Category Archives: Llatí 1r

Llatí a la ràdio… novament

ve! Què millor que començar el curs amb una troballa humorística, com és la que publico en aquest article.

[Font: minoriaabsoluta.com]

En acabar el curs, estava escoltant per la ràdio un programa que m’agrada molt, que es diu “La Segona Hora”, de Rac1. Quan van anunciar al principi del programa que la secció anomenada “Curs d’idiomes en 5 minuts” seria de en llatí, vaig parar bé l’orella.
A més, aquest petit “curs en llatí” ha estat per petició del oients! Així que escolteu amb atenció, ja que a part de la llengua clàssica també parlen de civilització. I us puc assegurar una cosa: riureu segur. 🙂
Vale!

Sara Cañizares
2n de batxillerat

De gustibus non disputandum

L’escultor català Antoni Miralda exposa fins al 17 d’octubre al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid dins l’espai recentment reobert Palau Velázquez del Retiro, i m’ha cridat l’atenció el títol de la seva retrospectiva, De gustibus non disputandum. Per què un artista tan provocador ha triat el llatí? Em podeu donar, aràcnids i aràcnides, un cop de mà: coneixeu una altra frase llatina semblant? Com serien les equivalents en català, castellà…? Per què creieu que utilitza precisament aquesta dita llatina? Per què la periodista que li va fer aquesta entrevista publicada a El País no en fa cap esment?…

 

Maria

I Vinalia Rustica a la Cella Vinaria

Diumenge passat vaig anar a la Vinalia Rustica com heu vist a El Fil de les Clàssiques i m’ho vaig passar d’allò més bé amb les recreacions del món romà. Si us la vàreu perdre aquí teniu la notícia a la televisió m1.

Què us ha semblat la crònica?

Valèria
Primària

“Heri dicebamus…”

Tempus fugit irreparabile… Semblava ahir que acabava el curs i ja hi tornem a ser. El parèntesi estival produeix una sensació d’oblit, de letargia, de què costa sortir. Hom diria que tot el que vau estudiar el curs passat s’ha esborrat, que no recordeu res del que sabíeu, gairebé ni del que éreu i fèieu a l’institut. Els profes, aquells estranys que caldrà retrobar, intentarem ajudar-vos a començar un nou curs, una setmana abans, això sí. Dura lex, sed lex!


Recordeu qui éreu fa dos cursos? I el que vau escriure l’any passat en una prova d’examen en què us demanava donar consells a l’alumnat que faria 4t l’any següent? Seríeu capaços de reconèixer quin d’aquests petits fragments pertanyia al vostre text?

  • Jo us aconsello fer Llatí l’any que ve. Espero que us ho treieu cum laude. Seria una alegria.
  • Espero que tinguin fortuna secunda aquells que l’any vinent faran Llatí. Us aconsello  portar bé aquesta asignatura, que practiqueu: Nulla dies sine linea!
  • He de dir, in situ, que aquest curs és molt dur, així que us aconsello que us apliqueu si no voleu repetir ad kalendas graecas.
  • Aquesta assignatura necessita hores de dedicació i pràctica i no només dintre de l’institut, sinó també extra muros.
  • És important peguntar-se a un mateix Quo vadis?” i si el que fas et porta on vols estar demà. Així que sobretot, comenceu bé i acabeu millor, amb esforç i dedicació ab ovo usque ad mala.
  • El primer que notareu és que els professors van manu militari, ja que voldran treure el millor de vosaltres i que aproveu.
  • Encara que la gramàtica no t’agradi i tinguis els apunts a la carpeta fets un mare magnum, aplica’t, és divertit.
  • Potser us faran fer molts exercicis al temps que us diuen: Nulla dies sine linea.
  • Sobretot us diria: Vade retro les temptacions, és a dir, copiar-se, fer-se “xuletes”,… perquè no serveixen per a res. El que sí que serveix és concentrar-se i treballar, és a dir l’ora et labora.
  • Si alguna vegada us sentiu malament, Cave canem!, de vegades les persones poden convertir-se en autèntics gossos, però heu de continuar endavant.
  • No us espanteu, heu d’estar segurs de vosaltres mateixos i dir Veni, vidi, vici.
  • Per acabar, només us vull dir Carpe diem, disfruteu i apreneu molt amb un somriure cada dia a la cara.

Veieu com n’éreu d’aplicats i treballadors el curs passat? Espero que aquest ho continueu sent (o ho comenceu a ser) i que recordeu tants llatinismes i expressions llatines com aleshores. En fi, desitjo que aquest estiu hagueu posat en pràctica aquell tòpic horacià del Carpe diem que tant us agrada!

Serveixi també aquest article com a benvinguda per a l’alumnat de 4t i 1r de batxillerat que us incorporeu aquest any al bloc, tant a Premià com a Badalona, com als altres instituts que participen a l’Aracne. Heu entès tot el que deien els experts clàssics de Badalona? Hi ha algun llatinisme que no coneixíeu i us ha vingut de nou?

TERESA

Les oques sagrades del claustre de la catedral de Barcelona

En el claustre de la catedral de Barcelona, prop de l’antic temple romà, crida l’atenció un esbart d’oques. Generalment n’hi ha tretze perquè simbolitzen els anys de Santa Eulàlia, però potser són les descendents de les oques sagrades del Capitoli a Roma. Les oques claquen davant la presència d’estranys i els romans les utilitzaven com a guardianes de les propietats, tot i que també en feien fetge.

Consagrades a la deessa Juno Moneta -aquella que adverteix- van salvar en una ocasió els romans quan Roma es trobava assetjada per la gent del nord, els gals. Hi hagué lluites aferrissades i els romans es varen refugiar en el Capitoli. Tota la ciutat era una flamarada i va fer acte de presència un nou enemic: la fam. Tot i que els venien ganes de cruspir-se les oques sagrades, no ho feren i tanta de sort ja que s’esdevingué una nit que un jove romà molt intrèpid, anomenat Manlius, va veure interromput el seu son pel claqueig de les oques sagrades. Els ànec no deixaven el seu clan al mig de la nit. Manlius s’apropà a la muralla i es trobà fit a fit amb un gal. L’estimbà i les oques no pararen de fer escàndol fins que despertaren tots els defensors i varen córrer al combat. No cal dir que guanyaren!

The Comic History of Rome

The Comic History of Rome

És curiós perquè a Palma al costat del mur Manli també hi ha encara un estany d’oques.

Tomeu
Un turista mallorquí a Barcelona

Fòbies arran de l’anunci Golf TDI

Segurament aquests dies heu vist aquest anunci d’un cotxe (jo tinc autèntica passió pels cotxes!) però us el deixo aquí perquè em feu cinc cèntims -entesos i enteses en etimologia- del mot fòbia i de totes les fòbies que se’n fan referència (jo no sé grec però m’agradaria que em poséssiu el nom també en grec o en llatí si s’escau)-. També estaria bé que em comentéssiu altres fòbies i, si us les inventeu, ho indiqueu. Moltes gràcies!

Xisco

Apici de nou a La cuina de la història

La cuina de la història del programa Sota terra Carrer Ripoll, 25 Barcelona , emès ahir a la nit a TV3, ens ofereix una altra recepta d’Apici que encara es cuina avui en dia, es tracta dels pèsols amb sípia:


Ingredients:
300 g de pèsols
200 g de sepionets sense netejar
1 manat de coriandre verd
1 porro
1 cullerada de gàrum
1 got de vi blanc
1 got de vi de panses
Pebre negre
Orenga
Comí
Oli d’oliva
Sal

Elaboració:
1. Bulliu els pèsols i, un cop escumats, afegiu-hi el porro, el coriandre picat i els sepionets.

2. En un morter, esmicoleu pebre negre, orenga i una mica de comí. Deixateu-ho amb el garum i el vi blanc i afegiu-ho a la cassola dels pèsols.

3. Afegiu-hi el vi de panses, un bon raig d’oli d’oliva i deixeu-ho bullir uns 10 minuts.

4. Emplateu els pèsols, empolsineu-los amb pebre i serviu-los.

Gaby

Reconstrucció dels dos aqüeductes de Barcelona

Del programa Sota Terra de TV3 d’ahir Carrer Ripoll 25, Barcelona em va cridar molt l’atenció aquesta reconstrucció dels dos aqüeductes que portaven aigua a la ciutat de Barcelona en temps dels romans i que els arqueòlegs n’han trobat restes en els fonaments de la casa del carrer Ripoll, 25 que té més de dos mil anys d’història:

Gaby

Una piràmide romana

Piràmide Cèstia, Roma

Piràmide Cèstia, Roma

Sabeu què és això?

És una piràmide. Curiós, veritat! No cal anar a Egipte per a trobar una piràmide. Només cal anar a Roma, la capital d’Itàlia, i si en voleu trobar una només cal  baixar a la parada de metro que s’anomena Piràmide.  A Roma hi ha nombrosos monuments i meravellosos objectes que els emperadors van portar d’Egipte, per exemple els obelics que adornen moltes places de la ciutat com el de la Piazza del Popolo, però aquesta piràmide és romana. És la tomba d’un romà que es deia Caius Cestius. Volia ser enterrat com un faraó i l’any 12 aC es va fer construir durant 330 dies aquesta piràmide que encara es conserva sencera. Té una base, quadrada, d’uns 30 metres de costat, i una alçada de 36,40 metres. Tota ella és recoberta de marbre. Als costats oriental i occidental es poden llegir aquestes inscripcions en llatí:

C. Cestius L.F. Pob. Epulo pr. tr.pl. VII vir epulonum
Opus apsolutum ex testamento diebus CCCXXX arbitratu L. Ponti P.F. Cla. Melae heredis et Pothi L.

Recordeu l’extravagància mortuòria del forner? A veure si enllaceu l’article i situeu els dos monuments funeraris en el Google map de l’article Curiositats de Roma.

Maria

“De itinere: Malaca”

Heu fet mai un viatge sense una destinació precisa en què l’únic criteri eren les ofertes de les companyies aèries? Doncs una mena de ruleta com aquesta em va adreçar aquesta primavera fins a Màlaga, on a més de gaudir de la gastronomia i l’amabilitat de la seva gent, vaig poder aprendre i comprovar in situ noves dades sobre el passat romà de la part més meridional d’Hispània.

Igual que en el cas de Malta, els primers en arribar durant el segle VIII aC a la costa  malaguenya van ser els fenicis, que van fundar Malaka o Malk on estava assentada una població ibèrica, concretament els túrduls. L’indret s’adeia perfectament amb els interessos comercials dels mariners de Tir, ja que gaudia d’un bon port natural i era rica en jaciments de plata i coure. Després d’un període de dominació cartaginesa, el 206 aC la ciutat passa a formar part de l’Imperi romà  en qualitat de civitas foederata amb el nom de Malaca, fins al 81 aC, quan la Lex Flavia Malacitana li va concedir l’estatus de municipium de ple dret. De les cinc taules de bronze on estava escrita la llei només s’n conserven fragments, ubicats actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, però a Màlaga n’hi ha còpies a l’Ajuntament i al Palau de l’Aduana.

Reproducció de la Lex Flavia Malacitana al Museo Loringiano de Màlaga. [Font: Viquipèdia]

La presència romana va durar fins a la conquesta per part dels pobles germànics l’any 615, però encara ara es conserven restes de la seva presència a diferents indrets de la ciutat. Un d’ells és l’Alcazaba, construïda pels musulmans al segle XI al peu del mont Gibralfaro.

Vista sud de l’Alcazaba [Font: Viquipèdia]

Lluny de la bellesa i l’esplendor de l’Alhambra de Granada, aquest palau té, no obstant, molt més encís del que promet vist des de l’exterior. He de reconèixer que a mi em va sorprendre. I una de les coses que em va cridar l’atenció va ser com els àrabs van aprofitar fusts i capitells procedents del teatre romà adjacent i les van integrar en la segona porta de les fortificacions d’ingrés al Reciente amurallat inferior, l’anomenada Puerta de las columnas.

[Foto: Gené Gordó]

En aquesta pàgina de Turismo de Málaga hi podeu fer una visita virtual i a Málaga virtual una visita guiada.

Al peu d’aquesta construcció hi ha l’edifici més atractiu per al viatger clàssic, el teatre romà. Descobert el 1951 a sota de la Casa de la cultura i sortit completament a la llum el 1994 gràcies a l’enderrocament d’aquesta, l’edificació data del segle I aC, en època d’August. Aquí podeu veure l’entrada a la càvea, que media 31 metres de radi per 16 metres d’altura, una de les vomitoria fotografiada des del primer pati de l’Alcazaba.

[Foto: Gené Gordó]

En les diverses vistes del teatre que teniu a continuació, la fotògrafa, Gené Gordó, per la seva formació en belles arts, ha jugat amb les formes, la geometria i les diferents persectives que ofereix l’edifici, més que buscat un missatge més tècnic. És el que té de bo la interdisciplinarietat, que ens permet comprendre que la realitat és polièdrica i tot depèn del que hi busca l’espectador. I ara que m’ho miro bé, si que és veritat que els teatres amagen un joc de formes geomètriques increïble…

L’altre gran atractiu que no us podeu perdre de la ciutat andalusa és el Museu Picasso, amb seu al Palacio Buenavista, en el subsòl del qual es poden visitar restes arquitectòniques de totes les èpoques, inclosa d’una factoria de salaons romana. Entre les obres del pintor malagueny hi ha mostres de la seva passió per la figura del minotaure com el dibuix Bacanal i Minotaure, o l’escultura Faune assegut, però he preferit presentar un carbó d’un altre autor exposat perquè identifiqueu de quin personatge mitològic es tracta.

José Villegas Cordero. Esborrany per a El decálogo de la vida (1898). Procedent del Museo de Bellas Artes de Sevilla [Foto: Gené Gordó]

I aquí us deixo amb l’enigma, que jo, carrer Larios amunt, carrer Larios avall, entre gent cordial i tapes delicioses en locals de culte com el Pimpi o El rincón Chinitas, me’n vaig anar de Màlaga amb molt bon gust de boca…

TERESA