Category Archives: General

“Magna celebratio A.D MMXI”: Fem un pas més?

46 Replies

Recordeu la Magna celebratio de l’any passat? Vam començar fent la proposta, que molts de vosaltres vau acollir amb molt d’entusiame. Un cop confeccionada la llista de participants, més nombrosa del que esperàvem les professores, vam posar mans a l’obra i vam reunir-nos a hores intempestives a les entrayes del Museu de Badalona per arribar al dia fixat en les millors condicions. I finalment, després de dos dies intensos, el bloc es va anar omplint de reportatges sobre la nostra experiència: l’Andrea Sala es va afanyar a mostrar-nos les fotos amb un formós legionari, jo mateixa vaig aprofitar les imatges de l’experiència per proposar-vos un qüestionari en llatí (sempre fent-vos treballar!) i la Margalida va publicar enregistraments sobre el nostre taller de Ludi Romani, la demostració de pintura mural i el taller de titelles. Fins i tot, al cap d’uns mesos, em vaig permetre analitzar tota l’experiència en conjunt i compartir-la amb d’altres professionals del món clàssic al Fòrum Auriga que va tenir lloc al Museu de Badalona.

Foto de família amb alguns dels participants. No hi som pas tots!
[Foto: Josep Lario]

Potser alguns dels que ara visiteu aquest post us heu incorporat aquest curs a l’entorn d’Aracne, ja sigui perquè curseu 4t o perquè sou d’altres instituts que comenceu a seguir-nos o a fer col·laboracions al nostre bloc. Doncs bé, us recomano que feu repàs als enllaços abans presentats perquè aquest curs hi tornem amb una nova proposta. Les Jornades de reconstrucció històrica MAGNA CELEBRATIO se celebraran a Badalona en la seva setena edició els dies 29 i 30 d’abril i 1 de maig. Els clàssics i clàssiques de l’Institut Isaac Albéniz, en el marc del projecte col·laboratiu en xarxa Aracne fila i fila, volem convidar-vos a tots a participar activament en aquesta festa en què estudiosos, estudiants i aficionats recreen un bocí de Baetulo romana al bell mig de la Badalona actual.

L’any passat, 16 estudiants de clàssiques de l’Albéniz  i dues del Cristòfol Ferrer van gestionar el taller de Ludi Romani, on els nens i nenes aprenien a jugar com els antics romans romans amb reproduccions de peces del Museu de Tarragona.

Dues alumnes de 1r de batxillerat juguen a l’scarpeda davant de la mirada d’una de 2n de batxillerat que sostè una pila. Des de l’esquerre s’ho miren dues alumnes de Premià de Mar. [Foto: Josep Lario]

La veritat és que el professorat responsable, la Núria Valls, el JAM, la Margalida i jo mateixa no vam tenir massa cosa a dir, perquè l’empenta, la il·lusió i l’interés de tots els participants van fer que l’activitat rutllés sola i, gràcies a la possibilitat de fer rotacions, tots poguéssim gaudir del festival i descansar de tant en tant. És per això que he gosat proposar als organitzadors una ampliació de la nostra participació: al costat del recinte on continuarem fent el taller de jocs, tindrem un espai per fer demostracions de com era el sistema educatiu romà. El taller constaria de tres parts, corresponents a les etapes d’aquest sistema, molt semblants, d’altra banda, al nostre: ludus litterarius, ludus grammaticus i ludus rhetoricus. L’escola i el pati d’esbarjo, ¿què més pot desitjar el visitant?

Escena escolar, relleu d’un sepulcre del segle IV, Rheinische Landesmuseum, Trèveris (Alemanya) [Font: Labyrinthus]

Ben aviat ja concretarem i acabarem de donar forma al projecte, però primer de tot vull llençar una crida una crida a la participació als aràcnids i aràcnides d’arreu, i amb això incloc els hilariencs de la Dolors, els ampostins del Francesc (tot i que sóc conscient que és molt lluny), els tripulants del Vaixell d’Odisseu, o d’altres que demano que em perdonin si me’ls deixo. Als de Premià ja no us esmento perquè estic convençuda que enguany en sereu molts més.

En fi, necessitem l’experiència dels que hi vau participar l’any passat, l’empenta dels més joves, suport logístic dels més tímids i poc propensos a vestir-se d’un altra època, fotògrafs, càmeres de vídeo, reporters… També ens faria il·lusió tornar a comptar amb  aquells i aquelles que ara ja sou exalumnes, sigui per trasllat o per trobar-vos immersos en la vida universitària.

Deixeu, doncs, els vostres comentaris per saber si us animeu i parleu amb la Margalida o els vostres professors per concretar la vostra possibilitat horària entre dissabte i diumenge, matí o tarda. Encara que sigui mig dia, sereu benvinguts.

Recollides totes les propostes, podrem començar amb l’organització i us diré la data de la primera reunió al Museu amb els responsables del festival.

TERESA

“Londinium V: Bye bye London!”

23 Replies

Per cloure la sèrie d’articles sobre Londres i, tal com he anat anunciat als lliuraments anteriors, ens acomiadarem de la ciutat britànica amb un monogràgic sobre el British Museum, visita obligada per a qualsevol amant de les clàssiques i de l’art en general que la visiti.

El Museu britànic va ser fundat el 1753, quan el naturalista Sir Hans Sloane va donar la seva col·lecció privada a la nació britànica, per a “all studious and curious Persons”. Durant aquesta primera etapa la seu de la institució es trobava en una mansió propera a la ubicació de l’edifici actual. El gran nombre d’adquisicions d’antiguitats gregues i egípcies que va tenir lloc a principis del segle XIX va crear la necessitat de traslladar les col·leccions d’història natural a un altre edifici, que va esdevenir seu del Museu d’historia natural, i construir un  nou allotjament, molt més gran, per a les antiguitats. Així doncs, el 1857 s’inauguraven l’edifici quadrangular i la sala de lectura circular que ara coneixem. El 1997 va començar una restauració del pati interior i la biblioteca circular que va culminar el 2000 amb el cobriment del pati amb una cúpula de Norman Foster i la reobertura de la sala de lectura com a espai d’exposicions i d’atenció al visitant fins que torni a tenir també el seu ús primigeni, l’any 2012 segons les previsions.

En més d’una ocasió, tant a El Fil de les clàssiques com a l’Aracne fila i fila, se us ha demanat una reflexió sobre la polèmica actual en relació a la conveniència que els tresors arqueològics, especialment els marbres del Partenó, es puguin visitar tots junts al nou Museu de l’Acròpolis recentment inaugurat a Atenes. Aquest article, en canvi, us proposa un exercici de recapitulació basat en peces  de la col·lecció permanent del museu, del qual heu de respondre aquelles preguntes que conegueu a partir de la feina de classe i del bloc, a Grec o a Llatí. En alguns casos us anirà bé repassar l’exercici sobre la vida quotidiana que s’incloia a Londinium IV i en les preguntes referents al Partenó us recomano consultar aquest article, amb els vídeos que inclou.

Tanmateix, és impossible una visita al Museu britànic sense que el dubte sobre la correcta ubicació de les peces plani per la ment d’aquell qui, badoc, es passeja enmig de tantes meravelles de la humanitat. I encara es fa més evident quan, en entrar a la gal·leria del Partenó, el mateix museu reparteix uns tríptics per donar la seva versió sobre la polèmica. Els administradors diuen que mai no havien argumentat que els marbres havien de romandre a Londres pel fet de no haver-hi un museu  a Grècia digne d’allotjar-los i, tot rebatent un per un tots els arguments grecs, resumeixen així la seva posició:

The Trustees argue that the sculptures on display in London convey huge public benefit as part of the Museum’s worldwide collection. Our colleagues in Athens are, of course, fully able to conserve and preserve the material in their care and we enjoy friendly and constructive relations with them.

En aquest muntatge us deixo la meva visió de tot plegat. Es tracta d’un exercici de classe, no ens enganyem, i com a tal l’heu de treballar, però no deixo de ser una professora que es fa preguntes, sovint sense resposta, que sento la necessitat de compartir. No oblideu posar-vos els cascos perquè la música que acompanya les imatges no és casual. Qui m’explica per què l’he triada? Al crèdits finals en trobareu la referència…


Per veure-ho més còmodament cliqueu aquí.

El anteriors lliuraments de la sèrie Londinium, a més del IV, anteriorment citat, els trobareu en aquests enllaços: I, II, III.

TERESA

Kylie Minogue recrea Afrodita i l’Olimp

21 Replies

Kylie Minogue va fer parada aquest  dissabte a Barcelona, en la gira mundial que està fent per presentar el seu últim treball “Aphrodite” del qual en Deka ja en va parlar en el seu treball de recerca L’emprenta d’Orfeu. La cantant australiana va recrear al públic del Palau Sant Jordi  la seva particular visió de l’Olimp i la destresa de la dea de l’amor. Aquí teniu la crònica de la notícia que en feien a Tv3:

Gaby

“La machine infernale” de Jean Cocteau

10 Replies

La Núria, professora de Francès i Llatí, em va fer arribar fa un temps aquesta peça teatral de Jean Cocteau amb un títol que poc fa sospitar que ens trobem davant una versió del mite sofocli d’Èdip. Poeta i dramàturg francès, però també destre en altres disciplines artístiques com el grafisme i el cinema, descobreixo que l’autor de La machine infernale va tractar els mites grecs en diverses ocasions, tot aprofitant el seu caràcter simbòlic per fer palesa la seva visió del món des d’un prisma poètico-pessimista propi de la seva generació, visió que va intentar transmetre mitjançant l’Art en majúscules, amb totes les seves manifestacions particulars. Antigone (1928), Bacchus (1952), Le Testament d’Orphée (1961), Mythologie (1934), Phèdre (1950), Pégase (1965), juntament amb dues versions d’Orphée (el 1927 en forma de tragèdia i el 1944, de litografies) són mostres d’aquest tractament del mite a través de molt diferents manifestacions artístiques, que van de les més visuals a les més intel·lectuals. No obstant, el conflicte edípic sembla que és el que més atrau el nostre poeta, ja que a part de l’obra que ens ocupa, l’havia tractat també a la peça teatral Oedipe roi suivi de Roméo et Juliette (1928) i a l’òpera-oratori Oedipus-Rex (1927).

Retrat de Jean Cocteau (1916). MODIGLIANI.
The Art Museum Princeton University, Princeton

Rere una portada il·lustrada pel nostre polifacètic enfant terrible, La machine infernal comença amb un primer acte en què la reina Iocasta, acompanyada de Tirèsias, intenta posar-se en contacte amb el fantasma de Laios, que pretén prevenir-la de la imminència de l’arribada del portador de desgràcies, Èdip. L’espectre, desesperat, es veu víctima de la incomunicació amb una Iocasta incapaç d’escoltar-lo, i la seva veu inútil es fon en les ombres sense haver aconseguit fer-se sentir. La tragèdia està servida.

Al segon acte se’ns mostra una Esfinx enamorada, víctima del seu propi destí destructor, acompanyada d’un Anubis de ressons egipcis que li recorda el seu caràcter monstruós i l’allunya de la seva aparença humana quan ella es veu incapaç d’abandonar-la. Aquesta dona-lleó alada és sens dubte el meu personatge preferit de la tragèdia i converteix el segon acte, al meu entendre, en el més reeixit i impactant. Es tracta d’una botxí-víctima, víctima-botxi, que voldria deixar de ser esclava del seu destí monstruós. Finallment, però, la niciesa d’Èdip la transforma en una Nèmesi que fuig de la incapacitat humana de reconèixer la veritat:

NÉMESIS, voilée. – Les pauvres, pauvres, pauvres hommes… je n’en peux plus, Anubis… J’étouffe. Quitons la terre.

De fet, la insensatesa humana ja l’havia definit prèviament Anubis, en un parlament premonitori de l’orbesa final del protagonista:

ANUBIS – Beaucoup d’hommes naissent auvegles et ils ne s’en aperçoivent que le jour où une bonne vérité leur crève les yeux.

El tercer acte se situa en la nit de noces d’Èdip i Iocasta, en què la principal preocupació de la parella -i més tard de l’endeví Tirèsias- semblen ser les diferències entre els seus membres. L’edat, l’estàtus, el gènere, la procedència semblen interposar-se entre els amants i provocar un cansament i una por existencial que el mirall i les tonades d’un borratxo, ambdós tradicionals transmissors de la veritat que els homes no volen veure, s’encarreguen de recordar. Un bressol al costat del tàlem nupcial, omnipresent, ens recorda inevitablement el caràcter antinatural d’aquesta unió

Disset anys després, un quart acte, més breu que els altres, com si d’un epíleg es tractés, ens porta a l’espai temporal que correspon a la tragèdia original de Sòfocles. Quina és la diferència? Cocteau reprèn el recurs de l’espectre -per què deu ser que des de la primera escena m’han vingut al cap escenes de Shakespeare com la del cementiri a Hamlet?- , en aquest cas el de la part maternal de Iocasta que se separa del cos mort de la Iocasta esposa i acompanya el seu fill i la seva néta Antígona cap a l’exili. Ara és Creont qui és incapaç de veure el fantasma de la seva germana i acomiada els fugitius amb una apel·lació al deure envers la seva neboda Antígona, tot avançant el conflicte posterior, que com hem vist, Cocteau ja havia tractat al 1928.

Gràcies, Núria, per donar-me a conèixer aquesta obra i apropar-me a la producció escrita d’un autor que coneixia més en el seu vessant cinematogràfic. Esperem poder tirar endavant algun projecte relacionat amb aquest text!

I vosaltres, alumnes que heu llegit l’original Sofocli i heu estudiat l’obra d’aquest autor en general, ¿què me’n podeu dir? Havíeu sentit a parlar de Jean Cocteau? Comenteu la portada del llibre, dissenyada pel mateix autor.

TERESA

Un final diferent: Combat singular

15 Replies

Aquest article se m’ha ocorregut gràcies a l’article de la Coty i al de la Marina. A classe ens van dir que havíem de fer una altra versió de l’episodi mític que més ens hagués agradat i vaig pensar en aquell en què Menelau s’enfronta a Paris en el marc de la Guerra de Troia. He fet un guió cinematogràfic en el qual aquest episodi acaba d’una forma diferent.

Vet aquí la meva pel·lícula i el meu final inesperat:

Menelau es troba lluitant amb Paris, aquest últim perdent la seva oportunitat d’estar amb Hèlena. I quan se suposa que Afrodita hauria d’ajudar-lo, per haver-la escollit a ella com a la més bella, no hi apareix.

Al mont Olimp, Afrodita i Atena estan discutint quina és la més bella de les dues.

Afrodita: Jo sóc la més bella, perquè Paris em va donar la poma d’or a mi com a prova de bellesa i era un humà qualsevol, completament imparcial.

Atena: Jo sóc la deessa de la guerra i hauria de ser jo la més bella, digui el que digui un simple humà.

Mentre té lloc aquesta dicussió, es pot veure Paris morint per l’amor envers Hèlena, que Afrodita va fer que sentís. A causa d’aquesta dea moriria i Hèlena hauria de tornar amb Menelau, el seu espós, després d’haver fugit per no estar amb ell mai més.

Paris: (pensa) Per què em falles ara, Afrodita, després de tot el que vaig fer per tu.  Jo, que et vaig triar la més bella de totes les deesses de l’Olimp i tu, a canvi, em fas això, em deixes morir aquí, tot sol. Adéu Hèlena, t’estimo i sempre t’estimaré, t’esperaré als Camps Elisis, que és on tu has d’anar després de la teva mort i on ens retrobarem una altra vegada per estar junts per sempre.

Paris es troba ferit a terra amb la seva espasa a la mà dreta intentant fer un últim cop a Menelau com a prova del seu valor, però aquest no es deixa enganyar i a la mínima oportunitat li travessa el pit amb la seva espasa, deixant-lo allà al terra després de tantes ferides: punyalades, caigudes…

A l’Olimp, Afrodita sent la mort del seu protegit, Paris, i quan mira, el veu a terra, mort, sense cap oportunitat de tornar a dir a Hèlena que l’amava i al seu germà i el seu pare que el vengessin. Afrodita sempre sentirà a sobre seu la mort d’un heroi de Troia i, segurament, la de tots aquells que intentin venjar-lo.

Si no fós per l’amor de Paris cap a Hèlena, que va fer sentir Afrodita, ell seguiria viu, estaria al bosc amb Enone, una nimfa de la boscúria, sense cap problema a la seva vida. Per culpa d’Afrodita hi hauria més morts al camp de batalla amb el propòsit de venjar Paris.

Surten les lletres a la gran pantalla de cinema i s’encenen els llums. Es pot veure tothom plorant per aquest final, en el qual es veu la mort d’un gran heroi i no se sap com continuarà, si Hèlena podrà reunir-se amb Menelau o no, si moriran més herois com Aquil·les, Agamèmnon, Hèctor… o si hi haurà un final feliç després de tota la tristesa.

Cílix del 485 a.C. Musée du Louvre, Paris
Menelau, espasa en mà, persegueix Paris, que fuig i rep l’ajuda d’Àrtemis i Afrodita.

Aquesta és una imatge de la vertadera història de combat singular, en el qual la batalla es deté per a la celebració del duel singular, amb la promesa que el vencedor es quedaria amb Hèlena. Menelau està a punt de matar a Paris, però aquest és salvat per Afrodita i és enviat al costat d’Hèlena.

Com creieu que continuarà aquest mite?

Què és un cílix? Comenteu la imatge: la decoració, els personatges…

Thaïs Jiménez

1r Batxillerat. Grec i Llatí.

Sandàlies d’escuma

14 Replies

Tal com sabeu, un ocellet em va dir que la propera lectura de Literatura catalana serà Quadern d’Aram de Ma Àngels Anglada i que dijous 31 de febrer vau assistir a una conferència introductòria. Sabíeu que era llicenciada en Filologia Clàssica i, a part de la seva producció personal, va traduir molts textos grecs i llatins al català? I que va dedicar molts anys de la seva vida a impartir Grec i Llatí en un institut de Figueres?

[Foto: AGÈNCIA PONTAS]

Sobre aquesta autora per qui, com comprendreu, sento una especial i sincera admiració, ja us vaig demanar que comentéssiu un article d’El Fil de les Clàssiques que enllaçava l’autora amb la lírica horaciana que estàvem treballant, i cal destacar també la sentida elegia que li dedicaven els companys de l’Institut Cristòfol Ferrer amb motiu del desè aniversari de la seva mort, el dia de Sant Jordi del 1999. No creieu que, per a una escriptora, és el millor dia per morir?

Com a complement del que us pugui explicar la professora de Literatura catalana,  jo em centraré sobretot en la part més clàssica de la seva producció, per acabar centrant-me en una novel·la de recreació històrica que m’agrada especialment, Sandàlies d’escuma.

Si repasseu la biografia de l’autora, la podreu imaginar d’estudiant de batxillerat, apassionada de ben segur com vosaltres pel món clàssic, a l’escola del Pare Coll de Vic on va començar a guanyar certàmens literaris de caràcter escolar. El 1945 inicia els seus estudis de Filologia clàssica a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, que cursa fins al 1951, quan obté, amb premi extraordinari, la llicenciatura en Filologia clàssica. Durant aquesta època inoblidable de la seva vida coneix el que serà el seu marit, però també literats de formació clàssica tan importants com Carles Riba o Ferran Soldevila, històriador amb el qual va estudiar clandestinament Història de Catalunya. Aquest mateix any comença a treballar com a professora d’assignatures de lletres a l’escola Pare Coll, on imparteix, també d’amagat, una hora setmanal de Català. Eren èpoques dures, ¿què us penseu?

El 1954, any del seu casament, Ma Àngels obre un parèntesi laboral i creatiu que es tancarà al 1965, quan tota la família es trasllada a Figueres. Amb les filles ja pujades, l’autora es veu amb cor tant de tornar a treballar, de professora de Grec a l’Institut Ramon Muntaner, com de reemprendre la seva vocació literària, i és en aquesta època quan coneix personalment Salvador Espriu. Eren altres temps i sovint les dones deixaven de treballar en casar-se, però la força poètica i didàctica interior no s’apaga tan fàciment…

A principis dels 70 publicà el seu primer llibre i viatjà per primer cop a Grècia. No us podeu imaginar què significa per a una hel·lenista la primera vegada que trepitja terra grega i encara més després d’haver esperat tant! Veure l’acròpolis amb el Partenó observant-te des del capdamunt, visitar les illes, Delfos, tantes i tantes meravelles, és indescriptible!! Us ho diu una que pateix aquesta malaltia incurable… i que duri!

A partir d’aquí comença una carrera literària i compromesa amb la cultura catalana per la qual rebrà molts premis i reconeixements, entre ells la creu de Sant Jordi el 1994. Coneixerà un altre dels grans de la cultura catalana, Joan Fuster, i  des del 1988, un cop mort el seu marit, continuarà viatjant a Grècia -us asseguro que quan es comença, ja no es pot parar- amb familiars i amics.

Per posar imatges i so a aquestes pinzellades biogràfiques que us he exposat, us recomano la pàgina web Quadern d’Anglada, dirigida per Lluís Rius, que il·lustra la cronologia amb fotografies antigues i talls de veu de l’autora comentant els diferents moments de la seva vida. És també una font molt útil per a l’estudi d’altres aspectes com l’obra i la significació de l’autora.

El seu és un llegat extens, malgrat els parèntesis vitals i la tardança en la publicació de la primera obra, que dividiré en traduccions, assajos, literatura juvenil, poesia i novel·la.

  • La seva tasca com a traductora de textos grecs reflecteix la seva preferència per l’univers femení i la poesia de l’època hel·lenistica. El seu llibre Les germanes de Safo: antologia de poetes hel·lenístiques, per exemple, va obrir una escletxa perquè la veu d’algunes poetesses poc conegudes sortís a la llum i va ser font d’inspiració per d’altres estudis posteriors com Poetes gregues antigues de Margalida Capellà.
  • La poesia grega també és omnipresent en els seus assajos, com en el cas de Paradís amb poetes (1993), on ofereix una visió personalíssima del món grec no gens allunyada de la quotidianitat que presenta a Retalls de la vida a Grecia i Roma (1997) o Les dones de l’Odissea (1997). Altre cop el món femení, ¿veieu? Nogensmenys, la recerca de referents clàssics en la literatura, com fem nosaltres a classe, ocupa l’autora a El mirall de Narcís / el mite grec en els poetes catalans (1988).
  • Si mai voleu regalar un llibre a un noi o noia d’entre 10 i 16 anys, segons el seu ritme de lectura, no deixeu de portar-li Relats de mitologia I. Els déus (1996) o Relats de mitologia II. Els herois (1996). De ben segur que us els llegireu també vosaltres!
  • De la mateixa manera els ressons clàssics són presents inevitablement en la seva obra poètica. Així, el lector de Díptic pot percebre els ressons de la lírica horaciana i catul·liana, que estem estudiant ara a classe. I el segon recull, Kyparissia, rep el nom d’una localitat del Peloponnès i conté poemes com Variacions sobre el tema de Cassandra o Record de Vic des d’Esparta.
  • La seva prosa també està imbuïda de referències clàssiques. El nom, per exemple, de les protagonistes femenines d’Artemísia, són l’indicat al títol i Electra. Us sonen? No obstant, Sandàlies d’escuma és la novel·la ambientada a l’època hel·lenística que conjumina les tres passions de la literata: l’hel·lenisme, la poesia i el món femení.

La protagonista d’aquest text publicat el 1985, que va ser guardonat amb el premi Lletra d’Or i el premi de la Crítica 1986, és Glauca de Quios, poetessa i música del segle III aC, personatge inventat a partir d’un nom testimoniat. La primera persona narrativa ens obre la porta als seus amors i desitjos més pregons, els seus viatges ens porten aires de l’Egeu i les seves costes, i el dia a dia descrit recrea per al lector la vida quotidiana en el món grec antic amb la la garantia que ofereix el fet de provenir d’una erudita en el tema com Ma Àngels Anglada. Fixeu-vos com justifica l’autora al final de la nota introductòria la tria del temps i espai en què es desenvolupa l’acció, sense oblidar el quart puntal de la seva obra, juntament amb els esmentats abans, la cultura i la llengua catalanes:

Voldria remarcar que no he triat un món tan allunyat per fugir del nostre segle. Ara existeix l’angoixa i el perill nuclear. El segle III aC, però, no fou tampoc una edat d’or: el poder sempre ha tingut un braç llarg i cruel, o, com diu l’adagi català, “sempre han tingut bec les oques”.

Per completar aquesta visió necessàriament reduïda dels ressons clàssics en la producció d’Anglada, us recomano un interessant article de la seva companya de promoció, la professora de Llatí Dolors Condom, publicat a la Revista de Girona.

Podria dir tantes i tantes coses més…, però prefereixo deixar-vos la paraula a vosaltres, representants del futur, perquè comenteu tot allò que us suggereixin els meus mots. De coneixements en teniu, i de sensibilitat, us en sobra. Vet aquí la poesia.

TERESA

Cavall d’aigua o cavall del riu Nil?

20 Replies

En principi, la paraula hipopòtam sabem que ve de dues paraules gregues:  ἵππος, que vol dir cavall, i ποταμὀς, que vol dir riu. Això passa en les llengües de la família del llatí, com en el castellà, hipopòtam, en portuguès, hipopòtam, en italià, ippopotamo, en francès, hippopotame… Totes tenen la mateixa forma i és clar que són molts semblants.

Però l’altre dia fent classe d’alemany, estàvem repassant els animals i va sortir la paraula hipopòtam. Mireu per on, vam fer un estrany descobriment: Hipopòtam en alemany és Nilpferd.

No vam caure amb el recaragolat significat i la història que amaga aquesta paraula. Els grecs van ser qui van batejar primerament aquest animal. Ja coneixien els cavalls, i com que els hi va semblar que tenien certa similitud, el van batejar com a cavall. Però hi havia un problema, que eren bastant diferents als cavalls: els hipopòtams estan la major part del temps a l’aigua.  En resum, el van anomenar cavall d’aigua  (Ἱπποποταμὀς). Però els egipcis no els hi deien així. Ells, en trobar per primera vegada aquests animals al riu Nil, i els van anomenar cavall del Nil. I els alemanys van preferir fer seves les paraules cavall del Nil (Nilpferd), Nil, referent al riu Nil, i Pferd, que vol dir cavall.

Aquesta és la història de l’origen de la paraula d’aquest animal i el perquè de la diferència entre les llengües.

P.S.:

Ι nosaltres que pensàvem que venia de ὓπο “a sota de” ja que aquest animal li encanta estar a sota de l’aigua!

L’HIPOPÒTAM

Perquè dins l’aigua del riu
s’ha emmirallat l’hipopòtam,
alça el cap, fa una ganyota amb
la gran boca oberta i riu.

Pere Quart, Bestiari

 

Eric Andreu Carvajal

Edgar Delgado Torrent

Rubén Florencio Alcántara

1r Batxillerat A Grec

El Rapte de les Sabines ovidià

22 Replies

Primus sollicitos fecisti, Romule, ludos,
cum iuvit viduos rapta Sabina viros.
Tunc neque marmoreo pendebant vela theatro,
nec fuerant liquido pulpita rubra croco;
illic quas tulerant nemorosa Palatia frondes 105
simpliciter positae, scena sine arte fuit;
in gradibus sedit populus de caespite factis,
qualibet hirsutas fronde tegente comas.
Respiciunt oculisque notant sibi quisque puellam
quam velit, et tacito pectore multa movent. 110
Dumque, rudem praebente modum tibicine Tusco,
ludius aequatam ter pede pulsat humum,
in medio plausu -plausus tunc arte carebant-
rex populo praedae signa petita dedit.
Protinus exiliunt, animum clamore fatentes, 115
Virginibus cupidas iniciuntque manus.
Ut fugiunt aquilas, timidissima turba, columbae,
Ut fugit invisos agna novella lupos:
Sic illae timuere viros sine more ruentes;
Constitit in nulla qui fuit ante color. 120
Nam timor unus erat, facies non una timoris:
Pars laniat crines, pars sine mente sedet;
Altera maesta silet, frustra vocat altera matrem:
Haec queritur, stupet haec; haec manet, illa fugit;
Ducuntur raptae, genialis praeda, puellae, 125
Et potuit multas ipse decere timor.
Siqua repugnarat nimium comitemque negabat,
Sublatam cupido vir tulit ipse sinu,
Atque ita ‘quid teneros lacrimis corrumpis ocellos?
Quod matri pater est, hoc tibi’ dixit ‘ero.’ 130
Romule, militibus scisti dare commoda solus:
Haec mihi si dederis commoda, miles ero.
Scilicet ex illo sollemnia more theatra
Nunc quoque formosis insidiosa manent.

Ars Amatoria, liber primus

P. Ovidii Nasonis



Ròmul, tu vas ser el primer en organitzar uns  jocs agitats, (101)
quan vares  facilitar la rapinya sabina als homes víduus.
Aleshores  encara no penjaven tendals en el teatre de marbre,
ni els púlpits encara no havien estat del líquid vermell de safrà;
En aquells temps uns brancatges que s’havien portat del frondós  Palatí, (105)
posats senzillament,  fou  l’escena sense cap art.
La gent estava asseguda a les grades fetes de  gespa,
cobrint sigui com sigui els cabells hirsuts amb el fullatge.
Miren i amb els ulls troben la noia que desigen,
i es remouen en el seu pit silenciós  moltes sensacions. (110)
I mentre – un flautista etrusc oferia el  so rude –
un histrió colpeja tres vegades el terra pla amb el peu,
i enmig de l’aplaudiment – els aplaudiments  llavors eren espontanis –
El rei va donar al poble el  senyal curt del rapte.
De seguida, surten fora delatant el seu  propòsit  amb un crit, (115)
Les mans es posen sobre les verges desitjades!
Tal com els  coloms, esbart  espantadíssim,  fugen de les águiles,
i tal com la jove ovella fuig a l’avistament dels llops:
Així elles es van espantar  dels homes precipitats sense llei;
– A cap  se li a quedar el  color que abans tenia! (120)
Així com la por era només una, la seva parença no ho era:
un grup esquinça els cabells, un altre seu  sense cap propòsit;
unes callaven tristes, altres inútilment cridaven la mare!,
unes fan sentir les seves queixes, ales queden conmocionades, altres romanen quietes i d’altres fugen.
Les noies raptades – presses fèrtils – són emportades, (125)
i la por les va fer encara més maques!
Si alguna es resistia massa i refusava  el seu acompanyant,
el mateix home l’aixecava contra el seu si apassionat
i li deia: ” Per què  fas lletjos els teu ullets tendres amb llàgrimes?
“Allò que per a la teva mare és el teu pare,  ho seré jo per a tu”. (130)
Ròmul, tu vares ser l’únic que vares saber donar recompenses als teus soldats
– i si a mi me’ls dónes, seré soldat!
Des d’aquell moment els teatres  conserven la tradició solemne,
i també ara amaguen erills per a les dones boniques. (134)
Traducció de Toni Moreno
  • Ara hauríeu de comentar la diferència entre el rapte de les sabines de l’Art amatòria d’Ovidi i el que heu llegit a Ab urbe condita I de Tit Livi.
  • També podeu contrastar la traducció i suggerir-ne una de millor.
  • Pel que f a a les obres d’art del muntatge que us hem preparat, què us sembla la pervivència d’aquest episodi mític? Quina obra destacaríeu més segons el vostre gust i per què?
  • Reconeixeu la música? És també un referent clàssic de les sabines? En recordeu algun altre?
  • Per acabar, coneixeu festes o mogudes actuals que siguin pervivència d’aquesta d’època romana? Què n’opineu?

J.Oriol García-Penche i Toni Moreno

2n de batxillerat Llaí

Vigència del llatí en la numismàtica

4 Replies

Preparant el viatge que hem de fer a Escòcia el proper mes d’abril, una amiga meva que ja hi havia estat em va regalar una moneda d’una lliura. A l’anvers hi ha l’efígie de la reina Isabel d’Anglaterra i al revers apareix l’escut d’Escòcia. Després de revisar-la més detingudament em va cridar l’atenció que apareix una frase en llatí. Hi diu: “Nemo me impune lacessit”.
Ara es tracta que en feu la traducció i esbrineu per què s’ha utilitzat en la moneda del país.
Bona fortuna et salvete!

Íngrid Colomé Subirats
1R Batxillerat-C
INS Ramon Berenguer IV
Amposta
anvers1revers
nemo-me-impune-lacessit