Mapa poètic de Grècia
Cultura clàssica, General, Grec 1, Grec 2 novembre 12th, 2009De mica a mica, anem coneixent la geografia de Grècia a classe de Cultura Clàssica i de Grec. Avui us presento un mapa col·laboratiu, obert a la participació de tothom: Mapa poètic de Grècia. Es tracta d’anar posant poemes o fragments de diferents autors i èpoques, fins i tot de creació pròpia, sobre indrets de l’antiga Grècia. Qui s’hi anima?
Ver Mapa poètic de Grècia en un mapa més gran
El Mapa poètic de Grècia per El Fil de les Clàssiques, a no ser que s'indiqui el contrari, està sota una Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 2.5 Spain Llicència.
novembre 12th, 2009 at 08:04
Una idea magnífica, Margalida, me encanta.
novembre 12th, 2009 at 11:49
Muchas gracias, Ana. A ver si la gente colabora y lo vamos entre todos completando.
novembre 12th, 2009 at 13:38
Margalida!!
Poema a Grècia, un relat de Gerard Germain Gonzàlez:
Has passat mai per entre els Propileus d’Atenes,
i t’has trobat fitant de cara el Partenó?
L’has vist, silent record de gaudis i de penes,
com si de Pèricles servés tota esplendor?
Has passejat potser per l’Olímpia runosa,
i has contemplat el temple destruït de Zeus?
Si guardà de Fídies l’estàtua més ditxosa
el déu de la fitora ja el va tombar als seus peus.
Has enfilat, amb pas lent, la Via Sagrada
del Santuari fundat allí en el Parnàs?
La màgia del lloc on Pitó fou derrotada
en el marbre i la terra per sempre ha romàs.
La llum d’aquell sol no ha banyat mai tes pupil·les?
El mar de l’Egeu no ha il·luminat mai ta pell?
Qui t’ha vist, ni ciclops ni Quimeres ni Escil·les,
res ja no el separa d’un paisatge tan bell.
Perquè lluny de tu, Hèl·lada, ja no hi sé viure
avui mateix voldria fer-me polissó:
i, així reclòs, no sortir més a l’aire lliure
fins veure Súnion retallat a l’horitzó.
Adeu!!
novembre 12th, 2009 at 13:51
En quin lloc del Google maps el poses, Mekki? No t’oblidis de citar l’autor i de posar un enllaç amb la pàgina corresponent.
novembre 12th, 2009 at 18:36
Xairete:)
Està molt bé aquesta idea Lida!
Jo he trobat un fragment d’un Alemany “Friedrich Hölderlin” va sobre un alxipèleg traduït per Jordi Llovet.
L’arxipèlag
Digues! Atenes, ¿on és? Oh, déu carregat de tristesa!
D’aquella ciutat preferida no en queda més que les cendres
que jeuen damunt de les urnes dels mestres en ribes sagrades?
¿No en queda un senyal, cap indici, per tal que aquell que navega,
passant-hi a la vora, l’esmenti i pugui guardar en la memòria?
¿Potser no lluïen a dalt de la ciutadella, les formes
dels déus? A aquella ciutat, ¿no s’hi alçaven columnes?
Sonora, de l’àgora estant, no hi brunzia la veu ravatada
i fervent del seu poble? ¿I doncs? ¿No baixaven, amb pressa, els camins,
de portes alegres avall, cap al port que tothom beneïa?
M’ha semblat un poema preciòs i descrita d’una manera real l’imatge dels arxipèlegs que hem estat veien en el documental de classe.
M’he enamorat de Grècia, m’encantaria anar. Aveure si l’any que ve pudriem anar-hi com vas comentar jaja:)
adéeuu!
novembre 12th, 2009 at 18:51
Blau, verd i blanc els colors de Grècia i del nostre bloc! Tens raó, Irena, Grècia enamora i a veure si el nostre somni es fa realitat.
Has triat un bell poema. Ara l’hauries de posar al Mapa poètic de Grècia.
novembre 13th, 2009 at 10:44
Quina idea més maca per aprendrens la geografia grega:)
Ahir vaig estar buscant Grècia en la literatura i vaig trobar alguns fragments de novel.les molt macos, però tot i que no són poemes, podrien servir, no?
L’any que ve podriem anar de final de curs a Grècia, és preciós:)
novembre 13th, 2009 at 11:07
XAIPETE!
Vaig veure l’illa se Santorini a una pel·lícula, i des
d’aquell moment estic boja per anar-hi!
He trobat un poema preciós de Josep Piera:
ODA A SANTORINI
El oscuro placer ardiente que yo busco
por este mar de luz y de esperanzas,
placer de ser aquel niño de estrellas
que sueño de ángel un día se sintió,
me trajo aquí, cual nave a la deriva,
hasta tu puerto de escarpadas cenizas,
luna azul del Egeo, adormecido
fuego que, como el ave, renace en su inmolar.
Isla del cielo, nacida de la llama,
yerma de verde y fértil de hecatombes,
tanto te deseaba y te quería
que, antes de poseerte en tus abismos,
cual eres yo te amaba ya, hija del alba
con viñas aferradas a la vida,
riscos de hacha, playas de lava gélida,
donde, como las rocas, el hombre llora su cantar.
novembre 13th, 2009 at 11:38
Ja ens agradaria a tots! A veure si el somni es fa realitat! Quins fragments hi voldries incloure, Rebeca?
novembre 15th, 2009 at 08:56
No us perdeu el poema “Gnossiannes” de Pepita Castellví, localitzat a Cnosos (CRETA) perquè és de la guanyadora del primer premi de poesia del Certamen literari del Maresme, que es va celebrar ahir a Arenys de Munt.
L’enhorabona més sentida, Pepita, per a un premi ben merescut! Esperem més col·laboracions teves.
FELICITER!
maig 2nd, 2010 at 21:49
[...] i seguir el seu personal trajecte líric, el seu mapa poètic (l’he inclós en el nostre Mapa poètic de Grècia amb “L’educació de [...]
maig 3rd, 2010 at 16:19
[...] trajecte líric, el seu mapa poètic (l’he inclós en el nostre Mapa poètic de Grècia amb “L’educació de [...]
juny 13th, 2010 at 00:22
Lida!
Aquí et deixo un poema meu, ja que estem amb Ulisses, sobre Ítaca. Espero que t’agradi! Te’l deixo aquí perquè el Google Map està tancat, però s’hauria de siutar a Ítaca, l’illa del mar Jònic.
Ítaca, entremig de màgia i realitat,
Entremig del cel i de la terra.
Ítaca de Penèlope i el seu telar,
Noble illa que espera.
Petita i rocosa,
però amb mars tan cristalins
que fins i tot el carib enveja.
Ítaca, terra de viatgers i somniadors,
Ítaca, bell hogar que espera.
Ítaca, d’aventurers i tornadors,
illa banyada per la blava marea.
Principi i final del camí,
busca-la al teu horitzó,
troba-la i, si és així,
no deixis mai que esdevingui un simple record.
juny 13th, 2010 at 10:36
Coty, increïble! M’agrada molt! El curs vinent no t’escaparàs de deixar anar aquest vessant poètic!
febrer 9th, 2011 at 11:10
Coty, molt bon poema, però no l’has pujat al google maps.
febrer 9th, 2011 at 12:02
Coty, l’hauries de pujar i tant!
març 8th, 2011 at 11:52
Digues! Atenes, ¿on és? Oh, déu carregat de tristesa!
D’aquella ciutat preferida no en queda més que les cendres
que jeuen damunt de les urnes dels mestres en ribes sagrades?
¿No en queda un senyal, cap indici, per tal que aquell que navega,
passant-hi a la vora, l’esmenti i pugui guardar en la memòria?
¿Potser no lluïen a dalt de la ciutadella, les formes
dels déus? A aquella ciutat, ¿no s’hi alçaven columnes?
Sonora, de l’àgora estant, no hi brunzia la veu ravatada
i fervent del seu poble? ¿I doncs? ¿No baixaven, amb pressa, els camins,
de portes alegres avall, cap al port que tothom beneïa?
Friedrich Hölderlin: L’Arxipèlag (fragment)- Der Archipelagus-
Traducció catalana de Jordi Llovet. L’Arxipèlag – Elegies, Quaderns Crema, Barcelona (1ª ed. 1999).
març 8th, 2011 at 12:15
ja està posat al google maps Lida !!
març 8th, 2011 at 12:15
Molt bé, Stefanny!
juny 13th, 2011 at 12:27
XAIPETE!
Ja que el mapa està tancat, posaré aquí en forma de comentari un petit poema que he trobat, que parla de la Jònia (per tant, hauria d’anar col·locat allà!)
Aunque rompimos sus estatuas,
aunque los expulsamos de sus templos,
no por eso murieron del todo los dioses.
Oh tierra de la Jonia, a ti te aman todavía,
a ti sus almas te recuerdan aún.
Cuando sobre ti amanece una mañana de agosto,
el vigor de sus vidas atraviesa tu atmósfera;
y a veces una etérea figura de efebo,
indefinida, con paso rápido,
por sobre tus colinas atraviesa.
També, us enllaço una pàgina que crec que està molt bé, hi ha 100 poemes que parlen de Grècia, de Roma, o dels seus déus o ciutats (el poema que he posat jo l’he extret d’aquesta pàgina!)
Espero que us agradi:)!
novembre 29th, 2011 at 10:24
He trobat un paràgraf de la cançó “Vaixells de Grècia” de Lluís Llach:
” Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.
Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.
Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port. “
novembre 29th, 2011 at 10:31
He trobat una fantàstic poema en un article a Aracne:
L’Helicó i el penyal macedoni de Pièria nodriren
amb himnes aquestes dones de divinals paraules:
Praxil·la, Mero, la boca d’Ànite, l’Homer femení,
Safo, l’ornament de les lèsbies de bells rulls,
Erinna, la il·lustre Telesil·la i tu, Corinna,
que has cantat l’impetuós escut d’Atena,
Nosssis de veu femenina i Mirtis de dolces tornades,
totes artesanes d’eternes línies.
El gran Úranos engendrà nou Muses i, altrament,
la Terra, aquestes nou, joia imperible per als mortals.
desembre 1st, 2011 at 17:39
Per cert, Eulàlia aquí trobaràs l’apunt Vaixell de Grècia!
desembre 7th, 2011 at 10:56
He trobat aquesta poesia sobre grecia :
Friedrich Schiller: Los dioses de Grecia
Cuando aún gobernabais el bello universo,
estirpe sagrada, y conducíais hacia la alegría
a los ligeros caminantes,
¡bellos seres del país legendario!,
cuando todavía relucía vuestro culto arrebatador,
¡qué distinto, qué distinto era todo entonces,
cuando se adornaba tu templo,
Venus Amazusia!
Cuando el velo encantado de la poesía
aún envolvía graciosamente a la verdad,
por medio de la creación se desbordaba la plenitud de la vida
y sentía lo que nunca había sentido.
Se concedió a la naturaleza una nobleza sublime
para estrecharla en el corazón del amor,
todo ofrecía a la mirada iniciada,
todo, la huella de un dios.
Donde ahora, como dicen nuestros sabios,
sólo gira una bola de fuego inanimada,
conducía entonces su carruaje dorado
Helios con serena majestad.
Las Oréadas llenaban las alturas,
una Dríada vivía en cada árbol
de las urnas de las encantadoras Náyades
brotaba la espuma plateada del torrente.
(…)
desembre 16th, 2011 at 12:25
Los dioses de Grecia
Cuando aún gobernabais el bello universo,
estirpe sagrada, y conducíais hacia la alegría
a los ligeros caminantes,
¡bellos seres del país legendario!,
cuando todavía relucía vuestro culto arrebatador,
¡qué distinto, qué distinto era todo entonces,
cuando se adornaba tu templo,
Venus Amazusia!
Cuando el velo encantado de la poesía
aún envolvía graciosamente a la verdad,
por medio de la creación se desbordaba la plenitud de la vida
y sentía lo que nunca había sentido.
Se concedió a la naturaleza una nobleza sublime
para estrecharla en el corazón del amor,
todo ofrecía a la mirada iniciada,
todo, la huella de un dios.
Donde ahora, como dicen nuestros sabios,
sólo gira una bola de fuego inanimada,
conducía entonces su carruaje dorado
Helios con serena majestad.
Las Oréadas llenaban las alturas,
una Dríada vivía en cada árbol
de las urnas de las encantadoras Náyades
brotaba la espuma plateada del torrente.
(…)
La seriedad tenebrosa y la triste resignación
fueron desterradas de vuestro alegre servicio,
todos los corazones debían latir felices,
pues estabais emparentados con la felicidad.
No había entonces nada más sagrado que lo bello,
el dios no se avergonzaba de ninguna alegría
donde las inocentes musas se ruborizaban,
donde las Gracias se ofrecían.
(…)
Hermoso mundo, ¿dónde estás? ¡Vuelve,
amable apogeo de la naturaleza!
Ay, sólo en el país encantado de la poesía
habita aún tu huella fabulosa.
El campo despoblado se entristece,
ninguna divinidad se ofrece a mi mirada.
De aquella imagen cálida de vida
sólo quedan las sombras.
Todas aquellas flores han caído
ante el terrible azote del norte,
para enriquecer a uno entre todos
tuvo que perecer ese mundo de dioses.
Con tristeza te busco en el curso de los astros,
a ti Selene, ya no te encuentro allí,
por los bosques te llamo, por las olas,
pero resuenan vacíos.
(…)
Ociosos retornaron los dioses a su hogar,
el país de la poesía, inútiles en un mundo que,
crecido bajo su tutela,
se mantiene por su propia inercia.
Sí, retornaron al hogar, y se llevaron consigo
todo lo bello, todo lo grande,
todos los colores, todos los tonos de la vida
y sólo nos quedó la palabra sin alma.
Arrancados del curso del tiempo, flotan
a salvo en las alturas del Pindo;
lo que ha de vivir inmortal en el canto,
debe perecer en la vida.
desembre 16th, 2011 at 12:27
No m’havia adonat del poema de la Miriam! jajaja
Aqui un altre:
EL PERRO DE ULISES
Al regresar a Ítaca después de veinte años,
vestido con ropas de mendigo,
Ulises se enjugó una lágrima.
Argos, lleno de pulgas,
tendido en el estiércol,
alzó la cabeza y las orejas.
Fue el único que reconoció a su dueño.
Así nos pasa a los humanos
frente a la belleza, que nunca es fácil,
que nunca es benigna,
frente a la perfección camuflada y hambrienta.
Como el perro de Ulises
sólo algunos ladramos frente a ella
y movemos el rabo.
Veinte años esperando a su amo
y Argos poco después murió.
desembre 16th, 2011 at 14:44
Els heu de posar també en el Google Maps i els heu d’enllaçar amb la pàgina d’on els heu tret, tot posant el seu autor!