En un article anterior us vaig presentar una les les meves lecures d’estiu, la relacionada amb el viatge que he realitzat enguany. I és que les vacances, i especialment les d’estiu, que suposen un parentesi més llarg a l’activitat quotidiana, ens ofereixen la possiblilitat d’iniciar o reprendre lectures que havíem deixat aparcades per manca de temps. Un d’aquests llibres que he rescatat dels prestatges de l’estudi, on m’esperava pacient, és L’origen perdut de Matilde Asensi.

Ja coneixia l’autora a partir de la lectura de Iacobus i L’últim Cató, però aquesta obra m’ha sorprès. Continua essent una novel·la històrica, gènere en què s’ha especialitzat l’autora, però s’allunya dels orígens de la civilització occidental més propera per centrar-se en els de les civilitzacions precolombines de l’Amèrica del Sud, tot enllaçant-ho amb el món de la informàtica. L’autora combina, doncs, el passat més llunyà amb la més rabiosa actualitat per portar el lector a la conclusió que la història de la humanitat no és més que un procés d’actualització dels codis que permeten el desenvolupament de l’inextingible capacitat humana de comunicació i raonament. També hi té un gran pes l’aparició de la mitologia com a representació simbòlica dels elements comuns i universals de la cultura humana. Mireu, si no, aquesta exposició de mitologia comparada (op. cit. pàg. 391):

-El que més m’emprenya és que, al final, la Bíblia tindrà raó amb allò del diluvi, justament ara que ningú ja no s’ho creu.

-Com que no, Marc? […] Jo sí m´ho crec. És més, estic absolutament convençuda que va passar de debò. Però no perquè la Bíblia judeocristiana [ho] expliqui, sinó perquè, a més, el mite de Viracocha explica exactament el mateix, i també la mitologia mesopotàmica, en el “Poema de Gilgamesh” […]. També apareix en la mitologia grega i en la xinesa […]

I el fragment continua posant més exemples dels llibres sagrats de l’Índia, els aborígens d’Austràlia, els indis d’Amèrica del Nord, els esquimals i gairebé totes les tribus d’Àfrica on “es recull el diluvi amb tots els detalls i es repeteix la història de l’heroi amb la seva barca salvadora.” (ibidem)

Pel que fa a l’estil, hi ha una profusa utilització de llatinismes i referències clàssiques que, començant per la del diluvi de la mitologia grega abans esmentat, voldria que desenvolupéssiu en els vostres comentaris.

• Referència 2 (op. cit. pàg. 164):

Satie sempre deia que “Gymnopédies” volia dir “dansa de dones espartanes nues”, però gairebé tothom estava segur que s’ho havia inventat.

• Referència 3 (op. cit. pàg. 177):

Tornava a ser un intrèpid Ulisses intentant conduir la meva nau fins a Ítaca […]

• Referència 4 (op. cit. pàg. 346):

En comptes d’ofendre’s i reaccionar com una Nèmesi enfurismada, les seves riallades van ressonar a la galeria del terra foradat i van rebotar pels murs, multiplicant-se. Al final, semblava que estiguéssim envoltats per un cor de bacants.

• Referència 5 (op. cit. pàg. 369):

–Hi havia un déu antic que es posava un cap de lleó com si fos un casc i la pell del llom li penjava per l’esquena.

-Hèrcules -vaig dir-. Però no era un déu.

[Totes les citacions corresponen a la versió catalana publicada en format de butxaca per Edicions 62 el setembre del 2008]

Us animo, doncs, a la lectura d’aquest llibre, tot i que pot ser que us perdeu en algunes de les extenses i sovint complexes disquisicions sobre informàtica, lingüística, arqueologia i geografia precolombina, que, segons el meu parer, en alguns moments trenquen el ritme trepidant de l’aventura narrada i alenteixen excessivament la lectura.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/o0qnAb-L6IQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Ja em direu què us ha semblat!

TERESA