Category Archives: Cultura Clàssica 3r

Les Danaides o la frustració

Del mite de les Danaides no en sabia res, tret que donaven origen a l’expressió castellana “el tonel de las Danaides” o la catalana “un pou sense fons” (sabeu què signifiquen i quan s’apliquen?) i que, segons la Margalida Antoni Saliere en va fer una òpera.

Què en sabeu vosaltres? Creieu que encara les Danaides simbolitzen la decepció, la frustració actual?

Lina Velasco
1r batx. Grec i llatí

Louise Bourgeois, la moderna Aracne

A rel la mort de Louise Bourgeois el passat dia 31 de maig de 2010 als seus 98 anys caldria parlar hic et nunc d’aquesta moderna Aracne. Sabeu qui és Louise Bourgeois? Segur que sí, però us refrescaré la memòria: fou una escultora d’origen francès que va passar part de la seva vida a Nova York, una de les figures més rellevants de l’art contemporani i de l’escultura del segle XX, molt coneguda per les seves enormes aranyes, que anomenava ‘Maman’ i exposava arreu del món, entre altres llocs, a l’esplanada del Guggenheim de Bilbao, fet que té a veure amb la vida adúltera del seu pare, propietari d’una fàbrica que restaurava tapissos i de la seva mare, una excel·lent teixidora.
“L’aranya és una oda a la meva mare”, va dir en una ocasió l’artista. “Ella ha estat la meva millor amiga. Com les aranyes, la meva mare teixia. Com les aranyes, la meva mare era molt intel·ligent. Com les aranyes, la meva mare era protectora”.

A la gàbia hi ha peces que havien pertangut a la seva mare:

Doncs, bé, tot això no us recorda el mite que dóna nom al nostre bloc? el mite d’Aracne, és clar que sí!

[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=7YMlDH1R8Ac[/youtube]

(N.B.: Article publicat gràcies a un amable correu de la Dra. Esperança Borrell i de les connexions fetes per Mònica Miró Vinaixa).

Mirra en còmic!

Qui no recorda la història? L’havíeu de llegir a Narracions de mites clàssics! En quin arbre és transformada Mirra? Quin crim execrable va cometre? Quin fill en va ser el resultat? Quina és l’actualitat d’aquest antic mite ovidià? Al bloc tenim alguna altra entrada?…

Si cliqueu damunt la imatge del visor, podreu llegir el meu còmic millor. Espero que us agradi!

[kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/files/2010/06/rocamora.swf" width="460" height="420" wmode="transparent" /]

Vull donar les gràcies a la companya de classe Núria Yela _que com sabeu té molt bona cal·ligrafia_ i m’ha repassat el text. Ja sabeu que la Margalida s’hi fixa molt també en aquests detalls i és molt exigent: “…està bé, però si no s’entén de què serveix?”.

Carlos Rocamora
1r batx. llatí i grec

La competència audiovisual a l’aula de Clàssiques

Ecce! Els nostres millors vídeos:

Què us han semblat els millors muntatges audiovisuals de producció pròpia dels alumnes de Cultura Clàssica, Llatí i Grec de l’institut Cristòfol Ferrer, publicats a Aracne fila i fila i en el bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i pujats al YouTube? (Aquests aplicatiu només permet enllaçar amb els vídeos del YouTube, si voleu visionar els pujats a altres canals aneu al lateral dret de El Fil de les Clàssiques i si encara no sabeu com fer-los aquí trobareu quatre consells).

Verba volant, televisifica manent!

Ωπα, ωπα

El dissabte passat, veient el festival d’Eurovisión, me’n vaig recordar de la Margalida quan va actuar Grècia. Em va semblar una molt bona cançó i una actuació molt maca la del cantant grec Giorgos Alkaios &Friends amb OPA!

[youtube width=”550″ height=”450″]https://youtu.be/bmeCC53FKes[/youtube]

Què us sembla a vosaltres? Podríeu traduir la lletra de la cançó al català?

Ωπα, ωπα

Έκαψα το χθες, νύχτες μου παλιές,
θρύψαλα οι αναμνήσεις έγιναν κι αυτές
Μνήμες και φωνές άδικες ευχές
κι άφησα σε μια γωνία ανοιχτές πληγές

Έκαψα το χθες νύχτες μου παλιές
όνειρα και εφιάλτες ρίχνω στις φωτιές
Δάκρυα καυτά ψέμματα πολλά
μοιάζουν σα βουβή ταινία που δεν βλέπω πια

Ωπα

Βάζω μια φωτιά
σ’όλα τα παλιά
όλα θα τ’αλλάξω
και θα το φωνάξω
περασμένα ξεχασμένα κι όλα απ’την αρχή ξανά

Βάζω μια φωτιά
σ’όλα τα παλιά
όλα θα τ’αλλάξω
και θα το φωνάξω
περασμένα ξεχασμένα κι όλα απ’την αρχή ξανά

Έκαψα το χθες, νύχτες μου παλιές,
κι από το μηδέν αρχίζω όσο κι αν δε θες
Δάκρυα καυτά ψέμματα πολλά
πλήρωσα όσο χρωστούσα και τα δανεικά

Carlos Rocamora
1r batx. Grec

El pa en temps dels romans

Tot responen a la pregunta de l’apunt de la Margalida Què en sabem del pa en temps dels romans? a l’article Panificium de El Fil de les Clàssiques, podem dir que a l’època més antiga no es coneixia el pa a Roma. La gent menjava blat. Durant les guerres púniques, els soldats romans (vid. vídeo Què menjava un legionari romà?) van observar que el blat mòlt, barrejat amb aigua i assecat al sol, els donava un aliment molt nutritiu, però que era molt durador, ja que en qualsevol moment podia ser mullat i transformar-se en pa i aigua, suport vital , encara que molt primitiu. Plini ens refereix que el veritable pa va néixer amb el descobriment del llevat, el qual els habitants d’Hispània i Gàl·lia obtenien de la barreja del most de raïm amb farinetes de mill. Els romans sol produïen llevats una vegada a l’any durant la verema. S’utilitzaven en etapes massa llargues i per això els pans romans tenien fama de ser molt durs i de gusts àcids. A canvi eren de llarga conservació i els rics els prenien barrejats amb tot tipus d’espècies.

Així va aparèixer el pa i amb ell una artesania difícil i el gremi més important de Roma, el pistor o forner romà (vid. vídeo Macellum et Pistor).

La corporació precisament per raó de la seva importància estava autoritzada i reglamentada per l’Estat. Molts, contràriament a l’esperit del Dret Quiritario, van ser obligats a l’exercici d’aquest ofici i una vegada que es fessin forners mai no podien abandonar el gremi i el successor, sota la pena de perdre l’herència, havia de seguir amb aquesta activitat. Un forner-diu Marcial-mai no podia ser advocat i els emperadors els tancaven definitivament els camins cap a la dignitat. Els van fer responsables per la quantitat de gra entregat, pel preu fixat i especialment pel preu correcte. No existia la moderna estafa legalitzada, ja que el pa venut havia de ser pesat i aquells als que els regidors trobaven amb mesures falses o que cobraven preus elevats, eren condemnats com vulgars lladres del poble romà.

Els forners a Roma tenien diferents obligacions, i entre els molt pocs privilegis que van tenir el més important consistia en què el Llatí Junianus, en ingressar al gremi podia immediatament adquirir la tan cobejada ciutadania romana. Si aneu a Roma, visiteu la tomba del forner Marcus Vergilius Erysaces. Els forners eren obrers nocturns, que amb les seves cançons i aldarulls no van deixar dormir el poeta Marcial, però a trenc d’alba, ja estaven els primers en el mercat de Vanabro, venent el pa rústic als plebeus i el blanc als patricis. Flequers ambulants venien panets, coques i empanades als nens, que des de molt aviat es trobaven al carrer, anant cap a l’escola dels gramàtics.

Dins dels productes alimentaris el pa tenia com ara un paper essencial. L’elaboració del pa va ser sempre en la societat romana una activitat domèstica, però a Pompeia, una ciutat de no pas més de 20.000 habitants amb dimensions i població semblants a les que imaginem per a la Tarragona romana, es coneixen 34 forns de fleca (pistrina), vint d’ells amb sala de venda annexa. Una preciosa pintura pompeiana mostra l’interior d’un d’aquests negocis, amb la venda d’un pa a una família de clients per part d’un forner que apareix darrere del seu taulell de fusta, amb lleixes i cistells replets de grans pans rodons. Totes les fleques pompeianes incloïen enormes molins de pedra volcànica de dues peces girades per esclaus i muls sobre terres enllosats, taules de pastat i grans forns de llenya. Un d’aquests forns, que estava en funcionament la nit de l’erupció del Vesuvi, ha proporcionat la meravella del seu contingut en forma de 81 grans pans carbonitzats.

El pa romà era pelegrí, ja que el blat procedia de Sicília, el llevat d’Hispània, i la regla de no trencar sinó tallar el pa era pitagòrica.

Preguntas a la historia – Panes romanos – 11/09/12Escuchar audioPreguntas a la historia - Panes romanos - 11/09/12

Etimològicament el mot “pa” ve del llatí panis “pa” perquè les dones en un primer moment el feien amb un pannus “drap”. Després li varen donar diverses formes i així va néixer la paraula panificium formada de panis i facere “fer pa”.

El poeta Juvenal diu que als romans només els interessa panem et circenses. Què devia voler dir?

Ricard Alcázar
Llatí 4t ESO

Els misteris de Pompeia

[youtube]https://youtu.be/tRn7uv_OYts[/youtube]

Després de visionar Pompeya el último día, es curiós recordar aquest documental científic Els misteris de Pompeia de Marie-Noëlle Himbert, abans d’escriure l’“Epístula a un habitant de Pompeia”. En aquest documental científic de la BBC és molt interessant la intervenció de la prestigiosa arqueòloga catalana de l’ICAC la Dra. Isabel Rodà de Llançà:

[youtube]https://youtu.be/FtQfBeaQc7c[/youtube]

Leda i el cigne, pervivència d’un mite

Entre els amors de Zeus (Europa, Ganímedes…), m’ha cridat moltíssim l’atenció pel seu erotisme la manera en què el pare dels déus i els homes va seduir Leda. En sabeu el mite? Coneixeu la seva pervivència en la literatura i l’art occidental? Voleu investigar més? Per què encara té pervivència?…

Tot seguit us presento un poema del noucentista català Josep Carner (1884-1970) en què a La inútil ofrena (1924), antologia de poemes que fan referència a l’amor, descriu la unió entre el déu i la virginal Leda:

LEDA INNOCENT

Aquell matí, Leda innocent, besaves
el cigne de vivíssimes clarors
a tu vingut entre les aigües blaves
amb el coll cabdellat, tot amorós.

Ses ales foren aviat esclaves
de tos braços de vori; tremolors
dava el frec de sa ploma, i comparaves
l’ocell vençut, ton braç victoriós.

Tot amagant el cap, ell es fenyia
poc avinent, amb graciosa por,
inquiet de la teva companyia.

Tu vas perdre una mica la color.
ell, tanmateix, com en el llac solia,
va fer en la teva sina cabussó.

JOSEP CARNER, Ofrena


No deixeu de visionar el poema Leda del poeta nicaragüenc Rubén Darío (1867-1916) amb imatges i versos d’alta càrrega eròtica:

Si voleu resseguir la influència del mite de Leda en l’art, en aquest muntatge audiovisual hi trobareu l’obra de diversos pintors i escultors que han immortalitzat un tema tan sensual i voluptuós:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DBg0AHqbbsw" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Espero que amb els vostres generosos comentaris m’ajudeu a completar aquest apunt sobre la pervivència del mite de Leda. Tots junts podem!

Maria

“Calypso”, de Susanne Vega

Molts són els apunts del bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila que tracten els referents musicals actuals de personatges i situacions homèriques, entre els quals val a recordar:

Ara que ja heu llegit almenys les adaptacions literàries de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer, tal com demostren els vostres comentaris a La còlera d’Aquil·les i Les aventures d’Ulisses, voldria donar-vos a conèixer, tot i que potser ja la coneixeu, una cançó de Susanne Vega, Calypso dins l’àlbum Solitude Standing, 1987:

Aquí teniu la lletra de Calypso en català:

El meu nom és Calypso. He viscut sola fins ara.
Visc a una illa i ara he despertat.
Fa temps el vaig veure lluitant amb el mar.
Sabia que havia naufragat i el vaig portar cap a mi.
Avui, ara, quan arribi la llum del sol,
ell marxarà després de l’última nit.
El deixo anar. Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. El meu jardí està desbordat.
Densa, salvatge, amagada és la dolçor que hi creix.
El meu cabell es mou mentre canto al vent.
Canto les nits en què podia assaborir la sal en la seva pell,
la sal de les ones i de les llàgrimes.
I encara que va voler marxar, va ser meu durant molts anys.
Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. L’he deixat anar.
A l’alba marxa per sempre.
I les ones el portaran una altra vegada, però ara coneix el camí.
Jo em quedaré a la platja amb el cor net i la meva cançó al vent.
La sorra em punxarà els peus i el cel cremarà.
Queda un temps de solitud per endavant. No li demano que torni.
El deixo anar. L’haig de deixar anar.
Suzanne Vega

Calypso “la que amaga” (amb quin verb grec té a veure?) és una nimfa marina que vivia a l’illa d’Ogígia (a prop de Gibraltar) i que va acollir Odisseu nàufrag després de la guerra de Troia. L’Odissea (V 1-281) d’Homer narra com el va estimar i com el va retenir durant set anys, oferint-li la immortalitat que l’heroi va rebutjar per tornar a Ítaca, la seva pàtria, amb la seva dona Penèlope (vid. La síndrome d’Ulisses). Viu en una cova, enmig de jardins naturals, amb un bosc sagrat d’arbres i amb moltes fonts. Passa el temps filant i cantant amb les seves serventes. Quan Zeus li envia Hermes amb l’ordre d’alliberar Odisseu, ha de deixar-lo marxar, tot i que a contracor. Li va donar fusta per fer-se una nau i provisions per al viatge, indicant-li també els astres per tenir una bona navegació envers la seva terra païral.

Per què està trista la Calipso de la cançó de Susanne Vega? Té similituds amb la Calipso homèrica? De què té nostàgia? Què n’opineu? Coneixeu altres referents musicals de la nimfa marina homèrica?…

Maria, una Calipso