Fa unes setmanes, l’Uri i jo vam fer una exposició per Història de l’art, on analitzàvem la volta de la Capella Sixtina. Sabíeu però, que aquesta obra de Miquel Àngel és una fusió del cristianisme i el món pagà? Doncs sí, als triangles laterals es poden apreciar profetes de la religió cristiana i les Sibil·les paganes.
Les sibil·les són profetisses, sovint d’origen oriental, que emetem oracles sota la inspiració d’Apol·lo. Els seus dictàmens eren recollits a les coleccions d’oracles sibil·lins, als quals s’acudia en casos de necessitat. Entre les més famoses Sibil·les hi ha la d’Eritrea a l’Àsia Menor, i la cumana a Cumes, prop de Nàpols. Aquesta última va ser a la que va acudir Eneas abans de baixar als inferns. A més es creu que Apol·lo va prometre-li que el seu oracle seria inexorable si accedia a ser l’amant de qualsevol que hi anés. A canvi, ella va demanar viure tants anys com grans hi ha en un grapat de sorra, però oblidà demanar al propi temps la joventut. De tal manera que, transformada en una vella, acabà per desitjar la mort.
[youtube]https://youtu.be/7_FRV4i4Guw[/youtube]
Aquí us deixo un fragment de l’Eneida de Virgili (VI, 1-12) que explica el moment en què Eneas consulta la Sibil·la cumana:
Sic fatur lacrimans, classique immittit habenas et tandem Eubocis Cumarum adlabitur oris. Obverunt pelago proras; tum dente tenaci ancora fundabat navis et litora curvae praetexunt puppes. Iuvenum manus emicat ardens litus in Hesperium; quaerit pars semina flammae abstrusa in venis silicis, pars densa ferarum tecta rapit silvas inventaque flumina monstrat. At pius Aeneas arces quibus altus Apollo praesidet horrendaeque procul secreta Sibyllae, antrum immane, petit, magnam cui mentem animumque Delius inspirat vates aperitque futura. Iam subeunt Triviae lucos atque aurea tecta.
“Així parla Eneas plorant, i abandona les regnes al seu estol, i finalment aborda a les ribes eubees de Cumes. Els troians giren les proes cap al mar; tot seguit, amb llurs dents tenaces, les àncores subjecten els vaixells, i les popes corbades orlen el litoral. Una colla ardorosa de joves es llança damunt la costa hèsperia; els uns cerquen les sements del foc amagades dins les venes del sílex, els altres irrompen en els boscos, cau atapeït de les feres, i assenyalen els corrents d’aigua que troben. Però el pietós Eneas ateny el cim de la carena on senyoreja el temple elevat d’Apol·lo, i, a alguna distància, el redós, ple d’horror sagrat, de la Sibil·la, un antre immens, on el déu profètic de Delos li inspira la seva gran ànima i la seva voluntat, i li descobreix el futur”.
Traducció de J. Sariol, S. Cucurella i C. Moncau
[youtube]https://youtu.be/LKNPDcdkJiY[/youtube]
En la tradició cristiana, les Sibil·les anuncien l’arribada de Crist i desenvolupen, per a San Agustí, un paper paral·lel al dels profetes de la Bíblia: el món pagà ha contribuït així a l’anunci del missatge cristià. (Vid. El cant de la Sibil·la)
Us he preparat aquest muntatge:
Laura Galán
2n batxillerat
Grec
