Tag Archives: Poesia

Odisseu, per Pepita Castellví

He llegit amb molt d’entusiasme en El Fil de les Clàssiques que Vicenç Llorca havia publicat Les places d’Ulisses i he seguit els referents clàsssics de la seva obra poètica, segons indica la Margalida, i que el mateix poeta en el Quadern blau diu amb emoció que d’una manera més que encertada; de seguida que tingui el llibre, llegiré el seu volum de vint-i-cinc anys de poesia. Ara, però, he pensant en Ulisses, Ulisses que és Odisseu en grec i aquí teniu els meus versos per a tots vosaltres, lectors i lectores d’Aracne fila i fila:

ODISSEU

Eres viatger de tots els vents,

brau guerrer,

ment rebel,

gavina al cel.

Navegues amb el rumb a Ponent

buscant el camí de les estrelles.

Només el mar,

només el blau

de les ones.

i el blanc de les veles del vaixell

que et porta cap a les teves quimeres.

Pepita Castellví

El simposi de Sant Jordi

17 Replies

Els alumnes de batxillerat ens vàrem reunir a la pèrgola del jardí del darrere del nostre institut i a iniciativa d’en dani Costa vàrem celebrar un Sant Jordi diferent: vàrem portar menjar i beguda, vàrem parlar i vàrem riure, vàrem recitar poemes de Catul amb l’acompanyament de la guitarra i vàrem tocar peces amb guitarres i baixos elèctrics fins que tota la festa de l’institut ja s’havia acabat amb el lliurament de premis a la sala d’actes, que aquest any n’hi va haver per a les nostres recreacions mitològiques en prosa i en vers i per als nostres punts de llibre. Ben aviat podreu escoltar al bloc la balada de l’Anna i la Carla, al·lucinareu amb el que han aconseguit fer amb els llatinismes de la selectivitat de llatí! Ara mireu, si voleu, les nostres fotografies de la festa:

Les Parques

13 Replies

No sabeu la il·lusió que em fa aquest premi honorífic que m’ha atorgat Aracne fila i fila. Ja em direu com el podré veure o sentir. Aquesta nit, he escrit aquest poema per a Aracne. A veure si sabeu quina recreació mitològica vostra m’ha inspirat, a més de la vida?

LES PARQUES

Tres puntes del triangle i un sol cau.
Tres dones de la mort, i de la vida.
Les tres Parques condemnades
a predir el destí.
Cloto que gira el seu fus
en moviment constant
fila que fila la vida.
Dècima mesurant el temps,
la màgia dels moments.
Àtropos, que amb dits intangibles,
talla el fil de la vida
i atura les hores, els instants.
Ai les Parques, ai el destí,
que donen corda als rellotges
i els aturen quan estenen la nit.

Pepita Castellví

“Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos

8 Replies

Al llibre de Grec 2 de l’editorial Teide, vaig llegir el “Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos i ara el vull compartir aquí amb tots vosaltres, sigueu o no alumnes de grec. Escolteu el muntatge fet amb la nova música de Nini i després responeu les qüestions de més avall.

Què us ha semblat el poema?
Quin és l’origen i quins són els trets de les diferents dones segons el “Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos? Quina és la millor dona?
Per què la dona és un mal per als grecs? I per què un “mal necessari”?
Què en sabeu de Semònides d’Amorgos i de la seva obra? El considereu un autor misogin? Per què?

Marc Pelegrín

2n batxillerat Grec

Quis quem amat?

37 Replies

Joël Beltrán. IES Cristòfol Ferrer

Estava Cupido enfadat,
Apol·lo l’havia insultat.
Va clavar-li una fletxa d’or,
perquè per Dafne sentís amor.
I una de plom va clavar-li a ella,
perquè d’Apol·lo rebutgés ser parella.
El déu va perseguir la jove formosa,
i ella encalçada no va parar de córrer.
La nimfa va demanar ajuda al seu pare Peneu,
i, quan Apol·lo va tocar-la, en llorer es va transformar.

Joël Beltrán, 4rt ESO llatí

Espriu i l’amor pel llatí

4 Replies

Tal com avui deia la Margalida a El Fil de les Clàssiques, no ens oblidem de l’amor d’Espriu per les clàssiques i no l’oblidem ja que és un gran referent de tradició clàssica en català. La catosfera avui li ret un sentit homenatge en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i jo us deixo aquí aquest poema per si em voleu ajudar a traduir el llatí que hi conté i a donar-me alguna raó del perquè l’inclou a la Suite VI:

Sota la llum rogenca
de la lluna andarejo
pels carrers.

Damunt la vella esquena
sento las bastonades
d’aquest vent.

A poc a poc m’entrava
el ferro de la llança
del meu temps.

Dintre la nit cremada
de tremolor de ciris
em vaig dient:
-Com fugiria ara,
on aniré,
quina clau m’obriria
cap recer?
Timor mortis conturbat me.

Sònia

Kiotari

5 Replies

De la lectura d’un article sobre la platja de Kiotari a l’illa grega de Rodes, n’he fet aquest poema que us presento aquí i en el mapa poètic de Grècia.

KIOTARI

Petites ones llisquen pel cristall de l’aigua,
l’escuma deixa cenefes blanques
en el llenç blau, satinat del mar.
Platja de Kiotari, a l’illa de Rodes,
amb olor salobre de temps passat,
-el Colós dormint al fons dels segles-
en un matí obert de bat a bat.
Platja de Kiotari, somiada,
amb xarxes de llum engabiant els ulls,
on dormien cansats Rodos i Hèlios,
tot just infantada l’illa al mig del mar.

Pepita Castellví

Coneixeu l’origen mitològic de l’illa de Rodes? Amb quina de les set meravelles relacioneu aquesta illa? Algun dels set savis era considerat rodi? Què en sabeu de Rodos i Hèlios? On situaríeu geogràficament Rodes? Té alguna relació amb la nostra Roses?, etc.

PEPITA

Mites versificats, un bell regal

1 Reply

En el principio fue el CAOS,

el desorden, la contienda;

después, la del amplio pecho,

la incestuosa y fértil GEA.

De su hijo URANO engendró

al OCÉANO y a REA,

a TEMIS y a MNEMÓSINE,

a HIPERIÓN, CEOS y TEA,

a CRIOS, más tarde a CRONOS

con TETIS, la jovenzuela.

FEBE, JÁPETO y los Cíclopes

(rebosantes de soberbia):

Cotos, Giges y Briáreos,

con sus cientos de cabezas,

también fueron engendrados

por la caprichosa GEA.

Y por no variar costumbre

a CRONOS lo casó REA;

y de esta unión fraternal

nacieron DEMÉTER y HERA,

HADES, el de los abismos,

POSIDÓN, de las mareas,

HESTIA, la llama que rompe

el temor de las tinieblas,

y ZEUS prudente padre

de dioses, hombres y tierras…

(De la Teogonia de Hesíode)

Como CRONO sospechaba

que un hijo suyo daría

al traste con su reinado,

al nacer se los comía.

REA, irritada por ello,

se encaminó hacia la isla

de Creta, en cinta de ZEUS

y lo alumbró en una cueva.

Las ninfas y los curetes,

con la leche de Amaltea,

amamantaban al niño

sin que CRONO lo supiera.

REA, con gran disimulo,

le ofreció a CRONO una piedra

envuelta en unos pañales,

para que se la comiera,

diciendo que era su hijo,

el último que pariera.

Salvó así su vida ZEUS

de una muerte verdadera.

(De Biblioteca 1 de Apol·lodor)

Luis Bregel

Literatura castellana

Vilassar de Dalt

Persèfone

13 Replies

Persèfone

Arran del comentari de la Bet a “Tempus fugit“, he trenat per a tots vosaltres aquest poema:

PERSÈFONE

És primavera i floreix el narcís,
s’han obert les roselles i el vent
gronxa les tiges dels sembrats.
Persèfone captivada pel brillant
groc de la flor l’olora amb afany.
-No la toquis, no oloris el narcís.
El rei de l’hivern i l’ombra, Plutó,
t’arrastrarà cap als inferns.
Ho sap l’aigua rumorosa
i cada bri d’herba. Ho sap el vent
i tu no ho saps Persèfone?-
Hades amb els seus cavalls alats
porten Persèfone cap a l’avern.
Demèter, deessa dels mil noms
plora la seva filla. Erma la terra
ja no dóna fruits, ni plantes, ni flors.
Només el gra roig de la magrana
torna a Persèfone el record del cel.
Torna a la llum del sol, a la vida,
però una vida compartida
entre la terra i la foscor.

Pepita Castellví

Tempus fugit

15 Replies

TEMPUS FUGIT

Feréstega, la mossegada del temps
s’endú trossos de pell entre les dents,
les hores, els dies, corren amb fressa,
per fer-se cada vegada més petits.
Què queda de la dolçor vellutada del préssec
del verd humit de la matinada
de les roges postes de sol, o de l’albada?
On s’ha amagat la rialla fresca
la lluentor de la mirada…?
Només queden espurnes de cirera i magrana
Que s’escapen com l’aigua de les reixes dels dits.

Pepita Castellví