Tag Archives: Lectures

ARACNE A L’OFICINA

ODones a l'oficina

La Gemma, la becària de Zenit S.A i estava segura de que era la que realitzava els millors informes de comptes de l’agència barcelonina.
La Penèlope, la secretària de direcció, gaudia de la fama de ser la que millor realitzava els informes de comptes i tothom a l’empresa l’admirava en la seva feina, tot i que a ningú li queia bé, excepte la cap de l’agència, la Mònica.
Un dia, la Gemma va tenir la seva gran oportunitat, la Mònica li havia encomanat un informe de comptes de l’últim mes perquè la Penèlope estava malalta i no la podia localitzar.
La becària va ben aprofitar aquell regal i va fer el millor informe que ningú de l’agència havia vist mai.
Quan la Penèlope va tornar, es va trobar que tothom parlava del famós informe i de com n’era de simpàtica la Gemma. Ella no ho suportava i va voler comprovar l’habilitat de la noia enviant-li l’últim informe que li havia encomanat la seva estimada Mònica.
Quan va rebre l’informe de part de la Gemma, es va adonar realment que aquella becària era millor que ella, i que aviat podria prendre-li el lloc de treball.
Va donar l’informe a la Mònica dient-li que era seu, suposant que aquesta es sorprendria tant que l’ascendiria a directora adjunta ja que les dues tenien una relació molt més que professional.
Finalment, va ser així, i la Penèlope va ascendir  la Gemma per poder encomanar-li informes setmanals, mensuals i anuals.
La Gemma va estar fent informes fins als 65 anys, quan es va jubilar i va ingressar en una clínica psiquiàtrica.

Joel Beltran

Llatí 4rt IES Cristòfol Ferrer

ELS CENTAURES en còmic

La col·lecció ELS CENTAURES és un conjunt de còmics que relaten les aventures de dos d’aquests fascinants éssers mitològics a diferents èpoques de la història de la humanitat. No totes fan referència a l’època clàssica, però un dels seus volums sí que la fa. A L’ODISSEA, Ulisses i Aurora, els dos germans centaure, han de dur a Ulisses d’Ítaca un present per a Penèlope provinent del pillatge de Troia que aquest s’havia deixat a l’illa de Calipso.

els-centarures21
ELS CENTAURES, L’Odissea – SERON – BARCANOVA 1992

Per cert, sabeu com és un centaure i explicar algun episodi mitològic relacionat amb ell?

Arnau Lario Devesa

1er ESO

Ariadna, de Núria Albó

ariadna

El roure de Can Roca, 2008

Aquest estiu m’he tornat a rellegir Ariadna, un llibre infantil de Núria Albó (La Garriga, 1930) publicat fa temps a Edicions La Magrana (1996) i ara a El roure de Can Roca.

M’ha agradat molt la història d’Ariadna perquè és una nena de la meva edat, té nou anys i és molt imaginativa com jo mateixa, i tot i que viu a Vic estiueja al Maresme, on jo visc.
Un dia el seu oncle la convida al Laberint d’Horta a Barcelona i li explica la història de la princesa Ariadna, filla del rei Minos de Creta que s’enamora de Teseu i l’ajuda a sortir sa i estalvi del laberint; però després l’abandona sense voler a l’illa de Naxos de retorn a Atenes i allí la troba Dionís amb qui es casa i la converteix més tard en constel·lació. Sabeu en quina?
Heu anat mai al Parc del Laberint d’Horta?
Si no hi heu anat, aprofiteu aquests dies de vacances per visitar-lo (els dimecres i els diumenges és de franc) ja que és un lloc fantàstic amb un laberint; però jo no hi he trobat mai el déu Dionís!
Com acaba la història? Doncs llegiu el llibre i si sou més grans el podeu llegir en veu alta a qualsevol nen o nena (familiar, amic o veí) segur que li encantarà perquè a mi em va fascinar quan la mamà me’l va llegir unes quantes vegades ara fa un parell d’anys i mireu si em va agradar que, quan ja sabia llegir bé, me’l vaig llegir i aquest estiu me l’he rellegit.
Recordeu: Ariadna és un bon regal mitològic! Stó kaló!

Valèria
Cicle mitjà de primària

Lectures d’estiu II: “El jardín de Hipatia” d’Olalla García

Des que es va desvetllar la notícia que Alejandro Amenábar estrenaria al setembre una pel·lícula sobre la filòsofa Hipàtia d’Alexandria, és evident que ha resorgit amb força aquesta figura i l’època convulsa que li va tocar viure. A El fil de les clàssiques, per exemple, podeu trobar un interessant article, profitós no només per la informació que conté en ell mateix, sinó també pels enllaços que es poden seguir tant des del redactat en si com en els enriquidors comentaris posteriors. Seguint aquest fil (i mai millor dit) podem trobar dues recomanacions bibliogràfiques sobre el tema: Hipatia: mujer y conocimiento de Dora Rusell o la biografia novel·lada La mujer que amó la ciencia de Pedro Gálvez.

Potser perquè aquesta oportunitat de posar el món clàssic en el punt de mira general també té el  perill de convertir-se en oportunisme, confesso que vaig comprar El jardín de Hipatia amb una certa prevenció i encara més per la imatge de la portada, que fa una clara referència al cartell de presentació del film.

portada_hipatia

Posteriorment m’he assabentat que a la segona edició del llibre, que està a punt de sortir, s’ha canviat el disseny de la portada. Us prometo que no hi tinc res a veure…

portada-hipatia-2

Però he de dir que la incertesa va durar ben poc ja que, tot just obrir-lo, l’acurat apèndix final, on es detallen les fonts documentals  en què es basa el relat, em va semblar garantia suficient del rigor científic de la historiadora madrilenya Olalla García.

Què hi trobareu en aquest jardí, si us decidiu a visitar-lo? Doncs comprovareu que la científica no n’és pas la protagonista, però el seu esperit plana per tota el llibre, des del principi al final de la història. La trama gira al voltant de la peripècia vital del cavaller Atanasi de Cirene, però l’autora aprofita per fer un retrat de l’etapa final de l’Imperi romà d’Orient: la bicefàlia de poder entre l’Església i l’Imperi genera tensions que repercuteixen en la persecució contra les minories cristianes dissidents, jueves i paganes. Tots sabem qui acabà guanyant aquesta lluita entre el fanatisme i el seny, oi? Repasseu, si no, què us diuen els llibres d’història sobre l’Edat Mitjana i veureu quants en van haver de passar, d’anys, fins arribar al Renaixement i amb ell el reconeixement del saber clàssic.

En fi, com en altres ressenyes que podeu trobar al bloc, sempre m’agrada fer parlar el text mateix i és per això que us he seleccionat alguns fragments especialment suggeridors.

  • La ciutat d’Alexandria és una de les grans protagonistes de l’obra, on podem trobar descripcions com la següent (op. cit. pàg. 35):

Desde la lejanía parece flotar sobre las olas; a medida que nos aproximamos se advierte que reposa sobre una isla, unida a tierra firme mediante una colosal calzada de siete estadios de longitud. […]

En el seno de ese abrumador himno a la grandiosidad, dos construcciones se destacan por sus proporciones ciclópeas: un immenso teatro y un templo digno de albergar el Olimpo, flanqueado por dos obeliscos elevados como torres. Sin embargo, un indicio revela que la metrópolis diseñada a escala de los dioses está ocupada por mortales: el humo de millares de hogares flota sobre los tejados antes de diluirse en el cielo vespertino.

O aquesta altra, més fosca (ibid. pàg. 185):

Sin embargo, la metrópolis de Alejandro también ha heredado las máculas más turbias de su predecesora. Hoy la Gran Ramera ya no reside en Babilonia, sino en estas calles turbulentas y sudorosas, entre el olor a salitre de los dos puertos.

  • El fragment que segueix pot donar-vos una idea de la imatge que ofereix el llibre del personatge d’Hipàtia (ibid. pàg. 43):

Sus pupilas desprenden una dignidad que desentona con la sobriedad de su atuendo. Los cercos oscuros que sombrean sus ojos hablan de noches sin sueño a la luz de los pabilos. Por primera vez veo más allá de su túnica austera, del sencillo recogido de sus cabellos oscuros, de su rostro sin afeites. Debe de contar con algo más de cuarenta años de edad, pero no puedo asegurarlo, pues hay algo en ella que da la impresión de desafiar el tiempo.

I de la seva escola (ibid. pàg. 193):

Del alba al crepúsculo, las puertas que dan acceso a la casa de la maestra Hipatia permanecen abiertas. Mientras las lecciones de su academia están reservadas a unos pocos iniciados, los anaqueles de su biblioteca reciben no sólo a sus discípulos, sino también a todos los amigos y estudiosos. Aunque la comunidad de visitantes no es numerosa, las salas rara vez se encuentran vacías.

Així com de les acusacions que la van portar a la mort (ibid. pàg. 341):

[…] no puede esperarse otra cosa de una impenitente que se obstina en actuar en contra de su condición femenina y que se entrega a prácticas corruptoras, entre las que se incluyen la taumaturgia y la astrología.

  • Arran d’una de les protagosnistes femenines, Aspolia, el món de l’espectacle, tan diferent als nostres temps, també queda retratat amb detall (ibid. pàg. 191):

Las mujeres del teatro no poseen libertad de movimiento. Se consideran una posesión personal del emperador, al igual que los aurigas o los caballos de carreras. […]

He comenzado a advertir que, en realidad, las actrices representan una de las mayores paradojas de nuestro régimen jurídico. Portan desde su nacimiento una tara de infamia que les niega ciertos derechos básios para cualquier ciudadano de la más ínfima condición plebeya. Mas el mismo sistema que las desprecia también las protege como un caudal de enorme valor.

La explicación posee raíces tan profundas como rancias. El poeta Juvenal lo expuso de forma magistral en sus “Sátiras”, hace cuatro siglos: “Ahora el pueblo ha reducido mucho sus pretensiones y no desea más que dos cosas: pan y circo”.

Per acabar, no us penseu que m’oblido de presentar-vos algunes referències clàssiques que voldria que desenvolupéssiu i comentéssiu, començant per la que apareix en la cita anterior de Juvenal:

  • Referència 2 (ibid. pàg. 178):

“Do ut des”. Aunque Cristo expulsara del templo a los mercaderes, hoy sus seguidores siguen negociando con los cielos, […]

  • Referència 3 (ibid. pàg. 179):

Ahora [el tiempo] me arrastra a una carrera desenfrenada, igual que los corceles de Helios bajo las inexpertas manos de Faetón.

  • Referència 4 (ibid. pàg. 182):

Al parecer, el ritual de acostar-lo desemboca casi a diario en una contienda, pues el pequeño rehúsa con testarudez rendirse a la llamada de Morfeo.

  • Referència 5 (ibid. pàg. 184):

Un hombre fuerte debe permanecer en su lugar, incluso al precio de su propia existencia. Así me lo exigía la sangre de mis antepasados espartanos.

  • Referència 6 (ibid. pàg. 196):

Tanasio es el apelativo que me dedica cuando carece de insultos más ocurrentes; es decir, a menudo. No se precisa un gran ingenio para transformar mi nombre [Atanasio] de “inmortal” en “mortal”.

  • Referència 7 (ibid. pàg. 199):

Eliana brota de entre las dunas, igual que Afrodita surge de la espuma del mar.

  • Referència 8 (ibid. pàg. 206):

Sin duda, un destino ideal para jóvenes sin demasiada experiencia política que necesitan darse a conocer ante la plebe para iniciar su “cursus honorum”.

  • Referència 9 (ibid. pàg. 414):

Protagonizará una versión satírica de varios episodios mitológicos sobre la diosa Afrodita […]. Nico acoge con especial entusiasmo la escena relativa a sus bodas con Hefesto y, sobre todo, aquélla en que éste sorprende a su esposa junto a Ares y encadena a los amantes desnudos sobre el lecho.

TERESA

Lectures d’estiu I: “L’origen perdut” de Matilde Asensi

En un article anterior us vaig presentar una les les meves lecures d’estiu, la relacionada amb el viatge que he realitzat enguany. I és que les vacances, i especialment les d’estiu, que suposen un parentesi més llarg a l’activitat quotidiana, ens ofereixen la possiblilitat d’iniciar o reprendre lectures que havíem deixat aparcades per manca de temps. Un d’aquests llibres que he rescatat dels prestatges de l’estudi, on m’esperava pacient, és L’origen perdut de Matilde Asensi.

cub_origen_perdido_03

Ja coneixia l’autora a partir de la lectura de Iacobus i L’últim Cató, però aquesta obra m’ha sorprès. Continua essent una novel·la històrica, gènere en què s’ha especialitzat l’autora, però s’allunya dels orígens de la civilització occidental més propera per centrar-se en els de les civilitzacions precolombines de l’Amèrica del Sud, tot enllaçant-ho amb el món de la informàtica. L’autora combina, doncs, el passat més llunyà amb la més rabiosa actualitat per portar el lector a la conclusió que la història de la humanitat no és més que un procés d’actualització dels codis que permeten el desenvolupament de l’inextingible capacitat humana de comunicació i raonament. També hi té un gran pes l’aparició de la mitologia com a representació simbòlica dels elements comuns i universals de la cultura humana. Mireu, si no, aquesta exposició de mitologia comparada (op. cit. pàg. 391):

-El que més m’emprenya és que, al final, la Bíblia tindrà raó amb allò del diluvi, justament ara que ningú ja no s’ho creu.

-Com que no, Marc? […] Jo sí m´ho crec. És més, estic absolutament convençuda que va passar de debò. Però no perquè la Bíblia judeocristiana [ho] expliqui, sinó perquè, a més, el mite de Viracocha explica exactament el mateix, i també la mitologia mesopotàmica, en el “Poema de Gilgamesh” […]. També apareix en la mitologia grega i en la xinesa […]

I el fragment continua posant més exemples dels llibres sagrats de l’Índia, els aborígens d’Austràlia, els indis d’Amèrica del Nord, els esquimals i gairebé totes les tribus d’Àfrica on “es recull el diluvi amb tots els detalls i es repeteix la història de l’heroi amb la seva barca salvadora.” (ibidem)

Pel que fa a l’estil, hi ha una profusa utilització de llatinismes i referències clàssiques que, començant per la del diluvi de la mitologia grega abans esmentat, voldria que desenvolupéssiu en els vostres comentaris.

  • Referència 2 (op. cit. pàg. 164):

Satie sempre deia que “Gymnopédies” volia dir “dansa de dones espartanes nues”, però gairebé tothom estava segur que s’ho havia inventat.

  • Referència 3 (op. cit. pàg. 177):

Tornava a ser un intrèpid Ulisses intentant conduir la meva nau fins a Ítaca […]

  • Referència 4 (op. cit. pàg. 346):

En comptes d’ofendre’s i reaccionar com una Nèmesi enfurismada, les seves riallades van ressonar a la galeria del terra foradat i van rebotar pels murs, multiplicant-se. Al final, semblava que estiguéssim envoltats per un cor de bacants.

  • Referència 5 (op. cit. pàg. 369):

Hi havia un déu antic que es posava un cap de lleó com si fos un casc i la pell del llom li penjava per l’esquena.

-Hèrcules -vaig dir-. Però no era un déu.

[Totes les citacions corresponen a la versió catalana publicada en format de butxaca per Edicions 62 el setembre del 2008]

Us animo, doncs, a la lectura d’aquest llibre, tot i que pot ser que us perdeu en algunes de les extenses i sovint complexes disquisicions sobre informàtica, lingüística, arqueologia i geografia precolombina, que, segons el meu parer, en alguns moments trenquen el ritme trepidant de l’aventura narrada i alenteixen excessivament la lectura.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/o0qnAb-L6IQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Ja em direu què us ha semblat!

TERESA

Sis Joans de Carles Riba

13595904

Avui es commemora el cinquantè aniversari de la mort de Carles Riba a El Fil de les Clàssiques i a moltíssims blocs; per això a Aracne fila i fila ens hi unirem amb un Carles Riba diferent, el dels Sis Joans. El vaig conèixer al teatre de la mà de la companyia Príncep Totilau:

 
A mi em va agradar molt, sobretot “Joan brut”; però si llegiu els sis contes segur que també us fascinaran i podreu establir paral·lelismes amb els valors grecs i la tragèdia grega.

Valèria

Licàon, l’home llop

Tothom recorda la història del licàntrop en el cinema! però potser no sabíeu que és un mite ovidià molt antic que nosaltres hem llegit a Narracions de mites clàssics, ed.Teide, i jo he trigat una mica en donar a conèixer el meu muntatge audiovisual. Val més tard que mai!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9WZVT6MZLzw[/youtube]

Xavi Martín 4t Llatí

Hipòmenes i Atalanta


Carregant vídeo…

A quina part de Narracions de mites clàssics pertany aquest mite ovidià? Per què experimenten una metamorfosi? 

Uri García-Penche 4rt Llatí