Category Archives: Llatí 2n

Nova sorpresa terrorífica!

Aquesta tarda, voltant pel centre de Badalona hem fet una troballa al deliciós aparador d’una típica botiga de bombons i xocolates de Badalona, i.e., l’Almera.

Com deveu saber, i, si no, us ho diem ara, són les fetes de Badalona i, com cada any, la nit del 10 de maig se celebra la cremada del dimoni. Per aquest motiu, molta gent i escoles de la ciutat creen els seus propis petits dimonis per tal de cremar-los en aquesta tradicional festivitat. Tot i això, n’hi ha alguns que s’exposen a les botigues del centre de la ciutat com el que hem trobat.

I aquí està el dimoni (més ben dit “dimonieta”) que ens ha cridat l’atenció…

 photo IMG_0132_zpsf2b880c9.jpg
Imatge de la troballa feta per Carla Pallach

 

 photo IMG_0133_zpsa4b1a63e.jpg
Imatge feta per Carla Pallach

Què us sembla? Oi que podem trobar-hi molts referents? Desenvolupeu-los i a veure si trobeu l’error del text que hi ha amb la informació sobre la figura a la segona fotografia.

Vivat Baetulo!!!

Carla Pallach Ros
Cristina Ortiz Güell
Ex-alumnes (ja??) de l’INS Isaac Albéniz

Tatiana a la recerca de la veritat (III)

(Vid. Part I i Part II). Una setmana més tard el pare era a la presó i jo em trobava agenollada davant l’altar del déu Apol·lo, finalment la Clàudia ens havia delatat a les autoritats. En Marcus havia estat decapitat fa tres dies, acusat de predicar el Cristianisme i arran d’aquests esdeveniments no vam acabar de celebrar el casament de la Iulia i d’en Gai Augustus, tenia por que per culpa de nosaltres la família del meu cunyat repudiés la meva germana, mai no m’ho perdonaria!

Matarien el meu pare demà, en sortir l’alba, però a mi em van donar una altra oportunitat per viure a canvi de que renunciés els meus ideals “pagans”. Ara entenc les paraules que em va dir el pare quan em revelà el seu secret: a l’emperador Alexandre Sever li interessava que el poble romà fes culte a les divinitats olímpiques pel seu lligam parentiu amb Eneas, l’heroi troià que es va fer amb el Laci i la descendència del qual va fundar Roma. Però si els seus súbdits descobrissin quina és la veritat, es veuria incapaç de justificar la seva concentració de poders i la seva autoritat.

No estava disposada a rebutjar el preuat secret que m’havia confiat el pare, no ho volia fer perquè ja sabia quina era la veritat i si hagués de viure sense ella la meva vida es buidaria de sentit. Domici Ulpià (el tutor i conseller de l’emperador, a més a més de prefecte de la guàrdia pretoriana) era l’encarregat de jutjar-me i representava directament l’emperador. La condició per deixar-me lliure era que sacrifiqués un xai en honor a Apol·lo, per aquest motiu em trobava davant del seu altar amb el xai i el ganivet.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Per una banda tenia por de morir i per això una part de mi volia oferir aquell xai a Apol·lo, encara que no cregués en ell. Però per l’altra banda sabia que havia de ser forta i enfrontar-me al meu destí, havia de ser coherent amb les meves decisions i creences. A més si pregava, potser Déu m’escoltaria i m’ajudaria: això mateix vaig fer. Vaig deixar anar l’animal i l’arma i vaig orar al Pare mentre plorava d’espant. Llavors Ulpià va interrompre les meves pregàries estirant-me dels meus cabells quan de sobte les parets del temple van començar a tremolar i l’estàtua d’Apol·lo a moure’s fins que es va partir en dos blocs. A continuació les pedres del sostre del temple es desprengueren i Ulpià va fugir tot cridant:

– Maleïda siguis! No només t’has atrevit a negar els déus sinó a desprestigiar-los i destruir-los! El teu destí ja està decidit. Alea iacta est.

Plorava, però aquest cop d’alegria, em donava igual que em condemnessin com a l’oncle o el pare, el més important era que Déu existia i estava del meu costat.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Les Harpies i el Mothman en l’actualitat

 

Gravat de 1660 de Matthius Merian

Recentment  em vaig trobar un cas molt fascinant que m’ha portat a preguntar-vos què en penseu:  Les Harpies han existit de veritat o simplement eren invencions dels antics grecs i romans?

Científicament és impossible que aquest éssers alats puguin existir, la raó principal és que aquestes bèsties raptores són meitat dona i meitat au amb urpes ben esmolades. En la mitologia grega hi havia dues històries sobre l’aparició d’aquestes bèsties:

  • Les Harpies (en grec, Ἃρπυιαι), filles de Taumant i de l’oceànida Electra, eren esperits del vent que segrestaven persones. Sovint se les esculpia a les tombes com a raptores d’ànimes.  Acostumen a ser dues: Ael·lo (també dita Nicòtoe) i Ocípete. Tenen un paper cabdal en la llegenda de Fineu en el perible dels argonautes a la recerca del velló d’or. Zetes u Càlais, els Borèades, les van perseguir i van deixar d’empaitar Fineu. També apareixen a la llegenda de Pandàreu.
  • La següent les relaciona amb les Gòrgones, són quatre Harpies, Ael·lo (Huracà), Celeno (Fosca), Ocípete (Ràpida) i Podarge (Pilot).

 

Eneas i els seus companys contra les harpies, de François Perrier

Segons les cròniques de l’Eneida,  llibre que hem hagut de llegir, diuen que vivien a l’illa de les Estròfades, a la part sud de Grècia, en el mar Egeu; però Virgili les situa a l’entrada dels Inferns. En el viatge d’Eneas l’expedició va decidir recalar a una illa que tenia un bon aspecte ja que volien descansar i fer un bon banquet. Segons les cròniques, les Harpies van robar el banquet a l’exèrcit troià, aquest fet provocà la fugida  de tota l’expedició. Celeno diu a Eneas que no tornin a les seves cases fins que no es morin de gana.

Ara és quan l’actualitat es creua amb el passat, l’1 de novembre de 1966 al petit poble de Charleston (EEUU), Richard West va denunciar a la policia que hi havia un ésser de dos o tres metres d’alçada amb ales i d’aspecte humà al sostre de la seva casa també va destacar els seus ulls brillants. Aquest fet es va estendre per tota la regió. El 12 de novembre de 1966 en un poble anomenat Cledentin, a prop de Virgínia, cinc homes estaven preparant un enterrament quan de sobte dels arbres va aparèixer un ésser amb ales i amb aspecte humà que va començar a volar. En cinc anys van haver-hi més de 100 casos com aquest.

Estàtua del Mothman a Charleston

De seguida, l’exèrcit Americà va aparèixer a la regió de Virgínia i va declarar un mes de toc de queda. La casuística era molt extensa i la població començava a estar insegura i a tenir molta por. Les autoritats no van dir res al respecte ja que el fet era inexplicable i científicament impossible. Només trobem la investigació de la periodista Mary Hire, però que no va poder acabar ja que  “homes de negre” la van obligar a no continuar-la. Els homes de negre són el servei secret Americà.

Després del Mothman trobem diferents casos arreu del món però el més proper va ser un a Barcelona. El cas és molt sorprenent ja que va ser a principis dels 90, eren les dues del matí quan de sobte un veí del barri de les Corts es va despertar i va començar a escoltar crits molt desagradables i quan va mirar cap el carrer va veure el mateix ser que a Virgínia. Més veïns van veure aquesta bèstia, el fenomen va durar aproximadament deu minuts, casualment els diaris no van informar del fet ja que intenten amagar aquests fets paranormals.

Us preguntareu , en què s’assemblen les Harpies i el Mothman?

Les Harpies i el Mothman tenen aspecte humà i són criatures molt espantoses, tenen unes ales molt grans d’uns 3 metres i emeten crits molt peculiars. Està clar que tenen un aspecte molt similar i fins i tot podem dir que són el mateix tipus de criatura. També es diu que les Harpies i el Mothman són criatures que donen mals auguris i solen donar mala sort.

Llavors podem dir que  els antics no es van inventar aquestes criatures alades?

Científicament és impossible la seva existència, però si donem per descomptat que poden ser criatures no descobertes encara podria ser veritat. Crec que és una història digna de ser recordada i trobo que és molt curiós com uns escriptors de fa molts segles ja en parlaven.

Creieu  que les Harpies existeixen? I el Mothman?

Creieu que els antics autors explicaven la veritat o només narraven històries folklòriques?

Per què encara d’una dona dolenta en diem una harpia?

Per què aquesta àguila es diu harpia?


 

Iván Zapico Fernández

2n Batx. Llatí

Tatiana a la recerca de la veritat (II)

(Vid. Part I). Havia arribat el gran dia: la nostra domus estava decorada amb flors i llaços de colors: la Iulia es casava i haig de dir que estava preciosa amb la seva túnica llisa, el seu vel taronja i la roba nupcial lligada a la seva cintura i que arribava al terra, les seves sandàlies i el seu cabell recollit en trenes. Ens trobàvem a la segona meitat de juny, la millor època de l’any per contraure matrimoni i evitar els mals auguris. Estava molt contenta per la meva germana però alhora m’entristia separar-me d’ella, després de quinze anys juntes.

El promès de la Iulia es deia Gai Augustus i tenia al voltant de vint-i-set anys, era fill d’un cònsol de l’emperador Alexandre Sever, com el pare i per aquest motiu el meu pare i el de Gai Augustus van creure oportú aquest enllaç matrimonial. Gai Augustus ja havia acabat el seu Cursus honorum i de fet va passar dos anys en les expedicions militars de Britànnia, llavors estava a punt de començar una carrera política envejable com a edil.

Al casament vindrien els parents de totes dues famílies, així com amics dels pares dels nuvis: magistrats, cònsols… Però concretament esperava ansiosament una persona: el meu oncle Marcus, que feia molt de temps que no veia. En Marcus era germà de la mare i sempre viatjava a Grècia i a Egipte: és un enamorat de la seva història! De fet, una vegada em va portar de record un anell d’algun faraó egipci que es va trobar enterrat a prop de les piràmides.

A roman offering

Una ofrena romana de John William Waterhouse, 1890.

Cap el migdia els convidats van anar arribant i una vegada vam ser tots consultàrem els auspicis i afortunadament van ser favorables, així que el pare i el nuvi van signar el contracte matrimonial. Després de pregar a Juno i sacrificar un parell de bous a Júpiter va començar la meva part preferida: el banquet nupcial. Tot i que en aquella ocasió, no vaig poder gaudir-lo com m’hauria agradat.

– Dominus – Va entrar sobtadament la serva Clàudia- Uns guàrdies pregunten per vostè.

El pare va aixecar-se de la taula i amb un rostre pàl·lid va acompanyar la Clàudia. Cinc minuts més tard vam sentir crits i els soldats van accedir a casa per la força i un d’ells exclamà:

– Aquest és el cristià! Emporteu-vos-el! -Ordenà assenyalant en Marcus.

– Jo? -Respongué sorprès.

Van donar-li un cop de puny i el van arrossegar.

– Perdonin les molèsties, els nostres millors desitjos pels nuvis.

La mare en veure que acusaven el seu germà i que probablement el condemnarien, va perdre el coneixement, la Iulia va quedar-se en silenci i en Titus no entenia què passava. Els altres comensals tampoc no van dir ni van fer res al respecte jo vaig ser la única que vaig córrer darrere els soldats, però vaig aturar-me al vestibulum en trobar-me el meu pare inconscient amb una ferida al cap. La Clàudia va acostar-se i murmurà:

-Et sorprèn, nena cristiana?

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Clàudia i la deessa Cíbele V: El mariner

Era de matí, la tripulació ens acabàvem de despertar i estàvem començant a preparar-nos. Feia un dia preciós, les aigües del riu estaven molt tranquil·les i cristal·lines. Portàvem tot el matí navegant en direcció a Roma. Quan hi estàvem arribant, en passar per un congost, vaig escoltar un gran cop i, de sobte, el vaixell es va clavar en sec. El vaixell no es podia moure, ens havíem quedat embarrancats. Això no podia estar passant, el vaixell que transportava l’estàtua de la deessa Cíbele s’havia quedat atrapat a les portes de Roma. Això havia de significar alguna cosa, ja que la nostra missió era sagrada. L’oracle de la ciutat havia anunciat el que s’havia de fer perquè els romans guanyessin la guerra contra els cartaginesos, la imatge de la deessa Cíbele havia d’arribar a Roma. Ara tocava aconseguir de qualsevol manera que el vaixell tornés a moure’s, però no hi havia manera de fer-ho. El capità va intentar fer avançar la nau, però no funcionava.

Marciana Alta - Modell römisches Transportschiff 1
Vaixell Marciana Alta, Museu d’Elba (2007) Font: Wikimedia.org

Un munt de xalupes lligades a la nau, empenyent amb totes les seves forces, però res, no hi havia manera de desembarrancar la nau. Després de tants intents sense resultat, la gent es comencà a desesperar. A Roma totes les mirades anaven dirigides cap a la vestal Clàudia. Corrien rumors que ella havia trencat el seu vot de castedat i per això la imatge de la deessa Cíbele no volia entrar a Roma. Clàudia es va declarar innocent davant la Vestal maxima i va sortir camí cap a la nau. Al cap de mitja hora, la Clàudia va arribar al costat del vaixell atrapat, va cridar una xalupa, va pujar-hi i va manar que la portessin al costat del vaixell. En arribar al costat, la Clàudia va cridar un mariner. El meu capità em va cridar i em va enviar a veure quina cosa volia la noia. La Clàudia, sobre la xalupa, es va descordar el cinturó i em va demanar que el lligués a la nau. Mentre jo lligava el cinturó al vaixell, la xalupa marxava cap a terra amb la Clàudia. Vaig intentar lligar el cinturó a la barana de proa, però en veure que no resistiria, vaig decidir lligar-la a una maroma gruixuda de popa. Una cop el meu capità havia assegurat el nus del cinturó, Clàudia, que estava a terra, va agafar el cinturó per l’extrem, se’l va passar per sobre de l’espatlla i es va disposar a arrossegar el vaixell. Tothom la va prendre per boja, però quan va començar a tirar, la nau es va començar a avançar al compàs dels seus passos. La gent es va quedar bocabadada i, en veure que la nau s’alliberava, van esclatar a cridar d’admiració.
Clàudia va començar a plorar i donava gràcies a la deessa Cíbele tot dient que potser la divinitat havia embarrancat el vaixell perquè ella pogués demostrar la seva innocència.

Daniel Martín
1r Batxillerat

 

Clàudia i la deessa Cíbele IV: L’estàtua

Fuente de Cibeles - 05Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà  estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia  la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra  la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat

De cap de setmana: IX Magna Celebratio

El cap de setmana passat vam assistir a la conferència de Marta Prevosti, L’arqueòleg, el Sherlock Holmes del passat i l’anterior vam anar a la IX Magna Celebratio al Museu de Badalona. Nosaltres vam agafar l’entrada gratuïta, encara que hi havia molta gent, i vam poder gaudir de l’exposició i de les petites representacions de la vida quotidiana durant l’Imperi Romà que van tenir lloc en les termes i el decumanus del Museu de Badalona.

 

 photo 2013-04-27183554_zps6a9e8908.jpg

Cistarius. Fotografia Xènia

 photo 2013-04-27183632_zps5bd7861f.jpg

Piscator. Fotografia Xènia

 

Al llarg de tota la visita, hi havia diferents persones interpretant diferents treballs que es feien en aquella època i diferents jocs que es jugaven. Vam veure per exemple com es treballava el teixit, com feien diferents estris per poder cosir, com era el mercat d’aquella època i que venien, etc. Al llarg d’aquestes parades, hi havia uns cartells que explicaven com feien tots aquests treballs i també la gent que estava allà, feia explicacions de com aprofitaven el menjar, com construïen les diferents eines, tèxtils, mosaics, maons, etc. També hi havia una zona on exposaven ossos de persones i animals, que havien seguit uns rituals funeraris.

 photo 2013-04-27184007_zpsa2eb3818.jpg

Foto Xènia

 photo 2013-04-27184024_zps51e09aa3.jpg

Foto Xènia

 

 

 

 

 

 

 

 

En una part del recorregut, hi havia un petit mercat on es podien comprar diferents records i exposaven de més a prop les armadures i estris de la vida quotidiana romana.

També hi havia una part on hi havia una representació dels soldats romans, on les persones anaven vestides de soldats i ens ensenyaven les diferents posicions de defensa que tenien i ens van estar explicant les diferents armadures (la més lleugera i la més pesada) i els avantatges i inconvenients de tot això, com per exemple, que a l’hora de defensar-se, es posaven tant junts que hi havia soldats que morien aplastats. Després d’aquestes explicacions, van fer una petita demostració d’una lluita, en què va guanyar el que portava l’armadura lleugera.

Quina serà la nostra propera sortida de cap de setmana clàssic?

Sheila Pena i Xènia Serra
1r Batxillerat
Llatí i Grec

Una Magna Celebratio remullada i alhora pujada de to!

El cap de setmana passat, vaig anar un any més a Badalona, malgrat la pluja no em volia perdre la Magna Celebratio i ja allí vaig visitar l’exposició El sexe a l’època romana, que es podrà veure al Museu de Badalona fins el 30 de juny de 2013 i que després itinerarà per altres museus d’Arqueoxarxa. Es faran visites guiades i conferències molt interessants!

Dissabte 18 de maig a les vuit de la tarda fins a la una en el decurs de la Nit dels Museus hi haurà visita lliure a les Termes i al Decumanus, on es recitaran poemes eròtics d’autors llatins, acompanyats per música de cambra. L’aràcnida de segon, Laura Luna, hi tocarà la flauta!

“El sexe a l’època romana” ha tingut un gran ressò a la premsa escrita (El periódico, Ara…) i a la televisió! Ha anat acompanyada del llibre Cuina eròtica romana de KuanUm i de la representació de Converses de meuques.

Aquesta exposició em va agradar molt perquè per primera vegada vaig poder contemplar peces romanes de temàtica eròtica conservades en diferents museus catalans; reproduccions de pintures molt explícites (les originals es troben en el Museu Arqueològic de Nàpols) i textos d’autors llatins. Fins el curs passat el tema del sexe era un tabú entre els aràcnides, vàrem ser els alumnes de quart que vàrem atrevir-nos a publicar La sexualitat a l’època clàssica, El lupanar de Pompeia, Les dones de la vida … i ara m’atreveixo amb aquest apunt que espero que no es censuri perquè en l’exposició es dóna a conèixer no només el sexe legal, el practicat dins el matrimoni, sinó també el sexe prohibit de les relacions extra-maritals, zoofíliques i homosexuals. També s’expliciten les diferents maneres de fer l’amor, una cosa és llegir els textos d’Ars amatoria (lectura prescriptiva PAU Catalunya 2013) en llatí o en català i l’altra veure que les pintures pompeianes de l’època reflectien aquests textos. Alumnes de segon si heu arribat fins al final del llibre (concretament en el llibre tercer a partir dels versos 770 en què Ovidi diu:

Nota sibi sit quaeque; modos a corpore certos
sumite: non omnes una figura decet.
Quae facie praesignis erit, resupina iaceto.
spectentur tergo quis sua terga placent…

“Segons el cos que tingueu, agafeu determinades postures. Una mateixa posició no s’adapta a totes les dones. La que sigui bonica de cara, que jegui cara amunt. Les que estiguin contentes de la seva esquena, que es mostrin d’esquena…  ” (trad. de Teresa Puig) sabreu quins consells dóna Ovidi tot i que diu abans “Ulteriora pudet docuisse” i com es veuen reflectits en les reproduccions de les pintures pompeianes parietals d’aquesta exposició! Impacta també per la seva curiositat el recull lèxic de mots llatins relacionats amb el sexe.

Alma Bergel

1r de Batxillerat Llatí i Grec

MAGNAE CELEBRATIONIS SCHOLA: Ludus grammaticus

En aquest article us parlarem sobre el Ludus grammaticus de la Magna celebratio. Primerament, farem una explicació sobre l’escola romana des de la Monarquia fins l’Imperi, i després exposarem les principals característiques del Ludus grammaticus de la Magna.

L’Schola romana

Els termes “Ludus grammaticus” provenen de dos ètims, el primer llatí i el segon grec. Ludus ve del llatí i significa joc. Grammaticus ve de la paraula grega γράμμα que vol dir lletra.

Els infants romans rebien educació en el si de la família. Durant els primers anys de vida estaven a càrrec de la mare, i després, en el cas dels nens a càrrec del pare. Els pares ensenyaven als nens a escriure, a comptar, a nedar, a muntar a cavall i a fer servir l’espasa i la javelina, i també els ensenyaven el seu ofici i els costums dels avantpassats. Els pares tractaven d’educar els seus fills perquè fossin ciutadans honrats i útils per a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i de prosperar.

Fins a finals de l’època de la República, no es comença a generalitzar l’escola com a lloc on es reunien alumnes procedents de diferents famílies, i on aprenien d’un mestre professional.
Eren escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes, i que estaven instal·lades al fòrum o a carrers propers, en locals habilitats sense mitjans ni comoditats. Durant l’època imperial es van crear escoles públiques a Roma i les principals províncies, sufragades per l’estat o pels consells municipals.

En relació als nivells de l’escola, se’n distingien tres:

La primera etapa era el Ludus litterarius, la qual abastava fins als 11 o 12 anys. El professor era el magister ludi, la funció del qual era ensenyar a llegir, escriure i comptar.  Per a fer classe només calia un simple local que podia estar aillat amb una cortina. Com a mobiliari es feia servir la cathedra per al professor, i unes cadires plegables per als alumnes .

 photo nodrizaPedagogo_zps33992c0b.jpg

Classe al "Ludus litterarius", extreta de www.hipernova.cl

La segona etapa de l’educació era el Ludus grammaticus. Aquests estudis estaven reservats exclusivament als nens de famílies amb recursos, i abastaven des dels 12 anys fins als 16. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis o en professions liberals, però a més, era una preparació per al nivell superior, el Ludus rhetoricus. El professor del Ludus grammaticus s’anomenava grammaticus. Aquest gaudia de més prestigi i estava més ben pagat. Els primers professors d’aquest nivell eren grecs, moltes vegades lliberts procedents de la Magna Grècia, com és en el cas de Livi Andrònic, l’iniciador de la poesia èpica llatina amb una traducció de l’Odissea.

En aquests estudis s’ensenyava bàsicament la llengua i literatura grega, tot i que progressivament s’hi va anar introduint la llatina. (Sempre tenint més importància la grega). El comentari d’aquestes obres portava aparellat l’estudi d’altres matèries com l’astronomia, la geografia, la mitologia, la història, però tot d’una manera molt superficial i asistemàtica.
La metodologia dels estudis es dividia en diverses parts: Lectura del text, comentari, critica i comentari dels errors detectats i judici de l’obra o fragment llegit. Es treballava sobre autors clàssics grecs com Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Isop… Però també autors llatins com Livi Andrònic, Enni, Ciceró, Virgili, Horaci…

La tercera etapa de l’educació era el Ludus rhetoricus. En aquesta etapa es preparava els alumnes per a la vida pública o per l’advocacia. S’estudiava l’art de parlar en públic i de convèncer, és a dir, l’oratòria. Aquest ensenyament el van introduir els rètors grecs, els quals gaudien de molt prestigi.

S’estudiava la retòrica grega i la llatina, però el  grec hi predominava. Els estudis duraven dos anys, i els alumnes tenien entre 16 i 18 anys. Per assolir els seus objectius se sometien a dos exercicis. Les suasoriae i les controversiae. Els primers eren discursos en els quals l’estudiant, mijançant arguments, es posava a favor o en contra d’una manera d’actuar d’algun personatge històric o mitològic. Les controversiae eren debats entre alumnes, en les quals defensaven tesis oposades sobre problemes imaginaris. Els temes eren molt allunyats dels problemes reals.

Com a culminació dels estudis, les famílies riques podien fer que els seus fills completessin la formació en una escola prestigiosa del Mediterrani Oriental. A partir d’aquest moment, l’alumne estava preparat per a la vida política.

El nostre Ludus grammaticus

Aquesta ha estat la tercera edició de la nostra Schola, ja que es va estrenar l’any 2011. Any rere any hi ha hagut un increment del nombre de participants i l’experiència sempre porta millores respecte als anys anteriors.

Un exemple d’aquestes millores és el fet que, enguany, la ubicació de la nostra escola havia canviat i ens trobàvem a la Plaça Assemblea Catalunya, davant de l’antiga oficina de correus, que és un lloc molt més recollit tant del vent, com del sol, ja que hi ha arbres que fan ombra.

 photo mapamagna_zps8442733d.jpg

Plànol de la Magna, extreta del fullet informatiu i editat per Carla Pallach

Tot i això, tot el cap de setmana ens va ploure i vam haver de canviar l’emplaçament de la nostra schola. Vam estar al Jardí de Quint Licini. Quedarem molt més recollits i en un lloc molt bonic, però entre el mal temps i que alguna gent pensava que la Magna s’havia anul·lat, no hi va haver gaire públic.

El material que solem tenir a la taula són styli, tinta i papirs per escriure-hi. A més a més, hi ha un parell d’àbacs i tabulae ceratae. Aquest any, però, no vam tenir àbacs. Per ser sincers, gairebé cap dels que estem al Ludus grammaticus coneixem el funcionament de l’àbac, però tampoc no ens suposa massa preocupació, ja que els nens no s’hi fixen massa. Més aviat és la gent gran qui, alguna vegada, quan el veu  rememora records d’infantesa.

 

 photo RomanAbacusRecon_zpsbee96de0.jpg

Àbac. Imatge extreta de Wikimedia

Així doncs, el públic que s’apropa a aquesta part de l’schola són nens força petits (d’entre 5 i 9 anys) que van acompanyats dels seus pares o avis. Sovint els nens i nenes tenen vergonya i els hem d’insistir una mica per tal que participin, però a tots els sol agradar molt.

Una de les activitats que solem proposar als nens que ens visiten és que escriguin en un papir el seu nom en l’alfabet grec amb l’stylus i la tinta. En primer lloc, els ensenyem tot l’alfabet que, prèviament, hem escrit en alguns papirs sencers o bé en una fotocòpia on consta la majúscula de la lletra, la minúscula i la seva transcripció al català. Per exemple: Α – α – a.
A continuació, amb les tauletes de cera els expliquem el seu funcionament i els deixem escriure-hi alguna cosa. Aquest any hi havia més tauletes que els anys anteriors, però no disposàvem de l’eina per poder fondre la cera.

 photo 653px-Wachstafel_zps0d3bff09.jpg

Tabula cerata i stylus. Imatge extreta de Wikimedia

Schola

Finalment, els nens escriuen el seu nom, ajudant-se dels papirs amb l’alfabet, i s’enduen el resultat cap a casa. En alguna ocasió, si els nostres coneixements ho permeten, els diem el significat etimològic del seu nom. Per exemple, si ve una nena que es diu Alícia, li ensenyen com s’escriu el seu nom en grec (Ἀλήθεια) i li diem que significa “veritat”. Com que aquí no podem explicar els llatinismes, el que és més interessant és que els qui ens visiten vegin les lletres més “estranyes”, com ara la ξ, θ, φ, etc.

[Foto: Museu de Badalona]

En conclusió, el Ludus grammaticus d’aquest any ha estat una molt grata experiència malgrat la pluja. Ha estat una llàstima que no hi hagués més visitants, però quan n’hi havia ho aprofitàvem. I també gaudíem del temps en què no hi havia ningú per a estar amb els companys, reforçar vincles i conèixer gent nova. I a més a més, podíem anar a visitar el museu, que degut a la pluja estava obert gratuïtament i allotjava les recreacions de la “Magna”, entre d’altres, els Ludi Romani dels nostres companys.

Caldria que el museu ens proporcionés espàtules per allisar les tauletes i espelmes per poder escalfar-les.
Per acabar, us animem que feu les vostres propostes i expliqueu la vostra percepció sobre el Ludus grammaticus d’enguany. Trobeu que es pugui millorar algun aspecte? Quines altres activitats podríem fer?

Carla Pallach
Cristina Ortiz
2on Batxillerat
INS Isaac Albéniz

El pentinat de la dona romana

Com ja sabeu, durant la sortida que vam fer a Tàrraco, al museu vam veure diverses escultures que plasmaven l’estètica que tenia la gent de l’època de l’antiga Roma. Una escultura en concret va ser “El bust d’una dona desconeguda”, que ens va cridar a tots l’atenció per la complexitat del pentinat que portava. Si no la recordeu, aquí us deixo la imatge:

 photo 166275_10201075969170664_1108113212_n_zps14d5afd8.jpg

Bust d’una dona desconeguda (Museu de Tàrraco)

Aquest bust no pertany a una dona en concret, sinó que es va trobar a una zona residencial de Tarragona.

A Roma, els pentinats de les dones anaven variant durant els segles. Una dona de l’època de la República portava un pentinat amb adorns, com per exemple, la ratlla al mig i un monyo baix; però això va anar canviant amb el pas del temps. A mesura que Roma s’anava expandint, la societat romana absorbia i adaptava molts aspectes dels pobles conquerits, en aquest cas el pentinat, ja que això forma part de la cultura.

A l’Aracne ja hi h hagut alguns articles sobre estètica i vestimentes relacionades amb l’època romana, com aquest de l’Anna Pardo, que parla sobre l’abillament a l’antiga Roma. Al bloc “Bona Dea” trobareu molta informació sobre l’abillament de la dona romana, i a l’adreça Facebook, hi ha un gran recull de bustos femenins.

Comenteu les característiques i l’estil d’aquests pentinats i tipus de vestimentes que trobareu al grup “Bona Dea”. Si trobeu algun pentinat interessant o semblant a aquest podeu posar-hi l’enllaç.

En aquest bust destaca l’elaboració i complexitat del pentinat, moltsemblant al de les efígies de Faustina la Gran, esposa d’Antoní Pius. Aquesta dependència de la moda introduïda per l’emperadriu contrasta amb la individualitat dels trets de la cara, que representen amb realisme una dona ja madura (membre, segurament, de les capes altes de la societat de Tàrraco). Aquesta figura pertany a l’època de  mitjans del segle II dC, i té unes mesures de 33 x 19 x 26,5 cm. Està feta de marbre de Luni-Carrara esculpit.

 photo 942597_10201075972410745_1719107624_n_zps3b83e738.jpg

Bust d’una dona desconeguda (vist des de darrere)

Per a la IX Magna Celebratio, les alumnes Cristina Ortiz, Andrea Ocaña (model) i Carla Pallach, alumnes de 2n de batxillerat del INS Isaac Albéniz, van voler representar aquest pentinat en una model de veritat. La Cristina, per al nostre pentinat va fer unes ones a l’aigua i trenes, motius els quals van formar part del pentinat que portava la dona a l’època imperial. Va ser un treball dificultós, i van necessitar molta paciència i ajuda, però el resultat final va ser reeixit.

El material que s’ha utilitzat per fer-lo és el següent:

  • Pinta de pues estretes
  • Pinta per a cardat de 5 pues
  • Pinta d’una pua
  • Pinta normal
  • Pinces de rulos
  • Forquilles planes
  • Forquilles de monyo
  • Laca
  • Gomina
  • Assecador
  • Metxes de cabell postís
  • Gomes petites
  • Planxa

A continuació, l’explicació de tot el procés, dut a terme per la Cristina Ortiz:

Primer, va reunir tots els clips que tenia; després va fer diverses particions de cabell. Va separar dues porcions de cabell de la part de davant per fer les ondulacions i després va començar a fer les trenes que servien per fer l’espècie de “corona” de trenes de la part de dalt. Després de fer-les, les va ajuntar i les va enganxar al costat, i alhora va passar el cabell per baix de les trenes perquè tot el cabell restant quedés a dalt d’aquestes, i així poder fer la segona part de trenes.

Darrere de la corona de trenes que havia fet al principi, va guardar un trosset de cabell per poder tapar la part on s’enganxaven les altres trenes.

Després, va unir la segona capa de trenes en forma de U, i va tapar els clips amb el tros de cabell que havia guardat anteriorment.

Finalment va ondular el cabell de la part de davant amb la tècnica d’ones a l’aigua, i va posar molta laca.

I aquí, fotografies del procés i del resultat final:

 photo 947334_10201075981410970_2099127099_n_zpseb67da56.jpg

 photo 936736_10201075978450896_169197296_n_zpsd29e4043.jpg
 photo 544072_10201075983091012_486843397_n_zps9f4f12d8.jpg
 photo 947085_10201075985651076_1966104039_n_zps24454239.jpg


 photo IMG-20130430-WA0001_zps98bcdde6.jpg


 photo IMG-20130430-WA0002_zps28a85c57.jpg

Ainhoa Astasio 4t ESO Llatí