Monthly Archives: juny 2012

Llatí a la paret, tota una troballa arqueològica

Inscripció llatina paret

Fotografia Mercè & Coloma

Aquesta foto és la d’una troballa arqueològica… m’explico… La plaça de vendre del meu barri, el Ninot (Mallorca/Villarroel/Casanovas), està en fase de reformes aturades… a la paret del carrer Villarroel, quan van treure les parades que hi estaven encastades des de feia anys i panys (com cinquanta), van sortir restes curioses com aquesta inscripció en guix… ho vàrem veure per casualitat passejant amb la Coloma i la foto no és bona perquè és de mòbil senzill… L’error dóna testimoni que el nivell de llatí a un barri cèntric de Barcelona com és l’Esquerra de l’Eixample tampoc no era bo molts anys enrera…

Mercè Otero

Un Sant Joan a Alexandria

Segur que algun cop us heu plantejat cremar els llibres de text a la festa de Sant Joan, perquè esteu farts del curs i creieu que no podeu més. Veieu els llibres com un objecte pesant, que es du a la motxilla, lligada a l’esquena i penseu que us fa mal l’espatlla.

Però hi va haver una vegada, ara fa molt de temps en què la biblioteca més gran i completa de tot el món (més gran que qualsevol de l’actualitat fins i tot!), va ser cremada, incendiada; després que l’emperador romà Teodosi acceptés el Cristianisme com la religió oficial de l’imperi al segle IV dC. Hi va haver una gran revolta. Els cristians rebels varen ocupar la biblioteca, prèviament pels romans que conservaven l’essència de la civilització llatina.

En aquella biblioteca hi havia guardats milers de papirs conservats de dècades i segles, documents que havien pertangut a les primeres civilitzacions de la Humanitat (egipcis, acadis, babilònics, sumeris…). La major part va ser destruïda, gran part de la història proto-històrica és desconeguda com a conseqüència d’aquesta pèrdua d’informació. La resta, va ser emportada pels romans fidels a la Roma clàssica. Més endavant, els papirs van passar a ser propietat de l’Església i censurada durant tota l’Edat Mitjana… I potser encara avui en dia, segueixen ocults els secrets de l’antiguitat.

Vet aquí fa un temps, jo passejant per Alexandria, vaig topar amb els cristians rebels que es dirigien a la biblioteca amb torxes i jo tímidament els hi vaig preguntar:

– On van?

– La veritat no ho sé. -Respongué un cristià vestit amb una túnica i amb una barba aspra. -Jo segueixo els altres.

Llavors vaig suposar que celebraven Sant Joan i m’hi vaig apuntar.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Grec

L’Escola Mar Nova estudia els Romans!

Gràcies a la col·laboració dels alumnes de primer de batxillerat de llatí l’Institut de Premià de Mar, els alumnes de 2n i 3r de l’Escola Mar Nova han pogut estudiar com jugaven els nens i les nenes romans.

Amb el que van aprendre allà i tot el que van estudiar, van fer un projecte sobre els romans i que volen compartir en aquest bloc.

 

 

Albert Barnils
Escola Mar Nova

Els jocs florals II – Claudia

Ahir, quan em vaig llevar, a les set del matí, el sol començava a escalfar les cases, i entrava una llum penetrant per l’atri. Al meu costat en Iulius estava remugant, per aquell sol que tant mal ens feia a la ressaca. La nit anterior havíem estat bevent fins tard, més en Iulius que jo, i ara ho notàvem als nostres caps. Em vaig incorporar fins seure al llit, i poc després va entrar la Dula portant una safata on hi havia dues copes de vi, pa i formatge, peres i pomes, i ametlles i nous. De cop, la Dula, que anava molt de pressa, es va entrebancar amb una cadira, i el vi es va vessar i va tacar la túnica del meu marit.

De cop i volta, en Iulius es va enfurir, va començar a cridar a l’esclava i li va donar un parell de bufetades. Jo ho mirava en silenci, observant les llàgrimes que queien galta avall a la cara de la Dula, una noia que tenia a penes 15 anys i sempre s’esforçava a no fer-nos enfadar. La noia va caure de genolls i ràpidament en Policarp, un dels dos esclaus homes que tenim, d’uns 20 anys, va aparèixer a recollir el desastre que havia fet la Dula, i aquesta va continuar amb la seva feina, sense que les llàgrimes deixessin de caure.

Tocador d’una matrona romana. Juan Giménez Martín (1855-1901)
[Font: Wiquimedia]

Quan el sol ja era alt, cap a les deu, vam sortir al carrer, a celebrar el tercer dia de les Floralia, vaig perdre el Iulius, però no em va importar. De seguida vaig veure la Iulia, la meva millor amiga, i vaig anar amb ella i la seva filla gran. M’era totalment igual el que fes el meu marit, i més des que va repudiar la meva segona filla, ara fa mig any. No sóc capaç de perdonar-li-ho, perquè a més a més em va humiliar dient que havia tingut una nena a propòsit.

L’ambient festiu m’encantava, hi havia un soroll constant, de venedors cridant per vendre les seves mercaderies a les patrícies casades, i grups de nois joves que feien riallades escandaloses a les noies, que reien sota el nas, sempre vigilades per una esclava o la pròpia mare.

Prefereixo l’ambient del matí, perquè a mesura que avança el dia, la festa pateix sempre un canvi radical.

A la tarda, després del ritual a Flora, jo estava bastant fastiguejada, però en Iulius em va venir a buscar per anar a veure l’espectacle que oferien en un teatre improvisat, on hi havia dos nois joves i nus que perseguien dues dones també nues. Veure aquells nois tan bells, tan diferents al meu marit, em feia recordar els tres amants que havia tingut des que en Iulius va repudiar la meva nena. Em sentia orgullosa d’haver-ho fet, no podia suportar haver de ser sempre l’esclava del meu marit, i estar sempre disponible quan ell ho desitgés, així que quan ell era a la basílica o al mercat, mirant productes d’Orient (que després mai comprava) jo m’assegurava que el meu amant pogués entrar i sortir abans que el meu marit arribés. Mentre pensava això, se m’escapava un somriure sense voler.

Quan vam sortir de la representació, les prostitutes ja s’havien amuntegat a la sortida i per tots els carrers. Aquí començava la festa dels homes, la festa que a mi no m’agradava.

Però, tot i això, vaig fer un parell de voltes per allà i vaig beure una mica de vi amb la Iulia.

Quan marxava, només veia el vi corrent de mà en mà, i cada cop hi havia més homes anant a llocs foscos amb prostitutes despullades i també èbries, mentre les dones respectables anaven a refugiar-se a casa seva.

Vaig anar a cercar la Dula, però no sabia on era, i mentre treia el cap per un carreró, un home gras i borratxo em va agafar pels malucs i em va començar a dir paraules obscenes a l’oïda. Estava espantada i no sabia què fer, i sobtadament vaig sentir un soroll, i l’home va caure al terra bruscament. Darrere seu, el Iulius amb una gerra de vi trencada i regalimant se’l mirava amb ulls furiosos. Potser, ara que ho penso, no és tan mala persona, però no em penedeixo d’haver tingut amants.

Vaig donar-li les gràcies i vaig marxar ràpidament cap a casa, i llavors vaig trobar la Dula, que estava estranyament pàl·lida, i tenia els ulls molt oberts i cara d’espant. No sabia què li passava, però tampoc eren cosa meva els afers de l’esclava.

Vam dirigir-nos a casa, i un cop allà em vaig assegurar que els nens estiguessin tots dormint, i amb ells els esclaus que els cuidaven; només faltava Policarp, que tenia les nits de la celebració lliures.

Vaig anar a dormir mentre la Dula acabava de preparar i netejar per demà, i vaig adormir-me abans que arribés en Iulius.

Aquest matí es presenta igual, però qui sap, potser avui canvien les coses, i alguna cosa excitant ve a la meva vida, fent un canvi radical. Aquestes festes són tan volubles…

Núria Martínez Jiménez
1.2 Batx
INS Isaac Albéniz

El Laci, sepulcre d’humans, futur niu dels romans

Aprofitant la tasca del Fil Moodle  “Propostes per a la recerca d’una pàtria” he volgut recrear aquest epidosi de l’obra de Virgili:

 

Lavínia, els teus ulls s’empapen de sang

les teves llàgrimes llisquen per la pell

que tremola de tan terrible espant

produït pel conflicte tan cruel…

 

Llatins i troians es disputen el poder,

cap dels dos bàndols vol cedir,

els seus crits giren el món sencer

cap humà això no hagués escollit.

 

Cavalls que xisclen,

soldats encara

sense barba lluiten,

senten la sang amarga.

 

Turn i Eneas que volen manar,

un llatí i l’altre troià,

un dels dos morirà,

i l’altre amb Lavínia es farà.

 

El Laci, sepulcre d’humans,

futur niu dels romans.

Llatí neutral

empès pel vent d’austral.

 

La princesa Lavínia

es troba afligida,

espera amb resignació

que Fat prengui la decisió.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

Els jocs florals I – Iulius

Salvete!

Som la Carla, la Júlia i la Núria, i som alumnes de l’INS Isaac Albéniz de Badalona. Amb motiu dels articles de la vida quotidiana que hem de fer a classe, nosaltres us presentarem una sèrie de tres articles sobre el mateix esdeveniment, però des de punts de vista diferents.

Öl auf Leinwand (Floràlia), 1899, Prosper Piatti (1842–1902). Imatge extreta de Wikimedia

Tots seran al voltant dels Jocs Florals, o Floralia, celebrats durant l’Imperi Romà. Tot i que avui dia són certàmens literaris, aquestes festes es van començar a celebrar el 646 aC a Roma, entre el 27 d’abril i el 3 maig. Durant aquestes celebracions, els romans feien ofrenes a Flora, deessa de la natura que feia florir els arbres. Es representa com una jove coronada de flors i que sosté poms de flors a les mans. Es creu que tenien origen pagà i que les festes del May Day, als països anglosaxons, també se’n deriven, ja que durant l’època romana decoraven estatuetes de la deessa, i en aquesta festa actual, cristiana, es decoren figuretes de la Verge. Durant aquests dies els carrers s’inundaven de prostitutes vestides només amb els objectes de Flora, és a dir, que ornaven el seu cos amb flors. També hi havia representacions teatrals, característiques perquè els actors també anaven despullats i representaven escenes obscenes. A més feien garlandes amb flors, que col·locaven a les portes, i corones florals, que lligaven amb estrips de la seva túnica interior (subucula). Com que eren unes festes molt lascives, van ser prohibides, i només es van cel·lebrar cada cinc anys, però a partir del 580aC es van tornar a cel·lebrar tots els anys.

Un dia a les Floralia segons en Iulius:

Ahir em vaig llevar a les set del matí i vaig posar-me la millor túnica que posseïa, ja que era un dels dies festius en què celebràvem les Floralia. Quan vaig estar arreglat, l’esclava Dula va dur-nos el ientaculum a l’habitació en una safata on hi havia dues copes de vi, all, formatge, pa, fruites i fruits secs. Però just quan era al llindar de la porta, la Dula va entrebancar-se amb una cadira i tot el vi es va vessar sobre una túnica, que estava sobre una cadira. Llavors la Dula va empal·lidir i jo em vaig enfadar tant que vaig donar-li una bufetada i va caure de genolls a terra. Després un dels altres esclaus va venir a la cambra ràpidament i va recollir el desastre mentre la Dula ens servia el ientaculum de nou.

A les deu del matí vam marxar cap al centre de la ciutat per assistir a la celebració de les Floràlies. Hi havia tanta gent que de seguida vaig perdre la meva dona, la Clàudia, i em vaig quedar tot sol intentant avançar entre la turba. A dos quarts d’onze va començar el sacrifici en honor a Flora i dues noies verges van ornar amb flors una estàtua de la deessa. Després de la cerimònia religiosa, a la tarda, uns actors van iniciar una de les múltiples representacions especials d’aquells dies de festa. A l’escena hi havia un parell d’actors nus que perseguien una jove i una dona madura, ambdues nues també i amb algunes flors pel cos i els cabells. La veritat és que no m’hi vaig fixar gaire, en l’argument, ja que veure aquells dos cossos nus tan bells corrent d’una banda a l’altra de l’escena era tot el que podia desitjar. Aquella visió em va fer sentir jove de nou, ja que el cos de meva dona Clàudia, des que havia tingut els seus quatre fills, havia canviat i s’havia arrugat com una pansa. Per més inri, que jo hagués donat l’esquena a la nostra última filla, exposant-la així i impedint-li formar part de la nostra família, va suposar per a la Clàudia un gran cop psicològic i va marcar un punt d’inflexió en la nostra relació. La meva patria potestas em permetia prendre aquestes decisions, però la Clàudia no ho entenia i no ho volia acceptar. Així doncs, per molt que jo forcés la situació, quan la Clàudia i jo jèiem al llit, no podia obtenir-ne res.

Quan la representació estava a l’apogeu, molts ciutadans van començar a tenir relacions amb les prostitutes allà mateix. En un moment en què em vaig girar perquè un home m’havia empès, vaig veure la Dula al meu darrere i vaig recordar quan un dia, mentre ella jugava amb els meus fills, vaig veure-li unes cames blanques i precioses. Llavors vaig agafar-la i me la vaig endur fins la façana d’una taberna on la vaig forçar a tenir relacions amb mi. Ella va intentar desempallegar-se de mi però estava tan feble i era tan jove que no podia fer res contra la meva força. Va sortir una mica de sang i la Dula plorava i plorava. Llavors vaig entendre que havia perdut la seva virginitat. Si la Dula hagués estat una ciutadana romana m’hagués preocupat i hauria tingut greus problemes, però com que era una esclava, no hi vaig tenir res a perdre.

Més tard van seguir les representacions i la festa, i vaig retrobar la Clàudia que semblava divertir-se. Cada cop la gent estava més esverada i més beguda, però tothom semblava passar-s’ho d’allò més bé. Vaig perdre de vista la Dula durant la resta de la tarda. Un home d’uns trenta anys va acostar-se a la meva muller i va intentar grapejar-la, però vaig ser a temps per apartar-lo d’ella.  Quan el sol va començar a amagar-se, la Clàudia va marxar amb la Dula cap a casa i jo vaig seguir a la festa. Vaig beure molt vi i vaig menjar moltes coses bones com ara figues i raïm. A mitjanit la celebració va acabar i vaig tornar a casa, tot i que em va resultar una mica difícil trobar el camí perquè anava una mica begut.

Com cada any, les Floralia no deixaven ningú indiferent i eren una festa molt divertida i, a més, religiosa. Ara, des del llit, recordo els esdeveniments que van tenir lloc ahir i, mentre miro la meva muller, em dic que he de fer alguna cosa per tornar a tenir una bona relació amb ella i que el dia d’avui serà un altre memorable dia festiu dels jocs florals.

Carla Pallach Ros
1.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz

L’home més egoista…

Aprofitant el tema de propostes de mites clàssics pendents en el Fil Moodle, he fet aquest poema. Sabeu a quin personatge es refereix? En què es converteix?

 

La teva bellesa és insuperable

i l’admires reflectida en el llac,

però el teu cervell és d’ase,

que el físic no et deixi dominar!

Tens la sort que moltes

noies t’estimen,

per què les has de rebutjar?

Quan te n’adonis, serà massa tard.

Eco t’oferia el cor,

li trencares,

Eco volia ser teva,

la menyspreares.

Va perdre el cos

per tu,

va perdre el plor,

per tu,

va perdre el son,

per tu,

ella creu que ningú no la vol,

només per tu…

Rebutjar-la per acabar

ofegat al llac,

què has guanyat?

L’home més egoista no l’hagués deixada escapar…


John William Waterhouse

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

De legionari a cristià!

Sempre que pensem en Roma, tenim el concepte d’una religió politeista, una colla de divinitats que es reparteixen el poder suprem en diverses parts: el cel, el mar, el submón, l’amor, la guerra, la saviesa, la bellesa… Però no hem d’oblidar-nos de la Roma cristiana que va néixer amb l’Edicte de Milà el 313 dC on Constantí I tolera el Cristianisme, i  amb l’Edicte de Tessalònica el 380 dC amb l’Emperador Teodosi que accepta el Cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Amb aquests edictes, el poder suprem va passar a concentrar-se en un sol ésser, un ésser sense forma, sense veu que rebé un simple nom: Déu.

Tots els déus llatins/grecs van quedar oblidats, tancats en els seus propis palaus luxosos a la cima de l’Olimp, sense poders. Tot i que també és possible que tots es fusionessin, així creant el déu cristià. No ho sé, no està al meu abast.

Però l’origen del Cristianisme no es troba en l’Edicte de Tessalònica, no, sinó més enrere, quan un individu entre les masses populars es va revoltar contra les autoritats romanes a Israel, cap el segle I dC. Un individu que ha passat a la història, algú que ha marcat el començament de la nostra era. Es deia Jesús i m’atreveixo a comparar-lo amb un Robespierre, un Lenin, o un Che Guevara; però sense el mateix èxit.

A partit de la seva mort, els seus deixebles i apòstols varen anant escampant la Bona Nova, és a dir, el missatge d’un nou Déu. Molts d’ells varen morir per intentar atemptar contra el règim, com per exemple Sant Esteve. (Recordem que màrtir ve del grec “μαρτύς” que vol dir “testimoni”).

Sant Crescentinus

Ara us exposaré una història curiosa, el testimoni d’un legionari de l’exèrcit romà que de sobte un dia, va trobar-se amb Déu; durant la dura repressió romana contra els cristians:

Crescentinus va néixer el 276 dC a Roma i va morir el 303 a la Città di Castello. Era fill d’un noble romà convertit clandestinament al Cristianisme. El jove Crescentinus va començar la seva carrera militar, com tots els nois de bona família, va pertànyer a la primera Legió de l’Emperador, comandada pel futur “Sant Sebastià” d’origen francès que tenia una gran fe catòlica i que posteriorment també seria martiritzat.

Era important que els milites romani donessin un bon exemple als ciutadans, sobre comportament i moral. Aquest fou el problema del pobre Crescentinus: si estava prohibit que qualsevol romà fos cristià, que ho fos un legionari…

Segons la llegenda, Crescentinus va fugir de Roma i va refugiar-se a la Città di Castello. Però l’Emperador Dioclecià va ordenar la seva persecussió. Quan el varen enxampar el van despullar, lligar de mans i peus i tallar el cap.

Deu anys després es va convocar l’Edicte de Milà, on Constantí I toleraria la convivència entre la religió politeista llatina amb la cristiana.

Actualment és el patró de la ciutat italiana d’Urbino, a la costa del mar Adriàtic, a prop de la ciutat de Pesaro. La meva família resident a Urbino em va parlar d’aquest legionari cristià i vaig decidir fer aquest article.

No pretenc defensar el Cristianisme ni la religió politeista, simplement narrar el testimoni d’un personatge perdut entre gladii, pila, hasta, scutum, creus tacades de sang i onades que han anat repetint el seu nom fins els nostres dies.

 

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx Llatí i Grec

Vindolanda, un fort únic al mur d’Adrià

Albert Anglès a Vindolanda

Recordeu quan vaig venir a l’institut Premià a parlar-vos sobre la meva experiència en excavar a Vindolanda? Recordeu el meu article “Vindolanda. La vida quotidiana als confins de l’imperi Romà” publicat a Sàpiens (Març 2012)? Recordeu les tauletes de fusta de Vindolanda i les reproduccions sobre les quals vàrem poder escriure amb calamus a la Magna Celebratio 2012 de Badalona?

Albert Anglès a la VIII Magna Celebratio

Recordeu el que segurament és el primer testimoni d’una dona a Britànnia, Clàudia Severa, que convida una altra, Lepidina, pel seu aniversari?

Vindolanda tauleta 291. Invitació de Clàudia Severa a Lepidina.

Ahir a la 2 varen passar un documental fabulós sobre el mur d’Adrià i Vindolanda. Si no el vàreu poder veure, us el passo aquí per alimentar més en tots vosaltres, aràcnids i aràcnides, la passió pel món romà i en concret pel jaciment de Vindolanda.

Imatge de previsualització de YouTube

A veure si ara recordeu per què el fort de Vindolanda és únic, què tenen d’especial les tauletes de fusta i per què, quan, on i com es va construir el mur d’Adrià?

Molt bon estiu i potser ens tornem a veure des de Vindolanda!

Albert Anglès Minguell
APE/S Market Research Iberia, BASF

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

[Una habitació ample i majestuosa. Una princesa agenollada al seu llit. Llum de lluna que acarona els seus plors. Medea es lamenta del seu dilema: el seu cor batega per Jàson però el seu cos se’l deu al seu pare Eetes, el rei de la Còlquida. No sap què decidir, se sent sola, com si no pertanyés a ningú…]

 

MEDEA: Oh, desconsolada jo! Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Medea, Herculà

Estimo el pare, a Jàson, per què em fas dubtar?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Per què em fas emmalaltir?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Sento que estic embogint!

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Explica’m a què es deuen aquests plors…

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Qui és aquell que gosa entrar a la meva habitació?

 

CALCÍOPE: Oh Medea, germana enamorada,

ets coneixedora del destí dels meus fills?

Oh Medea, germana enamorada,

només de pensar-ho em fa mal el pit!

Oh Medea, germana enamorada,

saps quina és la solució?

Oh Medea, germana enamorada,

has d’oferir a Jàson el cor.

 

MEDEA: Oh Calcíope, sigues venerada pels déus!

Ara no en tinc cap dubte sobre el que haig de fer…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Quan vaig veure  Jàson, el vaig ignorar sense voler…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Qui és aquella que del meu balcó ve?

 

Medea, Estàbia

LAVÍNIA: Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Eneas no em fa cas. Què vols què faci?

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Vaig casar-me amb ell perquè guanyà la guerra.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Les guerres sempre acaben igual, no valen la pena!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Aquest home mai escarmenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Cada nit amb dues o tres joves es presenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Estic farta de semblar forta i valenta…

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Al precipici m’agradaria fer-li una empenta.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

L’he deixat a casa, me’n vaig, haig de vèncer.

 

MEDEA: Reina Lavínia, quina raó!

Jo no vull quedar-me amb el pare, cruel com un lleó!

Reina Lavínia, quina raó!

Tampoc vull casar-me amb el gallard Jàson!

Reina Lavínia, quina raó!

Jo el que vull és anar a conèixer món!

Reina Lavínia, quina raó!

No parem fins que el cel no es tenyeixi de dol!

 

[Medea i Lavínia baixen pel balcó a través d’una corda i Calcíope desconcertada es planteja el succeït i també salta pel balcó]

 

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí-Grec