Estimats alumnes de llatí, heu vist el super cartell que hi ha a la porta de l’aula?
Doncs vosaltres també podeu fer-ne un! La idea és posar un cartell diferent cada setmana amb un llatinisme o una locució llatina, després poder-lo comentar entres tots i fins i tot triar el millor cartell de tots!
Sabeu què significa aquest primer llatinisme?
Us animeu a fer-ne un?
Penseu que és una bona causa per tornar a reconèixer el llatí!
Valete, amici!
Georgina Tur
4t ESO Llatí
Detall de Venus i Cupido, Lorenzo Lotto
Ὦ παῖδες, ἤτοι Κύπρις οὐ Κύπρις μόνον
ἀλλ’ ἐστὶ πολλῶν ὀνομάτων ἐπώνυμος.
Ἔστιν μὲν Ἅιδης, ἔστι δ’ ἄφθιτος βία,
ἔστιν δὲ λύσσα μανιάς, ἔστι δ’ ἵμερος
ἄκρατος, ἔστ’ οἰμωγμός. ἐν κείνῃ τὸ πᾶν
σπουδαῖον, ἡσυχαῖον, ἐκ βίας ἄγον.
᾿Εντήκεται γἀρ πλευμόνων ὅσοις ἔνι
ψυχή· τίς οὐχὶ τῆσδε τῆς θεοῦ πόρος;
εἰσέρχεται μὲν ἰχθύων πλωτῷ γένει,
ἔνεστι δ’ ἐν χέρσου τετρασκελεῖ γονῇ,
νωμᾷ δ’ ἐν οἰωνοῖσι τοὐκείνης πτερόν.
ἐν θηρσίν, ἐν βροτοῖσιν, ἐν θεοῖς ἄνω
Τίν’ οὐ παλαίουσ’ ἐς τρὶς ἐκβἀλλει θεῶν;
εἴ μοι θέμις, θέμις δὲ τἀληθῆ λέγειν,
Διὸς τυραννεῖ πλευμόνων, ἄνευ δορός,
ἄνευ σιδήρου. πάντα τοι συντέμνεται
Κύπρις τἀ θνητῶν καὶ θεῶν βουλεύματα.
Què significa epònim?
Quins epònims atorga Sòfocles a ‘Cipris’?
De quina cara de ‘Cipris’ ens parla l’autor grec? La dolça o l’agressiva?
Quin és el poder de l’amor segons Sòfocles?
Constanza Ledesma
2n batx. Grec
Avui, a banda de ser el primer dia de primavera, és el dia internacional de la poesia. Fa deu anys que la UNESCO va proclamar-lo i, per aprofitar aquesta data tan assenyalada, he decidit compartir amb tots vosaltres un poema i, a la vegada, convidar-vos a penjar el vostre poema preferit i a comentar breument perquè us agrada. Cal que sigui o bé d’un autor grec o llatí o bé que la temàtica sigui del món clàssic.
El que jo he triat és el següent:
L’Helicó i el penyal macedoni de Pièria nodriren
amb himnes aquestes dones de divinals paraules:
Praxil·la, Mero, la boca d’Ànite, l’Homer femení,
Safo, l’ornament de les lèsbies de bells rulls,
Erinna, la il·lustre Telesil·la i tu, Corinna,
que has cantat l’impetuós escut d’Atena,
Nosssis de veu femenina i Mirtis de dolces tornades,
totes artesanes d’eternes línies.
El gran Úranos engendrà nou Muses i, altrament,
la Terra, aquestes nou, joia imperible per als mortals
(Antípatre de Tessalònica, Anth. Pal IX 25)
Aquest poema va ser escrit per Antípatre. El que més m’ha agradat d’aquest poema és que compara nou poetes gregues amb les muses.
Si teniu una vena poètica, deixeu-la fluir i penjeu el vostre poema per compartir-lo amb tots nosaltres!
Cristina Badalona
IES Anton Busquets i Punset
Sant Hilari Sacalm
2n BATXILLERAT
Recordeu la Magna celebratio de l’any passat? Vam començar fent la proposta, que molts de vosaltres vau acollir amb molt d’entusiame. Un cop confeccionada la llista de participants, més nombrosa del que esperàvem les professores, vam posar mans a l’obra i vam reunir-nos a hores intempestives a les entrayes del Museu de Badalona per arribar al dia fixat en les millors condicions. I finalment, després de dos dies intensos, el bloc es va anar omplint de reportatges sobre la nostra experiència: l’Andrea Sala es va afanyar a mostrar-nos les fotos amb un formós legionari, jo mateixa vaig aprofitar les imatges de l’experiència per proposar-vos un qüestionari en llatí (sempre fent-vos treballar!) i la Margalida va publicar enregistraments sobre el nostre taller de Ludi Romani, la demostració de pintura mural i el taller de titelles. Fins i tot, al cap d’uns mesos, em vaig permetre analitzar tota l’experiència en conjunt i compartir-la amb d’altres professionals del món clàssic al Fòrum Auriga que va tenir lloc al Museu de Badalona.
Potser alguns dels que ara visiteu aquest post us heu incorporat aquest curs a l’entorn d’Aracne, ja sigui perquè curseu 4t o perquè sou d’altres instituts que comenceu a seguir-nos o a fer col·laboracions al nostre bloc. Doncs bé, us recomano que feu repàs als enllaços abans presentats perquè aquest curs hi tornem amb una nova proposta. Les Jornades de reconstrucció històrica MAGNA CELEBRATIO se celebraran a Badalona en la seva setena edició els dies 29 i 30 d’abril i 1 de maig. Els clàssics i clàssiques de l’Institut Isaac Albéniz, en el marc del projecte col·laboratiu en xarxa Aracne fila i fila, volem convidar-vos a tots a participar activament en aquesta festa en què estudiosos, estudiants i aficionats recreen un bocí de Baetulo romana al bell mig de la Badalona actual.
L’any passat, 16 estudiants de clàssiques de l’Albéniz i dues del Cristòfol Ferrer van gestionar el taller de Ludi Romani, on els nens i nenes aprenien a jugar com els antics romans romans amb reproduccions de peces del Museu de Tarragona.
La veritat és que el professorat responsable, la Núria Valls, el JAM, la Margalida i jo mateixa no vam tenir massa cosa a dir, perquè l’empenta, la il·lusió i l’interés de tots els participants van fer que l’activitat rutllés sola i, gràcies a la possibilitat de fer rotacions, tots poguéssim gaudir del festival i descansar de tant en tant. És per això que he gosat proposar als organitzadors una ampliació de la nostra participació: al costat del recinte on continuarem fent el taller de jocs, tindrem un espai per fer demostracions de com era el sistema educatiu romà. El taller constaria de tres parts, corresponents a les etapes d’aquest sistema, molt semblants, d’altra banda, al nostre: ludus litterarius, ludus grammaticus i ludus rhetoricus. L’escola i el pati d’esbarjo, ¿què més pot desitjar el visitant?
Ben aviat ja concretarem i acabarem de donar forma al projecte, però primer de tot vull llençar una crida una crida a la participació als aràcnids i aràcnides d’arreu, i amb això incloc els hilariencs de la Dolors, els ampostins del Francesc (tot i que sóc conscient que és molt lluny), els tripulants del Vaixell d’Odisseu, o d’altres que demano que em perdonin si me’ls deixo. Als de Premià ja no us esmento perquè estic convençuda que enguany en sereu molts més.
En fi, necessitem l’experiència dels que hi vau participar l’any passat, l’empenta dels més joves, suport logístic dels més tímids i poc propensos a vestir-se d’un altra època, fotògrafs, càmeres de vídeo, reporters… També ens faria il·lusió tornar a comptar amb aquells i aquelles que ara ja sou exalumnes, sigui per trasllat o per trobar-vos immersos en la vida universitària.
Deixeu, doncs, els vostres comentaris per saber si us animeu i parleu amb la Margalida o els vostres professors per concretar la vostra possibilitat horària entre dissabte i diumenge, matí o tarda. Encara que sigui mig dia, sereu benvinguts.
Recollides totes les propostes, podrem començar amb l’organització i us diré la data de la primera reunió al Museu amb els responsables del festival.
TERESA
Per cloure la sèrie d’articles sobre Londres i, tal com he anat anunciat als lliuraments anteriors, ens acomiadarem de la ciutat britànica amb un monogràgic sobre el British Museum, visita obligada per a qualsevol amant de les clàssiques i de l’art en general que la visiti.
El Museu britànic va ser fundat el 1753, quan el naturalista Sir Hans Sloane va donar la seva col·lecció privada a la nació britànica, per a “all studious and curious Persons”. Durant aquesta primera etapa la seu de la institució es trobava en una mansió propera a la ubicació de l’edifici actual. El gran nombre d’adquisicions d’antiguitats gregues i egípcies que va tenir lloc a principis del segle XIX va crear la necessitat de traslladar les col·leccions d’història natural a un altre edifici, que va esdevenir seu del Museu d’historia natural, i construir un nou allotjament, molt més gran, per a les antiguitats. Així doncs, el 1857 s’inauguraven l’edifici quadrangular i la sala de lectura circular que ara coneixem. El 1997 va començar una restauració del pati interior i la biblioteca circular que va culminar el 2000 amb el cobriment del pati amb una cúpula de Norman Foster i la reobertura de la sala de lectura com a espai d’exposicions i d’atenció al visitant fins que torni a tenir també el seu ús primigeni, l’any 2012 segons les previsions.
En més d’una ocasió, tant a El Fil de les clàssiques com a l’Aracne fila i fila, se us ha demanat una reflexió sobre la polèmica actual en relació a la conveniència que els tresors arqueològics, especialment els marbres del Partenó, es puguin visitar tots junts al nou Museu de l’Acròpolis recentment inaugurat a Atenes. Aquest article, en canvi, us proposa un exercici de recapitulació basat en peces de la col·lecció permanent del museu, del qual heu de respondre aquelles preguntes que conegueu a partir de la feina de classe i del bloc, a Grec o a Llatí. En alguns casos us anirà bé repassar l’exercici sobre la vida quotidiana que s’incloia a Londinium IV i en les preguntes referents al Partenó us recomano consultar aquest article, amb els vídeos que inclou.
Tanmateix, és impossible una visita al Museu britànic sense que el dubte sobre la correcta ubicació de les peces plani per la ment d’aquell qui, badoc, es passeja enmig de tantes meravelles de la humanitat. I encara es fa més evident quan, en entrar a la gal·leria del Partenó, el mateix museu reparteix uns tríptics per donar la seva versió sobre la polèmica. Els administradors diuen que mai no havien argumentat que els marbres havien de romandre a Londres pel fet de no haver-hi un museu a Grècia digne d’allotjar-los i, tot rebatent un per un tots els arguments grecs, resumeixen així la seva posició:
The Trustees argue that the sculptures on display in London convey huge public benefit as part of the Museum’s worldwide collection. Our colleagues in Athens are, of course, fully able to conserve and preserve the material in their care and we enjoy friendly and constructive relations with them.
En aquest muntatge us deixo la meva visió de tot plegat. Es tracta d’un exercici de classe, no ens enganyem, i com a tal l’heu de treballar, però no deixo de ser una professora que es fa preguntes, sovint sense resposta, que sento la necessitat de compartir. No oblideu posar-vos els cascos perquè la música que acompanya les imatges no és casual. Qui m’explica per què l’he triada? Al crèdits finals en trobareu la referència…
Per veure-ho més còmodament cliqueu aquí.
El anteriors lliuraments de la sèrie Londinium, a més del IV, anteriorment citat, els trobareu en aquests enllaços: I, II, III.
TERESA
Tal com sabeu, un ocellet em va dir que la propera lectura de Literatura catalana serà Quadern d’Aram de Ma Àngels Anglada i que dijous 31 de febrer vau assistir a una conferència introductòria. Sabíeu que era llicenciada en Filologia Clàssica i, a part de la seva producció personal, va traduir molts textos grecs i llatins al català? I que va dedicar molts anys de la seva vida a impartir Grec i Llatí en un institut de Figueres?
Sobre aquesta autora per qui, com comprendreu, sento una especial i sincera admiració, ja us vaig demanar que comentéssiu un article d’El Fil de les Clàssiques que enllaçava l’autora amb la lírica horaciana que estàvem treballant, i cal destacar també la sentida elegia que li dedicaven els companys de l’Institut Cristòfol Ferrer amb motiu del desè aniversari de la seva mort, el dia de Sant Jordi del 1999. No creieu que, per a una escriptora, és el millor dia per morir?
Com a complement del que us pugui explicar la professora de Literatura catalana, jo em centraré sobretot en la part més clàssica de la seva producció, per acabar centrant-me en una novel·la de recreació històrica que m’agrada especialment, Sandàlies d’escuma.
Si repasseu la biografia de l’autora, la podreu imaginar d’estudiant de batxillerat, apassionada de ben segur com vosaltres pel món clàssic, a l’escola del Pare Coll de Vic on va començar a guanyar certàmens literaris de caràcter escolar. El 1945 inicia els seus estudis de Filologia clàssica a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, que cursa fins al 1951, quan obté, amb premi extraordinari, la llicenciatura en Filologia clàssica. Durant aquesta època inoblidable de la seva vida coneix el que serà el seu marit, però també literats de formació clàssica tan importants com Carles Riba o Ferran Soldevila, històriador amb el qual va estudiar clandestinament Història de Catalunya. Aquest mateix any comença a treballar com a professora d’assignatures de lletres a l’escola Pare Coll, on imparteix, també d’amagat, una hora setmanal de Català. Eren èpoques dures, ¿què us penseu?
El 1954, any del seu casament, Ma Àngels obre un parèntesi laboral i creatiu que es tancarà al 1965, quan tota la família es trasllada a Figueres. Amb les filles ja pujades, l’autora es veu amb cor tant de tornar a treballar, de professora de Grec a l’Institut Ramon Muntaner, com de reemprendre la seva vocació literària, i és en aquesta època quan coneix personalment Salvador Espriu. Eren altres temps i sovint les dones deixaven de treballar en casar-se, però la força poètica i didàctica interior no s’apaga tan fàciment…
A principis dels 70 publicà el seu primer llibre i viatjà per primer cop a Grècia. No us podeu imaginar què significa per a una hel·lenista la primera vegada que trepitja terra grega i encara més després d’haver esperat tant! Veure l’acròpolis amb el Partenó observant-te des del capdamunt, visitar les illes, Delfos, tantes i tantes meravelles, és indescriptible!! Us ho diu una que pateix aquesta malaltia incurable… i que duri!
A partir d’aquí comença una carrera literària i compromesa amb la cultura catalana per la qual rebrà molts premis i reconeixements, entre ells la creu de Sant Jordi el 1994. Coneixerà un altre dels grans de la cultura catalana, Joan Fuster, i des del 1988, un cop mort el seu marit, continuarà viatjant a Grècia -us asseguro que quan es comença, ja no es pot parar- amb familiars i amics.
Per posar imatges i so a aquestes pinzellades biogràfiques que us he exposat, us recomano la pàgina web Quadern d’Anglada, dirigida per Lluís Rius, que il·lustra la cronologia amb fotografies antigues i talls de veu de l’autora comentant els diferents moments de la seva vida. És també una font molt útil per a l’estudi d’altres aspectes com l’obra i la significació de l’autora.
El seu és un llegat extens, malgrat els parèntesis vitals i la tardança en la publicació de la primera obra, que dividiré en traduccions, assajos, literatura juvenil, poesia i novel·la.
La protagonista d’aquest text publicat el 1985, que va ser guardonat amb el premi Lletra d’Or i el premi de la Crítica 1986, és Glauca de Quios, poetessa i música del segle III aC, personatge inventat a partir d’un nom testimoniat. La primera persona narrativa ens obre la porta als seus amors i desitjos més pregons, els seus viatges ens porten aires de l’Egeu i les seves costes, i el dia a dia descrit recrea per al lector la vida quotidiana en el món grec antic amb la la garantia que ofereix el fet de provenir d’una erudita en el tema com Ma Àngels Anglada. Fixeu-vos com justifica l’autora al final de la nota introductòria la tria del temps i espai en què es desenvolupa l’acció, sense oblidar el quart puntal de la seva obra, juntament amb els esmentats abans, la cultura i la llengua catalanes:
Voldria remarcar que no he triat un món tan allunyat per fugir del nostre segle. Ara existeix l’angoixa i el perill nuclear. El segle III aC, però, no fou tampoc una edat d’or: el poder sempre ha tingut un braç llarg i cruel, o, com diu l’adagi català, “sempre han tingut bec les oques”.
Per completar aquesta visió necessàriament reduïda dels ressons clàssics en la producció d’Anglada, us recomano un interessant article de la seva companya de promoció, la professora de Llatí Dolors Condom, publicat a la Revista de Girona.
Podria dir tantes i tantes coses més…, però prefereixo deixar-vos la paraula a vosaltres, representants del futur, perquè comenteu tot allò que us suggereixin els meus mots. De coneixements en teniu, i de sensibilitat, us en sobra. Vet aquí la poesia.
TERESA
Primus sollicitos fecisti, Romule, ludos,
cum iuvit viduos rapta Sabina viros.
Tunc neque marmoreo pendebant vela theatro,
nec fuerant liquido pulpita rubra croco;
illic quas tulerant nemorosa Palatia frondes 105
simpliciter positae, scena sine arte fuit;
in gradibus sedit populus de caespite factis,
qualibet hirsutas fronde tegente comas.
Respiciunt oculisque notant sibi quisque puellam
quam velit, et tacito pectore multa movent. 110
Dumque, rudem praebente modum tibicine Tusco,
ludius aequatam ter pede pulsat humum,
in medio plausu -plausus tunc arte carebant-
rex populo praedae signa petita dedit.
Protinus exiliunt, animum clamore fatentes, 115
Virginibus cupidas iniciuntque manus.
Ut fugiunt aquilas, timidissima turba, columbae,
Ut fugit invisos agna novella lupos:
Sic illae timuere viros sine more ruentes;
Constitit in nulla qui fuit ante color. 120
Nam timor unus erat, facies non una timoris:
Pars laniat crines, pars sine mente sedet;
Altera maesta silet, frustra vocat altera matrem:
Haec queritur, stupet haec; haec manet, illa fugit;
Ducuntur raptae, genialis praeda, puellae, 125
Et potuit multas ipse decere timor.
Siqua repugnarat nimium comitemque negabat,
Sublatam cupido vir tulit ipse sinu,
Atque ita ‘quid teneros lacrimis corrumpis ocellos?
Quod matri pater est, hoc tibi’ dixit ‘ero.’ 130
Romule, militibus scisti dare commoda solus:
Haec mihi si dederis commoda, miles ero.
Scilicet ex illo sollemnia more theatra
Nunc quoque formosis insidiosa manent.
Ars Amatoria, liber primus
P. Ovidii Nasonis
J.Oriol García-Penche i Toni Moreno
2n de batxillerat Llaí
Preparant el viatge que hem de fer a Escòcia el proper mes d’abril, una amiga meva que ja hi havia estat em va regalar una moneda d’una lliura. A l’anvers hi ha l’efígie de la reina Isabel d’Anglaterra i al revers apareix l’escut d’Escòcia. Després de revisar-la més detingudament em va cridar l’atenció que apareix una frase en llatí. Hi diu: “Nemo me impune lacessit”.
Ara es tracta que en feu la traducció i esbrineu per què s’ha utilitzat en la moneda del país.
Bona fortuna et salvete!
Íngrid Colomé Subirats
1R Batxillerat-C
INS Ramon Berenguer IV
Amposta
Est balinei cella frigidaria spatiosa, cuius in contrariis parietibus duo baptisteria sinuantur. Adiacent unctorium et hypocauston, mox duae cellae magis elefantes quam sumptuosae; cohaeret calida piscina, ex qua natantes mare adspiciunt, nec procul est sphaeristerium quod ocurrit calidissimo soli, inclinato iam die.
(Plini el Jove, Cartes, 2, 17, 11)
No us recorda, per cert, aquest fragment de l’examen de llatí que ens va posar la Margalida el sector termal dels balnea de la vil·la romana de Can Farrerons de Premià de Mar, a tocar de casa meva i amb vistes al mar que vàrem conèixer gràcies a la Lida?
Oriol García-Penche
2n de batx. Llatí
Senyors i Senyores, aquí estem les dues compositores més famoses de tot el món que som la Hady i la Georgina i el cantant que ha reproduït la nostra cançó, l’Uri. I us presentem el nostre “single” més venut….! El rap d’Apol·lo!
Aquell era Apol·lo, que estava enamorat,
de la seva estimada, d’una noia rossa.
Ella no volia saber gran cosa d’ell.
Ja que només li agradava, la seva bellesa,
i el seu cant però ella va ser llesta,
i va demanar al seu pare que la convertís,
en alguna rosa,
per aconseguir que Apol·lo deixés d’estimar-la
i també d’adorar-la.
Una rosa enmig del prat, per culpa d’un déu entremaliat,
que no va saber deixar estar, sense amics ni companyia, pobra rosa com està.
Apol·lo sentia els batecs, del cor de la rosa,
l’olor dels seus cabells que volava per l’aire.
El gust dels seus llavis roses que li recordaven
la seva mare Rosa.
(Rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa, rosae, rosae, rosas, rosarum, rosis, rosis)
una rosa enmig del prat, per culpa d’un déu
entremaliat,
que no va saber deixar estar, sense amics ni companyia, pobra rosa com està.
(rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa, rosae, rosae, rosas, rosarum, rosis, rosis)
Esperem que escolteu el disc Raps i balades!
Georgina Tur
Hady Camara
4t ESO Llatí