Avui la Múnia ens ha fet un curs intensiu de Sabina. Jo , fins ara, no l’havia sentit, però en veure el seu article i escoltar les seves explicacions, doncs, vaig començar la meva recerca. De seguida em va sortir a la pantalla el grup musical amomenat “La Mandragora“. Aquest nom segur que té un significat? vaig pensar, perquè si alguna cosa he après aquest curs és que tot està relacionat amb els grecs, romans i la cultura clàssica en general. Així que aquí us deixo el fruit de la meva recerca. La Mandràgora és una planta que té forces màgiques, és capaç de fer fèrtils a les dones estèrils; a més, la fetillera Circe va fer servir les seves arrels per retenir Ulisses a la seva illa. També diuen que les seves arrels agafaven forma humana, ploraven, gemegaven i corrien. Amb aquestes característiques, no m’estranya que signifiqui “horror, perills, bogeria…”
El grup és una col·laboració entre J.Sabina, Javier Krahe i Alberto Pérez, anomenats per la crítica musical com “Estos locos de la música”. És molt significatiu perquè ara que els he sentit, m’han captivat, igual que a ells els va captivar la Mandràgora, la nit…
Magda Domínguez
1r Batx. llatí, grec
Ins Puig-reig
Com ja sabeu, hem estat treballant Horaci i la seva pervivència en tots els àmbits, pel que fa el musical, és un tema que ha tingut molta repercussió. L’oda (II, 10, 5) s’anomena Auream quisquis mediocritatem, que vol dir “La bonesa de viure en la mitjania”, i es refereix a la gràcia que té viure sense bens materials i aprenent a valorar les petites coses de la vida.
He trobat aquesta cançó de Morodo, Las pequeñas cosas (vid. lletra aquí) que potser ja heu escoltat, i si no, espero que us agradi! Quina relació hi veieu amb el tòpic horacià?
A més, també us pot inspirar! Mireu aquest vídeo i ho comprovareu:
Creieu que Horaci tenia raó? Potser ens podeu suggerir altres cançons que estiguin relacionades amb aquest tema tan actual i de tan antic a la vegada!
Steven Demetre Georgiou és un músic britànic que va néixer a Londres el 21 de Juliol de 1948, avui és conegut com a Yusuf Islam. A l’edat dels 8 anys els seus pares es van separar, pero això no el va influir amb les seves ganes d’entrar en el món de la música. Una mica més tard, va arribar el piano a les seves mans, aquest va ser el seu primer instrument musical.
El seu antic nom artístic és Cat Stevens i fa referència a que la seva nòvia, en els seus principis, li deia que tenia els ulls de gat, i va treure el primer disc gràcies al seu germà que el va fer popular, i allà el van contratar EMI Music. Més tard, a l’edat dels 15 anys va decidir ser músic professional i va voler ser una estrella del pop-rock. Ha tingut una trajectòria molt àmplia i molt important, sobretot per als seus seguidors.
En aquest àmbit, destaca una cançó que s’anomena ”O Caritas” cantada i escrita en llatí que pertany a l’àlbum Catch Bull at Four de 1972. La cançó parla de l’amor, de les coses bones, pero especialment del desamor, de les coses negatives, i del que et pot passar quan l’amor t’arriba i no ets aceptat per l’altre individu.
Lletra en llatí:
Hunc ornatum mundi
Nolo perdere
Video flagrare
Omnia res
Audio clamare
Homines
Nune extinguitur
Mund et astrorum lamen
Nune concipitur
Mali hominis crimen
Tristetat et lacrimis
Gravis est dolor
De terraeque maribus
Magnus est clamor
O caritas, O caritas
Nobis semper sit amor
Mos perituri mortem salutamus
Sola resurgit vita
Ah, this world is burning fast
Oh, the world will never last
I don’t want to lost it here in my time
Give me time forever here in my time.
Per què un músic com Cat Stevens pot cantar aquesta cançó en llatí? Qui ens la tradueix al català? Què significa realmentla seva lletra? Què és o Caritas? És potser un cant espiritual?…
Tenemos memoria, tenemos amigos,
Tenemos los trenes, la risa, los bares,
Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
Tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan,
Tenemos silencio, tabaco, razones,
Tenemos venecia, tenemos manhattan,
Tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente,
Tenemos costumbres, pudores, jadeos,
Tenemos la boca, tenemos los dientes,
Saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga,
Los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
Tenemos quintero, león y quiroga,
Y un bisnes pendiente con pedro botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
Para no cortarse de un tajo las venas,
Más de cien pupilas donde vernos vivos,
Más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga,
Tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
Monjas de fellini, curas de berlanga,
Veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos,
Tenemos el morbo, los celos, la sangre,
Tenemos la niebla metida en los huesos,
Tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de aquiles sin fondos,
Ropa de domingo, ninguna bandera,
Nubes de verano, guerras de macondo,
Setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
Que importa, lo siento, hastasiempre, te quiero,
Hinchas del atleti, gángsters de coppola,
Verónica y cuarto de curro romero.
(estribillo)
Tenemos el mal de la melancolía,
La sed y la rabia, el ruido y las nueces,
Tenemos el agua y, dos veces al día,
El santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y mccartney, gardel y lepera;
Tenemos horóscopos, biblias, coranes,
Ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas
De islotes son nombre ni ley ni rutina,
Tenemos heridas, tenemos medallas,
Laureles de gloria, coronas de espinas.
(estribillo)
Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
Ángeles caídos, barquitos de vela,
Pobre exquisitos, ricos miserables,
Ratoncitos pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron,
Crímenes perfectos que no cometimos,
Retratos de novias que nos olvidaron,
Y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y sanchos, babel y sodoma,
Abuelos que siempre ganaban batallas,
Caminos que nunca llevaban a Roma.
Per realitzar l’activitat de pervivència clàssica en la música, he escollit una cançó de Joaquín Sabina (Más de cien mentiras). M’he decantant per aquesta cançó perquè el seu compositor és el meu cantant predilecte, i a mes, sé que a les seves cançons hi freqüenten metàfores relacionades amb la mitologia.
La cançó que he escollit posa de manifest, que en aquesta societat no valorem tot el que tenim, i que malgrat tenir una immensitat de coses mai no estem satisfets, i sempre volem més. En cada un dels versos, Sabina exposa alguna de les coses que té ell i la majoria de nosaltres (bones o dolentes) , ja sigui a nivell de societat o a nivell personal. En un d’aquests versos fa una mena de metàfora ”tenemos talones de Aquiles sin fondos”, referint-se a que molts de nosaltres tenim deutes i problemes econòmics, i que això, representa un dels nostres punts vulnerables, així com ho era el taló per Aquiles. Així doncs, el ”gran Sabina”, en aquest petit fragment, fa una comparació relacionada amb la mitologia.
Per últim, comentar el significat de l’últim vers ”caminos que nunca llevaban a Roma”, ja que també es pot vincular amb la pervivència clàssica. Aquest vers, fa una mica de contrast amb l’optimista dita ”Tots els camins porten a Roma”, que significa que tot acaba anant bé, i Sabina, amb el seu afany de portar la contrària, i la seva peculiaritat a l’hora d’escriure, utilitza aquesta frase per fer referència als fracassos.
Hola, sóc Laia, de l’Ins Puig-reig i aquí, al Berguedà, la meva comarca, ja han florit els arbres, i sembla que la primavera és més a prop.
Una de les flors que més m’agraden és la violeta (viola odorata), n’és la preferida perquè sempre que la veig, em recordo d’algú especial.
A la mitologia es diu que les violetes van néixer de la sang d’Atis quan es va autocastrar a sota un pi en un moment de bogeria induït per la deessa Cibeles, ja que l’havia jurat fidelitat, però després es va enamorar d’una nimfa i va voler casar-se amb ella.
A l’antiga Roma es diu que els déus, després de crear l’hivern, van fer totes les altres estacions; per exemple, d’ una bufada van apartar la neu i les aigües del rierol van començar a fluir, el sol va sortir d’entre els núvols i la gespa va començar a créixer; els déus, a causa d’això, van començar a plorar d’alegria i aquestes llàgrimes van caure sobre la terra i hi van brotar les violetes; per això, de vegades, se les anomena com “llàgrimes de déus”. El color violeta és un dels símbols d’Àrtemis o de Diana.
Quan vaig parlar a casa d’aquesta flor, la meva mare va recordar la cançó de la Cecilia i hi van començar la recerca.
“Un ramito de violetas” de Cecilia explica la història d’una dona casada, d’unes cartes i d’uns rams de violetes que la fan revifar cada dia perquè recorda l’amor i tot el que pot ser. La figura de l’home, el cigne, el misteri… Podria ser un mite? Després de sentir-la, crec que sí.
Ángel Gallego Real ha traduït al llatí per als amants de la música i el llatí vàries cançons conegudes per a tothom, i jo, com a fan del bon jazz, he escollit la cançó de la gran Nina Simone “My Baby Just Cares For Me” que traduït al llatí és <a href=”“>”Meus amor tantum me curat”.
Aquí teniu la lletra en anglès per a que la compareu amb el llatí i més endavant, la lletra traduïda al català per a aquells que els hi costi una mica o no entenguin algun concepte.
ANGLÈS:
My baby don’t care for shows,
my baby don’t care for clothes.
My baby just cares for me.
My baby don’t care for cars and races,
my baby don’t care for high-tone places
Liz Taylor is not his style
and even Lana Turner’s smile.
Is somethin’ he can’t see.
My baby don’t care who knows.
My baby just cares for me.
Baby, my baby don’t care for shows
and he don’t even care for clothes.
He cares for me.
My baby don’t care
for cars and races.
My baby don’t care for…
He don’t care for high-tone places.
Liz Taylor is not his style
and even Liberace’s smile.
Is something he can’t see…
is something he can’t see.
I wonder what’s wrong with baby!
My baby just cares for…
My baby just cares for…
My baby just cares for me!
CATALÀ:
Al meu amor no li preocupen les sabates,
al meu amor no li preocupen els robes
El meu amor només es preocupa per mi.
Al meu amor no li preocupen cotxes ni races,
al meu amor no li preocupen llocs luxosos.
Liz Taylor no és el seu estil,
ni tan sols el somriure de Lana Turner.
És una cosa que no ell no pot veure.
Al meu amor no li preocupa qui coneix.
El meu amor només es preocupa per mi.
Carinyo, al meu amor no li preocupen les sabates
i ni tan sols es preocupa per roba.
Ell es preocupa per mi.
El meu amor no es preocupa
per cotxes i races.
El meu amor no es preocupa per…
Ell no es preocupa per llocs luxosos.
Liz Taylor no és el seu estil
ni tan sols el somriure de Liberace.
És una cosa que no ell no pot veure.
És una cosa que no ell no pot veure.
Em pregunto que passa amb el meu amor.
El meu amor no es preocupa per…
El meu amor no es preocupa per…
El meu amor només es preocupa per mi.
Que és el que més ha cridat la vostra atenció? Com ho enteneu millor, en anglès o en llatí?
Per a aquells que hagin gaudit aquesta cançó tan com jo, aquí teniu un vídeo de la mateixa cançó de Nina Simone per en viu per admirar l’espectacle de una de les millors veus del jazz del segle XX.
S’apropa el dia dels enamorats! i que menys que dedicar-li al bloc una cançó no?
El moment que més m’agrada, i el que estic vivint en aquests moments se’ns dubte, és aquell en què et penses que no hi ha cap altra persona que et pugui fer tan feliç!
Recordeu el mite d’Eros i Psique? quina tortura no poder veure la cara del teu estimat! potser ella només volia tocar la seva pell, besar els seus llavis… però estava tan meravellada amb el seu rostre que sense voler li abocà una gota d’oli cremant, que trencà l’encanteri. Però després d’aquest moment tan tràgic, van poder estar junts, encara que Psique va haver de superar les proves que Venus li obligà a fer si volia l’amor del seu fill.
Hi ha una cançó de Juanes que m’encanta, on explica aquest moment pel que passes quan estàs enamorat. Espero que us agradi:
Alicia és una meravellosa cançó del cantant Enrique Bunbury. En el vídeo podreu escoltar-la amb un preciós muntatge fet amb escenes de la pel·lícula de Disney, Alice in Wonderland. Inicialment fou una cançó pensada i composada per a que formés part d’un dels discos de la seva antiga banda, els ja coneguts Héroes del Silencio, però finalment ha estat publicada al seu àlbum recopilatori com a solista Pequeño cabaret ambulante de l’any 2000.
[youtube]https://youtu.be/9juFRIYqLRk[/youtube]
Alicia sortilegio de babia en el fondo del espejo. Alicia ni supone ni piensa, con la luna por cerebro. Alicia en su pensamiento tirando del hilo de su enredo. Alicia en el laberinto sin minotauro me llama Teseo. Alicia es siempre tan breve que ya ha terminado. Alicia dice que te quiere cuando ya te ha abandonado. Alicia expulsada del país de las maravillas. Para Alicia hoy es siembre todavía. (Alicia, viajando entre lunas, de charla con musarañas. Alicia tejiendo las nubes con tela que nunca se acaba.) Alicia sortilegio de babia en el fondo del espejo. Alicia ni supone ni piensa, con la luna por cerebro. Alicia es siempre tan breve que ya ha terminado. Alicia dice que te quiere cuando ya te ha abandonado. Alicia expulsada del país de las maravillas. Para Alicia hoy es siempre todavía.
Ja heu mirat el vídeo? Ja heu llegit la cançó? Què us sembla? Com us imagineu Alicia? Quins referents clàssics hi heu detectat?
Què simbolitzen?…
Com podeu adonar-vos en llegir la lletra, la cançó tracta d’ una noia especial anomenada Alícia, que viu la vida a la seva manera, sense prestar atenció a a les normes que la societat ens imposa, adquirint el seu propi criteri i la seva pròpia visió de les coses, dels sentiments… És per això que és “expulsada del país de las maravillas” ja que com a persona sincera i autèntica que és, no forma part de la societat on tothom és igual. Les lletres de les cançons d’Enrique Bunbury són sempre enigmàtics i farcides de metàfores. En una entrevista del significat d’aquesta cançó va dir el següent: “Alicia…, en cambio, más que representar a una mujer o un prototipo, retomando el personaje de Lewis Carroll, encarna la imaginación sin límites, la pérdida de los sueños al abandonar la infancia y la adolescencia”.
Amb quin personatge de la mitologia clàssica relacionaria-ho a aquesta Alícia tan particular? En quin moment de la cançó fa referència a un mite de la cultura grecoromana? Com s’escriu Alícia en grec i què significa? El significat del seu nom té alguna relació amb la personalitat de l’Alícia de Bunbury i també, amb l’Alícia de Charles Dodgson, més conegut com Lewis Carroll? I parlant del pseudònim de Lewis Carroll… sabeu d’on prové?
Bon temps per a tothom ! Sóc Rocío i m’encanten el llatí i el grec i la seva cultura. Intento que els meus alumnes els coneguin i els estimin també. Hi ha una cançó de Sofia Segarra que es diu “La meva àvia” i diu coses tan boniques com aquestes: “el meu home abans de morir em va dir, que quatre coses us havia de ensenyar: primer estimar la terra, després estimar la llar, estimar la llengua, estimar el català…”.
Quan comença el curs , els hi poso: primer quenden bocabadats, després comencen a preguntar, i aquests perquès m’encanten ja que els porten, sense que s’adonin, a les “entranyes” de la cultura clàssica… Les seves preguntes esperen les meves respostes, però poc a poc, ells troben les seves respostes… És fantàstic!!!
He trobat una cançó en grec modern que es diu “El malson de Persèfone”; la música és meravellosa, però el vídeo ja en direu…
Εκεί που φύτρωνε φλισκούνι κι άγρια μέντα
κι έβγαζε η γη το πρώτο της κυκλάμινο…
τώρα χωριάτες παζαρεύουν τα τσιμέντα
και τα πουλιά πέφτουν νεκρά στην υψικάμινο!
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Εκεί που σμίγανε τα χέρια τους οι μύστες,
ευλαβικά πριν μπουν στο θυσιαστήριο…
τώρα πετάνε αποτσίγαρα οι τουρίστες
και το καινούργιο παν να δουν διϋλιστήριο.
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Εκεί που η θάλασσα γινόταν ευλογία
κι ήταν ευχή του κάμπου τα βελάσματα…
τώρα καμιόνια κουβαλάν στα ναυπηγεία
άδεια κορμιά σιδερικά παιδιά κι ελάσματα.
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Rocío
professora de grec i de llatí
Institut Puig-Reig
P.S.: Hola sóc de nou Rocio i des del nostre bloc Quod sumus us convido a llegir amb atenció aquesta traducció del “Malson de Persèfone“. Veritablement, us imagineu a la nostra Persèfone mirant des d’un balcó i observant els seus voltants? què pensaria? Estaria contenta, agafaria una depressió, o lluitaria pel seu món? què ens diria a nosaltres, mortals?
Allí, on el poliol i la salvatge menta van créixer
i la terra va germinar el primer cicle,
ara els pagesos regategen pel ciment
i els ocells cauen morts als forns.
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Allí on els místics es donaren la mà
amb respecte a l’entrar al lloc sagrat,
ara els turistes llencen burilles
i miren fixament la nova refineria de benzina.
Dorm, Persèfone
En els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Allí on el mar fou beneït
i el belar de les cabres fou una pregària,
ara els camions duen a les drassanes
cossos buits, nens fets de trossos de metall i xapa.
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Hola, he trobat una cançó, Odysseus, d’un cantant italià, Francesco Guccini, amb molts referents clàssics!
Bisogna che lo affermi fortemente che, certo, non appartenevo al mare
anche se i Dei d’Olimpo e umana gente mi sospinsero un giorno a navigare
e se guardavo l’isola petrosa, ulivi e armenti sopra a ogni collina
c’era il mio cuore al sommo d’ogni cosa, c’era l’anima mia che è contadina,
un’isola d’aratro e di frumento senza le vele, senza pescatori,
il sudore e la terra erano argento, il vino e l’olio erano i miei ori….
Ma se tu guardi un monte che hai di faccia senti che ti sospinge a un altro monte,
un’isola col mare che l’abbraccia ti chiama a un’altra isola di fronte
e diedi un volto a quelle mie chimere, le navi costruii di forma ardita,
concavi navi dalle vele nere e nel mare cambiò quella mia vita…
E il mare trascurato mi travolse, seppi che il mio futuro era sul mare
con un dubbio però che non si sciolse, senza futuro era il mio navigare…
Ma nel futuro trame di passato si uniscono a brandelli di presente,
ti esalta l’acqua e al gusto del salato brucia la mente
e ad ogni viaggio reinventarsi un mito a ogni incontro ridisegnare il mondo
e perdersi nel gusto del proibito sempre più in fondo…
E andare in giorni bianchi come arsura, soffio di vento e forza delle braccia,
mano al timone, sguardo nella prua, schiuma che lascia effimera una traccia,
andare nella notte che ti avvolge scrutando delle stelle il tremolare
in alto l’Orsa è un segno che ti volge diritta verso il nord della Polare.
E andare come spinto dal destino verso una guerra, verso l’avventura
e tornare contro ogni vaticino contro gli Dei e contro la paura.
E andare verso isole incantate, verso altri amori, verso forze arcane,
compagni persi e navi naufragate per mesi, anni, o soltanto settimane…
La memoria confonde e dà l’oblio, chi era Nausicaa, e dove le sirene?
Circe e Calypso perse nel brusio di voci che non so legare assieme,
mi sfuggono il timone, vela, remo, la frattura fra inizio ed il finire,
l’urlo dell’accecato Polifemo ed il mio navigare per fuggire…
E fuggendo si muore e la mia morte sento vicina quando tutto tace
sul mare, e maldico la mia sorte, non provo pace,
forse perché sono rimasto solo, ma allora non tremava la mia mano
e i remi mutai in ali al folle volo oltre l’umano…
La via del mare segna false rotte, ingannevole in mare ogni tracciato,
solo leggende perse nella notte perenne di chi un giorno mi ha cantato
donandomi però un’eterna vita racchiusa in versi, in ritmi, in una rima,
dandomi ancora la gioia infinita di entrare in porti sconosciuti prima…
A veure si podeu trobar els referents clàssics que hi ha en el text!
