La pel·lícula Lemnos, el primer largometratge espanyol basat en una tragèdia grega dirigida per Alejandro Lorenzo Lledó, es basa en l’obra de Sòfocles, Filoctetes.Aquest projecte té com a objectiu omplir el buit del cinema espanyol quant a adaptacions de clàssics grecs, a més a més Filoctetes mai abans no s’ha dut a la gran pantalla. La intenció és fer una obra rigorosa amb els referents grecs i mitològics, allunyant-se de propostes cinematogràfiques poc fidels.
Els missatgers no arriben mai és una petita obra d’art de Biel Mesquida, (Llibres del món i de la bolla. Pollença, 2012). Es tracta de quatre monòlegs en prosa poètica posats en boca de quatre dones que estan al costat de les grans protagonistes de la literatura clàssica: Enona, la dida de Fedra; Ismene, la germana d’Antígona, Anna, la germana de Dido i la pròpia Clitemnestra (al costat d’Agamèmnon).
Les actrius Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta, sota la direcció de la mateixa Rosa Novell, porten a escena aquesta obra. Comencen l’espectacle parlant al voltant d’una taula. Estan preparant la representació i cadascuna d’elles s’ha encarregat de buscar informació sobre un d’aquests personatges: és una mostra viva i fresca de la pervivència del món clàssic. Citen els tràgics grecs i romans, també Racine (en la traducció de la seva Fedra feta per Modest Prats) i s’ho fan anar bé per lligar la força d’aquestes figures femenines amb Patty Smith que justament és d’actualitat per la seva actuació a Barcelona. En aquesta posada en escena amb tres actrius queda fora el monòleg d’Anna. Comença parlant Enona, continua Clitemnestra i acaba Ismene. Justament el personatge d’Ismene és el que espera el missatger que no arriba:
“Avui, cap al tard, arribarà un missatger que fa estona que espero, un missatger, en Francesc Marsala, el majoral de la finca de Pederna, que em durà noves i records.
A Pederna sé que vaig ser feliç, molt feliç. Antígona no hi va voler anar mai, a Pederna. Deia que s’avorria al camp amb totes aquelles incomoditats i brutors i sorolls i arbres i multitud d’animals, i que s’estimava més quedar a Tebes amb els seus llibres i la seva solitud.”
Segons la crítica d’Andreu Sotorra, “Tres solos sense trampa ni fissures que completen un muntatge idoni sobretot per a espectadors convençuts de la proposta, potser fins i tot millor si aquests són, ni que sigui lleugerament, coneixedors dels clàssics, però també idoni per a espectadors amb curiositat per constatar com es fa el relleu entre un espai d’assaig a un espai de representació teatral i com es reconverteixen tres actrius que arriben a la sala al mateix temps que els espectadors en tres personatges de ficció. Una lliçó teatral de gran força per a tots els gustos.”
El mallorquí Biel Mesquida ha escrit Els missatgers no arriben mai (un encàrrec de Rosa Novell), amb la voluntat de reivindicar la Grècia ‘que els poderosos, els banquers i els alemanys ensorren. Perquè, com deia Costa i Llobera, Grècia som nosaltres. M’agrada la Grècia sense repressions, d’Homer, Èsquil, Sòfocles, Aristòtil, Plató, dels grans mestres que ens han fet”, assegura.
Nosaltres com a proposta de treball sobre el nostre viatge a Tarraco, hem decidit publicar una entrevista que vàrem fer in situ a Pepe Luque, el direcor, com als actors i actrius del grup In albis Teatro de Morón de la Frontera que ens varen representar dues fantàstiques obres a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona dia 26 d’abril de 2012: Les Bacants d’Eurípides i El Miles Gloriosus de Plaute.
Ens va agradar molt poder realitzar aquelles dues entrevistes, perquè vàrem tenir l’oportunitat de conèixer-los en persona, de saber les seves opinions, els esforços que han realitzat tant Pepe, com el cor de les bacants. Trobem que representar aquest tipus d’obres, són molt complicades, ja que per una banda, té un vocabulari antic, i clar, cal comptar que té un munt d’anys, normal que tingui aquest vocabulari. Malgrat les dificultats que van tenir amb el vocabulari, ho van fer molt bé, ens van agradar molt les representacions. Podem veure a les entrevistes l’emoció que els hi feien aquelles obres i la il·lusió que li posaven.
Durant unes quantes classes de grec treballat la tragèdia a Grècia i concretament l’Antígona de Sòfocles.
Com bé sabeu el mite hel·lènic d’Antígona conta que després d’una guerra civil en què dos germans, Etèocles i Polinices, moren uns a mans de l’altre, el rei de la ciutat prohibeix enterrar Polinices que ha pres les armes contra la ciutat, mentre es preparen honres fúnebres pel que l’ha defensada. Antígona, germana de tots dos, en contra de l’ordre del rei enterra Polinices. Per això, és condemnada a mort.
La versió més completa d’aquest mite ens l’ofereix Sòfocles en la tragèdia Antígona. Creont simbolitza el tirà que sols creu en la llei positiva; Antígona els drets de la llei natural i de la religió.
Per saber-ne més, vam pensar d’agafar un fragment significatiu de l’Antígona (890-924) en què parlés la protagonista homònima i gravar-ho en diferents idiomes, ja que a classe som d’arreu i, per tant, bastant internacionals. Alguns vàrem anar a casa de l’Uri (=Deka) un diumenge matí i aquesta és la nostra aportació que esperem que la resta de companys s’animi a ampliar-la i que la Margalida estigui contenta del nostre treball col·laboratiu fora de l’aula que tant valora i ens anima a fer:
Aquest projecte té com a objectiu omplir el buit del cinema espanyol quant a adaptacions de clàssics grecs, a més a més Filoctetes mai abans no s’ha dut a la gran pantalla. La intenció és fer una obra rigorosa amb els referents grecs i mitològics, allunyant-se de propostes cinematogràfiques poc fidels.
