Sóc molt amiga de la Marta. La conec des que érem petites i sempre hem connectat amb les nostres històries. De fet, ella forma part de la meva vida perquè hem passat moltes coses juntes.
Demà és el seu aniversari i tenia pensat de fer-li alguna cosa diferent dels altres anys, com una festa sorpresa, o anar a Port Aventura i que després es quedi a dormir a casa meva… Home, és que si cada any li regalo una postal o un ram de flors, és per avorrir una mica…
Em sembla que em quedaré amb la festa sorpresa!
Arriba el gran dia, i em trobo a la Marta repartint invitacions pel nostre institut, però de sobte em gira la cara i se’n va.
Pregunto a la Judith, una companya de classe, que era el que donava i m’assabento d’una festa privada per celebrar l’aniversari de la Marta. Increïble era la paraula que em venia al cap, sóc la seva millor amiga i no em diu res? Com s’explica això? A veure, no ens posem nerviosos, encara queda tot un dia per endavant i suposo que la Marta em dirà alguna cosa.
Tota la gent està encantada amb la gran festa que farà a casa seva, amb piscina, beguda, música, nois guapos i molts regals per a ella. Quina enveja!
Vaig cap a casa a dinar i després intento estudiar per l’examen que tinc dintre de dos dies, però no puc, tota l’estona que penso amb la festa, la veritat és que m’estava cansant una mica, em fa molta ràbia que la meva millor amiga s’hagi oblidat de convidar-me i que hagi avisat a noies que ni tan sols es fa.
Agafo el telèfon per trucar la Marta i marco el número ràpidament:
– Marta? Sóc la Georgina- Vaig dir.
– Ah hola Georgina, què vols?- Em va preguntar amb desgana.
– Què fas aquesta nit? Ho dic com que és el teu aniversari…- Li vaig retreure.
– No faré gran cosa, ja saps, estar amb la família, sopar…- Em va mentir.
– Ah doncs que et vagi molt bé, ens veiem demà a l’escola- Li vaig dir amb tristesa.
– Adéu- Va acabar.
I a sobre m’havia mentit! Com és possible? Pensava que em tindria en compte en tot moment, però ja veig que ni això. Ara penso que gent d’aquest tipus no val la pena, així que demà el matí, li giraré la cara com m’ha fet ella avui i em quedo tan ample.
La veritat és que l’endemà ella em va venir com si res i em va continuant parlant, però sentint-ho molt jo estava molt ressentida i la vaig ignorar de totes les maneres.
Quan va arribar el meu aniversari, sabeu què vaig fer? Doncs, ho vaig fer pagar amb la mateixa moneda, no la vaig convidar i tan tranquil•la, però clar ella es va enfadar i em va trucar, havia reaccionat de la mateixa manera que ho vaig fer jo.
– Ara entens pel que vaig passar?
Finalment ens vam posar en contacte d’immediat a través del Facebook, perquè s’havia muntat un merder que no se sabia com havia començat, però ens havia petrificat. Tot plegat recordava aquell mite d’Ovidi que havíem llegit i comentat a classe de llatí. Sort que nosaltres, de seguida, vàrem arreglar les coses i tot va quedar com sempre estava.
Amigues per sempre. Amicae in aeternum!
Georgina Tur
4t ESO Llatí
