Monthly Archives: agost 2011

De quina ciutat es tracta?

13 Replies

Hola a tothom,

Aquest estiu m’he passejat per un país estranger on mai m’hauria imaginat trobar-me tantes referències llatines. En una ciutat veïna hi vaig trobar un pub que es deia “Tempus fugit”. Llàstima que aquell dia no portava la càmera i no vaig poder fotografiar l’enorme cartell amb un rellotge preciós que ens indicava aquest pas del temps inevitable i alhora la necessitat de gaudir-ne. I jo n’he gaudit força perquè malgrat estar en un país de pluja, he tingut bastants dies de bon temps. Us donaré unes quantes pistes i algunes fotografies perquè em digueu de quina ciutat es tracta i quins fets històrics importants hi van passar.  Quan veieu les fotografies ho tindreu força fàcil.

Aquestes primeres restes no us diran gran cosa, però sapigueu que es tracta d’una col·lecció que podem trobar al jardí d’un Museu on hi ha moltes més restes arqueològiques. L’estàtua de l’inici que no us porti a error, ja que no és d’època romana.

 

 

 

 

 

En el mateix jardí podem veure la resta d’aquesta fortalesa. Això vol dir que en aquesta ciutat hi havia una legió de manera permanent.  Quina era?  Aquesta foto potser us podrà ajudar.



I aquí teniu la columna sencera:

Ja sé que no és de gaire ajuda, però aquí van unes pistes més. La legió va arribar amb l’emperador Adrià quan va visitar la ciutat l’any 122, però abans hi havia arribat la famosa legió que va desaparèixer, la novena. Això era entre el 71 i el 74  dC.

Com tota ciutat romana també tenia el seu Decumanus, tal i com ens mostra la següent fotografia:

Per acabar, dir-vos que en aquesta ciutat hi van morir dos emperadors i en va ser proclamat com a tal un altre. Quins van ser i en quin moment?  L’última fotografia us ajudarà.

El nom en llatí de la ciutat era Eboracum. L’origen d’aquesta paraula no és llatí, ni tampoc pertany a una llengua romànica i el seu significat és “lloc de l’arbre del teix”.
A veure com vam les vostres investigacions. D’entrada sembla difícil però estic convençuda que ho trobareu ràpidament. Heu de contestar totes les preguntes: de quina ciutat estem parlant? Quina és la legió que hi estava instal·lada durant un període de la història de l’Imperi Romà? I quins són els emperadors que hi van morir i el que en va ser proclamat?

Ànim i poseu-vos a investigar que aviat començarem les classes i ens hi hem de tornar a acostumar.

Núria

“De itinere”: Κεφαλλονιά V- Grècia al cor

3 Replies

Èbria de bellesa natural i d’infinitud mítica, no puc acabar la narració del meu periple per aquests racons hel·lènics (I, II, III, IV) sense una petita reflexió sobre la realitat actual d’aquest país ple de contradiccions, integrades en la seva immensa bellesa i el seu passat indispensable per a la societat occidental.

Hem vist l’atzur del mar, els vestigis dels ancestres de la nostra civilització, ensumat l’alè homèric i gaudit de l’amabilitat dels seus habitants, però el paisatge quedaria inacabat si no m’allunyés del món clàssic per recordar l’empremta bizantina que acaba de conformar l’esperit d’aquest país. I una bona mostra és el monestir de Sant Geràsim (Αγιος Γεράσιμος), que encara es troba en procés de reconstrucció després d’un terratrèmol (la història es repeteix…). La policromia exhuberant de les seves parets i la devoció amb què els fidels seguien les lletanies del clergue davant el sepulcle amb les relíquies de sant baró ens recorden que han passat moltes coses des de la democràcia de Pèricles i l’imperi d’Alexandre…

Interior del monestir d’Αγιος Γεράσιμος

Aquesta clara evolució ha deixat una petja profunda, per exemple, en el ric folclore popular, que hipnotitza el visitant amb el ritme de la seva música i la varietat de les seves dances. Jo, al menys, mai m’he pogut resistir a afegir-me a la fila per ballar un bon kalamatianós.

Astra Hotel (Svoronata)

“I la crisi què? El daltabaix econòmic es deu notar”- és la pregunta que més m’han fet en tornar. Què voleu que us digui? A Cefal·lònia hi ha qui prefereix eludir el tema, també m’he trobat algú confortat pel fet que Espanya, Itàlia i Portugal anem en camí d’acompanyar-los en la desgràcia…

És cert que ens vam trobar enmig d’una vaga de taxistes força salvatge, que a la televisió apreixien tertulians enfrontats sobre les mesures del govern per fer front a la fallida. Moltes propostes – em va semblar entendre- se centraven en la necessitat de regular certs sectors on l’economia submergida ha fet estralls. Amb tot, si us he de ser sincera, aquest estiu Grècia m’ha tornat a enamorar, com sempre, i us ben asseguro que mil vegades em robarà el cor quan torni, perquè m’és impossible passar gaire temps lluny d’aquest racó de món. A no ser que la crisi ho impedeixi, a vosaltres o a mi, val la pena tornar als orígens. I és que continuo pensant que Grècia som tots i, si no, què hi faríem nosaltres ensenyant al jovent la llengua i la cultura de la Grècia clàssica?

Karavomilos
[Totes les fotos de l’article són de Josep Lario]

Com a Colofó, us proposo ubicar en aquest Google Maps les etapes del meu viatge amb un explicació del que es pot trobar a cada indret. Inseriu també l’enllaç a l’article corresponent.


Mostra De itinere: Κεφαλλονιά en un mapa més gran

TERESA

“De itinere”: Κεφαλλονιά IV- Ítaca

3 Replies

Ιθάκη… Sí, ja he fet la meva visita a Ítaca, ja he complert. Espero que el meu viatge continuï estant ple d’experiències i ple de coneixences i prego que sigui llarg, però em sento com si hagués complert una etapa. Segurament és només una qüestió d’edat, però m’agrada mirar-m’ho amb un cert lirisme. Què és la vida sinó un poema inacabat?

Vathí, la capital d’Ítaca

[Font: grecotour]

És aquest un racó de món amb molt d’encís. Les seves costes no tenen res a envejar a les illes veïnes; el caràcter porós del seu relleu la forneix de grutes, una d’elles anomenada també de les Nimfes, si bé no tan espectacular com la de Melissani; fins i tot és possible que el palau d’Odisseu es trobés a Cefal·lònia i no aquí, a prop d’Stavros (Σταυρός) com semblen apuntar les darreres excavacions. Cal recórrer-la i gaudir-ne, tant si hi busquem les petges d’Odisseu com si no.

Com que les paraules ja les posa el poeta i els acords el músic, aquí us deixo algunes imatges evocadores per fer-vos-en una idea.

Fixeu-vos que al final hi ha un exercici en el qual queda palesa la presència del mite homèric en tots els àmbits de la vida itaquesa.

TERESA

Comediants estrena la seva visió de Persèfone

19 Replies

La companyia de Joan Font ens acosta a la seva visió de l’Hades en un format molt cabareter, encapçalat per Àngels Gonyalons en el paper d’una pèrfida i sensual Persèfone. L’espectacle, que compta amb la música i l’actuació de Ramon Calduch, s’estrena a Catalunya en el marc de la 49ª edició del Festival de la Porta Ferrada, després de fer el seu debut internacional el mes de juny a Moscou.

Gaby

“De itinere”: Κεφαλλονιά III- Mites i terratrèmols

1 Reply

Després de la visita a Argostoli, la capital, i d’un refrescant passeig per les illes veïnes, explorem Cefal·lònia a la recerca de referents clàssics.

Tal com queda palès al primer article d’aquesta sèrie, el principal referent que percebem a l’ambient és el món mític relacionat amb el reialme d’Odisseu, però crec que hi ha dos indrets ben diferents que caldria remarcar també: la cova de les Nimfes i la domus d’Escala (Σκάλα).

Llac de Melissani [Foto: Josep Lario]

A la part central de la costa est de l’illa, a prop de Sami (Σάμη), es troben la gruta i el llac de Melissani (Μελισσάνη), un paratge d’extrema bellesa lligat des d’antic al culte de divinitats de la natura. L’estructura extraordinària d’aquesta cova oberta acull un llac d’aigües blavíssimes amb una fondària de fins a 39 m, que val la pena visitar de la mà dels barquers experts que n’expliquen la història i els detalls més curiosos. Les excavacions que s’hi han realitzat han obtingut nombroses troballes, la majoria dels segles IV i III aC, que testimonien el culte al déu Pan i les Nimfes.

Estatueta del déu Pan trobada a la gruta de Melissani. Museu Arqueològic d’Argostoli  [Foto: Josep Lario]

Després d’admirar els extraordinaris colors de l’aigua canviant de tonalitat a mercè de la incidència dels rajos solars a través de l’immens forat obert que li fa de sostre, us puc ben assegurar que m’estranya gens que se l’anomeni popularment “La cova de les Nimfes”. Els esperits de la natura han d’estimar aquest indret per força…

Placa de l’entrada de la cova de les Nimfes. Reprodueix un relleu actualment conservat al museu d’Argostoli. [Foto: Josep Lario]

Més al sud, a l’extrem meridional de Cefal·lònia, la localitat d’Escala allotja les restes d’una vil·la romana del segle III dC decorada amb uns interessants mosaics de temàtica diversa. Un amable però poc entès vigilant acull els visitants i els guia a través del jaciment, tot i que la bona voluntat que mostra no és suficient per aclarir els dubtes concrets que se’ns puguin presentar sobre els diferents espais i el contingut dels mosaics. Sembla que l’efecte d’un terratrèmol, un incendi o la construcció d’una església cristiana va moure les restes i és difícil reconèixer l’estructura original de la construcció, no obstant l’estat de conservació del paviment és suficient per fer-nos una idea de la seva importància. S’hi poden recórrer sis estances i els mosaics més destacables representen, en un cas, l’enveja atacada per feres salvatges i, en l’altre, una escena de sacrifici envoltada de textos en grec clàssic.

Divinitats de la natura i evidències històriques d’època romana, en els dos casos es fa present la força irresistible dels fenòmens tel·lúrics que han donat forma a una geografia fragmentada, testimoni de la insignificància de l’ésser humà enfront de la totpoderosa Gea.

TERESA

“De itinere”: Κεφαλλονιά II- Com viu l’altra meitat…

1 Reply

L’àmbit insular grec sol ser identificat amb les illes de l’Egeu, amb l’animada Míconos (Μύκονος) o la bella Santorini (Σαντορίνι) com a bandera, també és fàcil trobar viatgers que han experimentat la varietat d’alguna illa més gran, sobretot Creta (Κρήτη), però no tants són conscients dels tresors que amaga el Jònic. La costa més occidental de Grècia allotja set illes, anomenades en conjunt heptanès, que van de la septentrional, Corfú (Κέρκυρα), fins a Citera (Κύθιρα), la més meridional, tot passant de nord a sud per Paxos (Παξοί), Lefcada (Λευκάδα), Ítaca (Ιθάκη), Cefal·lònia (Κεφαλλονιά) i Zacint (Ζάκυνθος). Més exhuberants que les seves germanes orientals, a exepció de Citera, semblant a Creta, és fàcil comprendre el delit d’Odisseu per tornar a la seva pàtria -sigui quin sigui el seu emplaçament exacte-, beneïda per la fertilitat de les seves oliveres i vinyes, així com la frondositat dels boscos.

Σπαρτοχώρι (ΜΕΓΑΝΗΣΙ – MEGANISI) [Foto: Josep Lario]

Paga la pena, doncs, en un viatge a Cefal·lònia, fer un periple en vaixell per les illes més properes per gaudir del paissatge des del mar. Si no es té la sort de poder fer-ho lliurement en un bot governat per un mateix, és imprescincible,  si més no, contractar un creuer anomenat de les tres illes, que ens portarà a Lefcada i dos dels seus illots, Meganisi (Μεγανήσι) i Escorpió (Σκoρπιóς), a l’hora que ens permetrà capbussar-nos al blau Jònic des del vaixell.

Per a qui a hores d’ara es pregunti el perquè del títol de l’article, cal dir que respon a la sensació que vaig experimentar en capbussar-me en una platja recòndita d’Escorpió, propietat privada de la família del magnat grec Aristoteles Onassis. Se’m fa increible pensar que tota una illa pugui esdevenir seu d’una sola família, però no vaig poder evitar sentir-me una intrusa en aquelles aigües i aquella sorra, que en principi haurien de ser de tots. Des del mar es pot contemplar l’embarcador, on de tant en tant deuen recalar els iots de les celebritats, i la carretera que porta directament a les tres mansions que conformen el paisatge urbanístic: les dels dos fills, Cristina i Alex, i una tercera a l’altra banda de l’illa per a la vídua Jacquelin. Una quarta edificació serveix d’allotjament al nombrós servei, és clar, que són els que hi passen més temps.

Platja d’Escorpió [Foto: Josep Lario]

Sí, ja sé que la història de la nissaga del famós armador grec és una mostra que “els rics també ploren” i de família mal avinguda amb personatges desgraciats víctimes dels interessos més obscurs. No tenen massa a envejar als protagonistes dels cicles mítics de què beuen les tragèdies gregues, és cert. Però no deixa d’impactar-me, o potser indignar-me, -i més en un moment de crisi com l’actual- comprovar com viu l’altra meitat…

En fi, per no acabar amb aquesta reflexió agredolça, també us he de dir que si teniu tanta sort com jo, podreu topar-vos amb una autèntica trirrem solcant les aigües com el mateix rei d’Ítaca en el navili manllevat als feacis. No tenia rems i els tripulants anaven vestits amb texans, però els ulls de la proa eren inconfusibles i el nom encara més:  Η ΟΔΥΣΣΕΙΑ.

Port d’Σπαρτοχώρι [Fotos: Josep Lario]

TERESA

Tot el soroll del món, de Vicenç Llorca

2 Replies

Tot el soroll del món (ed. Columna, 2011) és la primera novel·la del poeta Vicenç Llorca (vid. Les places d’Ulisses i En absència de l’àngel a El Fil de les Clàssiques). Amb molta sensibilitat, amb un llenguatge cinematogràfic i alhora poètic, farcit de molts referents literaris i pictòrics, planteja si l’amor pot donar una segona oportunitat en persones marcades per una relació sentimental anterior.

Vaig tenir el goig d’assistir i enregistrar la presentació del llibre a la Biblioteca Can Llaurador de Teià:

[youtube]https://youtu.be/fzH5YJkAuq8[/youtube]

En llegir la novel·la, em vaig adonar del magnífic joc en què Vicenç, un poeta metafísic com el seu protagonista en Francesc Bertran, utilitzava el viatge de plaer a la República Dominicana i al país veí d’Haití  per endinsar-se en el viatge interior dels seus diferents personatges, tal com en el periple odisseic de l’heroi grec Ulisses. Hic et nunc no desvetllaré tot el que jo hi he arribat a trobar, espero que llegiu el llibre i, si pot ser amarats de l’experiència de la lectura homèrica, virgiliana, dantesca o …, llavors ja descobrireu tot el que en ell s’hi amaga. També us adonareu ara que és època de vacances, temps de viatjar, que el viatge, tant avui com en temps d’Homer, d’Alexandre el Gran, d’Hanníbal o de Sèneca, sempre ens proporciona coneixement  i ens fa millors, talment la lectura d’un bon llibre(vid. El viaje en la Antigüedad, de Fernando Lillo).

Reprodueixo aquí un petit fragment de la carta que, a Tot el soroll del món, el vell americà Charles deixa a la recepció de l’hotel com a comiat per a Francesc Bertran, i ja veureu que a més de les referències clàssiques que equiparen els embats de l’huracà Melinda a l’erupció del volcà Vesuvi i la mort de Plini el Vell (vid. El Fil de les Clàssiques) a mi em recorda la mort d’un personatge de l’Odissea, sabeu quin?:

Deixaré que Melinda sigui el forat negre que em faci avançar en la dimensió del temps i de l’espai. No, no m’he tornat boig. Se’n recorda de Plini el Vell? No va poder evitar acostar-se fins al Vesuvi per contemplar l’espectacle únic de la natura que s’expressava sublim en l’erupció del volcà. Doncs bé, me n’aniré a la platja i avançaré i avançaré envers Melinda. I ella, que em comprendrà, m’agafarà als seus braços i ja seré en el joc veloç de la felicitat de fondre’m amb la natura, com en un gran bes. I si no em pren és perquè encara no és el moment, i ho comprendré amb humilitat. En qualsevol cas, tot el que tindrà vostè de mi serà unes hores en què ens haurem dit més veritats que no molts éssers estimats en una vida. No compta la quantitat, sinó la qualitat que guanyem en l’experiència dels fets i de les vides a través de la intensitat dels moments. Com una llum de l’eternitat. pàg. 264, Ed. Columna, 2011.

Encapçala la novel·la una cita molt ben aconseguida de Secretum de Petrarca:

Excute pectus tuum acriter; invenies cunta que nosti, si ad ignorata referantur, eam proportionem obtinere quam collatus Occeano rivolus estivis siccandus ardoribus.

(…) Sed ille mos vester execrandus est; transitoria curatis, eterna negligitis.

Fruïu de la lectura, ocupeu-vos de les coses que paguen la pena!

N.B.: Si voleu seguir tota l’actualitat de la novel·la visiteu el bloc de l’autor, Quadern Blau.

Margalida