Durant la investigació i el judici hi apareixen alguns llatinismes i referents clàssics que em van cridar l’atenció:

“Y si consideraba que las sentencias de algún filósofo de la Antigüedad -sobretodo de Sócrates o Aristóteles- podían aportar peso a un argumento, no dudaba en usarlas”. – Doctor Clitheroe, magistrat de Derbyshire.

Aquesta citació apareix quan el narrador està presentant el Doctor Clitheroe, el magistrat del comtat de Derbyshire juntament amb Fitzwilliam Darcy i Selwyn Hardcastle. Els tres eren les màximes autoritats judicials al comtat en cas d’homicidi, robatori, segrest, etc. Malauradament Josiah Clitheroe pateix de la gota quan es produeix l’assassinat del capità Denny i no pot participar gaire en la investigació del cas. A més a més en Darcy no pot participar-hi tampoc com a senyor de les terres on s’ha produït l’homicidi i com a germà polític i cunyat (recordem que la Lydia i l’Elizabeth són germanes) del principal sospitós. Així que el cas ha de ser pel tercer magistrat: en Selwyn Hardcastle, la família del qual havia estat enemiga dels Darcy per l’assassinat d’un membre del servei dels Hardcastle al bosc pertanyent a Pemberley. Tot i això en Darcy i en Hardcastle portaven un temps intentant crear una bona relació entre les dues famílies, van aconseguir ser bons companys de feina però mai bons amics.

El fet que el Doctor Clitheroe utilitzés algunes sentències de filòsofs clàssics, especialment de Sòcrates i Aristòtil, significa que els arguments plens de saviesa i de veritat dels clàssics encara són vigents a l’Anglaterra de Jordi III (i també a la societat del segle XXI). A l’antiga Grècia, sobretot a partir del segle V aC, era molt important l’oratòria que anava lligada a la democràcia. La democràcia grega estava basada en la igualtat de lleis entre els ciutadans, inclosa la defensa pròpia. Si eres acusat d’homicidi o robatori a l’Atenes del segle V aC, havies de defensar-te tu mateix, per aquest motiu els ciutadans estudiaven retòrica, l’art de la paraula, saber què dir i com dir-ho en el moment precís. Actualment els acusats disposen d’un advocat que s’encarreguen de defensar la seva innocència i per fer-ho han de tenir un bon ús de la paraula, com els clàssics.

Post mortem

Aquest llatinisme significa “després de la mort”. L’utilitza el doctor Belcher, el primer metge que arriba a Pemberley per estudiar l’estat del cos del capità Denny i calmar la histèria d’en Wickham i de la Lydia. L’exploració post mortem o més coneguda com autòpsia, és un procediment mèdic en què es fa servir la tècnica de la dissecció per obtenir informació sobre la causa, la naturalesa, l’extensió i les complicacions de la malaltia que ha provocat la mort.

Ad infinitum

És un llatinisme que significa “fins l’infinit” o ” sense límit”. L’utilitza l’Alveston per fer entendre a en Darcy que si el cas és portat a diversos tribunals per tal de confirmar la innocència de Wickham, la investigació judicial no tindria fi seria com una cadena infinita de tribunals.

Pompeu

Pompeu és el fidel cavall de l’Alveston. El seu nom està inspirat en Gneu Pompeu Magne, un destacat polític i militar romà durant el final de la República romana (segles II-I aC). Va formar part del primer triumvirat amb Juli Cèsar i Cras. Pompeu va casar-se amb la filla de Juli Cèsar, però quan aquesta va morir el lligam entre els dos polítics va ser més fred. Quan Juli Cèsar era amb el seu exèrcit a les conquestes de Gàl·lia i Britànnia i Cras va morir a Carres (53 aC), Pompeu que va quedar-se a Roma, va concentrar tots els poders en la seva mateixa persona. Així que quan Cèsar tornava a Roma i es va trobar amb altres lleis, va esclatar la que seria la Segona Guerra Civil Romana (49-45 aC). Pompeu va refugiar-se a Egipte, que llavors era una província romana, però allà es va trobar amb alguns ministres romans que van assassinar-lo. Però Cèsar quan va saber del destí del seu enemic va ordenar matar els seus assassins perquè abans de traïdor era ciutadà romà i mereixia els mateixos drets que qualsevol altre. Després del conflicte, Juli Cèsar es va nomenar dictador vitalici (49 aC) però poc després va ser assassinat (15 de març del 44 aC, idus de març) i va esclatar la Tercera Guerra Civil Romana (43-42 aC).

Fiat justitia ruat caelum

És un llatinisme que vol dir “que es faci justícia i s’enfonsi el cel”, és a dir que sempre s’ha de fer justícia sense tenir en compte les conseqüències que aquesta porti. L’utilitza Clitheroe per tranquil·litzar en Darcy, està convençut que es farà justícia en el judici, sigui Wickham culpable o innocent.

Clímax dramàtic

La paraula “Clímax” (del grec “κλῖμαξ“) vol dir “escala”, de fet es tracta del punt culminant de l’obra en que la tensió va pujant i pujant com si es tractés d’una escala.

És el moment de màxima tensió en una obra, en aquest cas dramàtica, on el protagonista i l’antagonista es troben en un conflicte. A la novel·la fa referència en el moment del judici en que els testimonis estan declarant i en que l’advocat i el fiscal estan en plena lluita per aconseguir alguna dada que defensi o acusi en Wickham. El públic està totalment concentrat i en tensió com qui està veient el punt culminant d’una obra teatral.

La defensa de Wickham en el judici

Després de les declaracions de tots els testimonis, només queda la defensa del propi Wickham. A l’Anglaterra de principis del segle XIX, encara havia de ser l’acusat qui es defensés en comptes del seu advocat. Wickham ha de recitar un discurs persuasiu i convincent si vol convèncer al tribunal de la seva innocència davant l’assassinat del capità Denny.

Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. De fet Sòcrates tenia l’objectiu de trobar la veritat universal a través del Coneixement. Sòcrates va anar a parlar amb les màximes autoritats de la polis i aquelles persones més sàvies, però se n’adonà que en realitat no sabien res. Sòcrates demanava la definició d’un terme i el seu dialogant així ho feia, Sòcrates refutava la resposta negant així la seva validesa, així el filòsof atenès va guanyar-se molts enemics, però també molt seguidors sobretot els seus alumnes, entre ells el jove Plató.

Plató, a qui va commoure el tràgic destí, va decidir escriure sobre el seu mestre Sòcrates. El judici i la defensa de Sòcrates es troben a l’Apologia de Sòcrates, que pertany als seus diàlegs de joventut.

En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort.

Durant els seus últims moments de vida, abans que morís enverinat, Sòcrates va poder parlar amb els seus alumnes a qui els va confiar que no tenia gens de por de la mort perquè ell s’havia portat bé durant la seva vida i que no sabia que seria d’ell després de la mort, però es tractaria d’alguna cosa bona.

Aconseguiria George Wickham recitar un discurs convincent i així salvar-se d’una condemna a mort com Sòcrates?

Modus vivendi

És un llatinisme que significa “estil de vida”. L’utilitza el coronel Fitzilliam quan pregunta a en Wickham sobre l’estil de vida de la senyora Younge, que en realitat és una germanastra de l’oficial sospitós. La senyora Younge és una dona que subsisteix gràcies als suborns i enganys que fa a la gent. El personatge apareix al final de la novel·la al judici d’en Wickham, per qui sembla molt preocupada, és clar, és el seu germanastre. Younge es va presentar a Pemberley com a candidata per exercir d’institutriu de la Georgiana quan va sortir de l’internat a l’edat de quinze anys. També es descobreix que Eleanor Younge va incitar a la Georgiana per a que s’escapés de Pemberley amb en Wickham, els dos germans tenien un objectiu comú: que en Wickham es casés amb una noia rica per repartir-se l’herència; però en Darcy va localitzar a temps a la Georgiana abans que succeís qualsevol bestiesa i la gent s’assabentés.

Lydia Bennet

Els orígens del nom de la més jove de les Bennet i esposa de l’oficial Wickham els trobem a la regió grega de Lídia (Λυδία), al nord oest de la regió d’Anatòlia (actual Turquia). La regió de Lídia va destacar com a potència comercial juntament a altres polis gregues sobretot de l’Àsia Menor, de fet els colonitzadors d’Emporion són de Fòcea, que es troba a la regió de Jònia. Emporion no va deixar de ser una colònia comercial que a més més de beneficiar-se ella mateixa també ho feia als seus compradors i venedors, principalment de l’Àsia Menor.

Magistrat

A l’antiga Roma els magistrats eren ciutadans escollits per encarregar-se de l’administració i la direcció de la ciutat. Disposaven dels tres poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial i van ser vigents durant l’Imperium Romanum (segle I aC-V dC).

El terme de “magistrat” ha evolucionat fins a l’actualitat com a funcionaris públics amb càrrecs judicials, la seva tasca és la de jutjar i executar allò jutjat. Els magistrats a diferència dels de l’antiga Roma són independents als altres poders i són imparcials, per aquest motiu en Darcy no pot formar part de la investigació judicial, perquè és parent del sospitós principal. A La muerta llega a Pemberley els tres magistrats del comtat de Derbyshire són en Darcy, en Hardcastle i en Clitheroe.

Keira Knightley

Fitzwilliam Darcy (Matthew Macfadyen) i Elizabeth Bennet (Keira Knightley) a la versió cinematogràfica de 2005 d’Orgull i Prejudici del director Joe Wright.

 

Finalment m’agradaria recomanar Orgull i Prejudici i La muerte llega a Pemberley a tots aquells amants de la literatura; especialment als aficionats a l’època neoclassicista anglesa (finals del segle XVIII- principis del segle XIX), la novel·la negra i a la literatura anglesa en general. Si voleu saber si en George Wickham és posat en llibertat o condemnat a mort com Sòcrates, us animo a que llegiu la nova obra de P. D. James!

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Jo també sóc romana!

Quin sentit tenia córrer? Ja era massa tard, però si pogués tornar enrere tampoc no hagués canviat res. Em venien a buscar i jo asseguda a un bosc proper de casa meva, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana amb la sorra, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Tot començà l’any anterior, cap el mes de la deessa Venus, a qui llavors venerava com els altres nens romans de Bàrcino. Jo encara jugava amb les meves nines i les desplaçava amb un carretó fet de fusta pel meu jardí, replet de xiprers. Però de sobte un potent raig de llum cegà els meus ulls i em va semblar caure en un profund somni. Una lleugera brisa m’acaronà i una tendra veu em despertà. Em resulta estrany parlar sobre això perquè tot i que a mi em sembli real, a la majoria de vosaltres us semblarà fantàstic i sobrenatural.

Santa Eulàlia contemplant les palmeres

Santa Eulàlia observant les palmeres. Dibuix de Carla Muñoz Osorio

Era Déu, ho juro pel meu nom que honra la bona parla. Desconeixia aquesta divinitat, de fet quan vaig preguntar-li quin déu era, em va respondre “Déu”. M’explicà que era únic, abstracte i absolut i que reunia tots els poders dels déus romans, estava perplexa. Em va dir que no m’espantés, ell no era com Júpiter que perseguia les donzelles, sinó un Pare bo. Em va agradar la idea.

M’explicà qui era Crist, el seu fill que morí per la seva fe cap a Déu, i a continuació en què consistia el Cristianisme. Vaig entendre que la religió romana estava força caduca i era poc espiritual, els déus i deesses es deixaven emportar per les seves passions més materials; això no volia dir que no estimés el meu poble i la meva cultura.

M’atreveixo a comparar Déu amb el Coneixement de Plató, les dues coses semblen inassolibles i ideals, però reals. També em va explicar que es necessita assolir un grau elevat d’espiritualitat per sentir Déu. Per últim em va anunciar quina era la meva tasca i quin seria el meu destí: havia sigut escollida per propagar la Bona Nova, és a dir el missatge de Déu, malauradament m’esperava un tràgic final, tot i que descansaria en el Regne de Déu durant tota l’eternitat i seria santa i patrona de moltes ciutats. Com a prova del seu testimoni, va convertir els xiprers d’aquell bosc en palmeres, arbres desconeguts fins aleshores a Bàrcino.

Després de la meva trobada amb Déu, no vaig tornar a ser la nena riallera d’abans, vaig fer-me un penjoll amb una creu de la fusta del meu carretó i la duia amagada sota la túnica. Vaig deixar d’assistir a les celebracions religioses romanes i vaig contactar amb alguns grups clandestins que predicaven el Cristianisme: no estava sola.

Pocs mesos després vaig decidir anar a dialogar amb el cònsol de Bàrcino, el representant de Dioclecià a la ciutat. Volia demanar-li que tingués pietat amb els cristians, que els permetés predicar la seva religió al mateix temps que els altres romans predicaven “la seva” religió. Però la meva innocència pueril no s’imaginà que el cònsol reaccionés amb violència i sobretot incredulitat de que una nena de tretze anys defensés amb tanta fermesa el Cristianisme. El cònsol enfadat però alhora entendrit amb mi, intentà fer que abandonés els meus ideals, que tornés a casa i fes com si no hagués passat res. Però jo no estava disposada a renunciar la meva fe, així doncs el meu destí ja estava segellat com el d’altres romans que també van resistir-se a renunciar les seves creences cristianes. Alea iacta est.

 

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/2/22/Santa_Eulalia.jpg/400px-Santa_Eulalia.jpg

Estàtua de Santa Eulàlia a la Boqueria de Barcelona, on va ser crucificada segons la llegenda.

 

A continuació vaig dirigir-me al meu estimat bosc i vaig seure a la sorra, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Ja sentia el soroll de les armes dels milites i les seves veus virils, la meva hora ja havia arribat. No vaig mostrar resistència tot i que vaig esclatar en llàgrimes. Em van lligar els meus febles canells amb una aspra corda i em van arrossegar com qui arrossega una mula, per a que tothom veiés la vergonya de la ciutat.

Em van portar a la plaça i les multituds s’apropaven per presenciar els meus tretze turments, tants turments com anys tenia: em van assotar, em van estripar la carn amb garfis, em van posar els peus sobre brases roents, em tallaren els meus pits encara de nena, em fregaren les nafres amb una pedra tosca, m’abocaren oli bullent sobre les meves ferides, em van ruixar amb plom fos i em van llençar a una bassa de calç. A continuació, vaig patir el turment més dur de tots: em van tancar en un bidó, hi van clavar ganivets i em van fer rodolar per un carrer. Els soldats romans em van preguntar si estava disposada a renunciar la meva fe per tal d’aturar aquest patiment, però amb les meves últimes forces ho vaig negar. Em van cremar viva,  però no vaig accedir als desitjos dels soldats; em van tancar en una masmorra amb milers de puces, però tampoc vaig acceptar. Finalment vaig ser crucificada com Jesucrist.

Actualment l’Església Catòlica commemora el meu martiri el 12 de febrer, on totes les nenes que porten el nom d’ “Eulàlia”, “Laia” o altres derivats; celebren el seu sant. L’Església Ortodoxa també em recorda el 22 d’agost.

Aquest article va dedicat a totes les noies que porten el meu nom i pels “altres romans” (vegeu les històries dels meus companys Sant Crescentinus i Santa Anastàsia), els romans cristians que sovint són apartats de la història de Roma.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

 

Veus perdudes

Verba volant, scripta manent.

-Gai Tit, senador romà.

ἓν οἶδα ὅτι οὐδὲν οἶδα.

-Sòcrates, filòsof grec.

Μνάσεσθαί τινά φαῖμι

καὶ ἔτερον ἀμμέων.

-Safo, poetessa grega.

Les paraules se les emporta el vent,

no cal dir res més.

Les idees per expressar

són més difícils del que pot semblar.


Les meves mans tampoc em responen

són com castells a la costa egea que s’ensorren.

Estic sola, ningú no em fa companyia,

sóc un fantasma tant de nit com de dia.


Per a què serveixen les meves creences

en un món on no hi ha lloc per a una poetessa?

Per a què em serveix arribar al coneixement

si Grècia no aprecia el que sé?


Només pot demostrar el saber

aquell qui té el poder.

Com que la meva veu no és escoltada,

serà millor que sigui callada.

Σαπφώ (s. VII-VI aC)

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí-Grec

La dansa mitològica dels arbres

Salve! Per conmemorar el quart aniversari d’Aracne Fila i Fila vet aquí el meu primer poema d’aquest curs 2012-2013! Algú sabria dir-me quin mite es recrea?

Tu que una vegada vas ser dona

i et varen arrabassar el teu fill.

No ets arbre, ets persona,

per què has de patir?

 

Venus a Adonis li explicà la història,

ell no la va creure,

el teu testimoni s’esfum com la boira,

com pot creure el que no pot veure?

 

Les teves dolces llàgrimes cauen per l’aspre cos,

allargues les branques cap a Adonis i ell et repudia com a la pols.

El teu cor encara d’humana crida el seu nom.

 

Quan hi ha vent aprofites per a que t’empenyi

i t’inclines a Adonis per a poder-lo abraçar,

que el vent t’ensenyi els teus sentiments expressar!

I amb aquesta trista simfonia comences a dansar.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

Oda a la Dracma

 

Tu petita, que vares néixer a Grècia,

quan tota ella encara era bella.

Et passaven de mà en mà,

també et desplaçaven per mar,

o bé per terra.

 

T’intercanviaven per gerres,

metalls preciosos o menjar.

Et van tenir romans i cristians,

tot i així encara eres allà.

 

En arribar els musulmams te’n vas anar,

trigares quasi tres-cents anys en tornar.

Vas viure guerres, dictadures i democràcies,

qui et diria que et tombaria simple diplomàcia!

 

Després de la guerra, tota Europa devastada.

Van caldre anys però finalment es recuperava.

 

Els de dalt van decidir crear una moneda per a tots

i així convertir-la en la més forta del món.

Tu, amb l’òliba darrere teu,

no vas trobar altra casa que els museus.

 

Però van passar els anys i l’Euro anava malament,

van culpar els avis del continent.

Els joves que volen tenir la raó,

els decideixen fer fora sense cap pensió.

 

Jubilar els grans,

per poder heretar.

Els d’amunt volen treure’ls els béns

sense que s’assabentin de res.

 

En el seu moment ningú no es recordava de tu,

i ara tots en depenen pel futur.

Oh, Dracma! Cap a on ens portaràs?

Sabràs allunyar els grecs de mala mar?

 

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí-Grec

Santa Anastàsia romana

Tal i com explicàvem a l’article de Sant Crescentinus (De legionari a cristià), abans de la convocació de l’Edicte de Milà el 313 dC, on l’Emperador Constantí I va acceptar el Cristianisme a Roma, la religió cristiana estava prohibida i tothom que manifestés la seva fe o simpatia respecte la nova creença monoteista, podia ser condemnat a mort patint un agut i inhumà dolor. Aquest va ser el cas de Sant Crescentinus, a l’actual Itàlia. Però en aquesta ocasió us voldria parlar sobre una μάρτυς de casa nostra, una noia romana de Vil·la Primília que segons la llegenda va conéixer en persona els apòstols Sant Pere i Sant Pau i per fer pública la seva fidelitat al Cristianisme.

El nom d’Anastàsia ( ‘Αναστασία) prové del grec del verb “ἀνίστημι” que significa “fer aixecar, ressucitar” i la noia, orgullosa del nom va anar proclamant la ressurrecció dels morts i va pretendre recuperar les restes de Sant Pere i Sant Pau, en plena època romana…  Va ser condemnada per la seva fe catòlica i fins i tot davant de la mort, no va renunciar a les seves creences. Van torturar-la amb crueltat fins que van acabar decapitant-la.

Després d’aquesta Anastàsia, van aparèixer moltes seguidores que la van venerar com s’ho mereixia. De fet, la capella de Sant Anna de l’actual Premià de Dalt va ser dedicada a ella. Originalment, fou una capella paleocristiana, a més a més documentada arqueològicament per les tombes tardoromanes trobades. És la capella més antiga del terme municipal, ja que s’esmenta per primera vegada l’any 987. L’any 1508,  consta com a capella ermitana. A partir dels segles X-XI, l’ermita és restaurada amb elements romànics.

Durant la Baixa Edat Mitjana, els cristians van decidir canviar el nom d’Anastàsia pel d’ “Anna” ja que “era més fàcil de pronunciar i quedava millor”, però si tenim en compte el context històric, una altra raó podria ser evitar el contacte amb les clàssiques que tan censurades es trobaven durant la fosca Edat Medieval i d’alguna manera “cristianitzar” l’Anastàsia.

Ermita de Premià de Dalt

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

Un Sant Joan a Alexandria

Segur que algun cop us heu plantejat cremar els llibres de text a la festa de Sant Joan, perquè esteu farts del curs i creieu que no podeu més. Veieu els llibres com un objecte pesant, que es du a la motxilla, lligada a l’esquena i penseu que us fa mal l’espatlla.

Però hi va haver una vegada, ara fa molt de temps en què la biblioteca més gran i completa de tot el món (més gran que qualsevol de l’actualitat fins i tot!), va ser cremada, incendiada; després que l’emperador romà Teodosi acceptés el Cristianisme com la religió oficial de l’imperi al segle IV dC. Hi va haver una gran revolta. Els cristians rebels varen ocupar la biblioteca, prèviament pels romans que conservaven l’essència de la civilització llatina.

En aquella biblioteca hi havia guardats milers de papirs conservats de dècades i segles, documents que havien pertangut a les primeres civilitzacions de la Humanitat (egipcis, acadis, babilònics, sumeris…). La major part va ser destruïda, gran part de la història proto-històrica és desconeguda com a conseqüència d’aquesta pèrdua d’informació. La resta, va ser emportada pels romans fidels a la Roma clàssica. Més endavant, els papirs van passar a ser propietat de l’Església i censurada durant tota l’Edat Mitjana… I potser encara avui en dia, segueixen ocults els secrets de l’antiguitat.

Vet aquí fa un temps, jo passejant per Alexandria, vaig topar amb els cristians rebels que es dirigien a la biblioteca amb torxes i jo tímidament els hi vaig preguntar:

– On van?

– La veritat no ho sé. -Respongué un cristià vestit amb una túnica i amb una barba aspra. -Jo segueixo els altres.

Llavors vaig suposar que celebraven Sant Joan i m’hi vaig apuntar.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Grec

El Laci, sepulcre d’humans, futur niu dels romans

Aprofitant la tasca del Fil Moodle  “Propostes per a la recerca d’una pàtria” he volgut recrear aquest epidosi de l’obra de Virgili:

 

Lavínia, els teus ulls s’empapen de sang

les teves llàgrimes llisquen per la pell

que tremola de tan terrible espant

produït pel conflicte tan cruel…

 

Llatins i troians es disputen el poder,

cap dels dos bàndols vol cedir,

els seus crits giren el món sencer

cap humà això no hagués escollit.

 

Cavalls que xisclen,

soldats encara

sense barba lluiten,

senten la sang amarga.

 

Turn i Eneas que volen manar,

un llatí i l’altre troià,

un dels dos morirà,

i l’altre amb Lavínia es farà.

 

El Laci, sepulcre d’humans,

futur niu dels romans.

Llatí neutral

empès pel vent d’austral.

 

La princesa Lavínia

es troba afligida,

espera amb resignació

que Fat prengui la decisió.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

L’home més egoista…

Aprofitant el tema de propostes de mites clàssics pendents en el Fil Moodle, he fet aquest poema. Sabeu a quin personatge es refereix? En què es converteix?

 

La teva bellesa és insuperable

i l’admires reflectida en el llac,

però el teu cervell és d’ase,

que el físic no et deixi dominar!

Tens la sort que moltes

noies t’estimen,

per què les has de rebutjar?

Quan te n’adonis, serà massa tard.

Eco t’oferia el cor,

li trencares,

Eco volia ser teva,

la menyspreares.

Va perdre el cos

per tu,

va perdre el plor,

per tu,

va perdre el son,

per tu,

ella creu que ningú no la vol,

només per tu…

Rebutjar-la per acabar

ofegat al llac,

què has guanyat?

L’home més egoista no l’hagués deixada escapar…


John William Waterhouse

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

De legionari a cristià!

Sempre que pensem en Roma, tenim el concepte d’una religió politeista, una colla de divinitats que es reparteixen el poder suprem en diverses parts: el cel, el mar, el submón, l’amor, la guerra, la saviesa, la bellesa… Però no hem d’oblidar-nos de la Roma cristiana que va néixer amb l’Edicte de Milà el 313 dC on Constantí I tolera el Cristianisme, i  amb l’Edicte de Tessalònica el 380 dC amb l’Emperador Teodosi que accepta el Cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Amb aquests edictes, el poder suprem va passar a concentrar-se en un sol ésser, un ésser sense forma, sense veu que rebé un simple nom: Déu.

Tots els déus llatins/grecs van quedar oblidats, tancats en els seus propis palaus luxosos a la cima de l’Olimp, sense poders. Tot i que també és possible que tots es fusionessin, així creant el déu cristià. No ho sé, no està al meu abast.

Però l’origen del Cristianisme no es troba en l’Edicte de Tessalònica, no, sinó més enrere, quan un individu entre les masses populars es va revoltar contra les autoritats romanes a Israel, cap el segle I dC. Un individu que ha passat a la història, algú que ha marcat el començament de la nostra era. Es deia Jesús i m’atreveixo a comparar-lo amb un Robespierre, un Lenin, o un Che Guevara; però sense el mateix èxit.

A partit de la seva mort, els seus deixebles i apòstols varen anant escampant la Bona Nova, és a dir, el missatge d’un nou Déu. Molts d’ells varen morir per intentar atemptar contra el règim, com per exemple Sant Esteve. (Recordem que màrtir ve del grec “μαρτύς” que vol dir “testimoni”).

Sant Crescentinus

Ara us exposaré una història curiosa, el testimoni d’un legionari de l’exèrcit romà que de sobte un dia, va trobar-se amb Déu; durant la dura repressió romana contra els cristians:

Crescentinus va néixer el 276 dC a Roma i va morir el 303 a la Città di Castello. Era fill d’un noble romà convertit clandestinament al Cristianisme. El jove Crescentinus va començar la seva carrera militar, com tots els nois de bona família, va pertànyer a la primera Legió de l’Emperador, comandada pel futur “Sant Sebastià” d’origen francès que tenia una gran fe catòlica i que posteriorment també seria martiritzat.

Era important que els milites romani donessin un bon exemple als ciutadans, sobre comportament i moral. Aquest fou el problema del pobre Crescentinus: si estava prohibit que qualsevol romà fos cristià, que ho fos un legionari…

Segons la llegenda, Crescentinus va fugir de Roma i va refugiar-se a la Città di Castello. Però l’Emperador Dioclecià va ordenar la seva persecussió. Quan el varen enxampar el van despullar, lligar de mans i peus i tallar el cap.

Deu anys després es va convocar l’Edicte de Milà, on Constantí I toleraria la convivència entre la religió politeista llatina amb la cristiana.

Actualment és el patró de la ciutat italiana d’Urbino, a la costa del mar Adriàtic, a prop de la ciutat de Pesaro. La meva família resident a Urbino em va parlar d’aquest legionari cristià i vaig decidir fer aquest article.

No pretenc defensar el Cristianisme ni la religió politeista, simplement narrar el testimoni d’un personatge perdut entre gladii, pila, hasta, scutum, creus tacades de sang i onades que han anat repetint el seu nom fins els nostres dies.

 

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx Llatí i Grec