Tag Archives: Referents clàssics

Viatge màgic a Àfrica

Ahir vaig anar al cinema a veure Viatge màgic a Àfrica en 3D de Jordi Llompart. És la primera pel·lícula europea en aquest format i sembla ben bé que una formi part dels somnis de la Jana, la nena de la meva edat que protagonitza la pel·lícula en un viatge fabulós al món dels somnis i de l’Àfrica. Per què us explico tot això aquí? Doncs, perquè surt un cavall alat de la sort  amb cua i crineres blaves i unes metamorfosis del guardià dels contes en mussol. Si us agrada el tràiler de la pel·lícula i teniu cor d’infant aneu a veure-la i porteu-hi els vostres germans, cosins o nebots i sobretot llegiu-los contes, especialment El cor damunt la sorra de Jordi Llompart (ed. Lumen, 2006), en què es basa Viatge màgic a Àfrica en memòria de la seva filla Jana morta a Namíbia:

Sabeu com es diu el fet que els éssers divins prenguin forma humana, tal com passava als déus de l’antiga Grècia? Què en sabeu del cavall alat? Com era? En quines llegendes el trobem? Quina és la seva pervivència? Jo conec el fals Pegàs de la Barbie que és a la vegada Pegàs i unicorn. Moltes gràcies, per endavant!

Valèria
4rt de Primària

“De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”

Un altre poema de Góngora amb referències clàssiques és el sonet “De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”. Es pot deduir que té referents del mite que dóna nom al nostre bloc, el d’Aracne. Què en penseu vosaltres, aràcnids i aràcnides?

De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler


Prisión del nácar era articulado
De mi firmeza un émulo luciente,
Un dïamante, ingenïosamente
En oro también él aprisionado.

Clori, pues, que a su dedo apremiado
De metal aun precioso no consiente,
Gallarda un día, sobre impacïente,
Le redimió del vínculo dorado.

Mas ay, que insïdioso latón breve
En los cristales de su bella mano
Sacrílego divina sangre bebe:

Púrpura ilustró menos indïano
Marfil; invidïosa sobre nieve,
Claveles deshojó la Aurora en vano.

Si voleu, podeu escoltar-lo en la gravació de Rafael Taibo:

>

Si voleu aprofundir en el comentari de text d’aquest sonet, llegiu El Comentario de textos, 1:

Rebeca Sánchez
1r batx. humanístic

El mite d’Europa en Góngora

A classe de Literatura Castellana de primer de batxillerat estem treballant Luis de Góngora i l’altre dia vàrem llegir uns poemes que, tot i ser de gran dificultat lingüística, vam poder veure que contenien referències clàssiques. A la Soledad primera hi trobem al·lusions mitològiques  referents sobretot al mite de Europa raptada per Júpiter:

Era del año la estación florida
en que el mentido robador de Europa
-Media luna las armas de su frente,
Y el Sol todo los rayos de su pelo-,
Luciente honor del cielo,
En campos de zafiro pace estrellas,
Cuando el que ministrar podía la copa
A Júpiter mejor que el garzón de Ida,
Náufrago y desdeñado, sobre ausente?,
Lagrimosas de amor dulces querellas
Da al mar; que condolido,
Fue a las ondas, fue al viento
El mísero gemido,
Segundo de Arïón dulce instrumento.

Del siempre en la montaña opuesto pino
Al enemigo Noto
Piadoso miembro roto
Breve tabla? delfín no fue pequeño
Al inconsiderado peregrino
Que a una Libia de ondas su camino
Fió, y su vida a un leño.
Del Océano, pues, antes sorbido,
Y luego vomitado
No lejos de un escollo coronado
De secos juncos, de calientes plumas
Alga todo y espumas?
Halló hospitalidad donde halló nido
De Júplter el ave.

Besa la arena, y de la rota nave
Aquella parte poca
Que le expuso en la playa dio a la roca;
Que aun se dejan las peñas
Lisonjear de agradecidas señas.

Desnudo el joven, cuanto ya el vestido
Océano ha bebido
Restituir le hace a las arenas;
Y al Sol le extiende luego,
Que, lamiéndole apenas
Su dulce lengua de templado fuego,
Lento lo embiste, y con suave estilo
La menor onda chupa al menor hilo.

No bien, pues, de su luz los horizontes
Que hacían desigual, confusamente,
Montes de agua y piélagos de montes?
Desdorados los siente,
Cuando ?entregado el mísero extranjero
En lo que ya del mar redimió fiero?
Entre espinas crepúsculos pisando,
Riscos que aun igualara mal, volando,
Veloz, intrépida ala,
Menos cansado que confuso? escala.

Vencida al fin la cumbre
Del mar siempre sonante,
De la muda campaña
Árbitro igual e inexpugnable muro?,
Con pie ya más seguro
Declina al vacilante
Breve esplendor de mal distinta lumbre:
Farol de una cabaña
Que sobre el ferro está, en aquel incierto
Golfo de sombras anunciando el puerto.

«Rayos les dice? ya que no de Leda
Trémulos hijos, sed de mi fortuna
Término luminoso.» Y recelando
De invidïosa bárbara arboleda
Interposición, cuando
De vientos no conjuración alguna?
Cual, haciendo el villano
La fragosa montaña fácil llano,
Atento sigue aquella
Aun a pesar de las tinieblas bella,
Aun a pesar de las estrellas clara?
Piedra, indigna tïara
Si tradición apócrifa no miente?
De animal tenebroso cuya frente
Carro es brillante de nocturno día:
Tal, diligente, el paso
El joven apresura,
Midiendo la espesura
Con igual pie que el raso,
Fijo a despecho de la niebla fría?
En el carbunclo, Norte de su aguja,
O el Austro brame o la arboleda cruja.

El can ya, vigilante,
Convoca, despidiendo al caminante;
Y la que desviada
Luz poca pareció, tanta es vecina,
Que yace en ella la robusta encina,
Mariposa en cenizas desatada.

Llegó, pues, el mancebo, y saludado,
Sin ambición, sin pompa de palabras,
De los conducidores fue de cabras,
Que a Vulcano tenían coronado.

«¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora,
Templo de Pales, alquería de Flora!
No moderno artificio
Borró designios, bosquejó modelos,
Al cóncavo ajustando de los cielos
El sublime edificio;
Retamas sobre robre
Tu fábrica son pobre,
Do guarda, en vez de acero,
La inocencia al cabrero
Más que el silbo al ganado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!

»No en ti la ambición mora
Hidrópica de viento,
Ni la que su alimento
El áspid es gitano;
No la que, en bulto comenzando humano,
Acaba en mortal fiera,
Esfinge bachillera,
Que hace hoy a Narciso
Ecos solicitar, desdeñar fuentes;
Ni la que en salvas gasta impertinentes
La pólvora del tiempo más preciso:
Ceremonia profana
Que la sinceridad burla villana
Sobre el corvo cayado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!

»Tus umbrales ignora
La adulación, Sirena
De reales palacios, cuya arena
Besó ya tanto leño:
Trofeos dulces de un canoro sueño,
No a la soberbia está aquí la mentira
Dorándole los pies, en cuanto gira
La esfera de sus plumas,
Ni de los rayos baja a las espumas
Favor de cera alado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!»

No, pues, de aquella sierra ?engendradora
Más de fierezas que de cortesía?
La gente parecía
Que hospedó al forastero
Con pecho igual de aquel candor primero,
Que, en las selvas contento,
Tienda el fresno le dio, el robre alimento.

Limpio sayal en vez de blanco lino
Cubrió el cuadrado pino;
Y en boj, aunque rebelde, a quien el torno
Forma elegante dio sin culto adorno,
Leche que exprimir vio la Alba aquel día
?Mientras perdían con ella
Los blancos lilios de su frente bella?,
Gruesa le dan y fría,
Impenetrable casi a la cuchara,
Del viejo Alcimedón invención rara.

El que de cabras fue dos veces ciento
Esposo casi un lustro ?cuyo diente
No perdonó a racimo aun en la frente
De Baco, cuanto más en su sarmiento,
Triunfador siempre de celosas lides,
Le coronó el Amor; mas rival tierno,
Breve de barba y duro no de cuerno,
Redimió con su muerte tantas vides?;
Servido ya en cecina,
Purpúreos hilos es de grana fina.

Sobre corchos después, más regalado
Sueño le solicitan pieles blandas
Que al Príncipe entre Holandas
Púrpura Tiria o Milanés brocado.
No de humosos vinos agravado
Es Sísifo en la cuesta, si en la cumbre
De ponderosa vana pesadumbre
Es, cuanto más despierto, más burlado.
De trompa militar no, o destemplado
Son de cajas, fue el sueño interrumpido;
De can sí, embravecido
Contra la seca hoja
Que el viento repeló a alguna coscoja.

Durmió, y recuerda al fin cuando las aves
Esquilas dulces de sonora pluma
Señas dieron suaves
Del Alba al Sol, que el pabellón de espuma
Dejó, y en su carroza
Rayó el verde obelisco de la choza.

Agradecido, pues, el peregrino,
Deja el albergue y sale acompañado
De quien lo lleva donde, levantado,
Distante pocos pasos del camino,
Imperïoso mira la campaña
Un escollo, apacible galería,
Que festivo teatro fue algún día
De cuantos pisan, Faunos, la montaña.
Llegó, y a vista tanta
Obedeciendo la dudosa planta,
Inmóvil se quedó sobre un lentisco,
Verde balcón del agradable risco.

Si mucho poco mapa le despliega,
Mucho es más lo que, nieblas desatando,
Confunde el Sol y la distancia niega.

LUIS DE GÓNGORA, Soledad primera

És realment llarg, segur que si l’analitzem amb profunditat podem extreure moltíssimes coses. Què podem extreure d’aquest poema sobre els personatges mitològics? I sobre el mite d’Europa en concret? Qui és el “mentido roador de Europa”? Qui és “el garzón del Ida”? A quin dia en concret de l’any fan referència els versos inicials de la Soledad primera? …

Ja sabeu el que diu sempre la Lida:  “Heu d’anar fent xarxa, lligant nusos, relacionant una matèria amb l’altra, ja que no heu de deixar les assignatures en calaixos. La bellesa de la Venus dels calaixos de Dalí no és a cada calaix per separat sinó l’obra en conjunt.”

Rebeca Sànchez

1r de batxillerat humanístic

De fonts mitològiques i de futbol

Coneixeu aquest anunci? De quin déu es tracta?

Segur que ja sabeu que l’Athletic de Madrid ha obtingut el títol de la copa de la UEFA Europa Ligue. Aquests dies a molts mitjans de comunicació han aparegut fotografies de la celebració tant dels jugadors com de l’afició. Us heu fixat on ho celebraven? Doncs, efectivament, a la font de Neptú de Madrid.
No només l’Athletic de Madrid celebra les seves victòries a una font mitològica de la seva població, trobem un altre exemple a la mateixa ciutat amb el Reial Madrid que celebra les seves victòries a la Cibeles.
Els referents clàssics de la font de Neptú són bastant clars, es tracta del déu dels mars i el reconeixem pel trident que duu a la mà. En el cas de la Cibeles, la figura divina que va a sobre de la quàdriga estirada per lleons és Rea. Cíbele era la principal deessa frígia. Era una deessa terúl·lica i, com a tal, representava la fertilitat de la natura, especialment en el seu aspecte més salvatge. Els grecs la van confondre amb la deessa Rea i la van nombrar mare de tots els déus.

Sabeu d’altres fonts o places on seguidors d’equips de futbol vagin a celebrar les seves victòries? Coneixeu altres fonts de Neptú o de Cibeles? (Si sou aràcnids, afegiu les imatges a l’àlbum corresponent de Photobucket, si no deixeu l’enllaç en comentari).

Núria Yela
1er de batxillerat grec i llatí

L’Olimp de Fantasia

M’agrada molt veure les pel·lícules de Disney, però me n’he adonat que no sempre reflecteixen bé la realitat, com en el cas de la pel·lícula Hèrcules; per això m’agradaria que m’ajudéssiu amb aquest fragment de la pel·lícula Fantasia, del 1940, la simfonia número 5 o Pastoral de Beethoven: quins personatges mitològics heu reconegut?, estan ben caracteritzats?, us imaginàveu així l’Olimp? …

Si us ha agradat, no us perdeu l’Aprenent de bruixot a El Fil de les Clàssiques.

Valèria
4t de Primària
Escola Bergantí

El rapte d’Europa en l’art

El meu treball personal consisteix en un estudi de la pervivència de la mitologia en l’art. Aquesta anàlisi se centra en el mite del rapte d’Europa segons Les Metamorfosis d’Ovidi i les seves represetacions artístiques al llarg de la història, des que va ser escrita.
La meva recerca consta d’obres de pintures, mosaics, escultures i d’altres, que tracten el rapte des del moment que el mite va ser escrit per Ovidi fins a l’actualitat, tot fent-li matisacions segons l’època en què es realitzaren.

Ecce picturae statuaeque!


Thaïs García Laso 1.2 Batx
I. Isaac Albéniz

Dia escolar de les matemàtiques amb corbes

Un any més torna a ser 12 de maig, dia escolar de les matemàtiques. L’any passat ja va tenir el seu espai dedicat al nostre bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i aquest any repetim aquí en el bloc dels alumnes, Aracne fila i fila.

La matemàtica, que va néixer com a resposta a problemes experimentals (l’agrimensura egípcia i l’astronomia babilònica) va adquirir en mans dels grecs (Tales, Pitàgoras, Plató, Euclides, Arquimedes, Pappus …) l’aspecte de raonament lògic i la terminologia tradicional. En els Elements d’Euclides (tractat matemàtic de l’època hel·lenística que va esdevenir l’autoritat màxima fins a mitjan segle XIX) ja trobem els fonaments de la nomenclatura matemàtica actual. Les matemàtiques, però, han canviat molt des de les èpoques clàssiques. Els nombres, en èpoques gregues, eren les pròpies lletres, limitant molt els càlculs que es podien fer. Els romans, amb la invenció d’uns nombres, van facilitar una mica la tasca del càlcul, encara que les matemàtiques seguien sent molt complicades i la contribució romana a les matemàtiques a ser ben minsa -pràcticament es redueix a la creació dels àbacs amb pedretes (calculi).  per fer els comptes o càlculs-, no hem d’oblidar que els romans van ser els grans transmissors del lèxic grec i la majoria de mots del vocabulari matemàtic, fins i tot el mateix nom, són traducció de mots llatins que, a la vegada, provenen del grec. A veure si sou capaços d’esmentar en comentari, almenys cinc noms matemàtics actuals amb el seu origen grec o llatí?

Així doncs, en època romana i grega, les matemàtiques van quedar-se en l’observació i l’abstracció. Què podeu veure en aquestes fotografies? Què us inspira?


Les corbes formen part del nostre dia a dia, estan a tot arreu i la majoria d’objectes que fem servir. Però que hi veiem nosaltres? Què en sabien els grecs? Segurament no veurem tant com Antonio Ledesma, però podem intentar aconseguir una mirada matemàtica per a veure amb uns altres ulls els objectes de sempre.  Enguany el dia escolar de les matemàtiques es celebra amb premsa i matemàtiques, us proposo donar un cop d’ull de la premsa (al bloc lateral com sabeu teniu els enllaços a la premsa digital) i si trobeu alguna fotografia relacionada amb les corbes, l’enllaceu i si teniu o feu fotografies no dubteu en compartir-les i enllaçar-les  a la meva presentació. Per cert, quines corbes coneixien els grecs?

Bon dia de les matemàtiques!

Toni Moreno

Llatí i matemàtiques 1r de batxillerat

Una Penèlope diferent

Què simbolitza Penèlope? Doncs, la dona fidel. La perfecta esposa, capaç d’esperar el retorn del seu marit durant vint llargs anys. A El Fil de les Clàssiques hi teniu un apunt amb la pervivència de Penèlope en la música i el tòpic de la fidelitat femenina. Però què és ser fidel?

Pepa Plana ens presenta una Penèlope ben diferent. Què fa mentre espera? Què es pot esperar d’una pallassa com Pepa Plana esperant? L’espectacle és per a un públic adult i és dirigit per la prestigiosa pallassa anglesa Nola Rae. Bé, crec que és millor que l’aneu a veure, tot repassant la guerra de Troia, i després comentar si voleu sobre la fidelitat de Penèlope. Aquí us deixo un botó de prova, amb la crònica de l’espectacle emesa recentment per TV3, i potser ja hi trobeu l’entrellat del canvi de Penèlope:

 

Gaby

Tot invocant la Musa

Ave,

l’altre dia vaig trobar una cançó de hip hop espanyol, Mierda de Kase, que comença amb una invocació a les muses i segueix amb algun llatinisme:

¡Oh! Inmortal Poseidón, el del furioso tridente, a ti me encomiendo en esta difícil empresa, propicia que este velero llegue a buen puerto, permíteme llevar a cabo los designios de Afrodita nacida de las olas, ¡Oh! Calíope, augusta entre las musas, haz florecer el jardín, trae la rima.


Es curiós, oi? Li ho vaig comentar a la Lida i em va dir que busqués obres clàssiques que comencessin amb una invocació a la Musa per tal d’aconseguir la inspiració necessària. Pensava que no me’n sortiria de cap de les maneres; però mireu algunes de les invocacions cèlebres fetes al principi de la Ilíada i de l’Odissea, atribuïdes a Homer, i després el principi dels Treballs i els dies d’Hesíode, representant grec de l’èpica didàctica, i el de l’Eneida del poeta llatí Virgili i comenteu:

Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.

HOMER, Ilíada, I, 1-7 (trad. J. Alberich)

[youtube]https://youtu.be/MOvVWiDsPWQ[/youtube]

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

molts de dolors, el que és ell, pel gran mar partí en el seu ànim,

fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;

mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,

car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,

els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de L’Altura,

van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.

Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

HOMER, Odissea, I, 10 (trad. C.Riba)

Muses de Pièria, vosaltres que amb els vostres cants doneu la glòria, veniu i canteu Zeus, adreceu un himne de lloança al vostre pare. Ell fa que els homes mortals siguin ignorats o il·lustres, i que per la seva gràcia siguin coneguts o desconeguts. Zeus que trona en el cel i viu en palaus alteroros fa fàcilment fort a qui vol i amb la mateixa facilitat doblega el qui és fort. També li és fàcil de fer petit el que és abundant i fer important el que és desconegut, i amb la mateixa senzillesa redreça allò que és tortuós i castiga els cors orgullosos. Escolta’ns tu, que ens veus i tens cura de nosaltres. Redreça amb la teva justícia les lleis. I que jo pugui explicar la veritat a Perses.

HESÍODE, Treballs i dies, 1-10 (trad. J.Castellanos)

[…] Musa, recorda’m per quina afronta causada al seu numen,

per quin greuge, la reina dels déus un home forçava,

altament pietós, a provar tants de dols, a escometre

tants d’afanys. ¿Poden cabre al cor celeste tals ires?

VIRGILI, Eneida, I, 12-15 (trad. M.Dolç)

Ara que jo ja he anat als orígens de la invocació a la musa en la literatura grega, podríeu ajudar-me a continuar i esmentar en comentari diferents obres de diferents èpoques, cançons, pel·lícules… que comencin amb una invocació; i de la cançó de Kase i de la seva invocació inicial, què n’opineu? Per cert, sabíeu que també hi ha la Musa dels blocs? Sabeu com es diu i com és? (Per cert, la Lida la va obtenir del mateix déu Hermes quan va anar a les VII Jornades de Cultura Clàssica a Sagunt!).

Irena Jagustín

1r de batxillerat grec i llatí

Odisseu, per Pepita Castellví

He llegit amb molt d’entusiasme en El Fil de les Clàssiques que Vicenç Llorca havia publicat Les places d’Ulisses i he seguit els referents clàsssics de la seva obra poètica, segons indica la Margalida, i que el mateix poeta en el Quadern blau diu amb emoció que d’una manera més que encertada; de seguida que tingui el llibre,  llegiré el seu volum de vint-i-cinc anys de poesia. Ara, però,  he pensant en Ulisses, Ulisses que és Odisseu en grec i aquí teniu els meus versos per a tots vosaltres, lectors i lectores d’Aracne fila i fila:

ODISSEU

Eres viatger de tots els vents,

brau guerrer,

ment rebel,

gavina al cel.

Navegues amb el rumb a Ponent

buscant el camí de les estrelles.

Només el mar,

només el blau

de les ones.

i el blanc de les veles del vaixell

que et porta cap a les teves quimeres.

 

Pepita Castellví