Category Archives: Cultura Clàssica 3r

Més poemes i haikus divins

“Venus Anadyomene” de Théodore Chasseriau, 1838

AFRODITA

Reflexes d’or en el mirall del cel.
El vent aclofat, mig adormit
cavalca al llom de les gavines.
Ones blaves del mar Adriàtic
esquitxades de guspires de claror.
De sobte, s’obren les aigües, la mar s’aplana.
Escuma blanca omple l’esplai
i enmig del blanc neix Afrodita,
filla de les aigües, filla dels déus.
De bellesa encisadora, ulls ardents.
Deessa de l’amor, de la luxúria,
travesses els límits de la bellesa,
amb els teus llargs cabells daurats.

Louis de Silvestre

HAIKU A ZEUS

Espurnes al cel.
Enmig de núvols, Zeus
regna a l’Olimp.

Pepita Castellví

Un nou blog de Cultura Clàssica

Hola a tots els aràcnids i aràcnides! Aquest és el meu primer article d’un nou curs ple d’il·lusió i creativitat. A continuació, us faré cinc cèntims d’aquest nou blog de Cultura Clàssica. El cert és que tot va començar durant aquestes vacances d’estiu, a mitjans de juny, en una xafogosa tarda quan  em trobava sense saber què fer fins que, de sobte, una idea em va rondar pel cap: donat que m’agrada moltíssim la mitologia greg i que he participat des de fa molt de temps a El Fil de les Clàssiques,  a Aracne fila i fila, L’empremta d’Orfeu i La cinta de Νίκη, vaig començar a elaborar per iniciativa pròpia un blog sobre Clàssiques, que vaig batejar amb el nom de El Legado de Apolo. Haig de reconèixer que em pensava que seria més fàcil, ja que em vaig passar un parell de dies intentant dibuixar el croquis del lloc web, perquè una cosa és comentar o fer un apunt i l’altra és obrir un blog sense ajut de la professora. A més, em considero una total inexperta dintre d’aquest camp. Al cap d’un temps, vaig posar-me mans a l’obra i, ara per ara, em plau compartir-lo aquí a Aracne fila i fila per indicació de la Margalida:

legado_apolo

Aquí us deixo l’enllaç del blog.

Com quasi tots els blogs, aquest té una certa finalitat, i és explicar de manera clara i senzilla els mites clàssics, acompanyats d’il·lustracions fetes pel meu pare, David Bernad, que potser el coneixeu per haver col·laborat en aquest article o aquest altre.

Espero que us agradi. Doneu-me la vostra opinió i per acabar tan sols dir que qualsevol suggeriment o recomanació és acceptada per tal de poder millorar-lo.

Sara Bernad

2n de Llatí de Batxillerat C.

Fem verema de poesia?

VEREMA

Temps de collir el raïm.

Encara l’escalfor de la terra

caldeja les meves petjades

i m’obre els sentits.      

Dionís fent la verema amb els sàtirs

Dionís fent la verema amb els sàtirs

Cerco colors, olors de vi,

perfums de la natura

voltant pels ceps.

Dionís, foll d’alegria,

acompanyat dels sàtirs,

fa sonar el pèndol de les hores

per començar la verema.

La vinya s’extén, laberint

de branques i fulles,

(llargues pinzellades de verd)

sota d’un cel lluent, humit,

com acabat de rentar,

que s’envermelleix als capvespres

amb els colors de la tardor.

Corre Dionís, insaciable,

acariciant els ceps retorçats

que regalimen fruita,

gotims de raïm sucosos

a punt de tallar.

Un nou curs, altre cop és temps de verema i jo continuo, a petició de la Margalida, trenant poemes, per tal  de despertar en vosaltres, aràcnides, el desig de veremar paraules. Ara que estudieu els déus, a veure si  feu, altre cop, poemes. Potser serà més senzill començar per fer haikus (poesia tradicional japonesa, formada per tres versos de 5-7-5 síl·labes o unitats de so, anomenades mores. Generalment tenen la natura o els sentiments com a tema):

Desperta l’alba.
Vi, bacanals… Dionís
corre entre els ceps.
Sorprès
Dionís brilla
enmig de la disbauxa
i balla, balla.
Fent l'ullet
Corre Dionís
pel mig de la verema
amb pàmpols al cap.
Guai

Fa poc Aracne fila i fila ha celebrat el seu cinquè aniversari, vet aquí el meu haiku:

Aracne fila…
No teixeix fils d’aranya,
teixeix paraules.
 Petó

Pepita Castellví

Aracne estrena aparença en el seu cinquè aniversari

Χαίρετε, ὦ μαθηταί! Salvete omnes!

Natalem diem felicem!
Natalem diem felicem!
Desideramus tibi omnes
Natalem diem felicem!

Per molts anys, Aracne fila i fila! Per molts anys, aràcnids i aràcnides d’arreu! Aracne fila i fila amb aquest inici de curs fa cinc anys i de vosaltres, alumnes del curs 2013-2014, depèn que continuï filant i fent a la xarxa una teranyina clàssica ben grossa i ben espessa.

Aracne amb les últimes actualitzacions de Xteblocs ha perdut la seva hel·lènica aparença. Entre tots i totes, crec que podrem acabar de teixir la que jo he començat!

Aracne fila i fila va néixer el setembre del 2008 per tal que fos el bloc dels alumnes de clàssiques d’ESO i de batxillerat, la part més col·laborativa del bloc d’aula El Fil de les Clàssiques. Ha aconseguit amb escreix aquesta fita i fins i tot més, ja que exposa públicament els treballs gestats en les diferents aules virtuals del Moodle Fil (des de 1r de l’ESO fins a 2n de Batxillerat), tota una Experiència TAC reconeguda pel Departament d’Ensenyament. Gairebé des del principi fa pràctica compartida, considerada Bona pràctica pel Departament d’Ensenyament, amb els alumnes de la Teresa de l’institut Albéniz de Badalona. És obert a la col·laboració d’altres centres públics i concertats de Barcelona, de Cornellà, de Sant Hilari Sacalm, de Roda de Ter, d’Amposta, de Mallorca… i estudiosos i entusiastes del món clàssic a la xarxa. Forma part de la blogosfera Chiron i té una presència activa al Facebook i altres xarxes socials. Participa presencialment en la Magna Celebratio de Badalona. Ha guanyat diferents guardons: Centaure d’or de Chiron 2009, La Mostra 2010, Blog Finalista Edublogs 2010, Primer premi Edublogs 2011 en la categoria d’alumnes de batxillerat, semifinalista a Educared 2012 i Premi Bloc Catalunya 2012. En més d’una ocasió, ha estat bloc destacat a Xtecblocs i ha rebut el reconeixement de Buena prácTICa 2.0 per INTEF 2013. Es caracteritza per tenir diferents editors (alumnes i exalumnes, professors, estudiosos, pares i mares, infants i jubilats… ) que escriuen al voltant de l´única temàtica del bloc: l’actualitat i la pervivència del món clàssic. En aquests moments té 1.354 articles publicats i 18.595 comentaris.

Aracne fila i fila, entre tots i totes, ha filat, fila i continuarà filant aquesta teranyina clàssica digital amb una aparença ara molt més aràcnida.

Que tingueu, aràcnids i aràcnides, un molt bon curs! Feliciter! Χαίρετε!

Referents clàssics a Jane Eyre

Seguint amb la caça de referents clàssics a obres literàries com Luces de Bohemia de Valle-Inclán i com La muerte llega a Pemberley de P.D. James, en aquesta ocasió ens endinsem a la novel·la romàntica i gòtica de l’escriptora britànica Charlotte Brontë.

Charlotte Brontë (1816-1855) és una de les novel·listes emblemàtiques del romanticisme anglès. La seva curta vida va estar marcada per la pèrdua progressiva de la major part dels seus parents (la mare i els cinc germans), la crueltat de la seva madrastra (que a la vegada era la seva tia materna), la seva estada a l’escola, el seu viatge a Brussel·les amb les seves germanes per estudiar francès, la seva feina com a institutriu, la publicació de les seves obres, el seu casament i poc després la seva pròpia mort per tuberculosi.

Tanmateix la Charlotte no és l’única Brontë que va passar a formar part de la història de la literatura, de fet les seves germanes Emily i Anne també van escriure i publicar (Cims borrascosos i Agnes Grey, respectivament), tot i que cap de les tres va gaudir de gaire èxit durant la seva època.

Germanes Brontë

Retrat de les tres germanes Brontë de Branwell Brontë (el seu germà), 1834. D’esquerra a dreta: Anne, Emily i Charlotte Brontë.

Tornant a l’obra de Charlotte Brontë, podem destacar precisament l’obra de la qual trobarem una pila de referents clàssics: Jane Eyre, publicada l’any 1848. De fet la pròpia autora considerava que la novel·la era realment la seva autobiografia. Jane Eyre, com Brontë, es troba obstacles a la seva vida com ara la seva orfandat, el despotisme de la seva tia Mrs. Reed (representa la madrastra de Charlotte), la seva estada a una escola semi-benèfica, el seu càrrec d’institutriu de famílies senyorials, l’amor ideal però impossible de Mr. Rochester (evoca el seu marit), la religiositat de John Rivers (el seu pare que també era sacerdot) i la incapacitat de trobar la felicitat. Així doncs podem descriure aquesta història com agitada, apassionada, dramàtica, dolça, romàntica, tenebrosa i d’intriga.

L’argument d’aquesta obra és el següent:

Jane Eyre és una nena òrfena a principis de l’època victoriana anglesa que viu amb la seva tia, Mrs. Reed, i amb els seus cosins: John, Eliza i Georgiana. La seva mare era germana de l’espòs de Mrs. Reed, qui estimava la seva neboda com si fos filla seva. Malauradament, Mr. Reed va morir, no abans de fer prometre a la seva dona que cuidés de la Jane com a filla pròpia. Mrs Reed va incomplir el seu jurament i acusava la petita injustament de mentidera, malvada i manipuladora. A més a més els seus cosins, sobretot en John, la pegaven, fins un dia que la tia va decidir ingressar-la en una escola semi-benèfica, on educaven les noies amb austeritat i educació, fins i tot amb severitat.

A l’escola, Jane va aprendre i va créixer més o menys feliç, tenint en compte que les condicions de les alumnes eren dures i estrictes. Amb setze anys va començar a exercir de professora de les alumnes més petites i als divuit va decidir sortir de l’escola, ja era hora de conèixer el món real. Va posar anuncis com a institutriu, capaç d’ensenyar als nens francès, dibuix i piano. Aviat van respondre-li i immediatament, la van fer cridar.

Thornfield, la seva nova llar, es trobava al nord d’Anglaterra. Allà es va reunir amb la seva nova pupil·la: l’Adèle, una nena francesa, protegida per l’amo de la mansió: Edward Rochester; també va conèixer la mestressa: Alice Fairfax, qui va rebre-la amablement. Dies més tard va conèixer l’amo: Mr. Rochester, qui al principi va mostrar-se crític i orgullós amb la jove institutriu. No obstant, amb el pas del temps, Rochester va apropar-se més a Jane i l’orgull va convertir-se en sarcasme. Quan Rochester havia d’anar-se’n de Thornfield per una bona temporada, Jane s’entristia i s’adonava que el necessitava a prop.

Jane Eyre

Escena de la versió cinematogràfica de Jane Eyre de Cary Fukunaga (2011): Jane (Mia Wasikowska) i Rochester (Michael Fassbender).

Setmanes després, Rochester va convidar els seus amics a Thornfield i Jane va observar que Rochester cortejava una senyoreta atractiva i rica: Blanche Ingram. Jane cada cop es trobava més afligida i gelosa al mateix temps. Quan els convidats van marxar, Rochester va confessar a Jane que no estava interessat en Blanche, que ho havia fet per enrabiar-la perquè l’estimava, després va demanar-li que es casés amb ell. Jane no s’ho podia creure, però com que els seus sentiments eren tan sincers i apassionats, va acceptar la petició.

No obstant, quan estaven a punt de casar-se, Jane descobreix que Edward Rochester ja estava casat i que tancava la seva dona (suposadament boja i perillosa) a les golfes de Thornfield. La protagonista, espantada, decideix fugir-hi sense diners ni propietats. Després d’un llarg trajecte, tres germans i la seva minyona l’acullen a casa seva. Eren en John, la Mary i la Diana Rivers. Van oferir-li treballar com a mestra dels fills dels camperols i obrers del poble. Mesos després descobreix que tots quatre són cosins per part de mare i que el seu oncle li ha deixat una gran herència, herència que Jane decideix compartir amb els seus “nous” parents. John Rivers és el sacerdot del poble i demana a Jane que es casi amb ell per anar a l’Índia com a missioners.

En aquell moment, el record d’en Rochester omple els seus pensaments i tenint un mal pressentiment decideix tornar a Thornfield. Després de dos dies de viatge, veu amb els seus propis ulls que la mansió ha desaparegut. Un veí li explica que la dona de Rochester va calar foc a Thornfield, enfadada amb Edward i Jane. Només va morir l’esposa dement, tot i que Rochester, tractant de salvar-la va perdre una mà i la vista d’ambdós ulls. Després de la tragèdia, Rochester s’havia traslladat a una altra de les seves cases, però aquesta estava en molt mal estat. Rochester es passava el dia vagant i lamentant-se d’haver perdut la flor de la seva vida: la Jane. En aquell moment apareix ella i li promet que mai no el tornarà a deixar i que en aquells moments l’estimava més que abans. Decideixen casar-se, sense que ningú ho sabés i al cap d’uns anys, Edward recupera la visió d’un ull.

Ara passarem a buscar els referents clàssics, de fet el primer d’ells es troba en el propi cognom de l’autora: Brontë, que literalment en grec significa “tro” (“βροντή“).

Capítol I

” – ¡Malvado! -Le dije- Eres peor que un asesino, que un negrero, que un emperador romano…”

“Yo había leído History of Rome de Goldsmith y había formulado una opinión respecto a Nerón, Calígula y de más césares.”

Jane Eyre compara la tirania del seu cosí John en colpejar-la amb la dels emperadors romans, concretament amb la de Neró (qui va incendiar la ciutat de Roma) i amb la de Calígula (qui és descrit com a “tirant dement”).

 

Capítol VII

“Sin duda, señorita, cuando daba usted a las muchachas el queso y el pan en lugar del potaje quemado, atendía al bienestar de sus viles cuerpos, pero ¿no piensa usted que contribuía a la perdición de sus almas?”

Tot i que aquestes paraules pertanyen a Mr. Broklehurst, un capellà anglicà, aquesta citació ens pot recordar al pensament de Plató i la divisió entre cos (món sensible, mortal) i ànima (món de les idees, etern). L’única manera d’alliberar l’ànima és renunciant als plaers carnals.

 

Capítol VIII

“Pero cuando mi admiración llegó al colmo fue cuando Helen, por indicación de Mis Temple, alcanzó un tomo de Virgilio y comenzó a traduir latín.”

Jane, en fer aquest comentari sobre la seva amiga i companya de l’escola, vol demostrar que Helen era capaç de traduir els clàssics i per tant era molt culta i per això l’admirava.

 

Capítol XVII

– “Miss Ingram era la única amazona“.

– “Lady Ingram tenía las facciones de una matrona romana. […] Pero Blanche, en cambio, tenía los perfectos contornos de una Diana.”

La paraula “amazona” en aquest context es refereix al femení de genet, i per tant es tracta de la dona que munta a cavall. Tanmateix aquest terme prové d’una nació d’éssers mitològics, les amazones, que eren dones guerreres.

El fet que Lady Ingram tingui les faccions d’una matrona romana vol dir que és refinada, culta i sap organitzar tots els afers domèstics, econòmics… com les dones de l’antiga Roma. No obstant, la narradora no pot dir que sigui maca, al contrari de la seva filla, la Blanche Ingram, que és tan bella com la deessa Diana (Àrtemis, en grec), la divinitat de la caça, del bosc i dels parts.

 

Capítol XIX

“Quisiera prolongar este momento ad infinitum, pero no es possible.”

Ad infinitum és una locució llatina que significa “fins a l’infinit”.

 

Capítol XX

” – Blanche es admirable, ¿verdad? -Sí, señor. – Robusta, alta, morena, con un cabello como debían tenerlo las mujeres de Cartago.”

Cartago (actual Tunis) va ser un poble, fundat pels fenicis, que va conviure amb els romans i amb el qui no va tenir gaire bona relació. Roma i Cartago van trobar-se cara a cara diverses ocasions, però cal destacar les Guerres Púniques (264 aC – 146 aC).

 

Capítol XXIII

Mr Dionysius O’Gall.

Aquest personatge comparteix el nom amb el déu Dionís (en llatí, Bacus), divinitat del vi i del teatre.

 

Capítol XXIV

“- Estaba pensando en Hércules y Sansón y en sus respectivas amadas. Pensaba que si aquellos caballeros se hubiesen casado, su severidad como maridos hubiera superado en mucho a su dulzura de enamorados. Y sospecho que a usted le pasará igual.”

Hèrcules (Hèracles, en grec) era un semi-déu, fill de Júpiter (Zeus, en grec) amb la mortal Alcmena. Des de petit va estar dotat d’una força sobrenatural i quan va créixer va haver de superar els dotze treballs, imposats pels déus olímpics com a càstig d’haver matat els seus fills en un atac de bogeria, inspirat per Juno (Hera en grec).

 

Capítol XXIX

“John Rivers, inmóvil cual uno de los retratos que pendían de los muros, fijos los ojos en la página que leía, fue para mí fácil objeto de examen. Una estatua no lo hubiera sido más. Era joven -unos veintiocho o treinta años- , alto y delgado. Todos los rasgos de su rostro eran de una pureza griega: el corte de su cara, la nariz, la barbilla y la boca. Rara vez se encuentra en semblantes ingleses tal parecido a los modelos clásicos. Tenía los ojos grandes y azules, con oscuras pestañas y su cabello rubio, cuidadosamente peinado, coronaba una ancha frente pálida como el marfil.”

Jane considera que els models d’art clàssic són una mostra de la bellesa divina. De fet durant l’art clàssic grec dels segles V i IV aC, els escultors es proposaven representar la figura de l’home amb mimesi (naturalista) però a la vegada amb certa idealització.

Jane Eyre

Jane Eyre (Mia Wasikowska) i John Rivers (Jamie Bell) a Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.

Capítol XXXII

“Agregaba que yo, como maestra de escuela de aldea, era un lussus naturae y que estaba segura de que mi vida anterior debía de constituir una sugestiva novela.”

El llatinisme lusus naturae significa “acció capriciosa de la naturalesa”. En aquest context, la protagonista es considera un experiment de la naturalesa que juga amb ella.

 

Capítol XXXVII

” – No, John viste bien. Es un hombre arrogante, alto, delgado, rubio, con ojos azules y un perfil griego.

– ¡Maldito sea! ¿No te agrada, Jane?

– Sí, me agrada. Ya me lo había preguntado usted antes.

– Acaso te encontrarás más a gusto no estando sentada en mis rodillas, ¿verdad?

– ¿Por qué?

– Porque has hecho un relato tan sugestivo, que la comparación ha de resultarte ingrata a la fuerza. Tus palabras han descrito un verdadero Apolo. […] Y ahora estás ante un Vulcano, un herrero auténtico, moreno, con los hombros cuadrados y para colmo, manco y ciego.

– No había pensado en ello, sin embargo, me quedo con Vulcano.

[…]

– ¿Quieres casarte conmigo, Jane?

– Sí.

– ¿Con un desventurado ciego que no puede caminar sin lazarillo?

– Sí.

– ¿Con un mutilado, que te lleva veinte años y al que tendrás que ayudar en todo?

– Sí.

– ¿De veras, Jane?

– Completamente de veras.

– ¡Oh, querida mía! ¡Dios te bendiga y te recompense!

Es tracta d’una de les escenes més maques de la novel·la, la qual es troba al penúltim episodi. Després de la petició matrimonial de John Rivers, Jane decideix tornar amb Edward Rochester, qui es descriu a ell mateix com a Vulcà: vell, desagradable, deformat (sense mà i cec)… En canvi, el cosí de Jane sembla perfecte i el compara amb el déu Apol·lo: atractiu, culte,  generós amb els desfavorits, elegant… Tot i així, Jane sap veure més enllà de les aparences i decideix casar-se amb en Rochester, qui ha demostrat estimar-la més i qui s’ha fet més humil en adonar-se com és ella d’important per la seva vida. Així doncs Jane Eyre és la completa contraposició de Venus (Afrodita).

Jane Eyre

Escena final en la que Jane Eyre i Edward Rochester es sinceren amb els seus sentiments. Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.

Un altre paral·lelisme que podem trobar és l’empresonament de Bertha Mason, l’esposa dement de Mr. Rochester. Grace Poole, una de les serventes, s’encarrega de custodiar-la. A la mitologia clàssica hi ha molts personatges que es troben privats de llibertat, com ara DànaePrometeu.

Per acabar voldria animar-vos a llegir la novel·la per vosaltres mateixos perquè no té desaprofitament.

 

Laia Muñoz Osorio

Aràcnida universitària

 

XVII Mercat romà de Iesso a Guissona

 

“Guissona està impregnada de vestigis romans, testimoni de l’antiga ciutat de IESSO (segle II aC al segle VII dC). Cada any recuperem el nostre passat romà el tercer cap de setmana de juliol, durant la celebració del MERCAT ROMÀ DE IESSO.
El mercat implica un treball escenogràfic important que queda plenament vestit gràcies a la creixent participació popular. Guissona s’omple de patricis i plebeus. Els ciutadans de Iesso es vesteixen de romans, els comerciants engalanen les parades, les entitats prenen protagonisme i algunes colles d’espontanis ens diverteixen d’allò més.

Junts configuren un entramat d’escenes i creen un conjunt d’espais temàtics que ens ajuden a viure l’esperit de la Iesso romana.

El mercat també ofereix una extensa mostra de productes artesans. El Museu de Guissona i el Parc Arqueològic obren les portes als visitants de l’antiga Ciutat de Iesso”.

Més fotografies a Facebook Mercat romà Iesso

(Guissona està a la comarca de La Segarra).
Bones vacances!
Ester Falip

Professora de Llengua i Literatura Castellana
Institut Castellar del Vallès

Metamorfosejats!

A partir de la lectura de Narracions de mites clàssics (una adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi de la Margalida Capellà) ens hem proposat animar els joves a llegir i a buscar la vigència del mite ovidià fins a l’actualitat. Volem demostrar que els mites d’Ovidi els podem trobar en qualsevol circumstància de la nostra vida. Esperem que entre tots i totes ho puguem aconseguir!

Accés al lloc

Accés a Metamorfosis d'Ovidi

Imad Tmara i Lamini Baldeh
Alumnes de Llatí de 4t d’ESO

La segona batalla de les Termòpiles

Ja sé que s’ha acabat el curs, però heu llegit el suplement d’economia de La Vanguardia d’avui?

  • Què passa i què ha passat a Grècia des del punt de vista econòmic?
  • Què va passar a l’antiguitat a les Termòpiles?
  • Quina comparació fa l’autor entre l’actualitat i l’antiguitat?
  • Et sembla adient aquesta comparació? Per què?
Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Conferència sobre Can Ferrerons i el poblament romà del Maresme

El passat diumenge dia 9 de Juny, el Víctor l’Elisa i jo vam anar a una conferència que van fer a la Fàbrica del Gas de Premià de Mar, sobre Can Ferrerons i el  poblament que van trobar.
Primer de tot, ens van fer una petita introducció dels poblats romans com eren i ens van explicar la història fins aquell poblat i a partir d’aquell moment tota la història i anècdotes.
A finals de l’any 2000, es va descobrir un element arquitectònic singular en forma octogonal, que pertany al mateix assentament que les restes de la Gran Via i del col·lector: l’edifici de planta octogonal de Can Farrerons, excavat al llarg de l’any 2001. Aquesta construcció és de gran rellevància, ja que només se’n coneixen dues més com ella a la Península Ibèrica.
És de forma octogonal amb quatre costats principals, els quals donen a unes sales i un pati central que és un octògon. Consta d’una vintena d’habitacions, que en les seves primeres èpoques va tenir un ús domèstic i més tard un ús industrial. Forma part d’un complex d’habitatges, agrari i industrial d’unes cinc hectàrees d’extensió que va durar 700 anys.

Ramon Coll

Ramon Coll

Planta octogonal de Can Ferrerons

Quin passat romà que té Premià de Mar! L’heu de conèixer!

 

Nora Domingo

1r de Llatí

L’Odissea perviu en…

28

CIRCE I ULISSES

Mira l’acàcia en flor, generosa com mai, perfumada,

blanca i innocent, que en el riu s’emmiralla, en l’aigua que passa.

Sé que te’n vas, com el riu, lluny de mi, però veig que tremoles,

saps que aquest sol es perdrà, el manyac de la llum sobre l’herba.

Gira’t i juga amb l’arrel del desig, ascendent com la saba.

Treu-te cadenes, destins, enfarfecs de l’instant que se’t dóna,

menja’t la flor, la que sents agitada pel vent, la que toques,

surt dels camins tan fressats i juguem, oblidant, una estona.

Fica’t al llit, viatger, i navega pel pler del misteri,

gosa conèixer l’amor d’una nit i t’enduus una estrella.

Josep Casadesús (K-100)

Aquest poema és del meu pare, Josep Casadesús, i tracta sobre el mite de Circe i Ulisses. He destacat en color verd tres versos significatius i que donen informació sobre el que va passar entre tots dos. Per una banda en tenim “menja’t la flor“, que fa referència a l’ajut que rep Ulisses de part del déu Hermes, la planta-antídot moly. D’aquesta manera va aconseguir seduir la fetillera i  va fer que els seus companys tornessin a tenir forma humana. Circe els va acollir durant un any , encara que ells pensessin que era només “l’amor d’una nit“. Per l’altra, quan Ulisses es va adonar de l’engany, la va amenaçar  i ella el va enviar a Tirèsies, el vell profeta. Llavors , aquest , a canvi de la seva ofrena, un carner viu, el va indicar el camí que havien de seguir per arribar a casa seva, Ítaca : la constel·lació d’Orió, “(…) i t’enduus una estrella.

Si vosaltres en trobeu d’altres elements, comenteu-los.

Violeta Casadesús ( 1r Batx. Grec)

INS Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)