No sabeu la il·lusió que em fa aquest premi honorífic que m’ha atorgat Aracne fila i fila. Ja em direu com el podré veure o sentir. Aquesta nit, he escrit aquest poema per a Aracne. A veure si sabeu quina recreació mitològica vostra m’ha inspirat, a més de la vida?
LES PARQUES
Tres puntes del triangle i un sol cau.
Tres dones de la mort, i de la vida.
Les tres Parques condemnades
a predir el destí.
Cloto que gira el seu fus
en moviment constant
fila que fila la vida.
Dècima mesurant el temps,
la màgia dels moments.
Àtropos, que amb dits intangibles,
talla el fil de la vida
i atura les hores, els instants.
Ai les Parques, ai el destí,
que donen corda als rellotges
i els aturen quan estenen la nit.
Pepita Castellví
Quina alegria, Pepita, retrobar-te aquí i amb un regal poètic com aquest. Ja saps com trobàvem a faltar les teves poesies!
Quin nom reben les Moires en llatí? Quin nom tenen cada una d’elles, discipuli discipulaeque?
AVE Lida!
Aquest poema m’agradat molt, perque crec que parla molt molt bé de les parques.
Ave lida ave pepita
M’encanta aquest poema perque espresa clarament la feina de les parques!
Em recorda a cuan era petit y les vaig veure a la peli de hercules 🙂
Hola !
Les Moires foren divinitats, filles de Nix segons Hesíode (encara que hi ha altres genealogies, una de les quals les fa filles de Zeus i de Temis i una altra d’Ananké).
En grec s’anomenen:
– (la major )Cloto:la que presencia els naixements
– (la mitjana )Làquesis: l’encarregada de decidir la durada de la vida de l’individu, teixeix el fil fins els anys que vol que visiqui l’home o la dona.
– (la menor )Àtropos,: talla el fil de la vida amb les seves tisores d’or.
En llatí s’anomenen :Nona (la menor), Décima (la mitjana) i Morta (la major).
Tot tan ben resumit en un sol poema , molt maco m’agrda:)!!
🙂 M’agrada molt aquesta poesia i estic d’acort amb la Lida,les teves poesies son fantastiques i ja la trobaven a faltar.
Quin nom reben les Moires en llatí?
-Les parques
Quin nom tenen cada una d’elles, discipuli discipulaeque?
-Cloto, Làquesis i Àtropos.
http://www.kulturica.com/img/mythologie/parques.jpg
Molt maco el poema, les parques simbolitzen la vida i la mort, a mi també em recorda a la película de Hercúles, així m’és més fàcil d’imaginar-me-les.
Ave! Moltes felicitats Pepita, espero que siguis guanyant molt premis més :D. De veritat que els teus poemes són fantastics perquè tenen sempre en mig un gran sentiment.
vale:D
És molt tendre, Pepita, que t’inspiris amb el nostre blog, amb la nostra feina! Gràcies per les teves petjades poètiques.
Les parques eren les divinitats protectores de la gestació i el naixement.
Hi havien tres:
Clotó: posava el fil a la vida.
Laquesis: mesurava la vida amb una roda.
Atropos: posava fi a la vida i escollia la manera de morir de cada persona.
Hola! m’ha agradat aquest poema,és un poema molt breu, et fa entendre del que parla en poques linies.No té molta rima, pero té un so.
Les Moires reben el nom de les parques en llatí i el nom que tenen cada una d’elles és: Cloto, Àtropos i Làquesis.
En la mitologia grega les Moires (en grec antic Μοῖραι, ‘repartidores’) eren personificacions de la destinació. Els seus equivalents en la mitologia romana eren les Parques o Fata, i en la nòrdica les tres Nornes.Vestíen llargues tuniques blanques.
Controlaven el metafòric fil de la vida de cada mortal des del naixement fins a la mort (i més enllà).
Pepita!! Molt bon poema aquest! M’ha dit la Meva profesora, Margalida, que ets una experta en poemas i al llegir aquest, ja m’he donat conta de que es cert!!
Tenim algo en comú, que els dos ens agrada escriure, i ens agrada inspirar-nos en alguna cosa concreta, on després surt la lletra sola! El que pasa, que a mi m’agrada després cantar el que escric, pero a tu, igualment no et treu mèrit el que escrius, perque te molt de sentit, es la realitat, i m’encanta el que dius, i com ho dius! Felicitats.
Quina il·lusiò, Pepita, veure aquest poema aquí penjat! M’ha agradat molt! La Lida m’ha comfirmat en quina recreaciò et vas inspirar, i em sembla que només puc dir gràcies, m’afalaga molt ser l’autora de la teva font d’inspiraciò 🙂
No sé si puc aportar massa informaciò més sobre les Parques, els meus companys ja han contestat perfectament les preguntes que ha plantajat la Lida!
Salve Lida!
Pepita ja teniem ganes de veure un dels teus poemes =). Crec que has triat un tema molt interessant, les parques tenen una funció molt important per a la gent de l’antiguitat perqué plantejen fets com ara: el naixement, la vida, la mort, el destí… tot això són temes que han estat a la mentalitat humana abans i que encara hi perduren ara.
Felicitats i gràcies per deixar-nos aquí el teu poema!
Valee! 😀
Salve.
Un poema realment maco. M’agradat molt. Aquest poema està inspirat en les Moiras. Segons la mitologia clàssica, les Moiras (Μοῖραι, que vol dir “repartidores”), eren la personificació del destí. Els seus noms eren els següents:
Cloto: Hilaba l’hebra de la vida. El seu equivalent romà era Nona.
Làquesis: Mesurava amb la seva vara la longitud del fil de la vida. El seu equivalent romà era Dècima.
Àtropos: Era qui tallava el fil de la vida i escollia la forma en que moria cada home. El seu equivalent romà era Morta.
Vale.