Hola, sóc Laia, de l’Ins Puig-reig i aquí, al Berguedà, la meva comarca, ja han florit els arbres, i sembla que la primavera és més a prop.
Una de les flors que més m’agraden és la violeta (viola odorata), n’és la preferida perquè sempre que la veig, em recordo d’algú especial.
A la mitologia es diu que les violetes van néixer de la sang d’Atis quan es va autocastrar a sota un pi en un moment de bogeria induït per la deessa Cibeles, ja que l’havia jurat fidelitat, però després es va enamorar d’una nimfa i va voler casar-se amb ella.
A l’antiga Roma es diu que els déus, després de crear l’hivern, van fer totes les altres estacions; per exemple, d’ una bufada van apartar la neu i les aigües del rierol van començar a fluir, el sol va sortir d’entre els núvols i la gespa va començar a créixer; els déus, a causa d’això, van començar a plorar d’alegria i aquestes llàgrimes van caure sobre la terra i hi van brotar les violetes; per això, de vegades, se les anomena com “llàgrimes de déus”. El color violeta és un dels símbols d’Àrtemis o de Diana.
Quan vaig parlar a casa d’aquesta flor, la meva mare va recordar la cançó de la Cecilia i hi van començar la recerca.
“Un ramito de violetas” de Cecilia explica la història d’una dona casada, d’unes cartes i d’uns rams de violetes que la fan revifar cada dia perquè recorda l’amor i tot el que pot ser. La figura de l’home, el cigne, el misteri… Podria ser un mite? Després de sentir-la, crec que sí.
Laia Manent
1r de Batxillerat