El grup canadenc d’indie rock/art rock Arcade Fire van demostrar amb el seu (aclamat) nou àlbum, Reflektor, els seus coneixements de la cultura clàssica. Sent aquest el seu quart àlbum d’estudi, comencen a adquirir reconeixement també al públic mainstream.
En un primer lloc, van revelar la portada que mostrava ni més ni menys que una escultura d’Eurídice i Orfeu.
Tot i que ja eren coneguts per tenir diverses cançons amb lletres històriques i cultes, mai no havien referenciat (almenys, d’una manera tan explícita) a la cultura grega.
No va ser només això, per tant quan l’àlbum va ser publicat ens van sorprendre amb dues cançons sobre el mateix mite mostrat a la portada: “Awful Sound (Oh Eurydice)” i “It’s Never Over (Hey Orpheus)”. Col·locades una després de l’altra al CD, solen anar relacionades i són considerades una història en dues parts.
A la primera part (Awful Sound (Oh Eurydice)), la història s’explica des del punt de vista d’Aristeu, un pastor qui va perseguir Eurídice el dia del seu casament amb Orfeu, fins que ella va ser accidentalment morta pel verí d’un escurçó. Es passa, doncs, a la segona part (It’s Never Over (Hey Orpheus)), que narra la travessia d’Orfeu i Eurídice a l’inframon. Els primers versos, cantats per la cantant femenina del grup, clarament representen Eurídice parlant amb el seu amat, recordant-li que no pot girar-se. Després és ell qui parla amb ella, el cantant masculí de la banda assegurant-se que Eurídice segueix darrere seu. Avancen bé fins que arriben al riu Estix, on Orfeu es gira i els dos es lamenten de que “it’s over too soon” (“ha acabat massa d’hora”, molt possiblement representant el seu amor).
Tot i que si ens ho pensem dues vegades podem trobar diversos paralel·lismes amb relacions actuals, les cançons van clarament sobre el famós mite. És curiós veure com la cultura clàssica pot inspirar tant a la música clàssica o culta, com a la música contemporània.
Adjunto un vídeo amb les dues cançons enllaçades l’una amb l’altra.
Heu identificat l’autor de l’escultura d’Orfeu i Eurídice de la portada? Quina de les dues cançons us ha agradat més i per què?
La cançó El canto de la sirena escrita i cantada pel grup de pop&rock gallec Los Limones, està inclosa dins del seu àlbum Música clásica, publicat l’any 1992.
Aquesta cançó es comparada amb els referents clàssics de la Grècia antiga, ja que en la seva lletra hi apareixen alguns d’ells.
[youtube]http://youtu.be/_UhB__SvOnc[/youtube]
A continuació, us deixo la lletra de la cançó perquè la pugueu escoltar, llegir i analitzar posteriorment:
Ayer tardé al verte llorar Aprendí de tus lágrimas Prefiero este lado del mar Que yo soy solamente sal Sacar de las algas la flor, de la espuma el antídoto Veneno en las olas, tu y yo cuando vino a decir adiós O tal vez, por donde las aguas No salpican ni sienta la sed que me deja estar en tu red, Inventándome alguna canción que nunca escucharía dios Por qué odio el amor, te necesito y no sé dónde voy Solo estaba mejor (bis) No puedes convertir en pies todo lo que yo sé querer Si de una sirena tal vez Salió la primera mujer Salí desde el fondo del mar Y si te pudiera encontrar Porque hasta podría cambiar Por la vida saber andar Mira esta vez lo que has dejado Esparcidas las conchas tiré Para que las pisen tus pies Y me llegues a odiar como yo he llegado a odiar el amor Mírame hoy, te necesito y no se donde voy Solo estaba mejor Si esta vez quieres motivos yo me olvido pero también se Que nací, que me moriré, que por haber escuchado su voz Hoy me estoy haciendo mayor Y mírame hoy, te necesito y no se donde voy Solo estaba mejor (bis)
La cançó explica una història d’amor entre dues persones i el grup musical relaciona aquesta història amb metàfores i altres figures retòriques del món marítim.
Després de llegir diverses vegades la lletra de la cançó, he observat diversos referents clàssics grecs, com ara les sirenes o referències implícites a diversos déus relacionats amb el mar com podrien ser Posidó, Tetis o Zeus, el déu suprem de la religió grega.
Tot i que actualment les temàtiques clàssiques no són les més utilitzades pels conjunts musicals a l’hora d’escriure les seves lletres, avui en dia encara trobem cançons en les que intervenen referents clàssics explícits, com ara “God of Thunder” (Déu dels trons) del grup de rock nord-americà Kiss o implícits com la cançó “Sakura” del grup japonès Ikimono Gakari o la cançó alemanya “So ein Schöner Tag” (Un bon dia) de Tim Toupet.
Quines altres cançons tracten el tema de les sirenes? En coneixes més? Com eren aquestes en un primer moment? En quines obres literàries apareixen? Què simbolitzaven? Amb qui es van acabar confonent? Com t’imagines la sirena de Los Limones? Què creus què significa?
Per què ens agraden tant les cançons d’amor? Amb quin gènere literari de l’antiga Grècia les podríem equiparar? Per què?
Amaral és un grup musical de Saragossa (Aragó), format per Eva Amaral (vocalista i compositora) i Juan Aguirre (guitarrista i compositor). Aquest grup neix el 1 de gener de 1997. El nom del grup és el cognom de l’Eva, i va ser escollit pel Juan. El seu estil musical es podria anomenar pop/rock, però fusionat amb ritmes llatins, sintetitzadors, i lletres d’alt contingut poètic. El seu període d’activitat va durar des del 1997 fins el present. Els discos fets per Amaral són, en 1998 ‘Amaral‘, en 2000 ‘Una pequeña parte del mundo‘, en 2002 ‘Estrella de mar‘, en 2005 ‘Pájaros en la cabeza‘, en 2008 ‘Gato negro Dragón rojo‘ i en 2011 ‘Hacia lo salvaje‘.
Sólo queda una vela encendida en medio de la tarta y se quiere consumir Ya se van los invitados, tú y yo nos miramos sin saber bien qué decir Nada que descubra lo que siento, que este día fue perfecto y parezco tan feliz Nada como que hace mucho tiempo que me cuesta sonreír
Quiero vivir, quiero gritar, quiero sentir el universo sobre mí Quiero correr en libertad, quiero encontrar mi sitio
Una broma del destino, una melodía acelerada en una canción que nunca acaba Ya he tenido suficiente, necesito alguien que comprenda que estoy sola en medio de un montón de gente Qué puedo hacer
Quiero vivir, quiero gritar, quiero sentir el universo sobre mí Quiero correr en libertad, quiero llorar de felicidad Quiero vivir, quiero sentir el universo sobre mí Como un naufrago en el mar, quiero encontrar mi sitio Sólo encontrar mi sitio
Todos los juguetes rotos todos los amantes locos, todos los zapatos de charol Todas las casitas de muñecas donde celebraba fiestas, donde solo estaba yo Vuelve el espíritu olvidado del verano del amor
Quiero vivir, quiero gritar, quiero sentir el universo sobre mí Quiero correr en libertad, quiero llorar de felicidad Quiero vivir, quiero sentir el universo sobre mí Como un naufrago en el mar, quiero encontrar mi sitio Sólo encontrar mi sitio
Quiero vivir, quiero gritar, quiero sentir el universo sobre mí Quiero correr en libertad, quiero llorar de felicidad Quiero vivir, quiero sentir el universo sobre mí Como un naufrago en el mar, quiero encontrar mi sitio
Solo queda una vela encendida en medio de la tarta Y se quiere consumir.
Amb quina oda horaciana relacionem aquesta cançó de d’Amaral? Quins altres tòpics trobem? Argumenta-ho i no t’oblidis de citar-ne els versos.
Aquesta cançó de theStart i el seu títol “Nemesis” té molt a veure amb la mitologia grega. TheStart és una banda de rock dels Estats Units, més concretament a Los Angeles, California format al 1998. Parla d’una noia que es diu Nèmesi.
Aquí us deixo la cançó (encara que no sigui del meu grat musical)
[youtube]http://youtu.be/EQk7StgZQl4[/youtube]
You’ve heard the one about the man
Who they say had the golden touch
He used to mingle with the mortals
Till his lady had too much
She had to find the reason for his sway
It seems I talk too much
Her vengeance stopped me dead in my tracks
Now I can’t speak
Nemesis, ooh nemesis She’s got the wrong girl Ooh, nemesis She’s got the wrong girl Ooh, nemesis She’s got the wrong girl
And now she caught me after her man But she was mistaken And now I find my true love’s gaze Is fixed only upon himself
The only charm she’ll let me wear Is to follow him and repeat And I wither here beside him still No body, just my voice
Nemesis, ooh nemesis She’s got the wrong girl Ooh, nemesis She’s got the wrong girl Ooh, nemesis She’s got the wrong girl
You know I wish I was the right girl You know I wish I was the right girl for him You know I wish I was the right girl You know I wish I was, you know I wish I was
Nemesis, ooh nemesis She’s got the wrong girl Ooh, nemesis She’s got the wrong girl
Ooh, nemesis She’s got the wrong girl Ooh, nemesis She’s got the wrong girl
You know I wish I was the right girl.
Sabeu qui era Nèmesi? i què representa dins de la mitologia grega? Per què aquesta cançó es diu “Nemesis”?
Al Stewart és un cantant, compositor i músic del folk-rock escocés. Aquesta canço pertany al cicle troià i crec que podríem establir un paral·lelisme amb el gènere grec de l’èpica. Què n’opineu.
According to the myths and legends
At the fringes of our memory
Paris stole the queen of Sparta
And carried her across the sea
As they fled, he never dreamt
That he held the world in his grip Helen, the face that launched a thousand ships
Helen, the face that launched a thousand ships
From Mycenae comes Agamemnon
And the Greeks of the city-states
Laden with their bronzen weapons
They’re waiting at the Trojan Gates
As the arrow flies and Achilles falls
Does she raise the wind to her lips? Helen, the face that launched a thousand ships
Helen, the face that launched a thousand ships
It’s funny how the story lingers
It’s probably a myth of course
A whisper in the ear of Homer
Perhaps there never was a horse
She could have turned the head of Paris
With the gentle sway of her hips Helen, the face that launched a thousand ships
Oh Cassandra, what did you know
You who bring bad news wherever you go
You had the gift to see the future
From Apollo so it’s said
And he made no one believe you
When you would not share his bed
Oh Cassandra, what did you see
As you walked the lonely road of your certainty
Gazing at the ruined city
That your warnings could not save
Oh Cassandra, so still and so graveCassandra
The Bronze Age kingdoms tumble
The cities fade one by one
The walls of Mycenae crumble
The Dark Age has begun
And the truth is lost in the ancient dust
Yet the memory forever persists
Of Helen, the face that launched a thousand ships
Helen, the face that launched a thousand ships
Com podeu veure aquesta cançó està plena de referents clàssics sobretot de la Ilíada. Sabeu qui és Cassandra? I Helèna? Trobeu algun altre referent clàssic?
Lax’n’Busto és un grup musical de pop-rock en català que es formà l’any 1986 al Vendrell. El cantant és Salva Racero Alberch des del 2006. I la resta de grup són en Jimmy Piñol Mercader (batería i cors), Jesús Rovira Costas (baix i cors), Pemi Rovirosa Morgades (guitarra i cors), Cristian Gómez Montenegro (guitarra) i Eduard Font Pi (teclat).
Llença’t és el títol del disc que varen treure l’any 2000, i concretament la següent cançó és la primera de la llista d’aquest disc, la cançó, que molts coneixereu, és “llença’t”. A partir de la sortida al mercat d’aquest disc, els Lax’n’Busto varen començar a fer molts concerts per tot Catalunya. Concretament l’any 2000 varen tenir més de cinquanta concerts.
Caus a terra molt avall
creus que no t´en sortiras,
però amb els mesos t´en adones
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornarte aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis
i sóc el que ara vull,
no vull pensar en el que arribara dema!
Llença´t, cada instant és únic no es repetirà, sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llençi, que no pensi en tot el que vindrà, que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perque els meus pensaments que sempre viuen el present no conjuguen altres temps que el ja faré, el que no vaig fer. Doncs avui o potser demà seré aquí o seré per allà, seré un tróç de l´univers que no noti el pas del temps. El que faig a cada instant és la força que em fa gran, no vull pensar en el que arribarà dema.
Llença´t, cada instant és únic no es repetirà, sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llençi, que no pensi en tot el que vindrà, que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
Llença´t, cada instant és únic no es repetirà, sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llençi, que no pensi en tot el que vindrà, que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
.
Amb quin tòpic horacià relacionem aquesta cançó de Lax’n’Busto? Argumenta-ho i no t’oblidis de citar-ne els versos!
La Gusana Ciega és un grup de rock alternatiu mexicà format per Daniel Gutiérrez (veu i guitarra), Jorge Vilchis (guitarra), Germán Arroyo (batería) i Luis Ernesto Martínez “Lu” (baix). Si voleu més informació sobre aquest grup cliqueu aquí.
Hem trobat un apunt relacionat amb La gusana ciega a l’empremta d’Orfeu i l’enllaçem aquí perquè pogueu gaudir d’ell.
En la cançó El último día del grup Maldita Nerea, he trobat un tros de la lletra que fa referència a la guerra de Troia; aquest és el fragment:
“El último día que fuimos amigos pero al revés, comprobamos como no puede valer con la antorcha de un traidor para incendiar Troya, porque Troya decidió que no iba a arder.
Y el rumor no tuvo mucho más que hacer, me acuerdo bien, y aprendí que hay cosas que es mejor perder.”
La guerra de Troia va ser un famós conflicte entre grecs i troians i a L’empremta hi ha una colla de cançons que l’esmenten.
Tot va començar amb el rapte d’Hèlena, la noia més bonica del món segons el Judici de Paris, que era l’esposa del rei d’Esparta, Menelau. Paris ja considerat el fill del rei de Troia, el nou príncep, es va enamorar perdudament i va ser el culpable del rapte d’Hèlena. La guerra va ser molt llarga i no hi havia manera que els grecs poguessin accedir a la ciutat de Troia, ja que aquesta tenia unes muralles molt fortes i impenetrables. Ulisses va tenir l’idea d’enganyar els troians fent-els-hi creure que s’havien rendit. Van construir un cavall de fusta molt gran i així van guanyar la guerra.
La cançó fa referència a aquesta traïció: l’atac dels grecs d’una manera injusta i sense ètica. Això ho relaciona amb la ruptura amorosa, després d’haver intentat que tot torni a la normalitat , finalment , quan menys tu esperes, arriba el cop més dur: la traïció. El mateix que els va passar als troians abans que la seva ciutat fos incendiada.
Aquesta és la meva petita aportació i la primera vegada que escric a L’empremta d’Orfeu. Espero que vosaltres trobeu més cançons en referents clàssics i que em comenteu aquesta !!!
Mozart va néixer a Salzburg (Viena) el 27 de gener del 1756 i va morir el 5 de desembre del 1791. Fou un compositor austríac de música clàssica. Probablement el més prodigiós, les seves primerenques gires per Europa el van fer famós i el van familiaritzar amb els estils musicals europeus, que després va sintetitzar a les seves obres.
Jo us parlaré, en el meu primer apunt en un bloc, sobre Lacrimosa (Requiem) una de les obres de Mozart. La Missa de Rèquiem és una obra de Mozart basada en els textos llatins per al Rèquiem, és a dir, l’acte litúrgic catòlic celebrat després de la mort d’una persona, es tracta de la dinovena i última missa escrita per Mozart ja que va morir abans d’acabar-la.
Lacrimosa és un grup de rock gòtic alemany, influït per Mozart, que també té aquest Rèquiem dins Angst 1991:
Quina versió us agrada més la clàssica o la gòtica? Heu entès la lletra en llatí del Rèquiem de Mozart? Què tenen en comú les dues versions?
Què vol dir Lacrimosa? Per què es diu Lacrimosa el grup alemany de rock gòtic?
La cançó de Cave de la banda alternativa Muse (un altre referent clàssic!). Cave forma part de l’àlbum també anomenat Cave, llançat el setembre de 1999. La cançó ens parla sobre una cova on es troba el narrador. El filosòf Plató també utilitzà “una cova” per explicar-nos un dels mites platònics que més coneixem a l’actualitat.
El mite de la caverna tracta d’un conte en què Plató ens fa entendre quina és la posició de l’home envers el coneixement.
La història tracta sobre un grup de persones que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen és l’ombra dels individus (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals. Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests pressoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el que ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.
El mite de la caverna forma part de la teoria del coneixement, concretament al procés del Coneixement. Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences.
Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.
Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.
El mateix ens passa als humans amb el coneixement, de vegades creiem estar en ell o estar a punt d’arribar-hi quan en realitat estem totalment allunyats d’ell. Quantes persones creuen tenir la raó i van errades? Quantes persones creuen estar portant una vida correcta i responsable i no és cert? Potser tots nosaltres també estem atrapats en una cova on només veiem reflectides les ombres de la veritat.
