TEMPUS FUGIT
Feréstega, la mossegada del temps
s’endú trossos de pell entre les dents,
les hores, els dies, corren amb fressa,
per fer-se cada vegada més petits.
Què queda de la dolçor vellutada del préssec
del verd humit de la matinada
de les roges postes de sol, o de l’albada?
On s’ha amagat la rialla fresca
la lluentor de la mirada…?
Només queden espurnes de cirera i magrana
Que s’escapen com l’aigua de les reixes dels dits.
Pepita Castellví
Tempus fugit i tant, Pepita! Un poema preciós amb un llatinisme d’una llarga tradició literària. Obres un altre camí amb aquest apunt. A veure qui ens fa més poemes o narracions a partir d’un llatinisme? Tenim molts muntatges audiovisuals amb llatinismes, ens animem a escriure textos?
Quin altre llatinisme podríem aplicar també a aquesta poesia de la Pepita? i per què?
Tempus fugit doncs si! I quina bona pinta té aquesta magrana tant madura!
Molt bon poema Pepita, m’agrada veure com ens segueixes animant amb aquests poemes!
Ànims i segueix escrivint!
Feliciter poeta!
Una magrana, no m’agraden ho sento hahaha pero en canvi el poema està, molt bé, molt treballat, està genial ,’agradat moltíssim de devò. Has pogut desenvolupar un marevellos poema a partir d’un llatinisme. Jo intentaria fer alguna cosa però no tinc massa traça en això dels poemes.. hahaha
petooons!
Ave!
A mi com a l’Andrea no m’agraden les magranes pero el poema m’ha agradat molt i també dic el mateix que la Andrea no tinc gaire traça per fer alguna cosa així, pero si tinc temps ( qe ho dubto ) ho intentaré.
Pepita i Lida, us trobo una mica melanconioses amb el ‘Tempus fugit’ i el tot canvia i res no roman! Tot i així és molt maco el poema i té un munt de referents clàssics: el seu títol ja és un llatinisme, la magrana de Persèfone, etc.
Coty, recorda el nostre principi de curs: Carpe diem!
Salve!
Ostres, més depressa del que m’esperava, ja tenim un altre poesia de la Pepita a Aracne! =) Com sempre, el poema m’ha agradat molt.
El llatinisme (Carpe diem), ens recorda, com diu la Lida que hem d’aprofitar la vida al màxim; Carpe diem!
Gràcies per la teva poesia Pepita! 😀
Carpe diem, però a la poesia a més de Tempus fugit n’hi ha un altre. Sabeu quin és?
Bon dia a tots, els vostres comentaris m’animen a escriure i com diu la Marga amb aquest poema he encetat un altre tema, m’haurieu d’ajudar amb els llatinismes, jo no sé llatí. Gràcies
Salve!
Sí, Lida ara ja sé a quin tòpic et refereixes! És el tòpic de “Ubi sunt?”(on són?). És un dels tòpics literaris associats amb el temps de més fama.
“Ubi sunt?”, és una pregunta retòrica que fa referència al destí dels grans personatges del passat que han mort. Es vol destacar el caràcter transitori de la vida humana i la vanitat de les coses d’aquest món.
Valee! 😀
Ave Pepita!:)
M’ha sorprès veure la imatge, perquè m’encanten les granades!jaja Està molt bé l’imatge ja que les fruites són un clar exemple de que la vida passa molt ràpidament, com un tancar i obrir d’ulls.
molt bunic, gràcies epr aquestes poesies.
vale!
Ave!
El llatinisme és clar: Carpe diem! 🙂 i tant, el poema és molt maco!
La de la foto pot ser la fruita que va menjar Persèfona (era així, el nom? ara no recordo com era…)?
Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » Persèfone
Tempus fugit fa referència al pas irremeiable del temps, que tot ho acaba. Sol aparèixer molt freqüentment en combinació amb el tòpic del carpe diem.
m’ha cridat l’atenció, ja que crec que porta molta raò. Tots alguna que altre vegada hem pensat que perquè fer i fem tot el que fem si tard o d’hora i en el dia que menys ens ho esperem la nostre vida acabara? I sí, vivim moltissimes coses però que al final no ens serveixen de res.
Bé, en el seu moment si però després, al final de tot, per què? Si acabarem morint.
I que hi ha després de la mort? Hi ha qui creu que hi ha vida despés però jo crec que no que morts i jasta, allà és on acaba tot.
Però per altre banda crec que mira, ens ha tocat això, podriem ser una mosca que els 3 dias mort i no fa res es un isecte que vola estorba i poc més.
Però nosaltres els humans, els homes vivim moltes coses, moltes emocions, sentiments, situacions expericències que ens fan crèixer com a persona, que ens ajuden a ser millor i a rectificar molts aspectes.
Aixì que trobo que podem mirar la vida des de dues prespectives diferents.
Veure la vida com algu inútil ja que al final acaba perquè estem predestinats a acabar morint.
O bé, pensar i dir que com que per aquest mateix motiu, que ens acabem morint, hem de viure la vida al màxim,”carpe diem”, aprofitant el temps cada minut, cada segon, com si haguès de ser l’últim de la nostre vida. Ja que per altre banda, tampoc sabem quan ni com podem morir.
I ja per acabar, mentres estic fent aquest comentari, he estat escoltan una canço dels Pets, Llençat.
I la tornada diu:
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
M’ha fet gracia, ja que en aquest troç de la canço ens diu que visquem cada instant com si fos únic, lúltim. Aprofintan-lo al màxim.
Aprofitem, doncs, Laia, la vida; és única i nosaltres també som únics i per això ens hem d’acabar morint. Molt bon estiu! Aprofita les vacances i fins al setembre amb les piles ben carregades! Carpe diem!