Category Archives: General

Nova sorpresa terrorífica!

Aquesta tarda, voltant pel centre de Badalona hem fet una troballa al deliciós aparador d’una típica botiga de bombons i xocolates de Badalona, i.e., l’Almera.

Com deveu saber, i, si no, us ho diem ara, són les fetes de Badalona i, com cada any, la nit del 10 de maig se celebra la cremada del dimoni. Per aquest motiu, molta gent i escoles de la ciutat creen els seus propis petits dimonis per tal de cremar-los en aquesta tradicional festivitat. Tot i això, n’hi ha alguns que s’exposen a les botigues del centre de la ciutat com el que hem trobat.

I aquí està el dimoni (més ben dit “dimonieta”) que ens ha cridat l’atenció…

 photo IMG_0132_zpsf2b880c9.jpg
Imatge de la troballa feta per Carla Pallach

 

 photo IMG_0133_zpsa4b1a63e.jpg
Imatge feta per Carla Pallach

Què us sembla? Oi que podem trobar-hi molts referents? Desenvolupeu-los i a veure si trobeu l’error del text que hi ha amb la informació sobre la figura a la segona fotografia.

Vivat Baetulo!!!

Carla Pallach Ros
Cristina Ortiz Güell
Ex-alumnes (ja??) de l’INS Isaac Albéniz

Tatiana a la recerca de la veritat (III)

(Vid. Part I i Part II). Una setmana més tard el pare era a la presó i jo em trobava agenollada davant l’altar del déu Apol·lo, finalment la Clàudia ens havia delatat a les autoritats. En Marcus havia estat decapitat fa tres dies, acusat de predicar el Cristianisme i arran d’aquests esdeveniments no vam acabar de celebrar el casament de la Iulia i d’en Gai Augustus, tenia por que per culpa de nosaltres la família del meu cunyat repudiés la meva germana, mai no m’ho perdonaria!

Matarien el meu pare demà, en sortir l’alba, però a mi em van donar una altra oportunitat per viure a canvi de que renunciés els meus ideals “pagans”. Ara entenc les paraules que em va dir el pare quan em revelà el seu secret: a l’emperador Alexandre Sever li interessava que el poble romà fes culte a les divinitats olímpiques pel seu lligam parentiu amb Eneas, l’heroi troià que es va fer amb el Laci i la descendència del qual va fundar Roma. Però si els seus súbdits descobrissin quina és la veritat, es veuria incapaç de justificar la seva concentració de poders i la seva autoritat.

No estava disposada a rebutjar el preuat secret que m’havia confiat el pare, no ho volia fer perquè ja sabia quina era la veritat i si hagués de viure sense ella la meva vida es buidaria de sentit. Domici Ulpià (el tutor i conseller de l’emperador, a més a més de prefecte de la guàrdia pretoriana) era l’encarregat de jutjar-me i representava directament l’emperador. La condició per deixar-me lliure era que sacrifiqués un xai en honor a Apol·lo, per aquest motiu em trobava davant del seu altar amb el xai i el ganivet.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Per una banda tenia por de morir i per això una part de mi volia oferir aquell xai a Apol·lo, encara que no cregués en ell. Però per l’altra banda sabia que havia de ser forta i enfrontar-me al meu destí, havia de ser coherent amb les meves decisions i creences. A més si pregava, potser Déu m’escoltaria i m’ajudaria: això mateix vaig fer. Vaig deixar anar l’animal i l’arma i vaig orar al Pare mentre plorava d’espant. Llavors Ulpià va interrompre les meves pregàries estirant-me dels meus cabells quan de sobte les parets del temple van començar a tremolar i l’estàtua d’Apol·lo a moure’s fins que es va partir en dos blocs. A continuació les pedres del sostre del temple es desprengueren i Ulpià va fugir tot cridant:

– Maleïda siguis! No només t’has atrevit a negar els déus sinó a desprestigiar-los i destruir-los! El teu destí ja està decidit. Alea iacta est.

Plorava, però aquest cop d’alegria, em donava igual que em condemnessin com a l’oncle o el pare, el més important era que Déu existia i estava del meu costat.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Les Harpies i el Mothman en l’actualitat

 

Gravat de 1660 de Matthius Merian

Recentment  em vaig trobar un cas molt fascinant que m’ha portat a preguntar-vos què en penseu:  Les Harpies han existit de veritat o simplement eren invencions dels antics grecs i romans?

Científicament és impossible que aquest éssers alats puguin existir, la raó principal és que aquestes bèsties raptores són meitat dona i meitat au amb urpes ben esmolades. En la mitologia grega hi havia dues històries sobre l’aparició d’aquestes bèsties:

  • Les Harpies (en grec, Ἃρπυιαι), filles de Taumant i de l’oceànida Electra, eren esperits del vent que segrestaven persones. Sovint se les esculpia a les tombes com a raptores d’ànimes.  Acostumen a ser dues: Ael·lo (també dita Nicòtoe) i Ocípete. Tenen un paper cabdal en la llegenda de Fineu en el perible dels argonautes a la recerca del velló d’or. Zetes u Càlais, els Borèades, les van perseguir i van deixar d’empaitar Fineu. També apareixen a la llegenda de Pandàreu.
  • La següent les relaciona amb les Gòrgones, són quatre Harpies, Ael·lo (Huracà), Celeno (Fosca), Ocípete (Ràpida) i Podarge (Pilot).

 

Eneas i els seus companys contra les harpies, de François Perrier

Segons les cròniques de l’Eneida,  llibre que hem hagut de llegir, diuen que vivien a l’illa de les Estròfades, a la part sud de Grècia, en el mar Egeu; però Virgili les situa a l’entrada dels Inferns. En el viatge d’Eneas l’expedició va decidir recalar a una illa que tenia un bon aspecte ja que volien descansar i fer un bon banquet. Segons les cròniques, les Harpies van robar el banquet a l’exèrcit troià, aquest fet provocà la fugida  de tota l’expedició. Celeno diu a Eneas que no tornin a les seves cases fins que no es morin de gana.

Ara és quan l’actualitat es creua amb el passat, l’1 de novembre de 1966 al petit poble de Charleston (EEUU), Richard West va denunciar a la policia que hi havia un ésser de dos o tres metres d’alçada amb ales i d’aspecte humà al sostre de la seva casa també va destacar els seus ulls brillants. Aquest fet es va estendre per tota la regió. El 12 de novembre de 1966 en un poble anomenat Cledentin, a prop de Virgínia, cinc homes estaven preparant un enterrament quan de sobte dels arbres va aparèixer un ésser amb ales i amb aspecte humà que va començar a volar. En cinc anys van haver-hi més de 100 casos com aquest.

Estàtua del Mothman a Charleston

De seguida, l’exèrcit Americà va aparèixer a la regió de Virgínia i va declarar un mes de toc de queda. La casuística era molt extensa i la població començava a estar insegura i a tenir molta por. Les autoritats no van dir res al respecte ja que el fet era inexplicable i científicament impossible. Només trobem la investigació de la periodista Mary Hire, però que no va poder acabar ja que  “homes de negre” la van obligar a no continuar-la. Els homes de negre són el servei secret Americà.

Després del Mothman trobem diferents casos arreu del món però el més proper va ser un a Barcelona. El cas és molt sorprenent ja que va ser a principis dels 90, eren les dues del matí quan de sobte un veí del barri de les Corts es va despertar i va començar a escoltar crits molt desagradables i quan va mirar cap el carrer va veure el mateix ser que a Virgínia. Més veïns van veure aquesta bèstia, el fenomen va durar aproximadament deu minuts, casualment els diaris no van informar del fet ja que intenten amagar aquests fets paranormals.

Us preguntareu , en què s’assemblen les Harpies i el Mothman?

Les Harpies i el Mothman tenen aspecte humà i són criatures molt espantoses, tenen unes ales molt grans d’uns 3 metres i emeten crits molt peculiars. Està clar que tenen un aspecte molt similar i fins i tot podem dir que són el mateix tipus de criatura. També es diu que les Harpies i el Mothman són criatures que donen mals auguris i solen donar mala sort.

Llavors podem dir que  els antics no es van inventar aquestes criatures alades?

Científicament és impossible la seva existència, però si donem per descomptat que poden ser criatures no descobertes encara podria ser veritat. Crec que és una història digna de ser recordada i trobo que és molt curiós com uns escriptors de fa molts segles ja en parlaven.

Creieu  que les Harpies existeixen? I el Mothman?

Creieu que els antics autors explicaven la veritat o només narraven històries folklòriques?

Per què encara d’una dona dolenta en diem una harpia?

Per què aquesta àguila es diu harpia?


 

Iván Zapico Fernández

2n Batx. Llatí

Tatiana a la recerca de la veritat (II)

(Vid. Part I). Havia arribat el gran dia: la nostra domus estava decorada amb flors i llaços de colors: la Iulia es casava i haig de dir que estava preciosa amb la seva túnica llisa, el seu vel taronja i la roba nupcial lligada a la seva cintura i que arribava al terra, les seves sandàlies i el seu cabell recollit en trenes. Ens trobàvem a la segona meitat de juny, la millor època de l’any per contraure matrimoni i evitar els mals auguris. Estava molt contenta per la meva germana però alhora m’entristia separar-me d’ella, després de quinze anys juntes.

El promès de la Iulia es deia Gai Augustus i tenia al voltant de vint-i-set anys, era fill d’un cònsol de l’emperador Alexandre Sever, com el pare i per aquest motiu el meu pare i el de Gai Augustus van creure oportú aquest enllaç matrimonial. Gai Augustus ja havia acabat el seu Cursus honorum i de fet va passar dos anys en les expedicions militars de Britànnia, llavors estava a punt de començar una carrera política envejable com a edil.

Al casament vindrien els parents de totes dues famílies, així com amics dels pares dels nuvis: magistrats, cònsols… Però concretament esperava ansiosament una persona: el meu oncle Marcus, que feia molt de temps que no veia. En Marcus era germà de la mare i sempre viatjava a Grècia i a Egipte: és un enamorat de la seva història! De fet, una vegada em va portar de record un anell d’algun faraó egipci que es va trobar enterrat a prop de les piràmides.

A roman offering

Una ofrena romana de John William Waterhouse, 1890.

Cap el migdia els convidats van anar arribant i una vegada vam ser tots consultàrem els auspicis i afortunadament van ser favorables, així que el pare i el nuvi van signar el contracte matrimonial. Després de pregar a Juno i sacrificar un parell de bous a Júpiter va començar la meva part preferida: el banquet nupcial. Tot i que en aquella ocasió, no vaig poder gaudir-lo com m’hauria agradat.

– Dominus – Va entrar sobtadament la serva Clàudia- Uns guàrdies pregunten per vostè.

El pare va aixecar-se de la taula i amb un rostre pàl·lid va acompanyar la Clàudia. Cinc minuts més tard vam sentir crits i els soldats van accedir a casa per la força i un d’ells exclamà:

– Aquest és el cristià! Emporteu-vos-el! -Ordenà assenyalant en Marcus.

– Jo? -Respongué sorprès.

Van donar-li un cop de puny i el van arrossegar.

– Perdonin les molèsties, els nostres millors desitjos pels nuvis.

La mare en veure que acusaven el seu germà i que probablement el condemnarien, va perdre el coneixement, la Iulia va quedar-se en silenci i en Titus no entenia què passava. Els altres comensals tampoc no van dir ni van fer res al respecte jo vaig ser la única que vaig córrer darrere els soldats, però vaig aturar-me al vestibulum en trobar-me el meu pare inconscient amb una ferida al cap. La Clàudia va acostar-se i murmurà:

-Et sorprèn, nena cristiana?

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Clàudia i la deessa Cíbele V: El mariner

Era de matí, la tripulació ens acabàvem de despertar i estàvem començant a preparar-nos. Feia un dia preciós, les aigües del riu estaven molt tranquil·les i cristal·lines. Portàvem tot el matí navegant en direcció a Roma. Quan hi estàvem arribant, en passar per un congost, vaig escoltar un gran cop i, de sobte, el vaixell es va clavar en sec. El vaixell no es podia moure, ens havíem quedat embarrancats. Això no podia estar passant, el vaixell que transportava l’estàtua de la deessa Cíbele s’havia quedat atrapat a les portes de Roma. Això havia de significar alguna cosa, ja que la nostra missió era sagrada. L’oracle de la ciutat havia anunciat el que s’havia de fer perquè els romans guanyessin la guerra contra els cartaginesos, la imatge de la deessa Cíbele havia d’arribar a Roma. Ara tocava aconseguir de qualsevol manera que el vaixell tornés a moure’s, però no hi havia manera de fer-ho. El capità va intentar fer avançar la nau, però no funcionava.

Marciana Alta - Modell römisches Transportschiff 1
Vaixell Marciana Alta, Museu d’Elba (2007) Font: Wikimedia.org

Un munt de xalupes lligades a la nau, empenyent amb totes les seves forces, però res, no hi havia manera de desembarrancar la nau. Després de tants intents sense resultat, la gent es comencà a desesperar. A Roma totes les mirades anaven dirigides cap a la vestal Clàudia. Corrien rumors que ella havia trencat el seu vot de castedat i per això la imatge de la deessa Cíbele no volia entrar a Roma. Clàudia es va declarar innocent davant la Vestal maxima i va sortir camí cap a la nau. Al cap de mitja hora, la Clàudia va arribar al costat del vaixell atrapat, va cridar una xalupa, va pujar-hi i va manar que la portessin al costat del vaixell. En arribar al costat, la Clàudia va cridar un mariner. El meu capità em va cridar i em va enviar a veure quina cosa volia la noia. La Clàudia, sobre la xalupa, es va descordar el cinturó i em va demanar que el lligués a la nau. Mentre jo lligava el cinturó al vaixell, la xalupa marxava cap a terra amb la Clàudia. Vaig intentar lligar el cinturó a la barana de proa, però en veure que no resistiria, vaig decidir lligar-la a una maroma gruixuda de popa. Una cop el meu capità havia assegurat el nus del cinturó, Clàudia, que estava a terra, va agafar el cinturó per l’extrem, se’l va passar per sobre de l’espatlla i es va disposar a arrossegar el vaixell. Tothom la va prendre per boja, però quan va començar a tirar, la nau es va començar a avançar al compàs dels seus passos. La gent es va quedar bocabadada i, en veure que la nau s’alliberava, van esclatar a cridar d’admiració.
Clàudia va començar a plorar i donava gràcies a la deessa Cíbele tot dient que potser la divinitat havia embarrancat el vaixell perquè ella pogués demostrar la seva innocència.

Daniel Martín
1r Batxillerat

 

Atena impertèrrita

 

Allà reposes serena i impassible, fent gala de

de les teves victòries tu, que vas abatre el violent

Ares. Tu, que vares portar al triomf a

milers de combatents grecs.

 

La intel·ligència és la teva força, i en

la teva resplendent ègida resta el cap de

la monstruosa Medusa, marca de la

teva virulenta crueltat.

 

Diga’m llavors, oh deessa d’ulls

glaucs, teixidora de bells tapissos,

que naixeres del cap de Zeus,

per què som tan dèbils els mortals?

 

Ni tan sols l’irrefrenable temps

pot fer malbé el nítid marbre

que tens com a pell impertèrrita.

Aliada teva és la immortalitat.

 

Sara Bernad

 

David & Sara Bernad

Grec i Llatí Segon de batxillerat

 

Clàudia i la deessa Cíbele IV: L’estàtua

Fuente de Cibeles - 05Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà  estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia  la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra  la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat

Productes i productes que parlen grec i llatí!

Quins mots provenen del grec? i quins del llatí?

Què volen dir? Es correspon el significat amb el que es pretén vendre o anunciar?

Coneixeu algun altre producte o material que s’anunciï amb referents  llatins o grecs a la publicitat?

Alma Bergel

1r BATX.Llatí i Grec

De cap de setmana: IX Magna Celebratio

El cap de setmana passat vam assistir a la conferència de Marta Prevosti, L’arqueòleg, el Sherlock Holmes del passat i l’anterior vam anar a la IX Magna Celebratio al Museu de Badalona. Nosaltres vam agafar l’entrada gratuïta, encara que hi havia molta gent, i vam poder gaudir de l’exposició i de les petites representacions de la vida quotidiana durant l’Imperi Romà que van tenir lloc en les termes i el decumanus del Museu de Badalona.

 

 photo 2013-04-27183554_zps6a9e8908.jpg

Cistarius. Fotografia Xènia

 photo 2013-04-27183632_zps5bd7861f.jpg

Piscator. Fotografia Xènia

 

Al llarg de tota la visita, hi havia diferents persones interpretant diferents treballs que es feien en aquella època i diferents jocs que es jugaven. Vam veure per exemple com es treballava el teixit, com feien diferents estris per poder cosir, com era el mercat d’aquella època i que venien, etc. Al llarg d’aquestes parades, hi havia uns cartells que explicaven com feien tots aquests treballs i també la gent que estava allà, feia explicacions de com aprofitaven el menjar, com construïen les diferents eines, tèxtils, mosaics, maons, etc. També hi havia una zona on exposaven ossos de persones i animals, que havien seguit uns rituals funeraris.

 photo 2013-04-27184007_zpsa2eb3818.jpg

Foto Xènia

 photo 2013-04-27184024_zps51e09aa3.jpg

Foto Xènia

 

 

 

 

 

 

 

 

En una part del recorregut, hi havia un petit mercat on es podien comprar diferents records i exposaven de més a prop les armadures i estris de la vida quotidiana romana.

També hi havia una part on hi havia una representació dels soldats romans, on les persones anaven vestides de soldats i ens ensenyaven les diferents posicions de defensa que tenien i ens van estar explicant les diferents armadures (la més lleugera i la més pesada) i els avantatges i inconvenients de tot això, com per exemple, que a l’hora de defensar-se, es posaven tant junts que hi havia soldats que morien aplastats. Després d’aquestes explicacions, van fer una petita demostració d’una lluita, en què va guanyar el que portava l’armadura lleugera.

Quina serà la nostra propera sortida de cap de setmana clàssic?

Sheila Pena i Xènia Serra
1r Batxillerat
Llatí i Grec