Tag Archives: Competència literària

El somni d’un dos d’octubre

2 d’octubre del 2007

Estimat diari, un dia més t’escric, però avui no és per explicar-te com m’ha anat el dia, sinó la nit.

Vaig adormir-me als volts de les onze. Va costar-me, perquè tenia molt mal de cap, però a la fi ho vaig aconseguir. De cop i volta vaig aparèixer al laberint, al preciós laberint. Era ple de fulles vermelles i un lluminós sol de tardor proporcionava aquella escalforeta tan acollidora. Jo mirava i mirava i no veia ningú al meu voltant. Volia saber que hi feia allà, sola, envoltada d’aquells camins tan complicats del laberint. Caminava sense rumb, fins que vaig arribar a una placeta amb una estàtua de marbre de Cupido molt bonica que obria pas a quatre camins diferents. El déu portava a la mà un sobre vermell. Vaig mirar a banda i banda i, en no veure ningú, el vaig agafar. Dubtava si obrir-lo o no, però vaig decidir-me a veure el que contenia. Amb molta cura vaig mirar-ne el contingut i vaig trobar una nota que deia: “Segueix el camí de pètals de rosa, confia en mi com ho va fer Psique amb Cupido i sabràs qui sóc”.

Psique rebent el primer petó de Cupido. François Gerard

"Psique rebent el primer petó de Cupido". François Gerard

Jo dubtava si seguir-lo o no, ja que no sabia a qui anava adreçada aquella carta, però la meva tafaneria va poder-hi més i vaig seguir el camí de pètals. Estava sorpresa, no sabia per què passava tot allò, no sabia per què estava seguint aquell camí, no sabia el que m’esperaria al final, però alguna cosa dintre de mi em deia que estava fent bé, que era al lloc adient. Continuava caminant fins que, penjat d’una branca dels arbustos del laberint, vaig tornar a trobar un altre sobre vermell com l’anterior. Aquest deia: “Ja som més a prop l’un de l’altre”.

Encara més sorpresa que abans, continuava caminant amb la incertesa de qui podia ser aquella persona que deixava tots aquells sobres i, el més important de tot, per a qui estaven escrites aquelles notes, per a mi?

Vaig tornar a trobar una altra nota, on es podia llegir: “Continua, no t’aturis, perquè voldrà dir que estàs confiant en mi, no te’n penediràs.” Aquell “no te’n penediràs”, em va provocar una mica més de curiositat de saber què és el que m’hi trobaria. Vaig seguir endavant, doncs, fins que vaig trobar-me en un descampat on només hi havia un llorer, d’on penjava un altre sobre vermell. Vaig córrer fins a aquell sobre i vaig obrir-lo amb més ganes que els anteriors. “Tanca els ulls i compta fins a deu.”, deia.  Vaig començar: “un, dos, tres…, sis” i de sobte vaig notar que algú m’agafava les mans i em xiuxiuejava: “No els obris, confia en mi, sempre he volgut fer això i sé que tu també.” I em va fer un petó, el petó més meravellós que mai m’havien fet abans.

Vaig voler saber qui era aquella persona que s’havia pres totes aquelles molèsties, vaig obrir els ulls i vaig despertar-me.

Annia García
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

ARACNE A L’OFICINA

ODones a l'oficina

La Gemma, la becària de Zenit S.A i estava segura de que era la que realitzava els millors informes de comptes de l’agència barcelonina.
La Penèlope, la secretària de direcció, gaudia de la fama de ser la que millor realitzava els informes de comptes i tothom a l’empresa l’admirava en la seva feina, tot i que a ningú li queia bé, excepte la cap de l’agència, la Mònica.
Un dia, la Gemma va tenir la seva gran oportunitat, la Mònica li havia encomanat un informe de comptes de l’últim mes perquè la Penèlope estava malalta i no la podia localitzar.
La becària va ben aprofitar aquell regal i va fer el millor informe que ningú de l’agència havia vist mai.
Quan la Penèlope va tornar, es va trobar que tothom parlava del famós informe i de com n’era de simpàtica la Gemma. Ella no ho suportava i va voler comprovar l’habilitat de la noia enviant-li l’últim informe que li havia encomanat la seva estimada Mònica.
Quan va rebre l’informe de part de la Gemma, es va adonar realment que aquella becària era millor que ella, i que aviat podria prendre-li el lloc de treball.
Va donar l’informe a la Mònica dient-li que era seu, suposant que aquesta es sorprendria tant que l’ascendiria a directora adjunta ja que les dues tenien una relació molt més que professional.
Finalment, va ser així, i la Penèlope va ascendir  la Gemma per poder encomanar-li informes setmanals, mensuals i anuals.
La Gemma va estar fent informes fins als 65 anys, quan es va jubilar i va ingressar en una clínica psiquiàtrica.

Joel Beltran

Llatí 4rt IES Cristòfol Ferrer

EUROPA A L’INSTITUT!

He reescrit una història basada en un dels mites ovidians que hem llegit a classe dins Narracions de mites clàssics (ed. Teide). Cal que us pregunti quin és? Amb el nom de la protagonista em sembla que ho dic tot… He provat de representar tants elements del mite  com m’ha estat possible adaptant-los a la vida moderna, els podríeu identificar?

 

Europa de Gustave Moreau

Europa de Gustave Moreau

 

EUROPA A L’INSTITUT!

Era principi de curs. Europa va entrar a l’institut i es va dirigir cap al racó on sabia que hi trobaria les persones que buscava… i efectivament, eren allà. Tota la seva classe, la gent amb la qui havia compartit la majoria de les seves experiències des  que tenia memòria. Encara no havien arribat tots (i ella podria haver dit exactament qui hauria faltat abans de veure’ls, els coneixia massa), però la imatge li va encantar. Havia d’acceptar que en el fons li agradava molt estar tots junts allà, i les classes amb aquella gent eren tant divertides!

Va acostar-s’hi amb un somriure gegant a la cara i els va saludar amb la mà. Una de les noies se li va acostar i la va arrossegar cap a un grupet que mirava cap a la mateixa direcció.

-Ei, Europa, has vist això?- i va assenyalar a un noi que s’estava quiet al davant de la seva aula. El noi era realment atractiu. Tenia tot el que es podia demanar en un home. Era alt, amb les espatlles amples i una pell morena, tocada pel sol. Uns cabells castanys foscos, brillants, tallats a la mida justa, va pensar ella, que contrastaven amb uns ulls d’un blau pàl·lid però profund. Un nas recte, de la mida perfecta. I una boca amb uns llavis una mica encorbats cap amunt, amb  un somriure permanent.

-Sí, ho veig- va dir i va somriure. Aleshores va veure com el noi es girava i clavava els ulls ens els seus. Ella sabia que la seva bellesa no passava desapercebuda. Els seus cabells rossos li queien ondulats fins a mitja esquena. I els seus ulls blaus que havien atret l’atenció de tants nois havien tingut el mateix efecte en ell. A més aquell dia s’havia posat el millor que tenia a l’armari, preparant-se bé per a l’inici de curs. Havia de reconèixer que el seu aspecte no era gens lamentable, en aquell moment. Ell li va somriure. Unes dents blanques, blanquíssimes, perfectament arrenglerades van acabar de constatar la seva perfecció.

-Em sembla que algú ja ha lligat – va fer una altra de les seves amigues, amb un to burleta.

– Sí home, si ni ens hem parlat!- Tot i haver dit això, Europa tenia molt present que ell s’havia fixat en ella. El va tornar a mirar. Ell no li havia tret els ulls de sobre. Però… tenia alguna cosa estranya. No podia ser tant perfecte. Havia de tenir algun defecte… segur…

En entrar a la classe, va començar la ja tradicional baralla per aconseguir els millors llocs. Europa va seure al seu de tota la vida, a la segona fila a l’esquerra, a prop del professor… però tampoc massa. Dues de les seves amigues van seure al seu davant i dues al darrere. Era una pena que ja no hi fos la seva millor amiga, la Carlota. Havia marxat aquell any de l’institut. Però ella sabia que vindria algú a seure al seu costat. No la deixarien sola, sempre hi havia algú disposat a seure al costat seu.

-Està lliure?- Es va girar i el va trobar. Aquella veu tranquil·la, greu, madura, acompanyada d’aquell somriure de dents blanques, d’aquells ulls blaus…

-Sí- li va retornar el somriure –seu, si vols…- darrere seu sentia els riures de les seves companyes.

Increïble. Aquell noi era real? Durant tota la classe es va repetir aquesta pregunta uns quants cops. Escoltava, prenia apunts d’una forma inusualment polida per a un noi de la seva edat, i de tant en tant deixava anar algun comentari… que va fer que a Europa li haguessin de cridar l’atenció un parell de cops. Comentaris senzills, però molt aguts, molt intel·ligents… que la feien riure.

Ella no era d’aquest tipus… ella era de les que es feien les misterioses, no es deixava portar per un noi així com així. Però un dia al seu costat va ser suficient… com ho podia explicar? S’havia enamorat. Perdudament. Ell era perfecte, i ella tenia ganes de conèixer-lo més, de veure fins on arribava la seva perfecció.

Van passar uns mesos. Ell tan perfecte i ella tan enamorada. Les seves amigues no paraven d’insistir en com n’era ell de fantàstic, ressaltaven les seves qualitats d’una manera que a qualsevol li podria semblar exagerada, però Europa sabia que allò no era res més que la veritat.

***********************************************************************

Un cap de setmana, va sortir amb les seves amigues. Anaven a la discoteca, com feien de tant en tant. A Europa li agradava anar-hi. En arribar, a la cua, el va veure. No s’ho podia creure! Aleshores es va adonar que realment no l’havia vist mai fora de l’institut. Se li va acostar, amb un gran somriure. Anava acompanyat d’un parell de nois més i de dues o tres noies. El seu somriure la va enamorar un cop més. Van decidir entrar tots junts, i, al cap d’una estona, quan ella ja portava un parell de copes i ell… cap? (O això li semblava a ella), li va agafar la mà i se la va emportar. Ella va sentir a les seves amigues per darrere, com reien, els seus comentaris sobre la parella. Sentia que estava segura, que no li podia passar res. Amb un noi tant perfecte no podia passar res de dolent.

Aleshores, allà, en aquell racó, ell va treure el que a ella li va semblar impossible.

-No ho has provat mai?- La va mirar, sorprès. Què podia fer, ella? Va baixar el cap. De sobte, no haver provat mai una droga li va semblar el més vergonyós que li podia passar. No va ser capaç de dir res mentre ell encenia el porro amb molta traça. Hi va fer una calada.

-No fa res, veus? És com beure… perquè tu beus, oi?- un altre cop aquell somriure. Aquells ulls clavats en els seus. Va fer que sí amb el cap. Ell va fer-hi una altra calada i li va acostar.

-Si?- Aquells ulls blaus eren hipnotitzadors. Va agafar-lo i va inspirar. Va tancar els ulls uns segons, fins que el va sentir parlar:

-Estàs bé? Si estàs esperant per veure què passa, tranquil·la, no és gaire fort…- li va tornar a passar. Ella hi va tornar. Una altra calada. Realment era ella? Era la noia que havia promès tants cops que no provaria drogues? De fet,  què era allò? No ho sabia… i tot i això, va continuar fumant. Fins que ella ja no era ella. Fins que no controlava el que deia, ni el que pensava.

I fins que ell la va besar. Un i un altre cop. Li va agradar tant! I ell la va agafar. Estava anant massa lluny. No, ella no ho volia. Va provar de parar-lo. Tenia massa força. No se’l podia treure de sobre… I el cap li rodava. Per què no parava? Potser era que ella encara no ho havia dit. Ara… ho havia dit? O només ho estava pensant? “Para, si us plau… para…” no ha sabia. Finalment, va perdre el coneixement.

************************************************************************

Va obrir els ulls. Parets blanques, una manta suau, de cotó, que la tapava perquè no passés fred. No en tenia, de fred. Va girar el cap.

-Europa?- La seva mare se la va mirar. Tenia els ulls vermells i inflats de tant plorar. Les galtes vermelles.

Europa va tancar els ulls. Què havia sigut, allò? Era un somni? No… era en un hospital. Quant de temps havia passat? No ho sabria dir. Com havia arribat allà? No ho recordava… Els va tornar a obrir. La seva mare se la mirava. Al seu costat ara hi havia el seu pare. De seguida va arribar el metge. Ara sí… res podia anar malament.

Bet Rosell Tinker

4rt ESO B Llatí

I.E.S. Cristòfol Ferrer

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

He fet una adaptació d’un mite ovidià del llibre de Narracions de mites clàssics que estem llegint a classe de llatí. Realment llegint-lo es pot comparar amb una història de la nostra vida actual. Quin és el mite? Si mireu la imatge potser us ajudarà. És un corb; us sona?

 

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

La Carme i l’Andreu es van conèixer a l’empresa on treballaven junts des de feia anys. Com que a ella la van ascendir i va passar a portar el departament on treballava ell, van començar a tenir una relació molt més estreta, i, és clar, ja se sap com va acabar tot allò.

Als cinc mesos van llogar un piset petit però il·luminat al centre de la ciutat, i van començar a viure-hi junts.

L’amic de la infància de l’Andreu, l’Eduard, anava cada dia al gimnàs al matí. Caminava fins a dos carrers més avall, girava a la dreta i es trobava de cara amb el rètol on posava “Centre Esportiu Municipal”. Aquell dia havia dormit poc acabant de corregir els exàmens dels seus alumnes de llatí, i anava amb els ulls mig aclucats pel carrer, per això el primer que va pensar en veure la silueta de la Carme agafada de la mà a un perfecte desconegut va ser que s’havia confós de persona. Però quan s’hi va fixar, va poder veure bé la dona del seu millor amic. Què hi feia, tan lluny de casa seva, i amb aquell home? No tenia pas germans, que ell sabés. Llavors ho va veure. A l’entrada de la boca del metro, la parella es va besar i es va separar.

Mentre corria a la bicicleta estàtica, l’Eduard va estar pensant en tot allò. Al final va pensar que el millor era explicar-ho al seu amic Andreu.

L’endemà mateix l’Eduard s’asseia al bar de la cantonada esperant el seu amic. Havien quedat per esmorzar. Quan l’Andreu va entrar per la porta del bar, l’Eduard va repensar-s’ho, però va fer el cor fort i al final li va explicar la infidelitat de la seva dona.

L’enganyat se’l va mirar incrèdulament “Qqq…què vvols dir amb això, Eduard?” I es va aixecar de la cadira, i va deixar el croissant a mitges i el seu amic allà plantats.

Ràpidament, l’Andreu va pujar a la moto i es va posar el casc, el ciclomotor va esbufegar, però finalment va arrencar en direcció al càlid piset que compartia amb la seva dona. Mentre conduïa, l’Andreu no se’n podia avenir, del que li havia dit l’Eduard. La seva dona, la seva fantàstica Carme, amb un altre?

Va posar les claus pel forat del pany de baix, i va pujar per les escales, no tenia temps d’esperar l’ascensor. Va obrir la porta i la seva dona va aparèixer per la porta de l’estudi. La discussió va ser forta, molt forta. Al cap de dos dies d’acabar amb ella, l’Andreu va deixar la feina. No podia viure tenint tan a prop la Carme. I per acabar-ho d’adobar, ja no tenia millor amic, “Adéu, Eduard, deixa’ns en pau a mi i als meus problemes d’una vegada” havien sigut les últimes paraules que assenyalaven el final d’una relació que potser havia estat sempre més a prop que aquella Carme tan enganyosa.

Maria Salat Navarro

4t Llatí IES Cristòfol Ferrer

“Ars amandi” digital

Igual que l’Annia, jo també llegeixo el suplement de Cap de setmana, en aquest cas del diari El Punt. En el Presència del diumenge 4 d’octubre, doncs, estava llegint un interessant article sobre la revolució del llibre digital en la cultura mundial i la possible desaparició del llibre imprès, quan vaig tenir la grata sorpresa que el primer llibre en format digital d’edicions 62, en suport iLiber, és un recull dels textos amatoris d’Ovidi.

6382_portada

És un vell conegut per a nosaltres oi? Què en sabeu? I d’aquestes obres amatòries? Com el podeu relacionar amb la història de la llengua llatina?

20091006_presencia

Els nous llibres, és titula uns dels apartats de l’article, i té raó, perquè la literatura clàssica perdura precisament per la seva capacitat de tenir sempre coses noves per aportar-nos.

Ars longa, vita brevis…

TERESA

Ai las Hipàtia!

Aforismes de blocmat. J. Guirado, Infinitum: citas matemáticas.

Aforismes matemàtics de blocmat

 

Per culpa de la Margalida, les seves conserves i les lectures dels seus blocs, ha nascut en mi una passió abans desconeguda per Grècia. Ara que està a punt d’estrenar-se Àgora d’Amenábar i que teniu una pila d’apunts i referències a Hipàtia al bloc, i no para de sortir als mitjans de comunicació, he fet per a tots vosaltres aquests versos, ja que la Marga sempre diu que no sap què ha de fer perquè els seus alumnes, és a dir vosaltres, us agradi la poesia i treneu versos. Perdeu la vergonya i tot és començar! Ara bé, potser després no us podreu aturar! Per què no versifiqueu el que penseu de l’aforisme d’Hipàtia, extret de J. Guirado, Infinitum: citas matemáticas?

HIPÀTIA

Ai las Hipàtia!

Devia ser una tarda fosca, callada.

No vas sentir el pas callat de les ombres?

La remor de la lluita aferrissada

Entre la llei del dogma i la ciència?

Ai las Hipàtia!

Dona de bellesa, astrònoma, matemàtica.

El món de la raó s’acaba i en el nou món,

El que tu representes ni hi té cabuda

Ai las Hipàtia!

El temps corre pels carrers de la ciutat.

La nit arriba, roja, implacable.

El riu espès i compacte de la sang

Arrossega el món clàssic, que mort amb tu

Les veus ronques del fonamentalisme

I la barbàrie, t’esclafen, t’esquincen,

T’han mort, t’han mort.

Ai las Hipàtia!

Pepita Castellví

El cargol i el guepard a Cultura Clàssica

030.JPG Guepard i cargol 

En una classe de cultura clàssica, hi trobem moltes varietats d’animals. Doncs bé, jo em centraré en dos d’aquests animals: el lent però eficaç cargol i el ràpid però descuidat guepard. Així que era dilluns, l’hora després del pati, i al entrar a classe el guepard es va asseure a una taula de darrere i va encendre l’ordinador. Quan el va haver encès va connectar-se al seu fotolog i va pensar: <<A casa, demà, ja comentaré els escrits del bloc, però ara em relaxaré una mica, perquè com que sóc tan ràpid, segur que no em costa més de deu minuts>>. A l’altra punta de la classe el cargol, lentament, va encendre la seva computadora, es va acomodar a la cadira i va prémer el botó que encenia l’ordinador. Quan va haver accionat la pantalla, va anar a El Fil de les Clàssiques i va començar a treballar. Ara llegia això, ara comentava allò…Al final de la classe havia pogut llegir i comentar dos escrits i havia començat un test del moodle, en canvi, el guepard només havia agregat al messenger quatre amics i comentat el fotolog de setze persones que no coneixia gairebé. Durant el trimestre, cada dia va anar així, i cada cop que el guepard intentava fer alguna cosa, se’n desprenia i anava acumulant feina a casa. El cargol, per altra banda, ja havia quasi enllestit totes les feines i durant les altres hores a casa podia dedicar-se a disfrutar amb altres coses que ell volgués. Al final del trimestre, la professora va guardonar el cargol amb un excel·lent per la seva feina i la seva bona coordinació, en canvi, el guepard es va endur un suspès, perquè no havia fet res de res.

En quina faula d’Isop creieu que m’he inspirat?

Maria Salat

Cultura Clàssica 3r