Hola, sóc Laia, de l’Ins Puig-reig i aquí, al Berguedà, la meva comarca, ja han florit els arbres, i sembla que la primavera és més a prop.
Una de les flors que més m’agraden és la violeta (viola odorata), n’és la preferida perquè sempre que la veig, em recordo d’algú especial.
A la mitologia es diu que les violetes van néixer de la sang d’Atis quan es va autocastrar a sota un pi en un moment de bogeria induït per la deessa Cibeles, ja que l’havia jurat fidelitat, però després es va enamorar d’una nimfa i va voler casar-se amb ella.
A l’antiga Roma es diu que els déus, després de crear l’hivern, van fer totes les altres estacions; per exemple, d’ una bufada van apartar la neu i les aigües del rierol van començar a fluir, el sol va sortir d’entre els núvols i la gespa va començar a créixer; els déus, a causa d’això, van començar a plorar d’alegria i aquestes llàgrimes van caure sobre la terra i hi van brotar les violetes; per això, de vegades, se les anomena com “llàgrimes de déus”. El color violeta és un dels símbols d’Àrtemis o de Diana.
Quan vaig parlar a casa d’aquesta flor, la meva mare va recordar la cançó de la Cecilia i hi van començar la recerca.
“Un ramito de violetas” de Cecilia explica la història d’una dona casada, d’unes cartes i d’uns rams de violetes que la fan revifar cada dia perquè recorda l’amor i tot el que pot ser. La figura de l’home, el cigne, el misteri… Podria ser un mite? Després de sentir-la, crec que sí.
Laia Manent
1r de Batxillerat
Ui, Laia! Quins records d’infantesa m’acabes de despertar amb aquesta cançó de la malaguanyada Cecilia. Aleshores no l’entenia, però ara sí.
Què en són de boniques les violetes! Llàgrimes de déus! Llàgrimes d’amor! Diverses són les llegendes que l’envolten, però totes en aquest sentit! Seria qüestió d’anar arreplegant-les!
Fa uns dies vaig llegir aquesta bella publicació del món clàssic i la vegetació (sóc una enamorada de la natura i de les plantes!) i em va semblar fantàstica per inspirar els meus alumnes a fer el treball de la segona part de Narracions de mites clàssics en què tots els personatges es transformen en plantes; poc m’imaginava que aquí es tractés l’origen mitològic de la violeta.
Moltes gràcies, Laia, i fins ben aviat!
Gràcies Laia, sé que t’encanten les flors , que t’encanta escriure i que sempre busques més i més. La violeta també és modèstia, lleialtat…potser per això t’agraden tant les violetes !!! Aquesta experiència us està obrint ales, al grup i a tu en particular. Me n’alegro molt.
La violeta, és una flor que porta moltíssims records que sovint són agradables. La natura, és un regal que ens han donat i tot i així hi ha gent que no l’aprecia o no la sap veure. Per això, aquests petits detalls són per intentar que la gent s’adoni de la increïble font de fantasia que té al davant.
FIns aviat!
Laia, dissabte vaig conèixer Rocío i n’estic molt contenta. A veure si aviat també ens podem conèixer personalment. Mentrestant ens trobem a la xarxa.