“De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”

Un altre poema de Góngora amb referències clàssiques és el sonet “De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”. Es pot deduir que té referents del mite que dóna nom al nostre bloc, el d’Aracne. Què en penseu vosaltres, aràcnids i aràcnides?

De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler


Prisión del nácar era articulado
De mi firmeza un émulo luciente,
Un dïamante, ingenïosamente
En oro también él aprisionado.

Clori, pues, que a su dedo apremiado
De metal aun precioso no consiente,
Gallarda un día, sobre impacïente,
Le redimió del vínculo dorado.

Mas ay, que insïdioso latón breve
En los cristales de su bella mano
Sacrílego divina sangre bebe:

Púrpura ilustró menos indïano
Marfil; invidïosa sobre nieve,
Claveles deshojó la Aurora en vano.

Si voleu, podeu escoltar-lo en la gravació de Rafael Taibo:

>

Si voleu aprofundir en el comentari de text d’aquest sonet, llegiu El Comentario de textos, 1:

Rebeca Sánchez
1r batx. humanístic

One thought on ““De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”

  1. Margalida Capellà Soler Post author

    Rebeca, veig que sents predilecció per la poesia culterana! Ja ens explicareu, doncs, els referents! Ai, hybris!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *