En el programa Converses de Catalunya Ràdio abans d’ahir Jordi García Soler va entrevistar Pepita Padrós, l’arqueòloga per antonomàsia de les restes romanes de Badalona. En El Fil de les Clàssiques teniu un muntatge audiovisual d’ Un dia a l’antiga Baetulo (II), un text d’Anna Cabeza que gaudí de la col·laboració de Montse Comas i evidentment de Pepita Padrós, gran coneixedora de la vida quotidiana dels romans de fa dos mil anys.
Joan Ramírez
Ja sabeu que aquesta nit toca mirar el cel. La Margalida l’estiu passat ens ho recordava a El Fil de les Clàssiques! Aquests dies la Terra està interceptant la pols del cometa Swift-Tuttle que va ser observat el 1862 i el 1992. Quan aquestes restes del cometa entren en contacte amb l’atmosfera de la Terra es cremen i donen lloc a les conegudes estrelles fugaces que en aquestes dates s’anomenen Llàgrimes de Sant Llorenç (dia 10 va ser la seva festivitat) o també Perseides (per la constel·lació de Perseu).
Les Perseides es poden veure uns quants dies abans i després al voltant del dia 12 o 13 d’agost, precisament entre el 8 i el 15 d’agost, si els núvols ho permeten.
Segons la SOMYCE (Sociedad de Observadores de Meteoros y Cometas de España), aquest any el màxim es donarà entre la 1 h i 30 minuts de la matinada del 12 al 13 d’agost i les 4 h de la matinada del dia 13.
El punt radiant de les estrelles està situat al voltant de la constel·lació de Perseu, que a les dues de la matinada del dia 13 estarà aproximadament mirant cap al nord-est.
Si no us en voleu perdre detall podeu anar fins als observatoris que aquests dies obren, per exemple el de Costix a Mallorca o el de Pujalt a l’Anoia (93 869 80 22 – 620 136 720 o info@observatoridepujalt.cat, les places són limitades) o al Centre d’Observació de l’Univers a Àge (a la Noguera). També podeu anar en un lloc obert amb poca contaminació lumínica. Això sí, aneu on aneu, no us oblideu d’agafar roba d’abric, tovallola o màrfega, prismàtics, un lot amb llum vermella o embolicat amb paper de cel·lofana vermella i a observar el cel.
Potser és un bon moment mentre espereu que es faci de nit llegir el mite de Perseu a Narracions de mites clàssics o visionar aquest vídeo sobre Perseu i la Medusa que des de fa un parell d’anys podeu trobar a El Fil de les Clàssiques. Enguany a més s’han estrenat dues pel·lícules, no massa fidels, però així us podreu entretenir trobant els errors: Percy Jackson y el ladrón del rayo i Furia de Titanes.
Que tingueu bona sort amb l’observació de les Perseides i no us oblideu de demanar algun desig amb la pluja d’estels! Tampoc us oblideu de mirar la conjunció de Mart, Venus i Saturn! i el pletòric Júpiter i els seus satèl·lits galileans!
Xisco
Ítaca
Joan Ramírez
La Valletta, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és la capital actual de Malta, començada a construir el 1566 pel Gran Mestre Jean Parisot de la Vallette, de qui prové el nom. És, per tant, una ciutat nova que va succeir Maleth, l’antiga capital des de temps dels fenicis ubicada a l’interior, on actualment es troben les ciutats de Mdina i Rabat.
Al contrari de fenicis i romans, que van preferir la seguretat natural de l’interior de l’illa per protegir-se de possibles atacs per mar, La Vallette es va proposar construir una ciutat de cara al Mediterrani, la “Humilissima Civitas Valettae”, una fortalesa per protegir els ports ubicats a banda i banda de la península en què es construiria. Els més famosos enginyers militars van ser convidats a presentar projectes, però finalment la planificació de la ciutat la va dur a terme Francesco Laparelli, enginyer militar de Pius IV, que va deixar al càrrec de les obres el maltès Gerolamo Cassar.
A continuació teniu una vista aèria de la ciutat actual. Podríeu dir-me el nom del traçat arquitectònic en què es va inspirar l’enginyer italià, quin és el seu origen i quina relació té amb l’urbanisme romà?
Us puc assegurar que, en caminar per aquests carrers, hom té la seguretat de veure sempre el final i la sensació de pèrdua és gairebé nul·la, ja que totes les vies van a parar al mar… Un dels edificis que val la pena visitar en aquest entramat urbà, el Palau del Gran Mestre, s’estructura al voltant del pati més gran, anomenat amb el nom del déu romà representat amb una escultura de bronze. A partir de la imatge que us n’he portat, es pot deduir que es tracta del Pati de …………..?
Com que no ens van deixar apropar més per fer la foto, ja que l’edifici és actualment seu del Parlament de Malta, us comento que als peus del déu hi ha un peix i a la mà esquerre sostè l’escut dels cavallers de Sant Joan, en una clara referència als habitants del palau.
Apa, que aquestes són fàcils!
TERESA
N.B.: Aquí teniu, a posteriori, la recepta d’Apici i el vídeo de La Cuina de la història sobre el plat d’Apici “Mandonguilles a la marinera amb fècula” perquè us sigui de més fàcil localització:
Ingredients
Elaboració
Joan Ramírez
En la nostra recerca de referents clàssics a Malta hem trobat uns quants establiments, botigues, hotels, navilieres… que hem ubicat al google maps d’establiments amb noms clàssics d’El fil. Us animem a col·laborar-hi tots, ja que sigui quin sigui el vostre destí aquest estiu, en podeu trobar.
Si us hi fixeu, hem ubicat la companyia de creuers turístics CAESARS a Buggiba, en la costa Nordest de l’illa, amb la foto d’un dels seus vaixells que mostra l’efígie altiva del gran estadista romà flanquejada de llorers. Fixeu-vos també en el SALVE que rep els visitants del Dragonara Casino de St Julians, a prop de La Valletta. A nosaltres se’ns feia una mica estrany el terme i ens hauríem trobat més còmodes amb un AVE. No tinc clar si va ser per això que no vam entrar-hi, o per les teranyines que, a aquelles alçades de viatge, poblaven les nostres butxaques…
Hem trobat també d’altres naus que han buscat la inspiració per al seu nom a instàncies més elevades que l’efímer poder humà. Ve-t’ho aquí:
Però el moment estel·lar va ser la primera presa de contacte amb els passsadissos de l’hotel Cavallieri, el nom del qual té molts més referents medievals (els cavallers de Malta) i només em recorda al llati per aquest plural asigmàtic italià que manté la desinència llatina. Un aire familiar es desprenia dels quadres que guarnien les seves parets i poc a poc vam anar descobrint el motiu. Aquí els teniu perquè em confirmeu que no sóc jo que per alguna malaltia incurable veig mites per tot arreu, igual que d’altres veuen pampallugues.
En aquest apunt us proposo que concreteu els referents clàssics dels establiments i els vaixells, tot comentant si els trobeu adients a la realitat a què donen nom. Així mateix, comenteu cadascun dels quadres de l’hotel.
Un petit arxipèlag al sud de Sicília, a hores d’ara jove país independent pertanyent a la Unió Europea, això és Malta. He de confessar, amb una certa recança, que la primera referència que recordo d’aquest petit racó de món és la golejada que va rebre de la selecció espanyola en un mundial llunyà en què “la roja” encara preferia la fúria espanyola al seny català que l’ha portada finalment a la victòria. I és que, per molt que una vulgui, és difícil aïllar-se del món futbolístic quan el ressò mediàtic és tan gran.
L’altra referència, més recent, em va arribar d’una biografia televisada de Carvaggio (2007. Caravaggio. L´ombra del genio. Dirigida per Angelo Longoni) emesa per televisió. El controvertit pintor barroc italià (la seva Medusa us ha mirat mil vegades des de la portada de Narracions de mites clàssics) va passar un temps a Malta, on va ser investit cavaller de l’ordre, per ser-ne expulsat poc temps després. Tot i això, va tenir temps de realitzar-hi obres memorables de tematica religiosa que es poden admirar en algunes esglésies.
Definitiva va ser, però, la lectura de la novel·la Memòria de sal de Ramon Surroca, professor de Filosofia, de Cultura clàssica i enguany també de Llatí, de l’Institut Isaac Albéniz, que narra un viatge que van realitzar per tota la Mediterrània un grup d’intel·lectuals catalans i castellans en època republicana. En una primera lectura vaig poder evocar tots els racons visitats en aquest viatge sentimental, intel·lectual, evocador…, vaig poder recordar el regust salat de la Mediterrània de tot arreu menys el de Malta i em vaig prometre a mi mateixa que un dia o altre hi aniria. Bé, doncs ara ja està fet, ja podré fer meves les paraules de la protagonista del relat, una estudiant de Clàssiques, per cert:
Això pensava la Maria, amb l’estranya certesa que Malta s’oposava al mar, que la seva orografia violenta evocava un gest tenaç i agressiu, davant el setge de les ones i el de totes les civilitzacions que l’havien assaltada al llarg dels segles. [Cap. III, pàg. 50-51]
Deixem-nos d’evocacions personals i tornem a l’illa. El topònim Malta prové originàriament del fenici Maleth (“refugi”), en relació al gran nombre de badies on es podien mantenir els vaixells a recer. Més tard, els grecs la van anomenar Μελίττη (“la dolça”), potser per la gran quantitat de mel (μέλι) de l’illa, i en ser conquerida pels romans van conservar la forma grega Melita. Aquestes peripècies etimològiques són una mostra de la tempestuosa història d’aquestes contrades: per aquest arxipèlag de tres illes, Malta, Gozo i la deshabitada Comino, han passat un reguitzell de civilitzacions. Des del 4000 aC, quan un grup de pobladors de Sicília van arribar-hi per mar, fins a la independència dels anglesos el 1964, tota mena de civilitzacions han volgut aprofitar els avantatges estratègics i comercials d’aquests territoris. Cultures prehistòriques hi van construir grans monuments religiosos; pobles del mar van imposar-s’hi per la força; els fenicis s’hi van assentar pacíficament amb finalitats comercials i hi van conviure amb grecs i cartaginesos; els romans no van trobar gaire oposició en el seu procés de conquesta; el Cristianisme hi va ser establert per Sant Pau; no hi van arribar els bàrbars, però sí els àrabs; durant l’Edat Mitjana va passar de mà en mà, entre elles la de la Corona Catalano-aragonesa; durant un llarg període va estar regida pels Cavallers de l’ordre de Sant Joan, que van evitar la invasió turca, abans de romandre sota l’hegemonia napoleònica fins que els britànics van conquerir l’illa com una passa més en la creuada contra l’imperi francès. Finalment va aconseguir la independència malgrat els repetits intents, sobretot de Mussolini, de ser annexionada a Itàlia. En fi, esperem que la seva entrada com a estat de ple dret a la Unió Europea el 2004 marqui el principi d’una època de pau per al poble maltès, que bé s’ho mereix.
La situació lingüistica d’aquest petit i jove estat també em sembla especialment interessant. Hi conviuen com a llengües oficials amb igualtat de drets l’anglès i el maltès, que gaudeix, per tant, de l’estatus de llengua oficial de la unió europea amb només 330.000 parlants! Quants en té el català? És tracta d’una llengua de base àrab (un 70%, em van dir), un 20% d’italià i un 10% de prèstecs d’altres llengües com el grec, el sicilià i l’anglès. Els maltesos se senten molt orgullosos de la seva llengua -una conversa amb una amable guia nadiua, a qui se li encenien els ulls en copsar el meu interès sobre el tema, m’ho fa pensar- i intueixo que veuen l’anglès com un mitjà de comunicació útil, però de cap manera el senten proper com l’italià. En fi, potser són dèries d’una catalana preopcupada per l’estat de la seva pròpia llengua…
Fins aquí el primer lliurament de la sèrie d’articles sobre aquest viatge, durant el qual he trobat nombroses referències clàssiques molt interessants que explicaré en apunts posteriors. De moment, us animo a aprofundir encara més sobre la petja dels grecs a Malta i la seva relació amb l’Imperi romà. Podeu fer recerca també sobre l’alfabet maltès antic, sobre les pintures mitològiques de Caravaggio o el viatge que s’explica a Memòries de sal. Entre tots em podeu ajudar a fer més complet l’article!
TERESA
Com que mai no m’ha agradat deixar les coses a mitges, he completat la lectura de la trilogia Millennium d’Stieg Larsson, després d’encetar la sèrie l’estiu passat amb els primers volums, Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, als quals vaig dedicar un article. La pel·lícula se’m va fer eterna i el llibre m’ha costat moltíssim acabar-lo, perquè s’hi accentua la trama policial i periodística en detriment de la definició dels personatges, la relació entre ells i la denúncia de les misèries humanes, provocades pels més baixos instints. Els dolents són molt dolents i esdevenen autors de crims execrables, en alguns casos encoberts per un engranatge sociopolític deficient i corrupte (per què em sembla sentir el so planyívol de l’Orfeó català?), però l’autor no ens dóna gaires pistes i claus interpretatives del perquè d’aquests esdeveniments i de l’actuació dels personatges.
Sabeu què és l’únic que diverses vegades ha impedit que abandonés la lectura de La reina al palau dels corrents l’aire? La Lisbeth Salander. Ella és l’única responsable que hagi arribat a la pàgina 854, sovint llegint en diagonal, tot s’ha de dir. I això que en aquest volum queda una mica difuminada, esdevenint un personatge més pla, del qual portem una idea preconcebuda a partir dels lliuraments precedents. De fet, estic convençuda que en ella rau també l’èxit de la sèrie i la fama pòstuma del seu autor, ja que, de donjoans desmenjats incapaços de comprometre’s i eternament immadurs com el periodista Mikael Blomkvist, malvats sense ànima com l’Alexander Zalachenko (això dels russos inhumans es va portar molt durant la Guerra freda…), policies corruptes i honrats, braços executors del mal amb alguna característica física determinant, psiquiatres psicòpates i fiscals incompetents… de tot això, qui no n’ha sentit a parlar? La Salander, en canvi, és tota una altra cosa: hacker proveïda d’una memòria fotogràfica i un intel·ligència prodigiosa, noia menuda capaç de superar qualsevol destret gràcies a una capacitat infinita d’aprofitament dels propis recursos, però independent i asocial al llindar de l’autisme a causa de traumes infantils que a qualsevol altre insignificant mortal haurien portat a la destrucció… Un nou propotip d’heroïna, sens dubte, fruit d’un segle XXI globalitzat gràcies al web 2.0, on tot es pot trobar i tot es pot aconseguir si es té l’enginy suficient.
Arribats a aquest punt de l’article potser començareu a estar cansats d’esperar amb avidesa les referències clàssiques i a sospitar que a força de llegir aquesta mena de literatura, el títol del meu article és tan criptic i enrevessat com els de Larsson. Doncs no, una mica de paciència, si us plau. La clau es troba en les Amàzones. En aquest darrer lliurament, les quatre parts en què està dividida la novel·la van precedides per prefacis que, almenys a mi, em donen les claus interpretatives d’aquest heroïna cibernètica que guerreja a través la xarxa.
Als llibres d’història sempre els ha resultat difícil parlar de les dones que no respecten la frontera que existeix entre els sexos. (pàg. 7, l.6-8)
…des de l’Antiguitat fins a l’època moderna, la història ofereix una gran quantitat de casos de dones guerreres, és a dir, amàzones. (pàg. 8, l. 1-3)
Amb tot, els historiadors no han pogut passar per alt reines guerreres que han canviat el curs dels esdeveniments gràcies al seu poder.
Tant Semíramis de Nínive, que va fundar l’Imperi Assiri, com Boudica, que va encapçalar una de les més sangonents revoltes britàniques realitzades contra l’Imperi romà, en són un bona mostra. En honor d’aquesta última, cal dir-ho, es va erigir una estàtua vora el pont del Tàmesis, em front del Big Ben. Saluda-la si al gun dia hi passes per casualitat. (pàg. 8, l. 13-19)
Estàtua de Boudica al pont de Westminster realitzada per Thomas Thornycroft per encàrrec del Príncep Albert (1905) [Font: Wikipedia]
Però les dones guerreres de peu ho tenen més difícil per entrar en les pàgines de la Història amb majúscules, tot i que no hi ha hagut ni una sola guerra que no hagi comptat amb la participació femenina.
Hi ha una rica flora de llegendes sobre les temibles guerreres de la Grècia antiga… (l. 1-2)
El prefaci repassa l’origen i els costums de les amàzones, tot citant la Ilíada com a primera font en què apareixen esmentades.
També van ser els grecs que van encunyar el terme “amàzona”. La paraula significa literalment “sense pit” perquè, amb l’objectiu que a les dones els resultés més fàcil tibar l’arc, els amputaven el pit dret. (l. 12-15)
Sembla que Hipòcrates i Galè ratificaven l’eficàcia d’aquesta pràctica, però hi ha un dubte raonable sobre la seva aplicació efectiva que se sostè sobre un argument lingüístic: el prefix a- podria no ser privatiu, sinò augmentatiu. Un altre argument seria que no hi ha representacions conservades de figures amb una amputació d’aquestes característiques.
Aquest imperi d’amàzones [ubicat a Líbia segons Diodor de Sicília] era ginecocràtic, la qual cosa vol dir que només les dones podien ocupar càrrecs públics, inclosos els militars. (pàg. 449, l. 5-7)
Digna de menció és la llegenda de la reina Myrina, que va arribar fins al mar Egeu, on finalment va ser derrotada.
Refusaven el matrimoni per considerar-lo una submissió. […] Només la dona que havia mort un home en la batalla tenia dret a perdre la seva virginitat. (pàg. 450, l. 9-13)
Aquestes dones guerreres mai han estat mencionades en la història oficial. Tampoc s’ha rodat cap pel·lícula romàntica sobre elles, i si avui en dia apareixen en algun lloc ho fan, com a molt, en forma d’històriques i esborrades notes a peu de pàgina. (l. 1-5)
[Citacions traduïdes de la versió castellana de M. Lexell i J.J. Ortega Román. LARSSON, S. La reina en el palacio de las corrientes de aire. MILLENNIUM 3. Ed. Destino. “Áncora y Delfín” 1156. Barna 2009. 1a ed. 2007]
Suposo que estareu d’acord amb mi que l’autor té la ferma voluntat de fer renèixer el mite: Lisbeth Salander és una amàzona comtemporània. Potser per això ha estat el meu centre d’interès al llarg d’un munt de pàgines, em recordava alguna cosa i no sabia ben bé què. Ara que hi penso, la seva constitució menuda, efèbica, amb uns pits a penes insinuats també li afavoririen l’ús de l’arc, si fos necessari.
Caldria revisar algunes de les afirmacions dels prefacis, com per exemple, aquest valor augmentatiu de l’ἀ- privativa, perquè no apareix la font ni l’argumentació lingüística que ha portat l’autor a aquesta afirmació. És una interpretació etimologica del terme ἀμάζων del qual no tenia coneixement. Us animeu a buscar informació sobre aquestes o d’altres dades i personatges esmentats als prefacis?
TERESA
Un arqueòleg subaquàtic, treballant al derelicte de Begur Foto: ACN.
Els arqueòlegs del CASC (Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya) han descobert les restes d’un nou vaixell romà d’època imperial (datat al segle II dC) a la cala d’Aiguablava de Begur al Baix Empordà. Les prospeccions que s’han fet a principi d’estiu al fondejador, en la que havia de ser la quarta i última prospecció a la zona, han permès descobrir les restes d’aquest nou derelicte, que s’excavarà en profunditat en properes campanyes. La característica més rellevant és que, per primer cop en aquest indret, els arqueòlegs han trobat parts de la fusta de la nau conservades: una quaderna i dues traques. A la cala d’Aiguablava, ja s’hi havien trobat tres vaixells romans més (un tardorepublicà del segle II aC, un augustal del segle I aC, i un altre d’imperial del segle I dC) i un de medieval (de l’any 1412), dels quals només se’n conservava el carregament, principalment àmfores i estris de la tripulació, com atuells de cuina. Se sap que la zona d’Aiguablava ja s’utilitzava com a fondejador al segle III aC, perquè es trobava al costat d’un dels punts geogràfics més difícils per a la navegació a vela, el Cap de Begur. Els vaixells feien servir la cala com a refugi, “i és en aquest temps d’espera, si hi havia un temporal de llevant i els arrossegava contra les roques, quan es podien arribar a enfonsar”, concreta l’arqueòleg del CASC i director de l’excavació Gustau Vivar.
“Vam fer una sèrie de sondejos fins arribar a la roca mare, extraient tot el sediment, i vam descobrir l’existència de noves restes subaquàtiques”, concreta Vivar. La troballa del nou vaixell obligarà a replantejar la propera campanya d’excavacions i excavar aquesta zona en profunditat l’estiu vinent. “La nostra idea era acabar aquest any la prospecció de tota la cala d’Aiguablava, que és la primera del litoral català que explorem en tota la seva extensió”, indica l’arqueòleg del CASC.
La situació exacta del derelicte però, es guarda zelosament per evitar l’espoli. “Quan obrim en extensió podrem documentar el vaixell, veure quines restes en queden i, a partir d’aquí, explicar la seva història; d’on venia, què transportava, qui formava la tripulació i on podia anar a comerciar”, afegeix Gustau Vivar.
Ara podeu escoltar el tall de la notícia als informatius de Catalunya Ràdio:
Gaby
La filòsofa Hipàtia d’Alexandria ha estat descoberta pel gran públic a partir de la pel·lícula Ágora d’Alejandro Amenábar. Ha sortit de l’oblit, o millor dit, la indiferència, de segles d’invisibilitat de la dona i el seu paper en l’avanç de qualsevol branca del saber o l’art. Ara bé, per a mi, com a amant del món clàssic i interessada en el paper de la dona al llarg de la història, fa temps que és un personatge que m’atreu especialment per la singularitat del seu llegat i la seva capacitat de deixar petja en la posteritat, malgrat tot.
A Hipàtia també n’ha fet menció la Margalida en nombroses ocasions, com en aquest article d’El fil de les clàssiques sobre el Dia escolar de les Matemàtiques, i jo mateixa vaig fer una recensió d’un altre llibre de ficció inspirat en aquesta gran dona: El jardín de Hipàtia d’Olalla García. Ara bé, el volum que avui ens ocupa ofereix un enfocament molt diferent del personatge, menys literari, però sense arribar a ser científic. Si Olalla García presentava una ficció centrada en les peripècies de personatges que giraven al voltant de la filla de Teó d’Alexandria, a la manera d’un sistema planetari al voltant del sol radiant de la seva erudició i fermesa, però amb trajectòries vitals independents i importants per se, Pedro Gálvez se centra en el seu pensament, el seu logos.
[Font: Gallaecia]
Tot i que coneixia la seva existència i l’havia citat en l’article abans esmentat, el llibre em va arribar en la seva versió de butxaca (DEBOLSILLO, 0ctubre 2009, 1a ed. 2004) de la mà d’una amiga, la Marga (una altra, no la nostra Margalida) que havia volgut acostar-se al personatge per curiositat intel·lectual general, no de la manera tan especialitzada com ens la mirem nosaltres, els clàssics, i havia quedat una mica defraudada. Després d’haver-lo llegit, penso que potser li hauria agradat més El jardín de Hipatia, més lleuger com a lectura de capçalera. Molt agraïda per posar-me a les mans l’obra, em vaig enfonsar en la seva lectura i vaig descobrir, tal com he dit abans, un text introspectiu, erudit, molt documentat, on les referències als autors clàssics de totes les especialitats hi són constants i que ens permet concentrar-nos en el personatge d’Hipàtia en no haver-hi gairebé trames secundàries ni personatges amb un pes especific semblant. El mateix Gálvez encapçala l’obra amb un prefaci anomenat PROPÓSITO, on la qualifica de “biografia novelada”: tratar de reconstruir una existencia a través de sus circunstancias históricas y permitirnos la licencia de intentar reproducir los estados de ánimo que en ella suscitaron. […] jugar a la reconstrucción de una vida sin recurrir a las libertades que nos otorga la narrativa de ficción, però tratando de rodearla de un contexto humano. […] cabe además una descripción histórica, que por muy amena que sea, no tendría lugar en una novela. Tal es la intención de este libro.
Què més puc dir, el perfil d’aquesta dona és tan polièdric i els temps que li van tocar viure, tan complexos, que permet múltiples aproximacions, totes elles interessants. En aquest cas, voldria destacar, però, la importància del personatge de Teó, el matemàtic pare d’Hipàtia, en aquesta novel·la. Durant els primers capítols el lector veu els esdeveniments a través de la seva mirada i comparteix les seves reflexions i raonaments. No en va, l’autor dedica el llibre a la memòria del seu pare, el matemàtic represaliat pel Franquisme Pedro Gálvez, quien me inculcó de niño la admiración por la figura de Hypatia. Un tribut a la influència de la figura paterna, igual que el d’Hipàtia, que després de la mort de Teó pren consciència de la seva responsabilitat com a seguidora del seu llegat:
[Hypatia] pensó que era su deber dejar el cuaderno tal como lo había dejado su padre y comenzar uno nuevo. En esos momentos no había nadie más en Alejandría que pudiese proseguir la obra del padre. Ella tenia que hacerlo.
[Final Part segona. Pàg184]
En fi, una cosa porta a una altra. Mentre em documentava per aquest article, he repassat la bibliografia d’aquest antropòleg malagueny, de vida difícil i intensa, llicenciat en diverses carreres en universitats europees, i descendent del poeta bohemi Pedro Luís de Gálvez. He descobert que no és Hypatia la seva primera incursió en el tema clàssic, sinó que ha compost una trilogia històrica romana composta per Nerón, diario de un emperador, El maestro del emperador i La emperatriz de Roma, aquest últim altre cop centrat en una dona, Agripina. Apa, més lectures d’estiu a la vista…, però això crec que serà l’any vinent!
TERESA
