Category Archives: General

Les grans batalles de l’antiguitat clàssica

Del 12 al 26 de gener de 2021 la fundació March ofereix en obert un interessant cicle de conferències sobre les grans batalles de l’antiguitat grega (Marató, Termòpiles i Gaugamela) i romana (Cannes i Pidna), coordinat per Fernando Quesada Sanz, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Madrid.

La cultura clàssica, forja d’occident

El proppassat dijous 21 de gener a les cinc, es va retransmetre en directe a través dels canals de Youtube, Facebook i Twitter la conferència “La cultura clásica, forja de Occidente” a càrrec de Marco Antonio Coronel Ramos, catedràtic de la Universitat de València. Amb aquest gest, la Facultat de Filosofia i LLetres de la Universitat de Granada va seguir mostrant el seu suport a la defensa de les matèries de Llatí i Grec en la nova Llei d’Educació (LOMLOE).

Què és per a tu la Cultura Clàssica? És una relíquia o un fonament?

Els alumnes de 4t a la recerca de la graduació

Aquesta és la història d’uns alumnes que es van veure obligats a emprendre el viatge més important de les seves vides. Amb el vaixell Quartdeso F, capitenejat per la Sara, es van endinsar al mar del coneixement, malgrat el perill i les tormentes que portaven els vents de l’huracà Covid.

Els catorze estudiants, colze a colze, van haver de superar grans perills com uns ocells en forma d’exàmens que llençaven suspensos. Però gràcies als escuts dels tutorials de youtube van aconseguir aturar les bèsties, tot i que la cosa més temuda pels quartsefes era l’illa de les matemàtiques. Per sort tenien un bon equip, com per exemple, amb les dues matemàtiques que es deien Marina i Andrea, van vèncer, amb les calculadores, el gegant dels polinomis. Amb la destresa dels zasques de la Noèlia, cap dels deixebles del Déu Prof era capaç de pertorbar el viatge dels nostres herois. En Miguel, el nostre linceu, amb la seva vista de falcó, veia venir els problemes abans que la resta. L’Ivan amb les seves cançons i acudits feia que els llapis i bolis anessin al mateix ritme. L’Arien, experta en dibuixos simbòlics i mapes, amb l’ajut d’en Joan aconseguia esquivar tots els monstres, com la temuda i perillosa Anna Maria. La Maia encoratja a remar i a seguir endavant els més díscols, com en David. L’Òscar trenca el seu rem i s’enfada molt, el boig! Però per poder dialogar amb tot el que es trobin pel camí estava la Daniela amb el seu gran coneixement de llibre i idiomes ens ajuda a dialogar per no veure’ns obligats a lluitar. Amb l’ajuda dels dos oracles, la Domina Gemorus i la Domina Margaritus, els estudiants van aconseguir escapar i guanyar les sirenes de l’ansietat.

I així, finalment, van arribar a l’illa de la graduació i van aconseguir el diploma d’or. I les nostres heroïnes i els nostres herois assoliren el seu objectiu que podrien explicar als seus néts i mai no oblidarien els seus companys.

  • Saps en quin mite m’he inspirat?
  • Quin llibre hem llegit?

Sara Millàs 4F

Serpens

Els alumnes de llatí de l’Araceli de la Miranda han dramatitzat el text “The Romans find a way to rid themselves of a plague” de l’examen de 2019 de The Nathional Latin Examen.

Trēs annōs fuit pestilentia in urbe Rōmā. Itaque sacerdōtēs Rōmānī lēgātōs ad Graeciam mīsērunt. Lēgātī auxilium ab Aesculapiō, deō sānātiōnis, petēbant. Virī Rōmānī ad templum deī vēnērunt. Subitō Rōmānī serpentem vīdērunt. Serpēns templum relinquēbat et ad mare lentē sē movēbat. Serpēns in nāvem Rōmānam ascendit. Prīmō nautae ā nāve fūgērunt quod erant perterritī. Mox rediērunt quod sēnsērunt serpentem esse deum. Serpēns in mediā nāve sē cēlābat. Nautae cibum et aquam serpentī dedērunt. Tandem post sex diēs nautae ad urbem Rōmam advēnērunt. Serpēns dē nāve dēscendit et ad īnsulam in flūmine Tiberī natābat. Propter adventum serpentis, Rōmānī erant laetī quod pestilentia nōn iam in urbe erat.

Què suposa per a tu estudiar grec? Què n’esperes?…

Tot just acabes d’aprendre l’alfabet grec i ja llegeixes els primers textos de la literatura grega. Isop ens ensenya amb la faula del pagès i els seus fills que cal esforçar-se i treballar. Com altres estudiants de grec han deixat al blog les seves opinions i recomanacions sobre el fet d’estudiar grec, ara és el teu torn:

Què suposa per a tu estudiar grec? Què n’esperes? Com creus que és la llengua grega?…

Visiona el vídeo abans i veuràs què n’opina un grec actual, del professor i lingüista Georgios Babiniotis,  de la seva antiga i particular llengua:

“Un home brut” Premi Sant Jordi IPM 2020

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera  a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties.   – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1