Category Archives: Cultura Clàssica 3r

J.V. Foix roman i tot canvia!

 

Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.

(J.V.  Foix)

 

Saps qui és J.V.Foix? Per què avui li retem homenatge? Quins referents clàssics s’amaguen darrere aquests versos foixians?

Al twitter AracneFil hem recomanat aquest article del doctor en Filologia hel·lènica i poeta Carles Miralles.

Homenatge blocaire pels 25 anys de la mort de J. V. Foix – 29 de gener de 2012

Margalida

Els clàssics es reivindiquen

Sovint es parla d’un clàssic del futbol, de la moda, del cinema… però realment què és un clàssic? Quins són els referents clàssics d’aquest gag “Sí, sí… però el que interessa és el clàssic” del programa Crackòvia de TV3 en què el periodista Jordi Grau es troba una manifestació dels clàssics de l’Antiga Grècia?:

Gaby

Hèlena davant la destruïda Troia

La ciutat de Troia es consumeix entre flames, i Hèlena des de ja la llunyania, veient aquella esgarrifosa escena, es lamenta, pujada en un mont, amb els peus despullats i una blanca túnica que tremola amb el suau remor del vent.
Troia es mor, es converteix en cendra.
El cor d’Hèlena es parteix en dos, l’omple la pena.
Les llàgrimes cauen i es penedeix d’haver Paris estimat,
potser si l’hagués refusat, aquesta guerra podria haver evitat.
Qui sap si els déus l’han castigat per la infidelitat?
Qui sap si tot el viscut és somniat?
Qui sap si tota aquest desgràcia és veritat?
Hèlena vol creure que a l’endemà es despertarà a Palau,
i que el seu cor és exclusivament de Menelau.
Vol oblidar l’atractiu d’aquell jove gallard,
que havia d’acabar en una guerra travessant el mar.
Hèlena se sent una víctima de la voluntat de les divinitats,
Per què l’havien triat per portar la perdició a aquella ciutat?
Laia Muñoz Osorio
1r Batx Grec

Què se n’ha fet del Grec? (Part II)

… (vid. part I)

Les dues no podien creure el que estava succeint. Estaven tan impressionades que cap d’elles no pronunciaven paraula alguna. I després d’uns pocs segons, la Zícora va reaccionar.

– Impossible!!! Saber-se l’alfabet xinès?.  Des de quan s’ha vist això?!! Si estem a Llatí!!!. Això és de bojos!!! – Exasperà la Zícora amb les mans al cap.
– Jo tampoc ho puc creure – digué l’Eulàlia tota preocupada. “Potser estem encara dormides?”, va pensar ella. I la Zícora, que seguia mirant atentament la pantalla de l’ordinador tota distreta, va rebre sense previ avís un fort cop a l’espatlla.
I d’immediat va reaccionar, adolorida:

– Ai!!! Per què ho has fet? – digué palpant-se amb la mà la zona afectada amb rostre adolorit.
– No era la meva intenció – es justificà l’Eulàlia – Tant sols comprovava si tot això en realitat era un malson i estàvem profundament dormides.
– Doncs ja veus que és evident que no – respongué Zícora una mica modesta.

Es van quedar callades per un moment. Tot aquest assumpte començava a posar-les realment neguitoses. Què havia passat en realitat?

Vam començar a cercar apunts sobre la llengua hel·lènica però no hi havia ni rastre… Quan les dues ja havíem perdut l’esperança va aparèixer un únic poema amb referents clàssics.
Ens vam afanyar a llegir-ho i enganxar-ho en un document per si algú l’esborrava.

Era un poema preciós, era l’última cosa que quedava de Grècia en el món i vam plorar.

En aquell moment, el mòbil de l’Eulàlia va començar a vibrar a la butxaca dels seus texans. Era un missatge. Deia el següent:
A partir d’aquest moment, vosaltres, joves aprenents del Grec, teniu una setmana per salvar la llengua grega. Sou les úniques que ho podeu evitar i si no ho aconseguiu, la cultura mediterrània anirà desapareixent poc a poc, fins que la xinesa ocupi les seves costes. Cinc nois i noies us ajudaran, però abans els haureu de trobar. Recordeu, una setmana.

Vam demanar anar al lavabo amb l’excusa que ens feia mal el cap. Llavors, vam intentar trucar al número de telèfon que sortia al missatge, però una veu mecànica ens va anunciar que no existia.

– Ara què  farem? -L’Eulàlia es guardà el mòbil amb ràbia.
– Segur que la clau està en aquell poema, després de tot és l’única cosa grega que queda en aquest planeta…

Ens donàrem pressa per tornar a l’aula, però quan vam clicar a l’enllaç de l’article, ja havia desaparegut. Un desagradable calfred ens va recórrer de dalt avall.

Per sort ja havíem copiat el poema en un Document Word i el tornàrem a llegir.
– Hi ha d’haver-hi alguna cosa… -Gemegà la Zícora.
De sobte, l’Eulàlia va trobar alguna cosa:
– És casualitat o… ens volen dir alguna cosa? -Es preguntà.
– A què et refereixes?
– Mira, fixa’t en la primera lletra de cada vers.
– T-A-L-A-S-S-A. Tàlassa! -Exclamà la Zícora amb alegria- Tàlassa és Mar en Grec! I t’has fixat amb l’última lletra de cada vers?
– P-O-L-E-M-O-S. Pòlemos! És guerra en Grec!
– Mar i Guerra. Què significa?
– Potser ens volen indicar un lloc, el lloc on estan aquells nois i noies que ens han d’ajudar. – Va respondre l’Eulàlia.
– Espero que no sigui massa lluny d’aquí. Ara que s’acosten els trimestrals no tenim molt de temps per fer turisme! -Comentà la Zícora amb ironia.
– Jo crec que ha de ser per aquí. No pot ser casualitat: el missatge, tu i jo que som les úniques que s’estan adonant del que està passant… A més a més fa poc es van descobrir les ruïnes de Can Ferrerons…
– Aquí hi ha mar, però de moment no ha començat cap Tercera Guerra Mundial… -Va riure la Zícora.
– Potser es refereix al refugi del passeig marítim de la Guerra Civil. Ha de ser allà! -S’aixecà l’Eulàlia emocionada- Mar i Guerra!

En acabar les classes, la Zícora i l’Eulàlia anaren cap al passeig de Premià de Mar i allà, entre les roques hi havia un nen d’uns tretze anys que ens va rebre amb un somriure. Era ros i menut, però decidit i confiat:
– Hola, em dic Alexandre, el que defensa. -Es presentà.
Estàvem segures, havia de ser ell.
– Coneixes el Grec? Coneixes Grècia?
– És clar! La meva mare és grega!

Ens convidà a berenar a casa seva. Allà era la seva mare, una de les poques gregues que quedaven en el món. Va somriure i ens saludà amb un accent greco-català. Van trucar a la porta, serien els xinesos que volien impedir la salvació del Grec. Ens espantàrem.
Però no, era la nostra professora de Llatí i Grec, la Rosa.

Bonum diem! -Saludà enèrgicament.
Bonum diem! -Vam saludar.
– Zícora, Eulàlia. Confio en vosaltres per a que salveu el Grec, que per mi és com un fill… -Es posà melancòlica.
– Però… te’n recordes del Grec? Ens pensàvem que tu també ho havies oblidat! -Ens vam posar molt contentes.
– Jo mai no oblidaria el Grec, mai no  oblidaria la meva identitat. Sense el Grec, jo no sóc res.
Aquelles tendres paraules ens arribaren al cor.
– Farem tot el possible per salvar el Grec! -Li vam prometre.
– Gràcies, puellae . – La Magistra tornà a recuperar el seu bon humor.

De sobte, la mare de l’Alexandre corregué cap a nosaltres exaltada:
– Oh, Déu meu! Heu escoltat les notícies?
– Què ha passat? -Els quatre ens posarem nerviosos.
– Itàlia s’ha enfonsat. I aquesta vegada no és econòmicament, sinó literalment.
Vam encendre el televisor i vam posar el 324 . Era veritat, com un fenomen sobrenatural, l’illa en forma de bóta s’enfonsava com l’Atlàntida i el Mediterrani la devorava cruelment…

Teníem sis dies per salvar la cultura Mediterrània. Ja havien desaparegut Grècia i Itàlia, potser si no ens donàvem pressa, més països s’esborrarien del mapa, el nostre inclòs. Podrien l’Eulàlia i la Zícora aturar aquesta catàstrofe anti-mediterrània abans no fos massa tard?

 

CONTINUARÀ

 

Eulàlia (Laia Muñoz Osorio) i Zícora (Sara Bernad Fornier)
1r Batx Grec

L’Olimp, com te l’imagines?

 

ἡ μὲν ἄρ᾽ ὣς εἰποῦσ᾽ ἀπέβη γλαυκῶπις Ἀθήνη
Οὔλυμπόνδ᾽, ὅθι φασὶ θεῶν ἕδος ἀσφαλὲς αἰεὶ
ἔμμεναι. οὔτ᾽ ἀνέμοισι τινάσσεται οὔτε ποτ᾽ ὄμβρωι
δεύεται οὔτε χιὼν ἐπιπίλναται, ἀλλὰ μάλ᾽ αἴθρη
πέπταται ἀνέφελος, λευκὴ δ᾽ ἐπιδέδρομεν αἴγλη·
τῶι ἔνι τέρπονται μάκαρες θεοὶ ἤματα πάντα.

 

Tal havent dit, partí la dels ulls lluents, Atena,

cap a l’Olimp, on diuen que hi ha la seu per a sempre

ferma dels déus; ni vents la sotraguen, ni pluja la mulla

ni mai neu s’hi acosta sinó que tostemps s’hi desplega

sense núvols l’atzur, i una blanca lluor la corona.

És allí que es delecten els déus benaurats tots els dies.


Homer, ODISSEA VI 41-46 (trad. Carles Riba)

 

Un dibuix fet

Com t’imagines tu l’Olimp?

Diana

Les arrels antigues de Premià de Mar

 

A cinc minuts de l’església de Sant Cristòfol es troben les restes del nucli d’època romana més remarcable de la vall de Premià. Al barri de Can Ferrerons, entre la Via Augusta (actual Camí del Mig) i el Mar, hi va haver un petit poblet, molt actiu i ric, del qual ens han pervingut restes que permeten reconstruir la vida de la zona entre els segles I abans de Crist i VI després de Crist, gairebé tota l’època d’ocupació romana del país. En destaca, per la seva singularitat arquitectònica, l’edifici octogonal que s’hi va descobrir el 2000, i que des d’aleshores s’ha anat excavant, i que avui es troba dins d’un edifici subterrani, propietat de l’Ajuntament de Premià de Mar. També a cinc minuts de l’església de Sant Cristòfol, però en sentit oposat, a la Fàbrica del Gas, al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, hi trobareu exposats una mostra dels objectes que es van recuperar en les excavacions de l’edifici octogonal de  Can Ferrerons.

Justament dins del jaciment de Can Ferrerons es va fer una de les troballes més importants: un mil·liari de la Via Augusta, que aviat es presentarà al Museu i que enriquirà l’exposició.

Tot i que aquest és el jaciment arqueològic més important de Premià, i un dels més importants de tot el país, s’han localitzat moltes altres restes dels antics pobladors de la vall. Can Vilà, els Frigorífics, Can Torrents, la Partida de Fosses o Clotes, Can Verboom són indrets amb petits vestigis d’habitació, mentre que Santa Anna-Can Nolla, Ca l’Escoda-Can Colomer, el Palmar, les Pèrgoles, la Riera de Teià o la Gran Via-Can Ferrerons són les grans vil·les romanes. El coneixement de tots ells, tot i que sovint és molt parcial, permet anar reconstruint com vivien els pobladors d’aquelles èpoques reculades, com eren les seves cases, com es distribuïen pel paisatge, com treballaven, què menjaven, en quins déus creien o quines activitats de lleure practicaven. Tot això ho trobareu a l’exposició.

L’arqueologia de tota la vall de Premià s’ha treballat, des de fa molts anys, des del Museu de Premià de Mar. Ja en els anys 70 del segle XX, els membres de l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Premià de Mar es movien per la vall amb el capteniment de recuperació i salvaguarda dels vestigis prehistòrics i antics. Així va ser com es va iniciar una tasca minuciosa i de gran valor històric, de recollida arqueològica, i es va reunir una col·lecció d’objectes que permeten fer un recorregut detallat pel passat més antic d’aquest espai.

En aquella època es va començar a excavar el poblat ibèric de la Cadira del Bisbe, i posteriorment s’hi van anar fent campanyes d’excavacions, fins al 2000. La forta activitat constructiva de les darreres dècades ha permès anar descobrint diferents punts on s’havia viscut i treballat en època ibèrica o romana, un poblament especialment dispers per tota la vall en el període romà. Tot s’ha anat documentant i excavant, per tal que en quedés constància i per anar completant el mapa del patrimoni arqueològic de Premià, en base al qual es fa la protecció des dels municipis i des del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

Resulta molt interessant observar com ha anat evolucionant el poblament de la vall a través del temps, que s’ha d’entendre com un espai de vida unitari.  En el període ibèric, el poblament es va concentrar a la part alta de la vall, a dalt del turó de la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt). Aquest període es caracteritza per les lluites constants entre els senyors dels poblats, per això es va triar un turó fàcil de defensar i es va envoltar de muralles. La població vivia nuclearitzada dins del poblat emmurallat.

El 218 aC, quan els romans envaeixen el país, la vall de Premià passa a dependre de Roma. Sota el nou poder, les tribus ibèriques deixen de lluitar entre sí i ja no els cal encastellar-se en turons ben defensats. Així doncs, es van abandonant els poblats i la població s’escampa per tota la vall i la plana on s’assenta més còmodament sobre els camps de cultiu, de moment encara en cases de tradició ibèrica. Amb el temps, però, van entrant els nous costums romans, la gent parla el llatí i adopta el sistema econòmic romà. Es generalitza el sistema de la vil·la romana: la pau i l’activació econòmica i mercantil fan que la població prefereixi la plana arran de mar per on passa la carretera principal de l’època, la Via Augusta, i on tenen a l’abast la via de transport fonamental dels productes que és el mar. Econòmicament, les vil·les estan en la base d’una economia de mercat amb circuïts comercials de llargues distàncies i molt actius, que signifiquen una modernitat important. El vi és el producte estrella de les vil·les, per bé que també s’hi concentren indústries diverses. L’enriquiment de la població és força general, ja que la riquesa i activitat de les vil·les arrastra a una important massa de la població lliure. D’aquí la preferència de la gent de viure a la plana, davant del mar.

A partir de la crisi del segle III, amb l’adveniment de l’emperador Dioclecià, s’entra en un nou ordre polític, social i econòmic. S’avança cap a l’autocràcia, i entra en joc un nou poder, el de l’Església. Els circuits comercials que animaven les vil·les, decauen i es fan cada cop més locals. Moltes explotacions s’empobreixen i la propietat territorial es concentra en poques mans. Els grans latifundistes són aristòcrates molt poderosos, cada cop amb més poders per dictar la llei sobre el seu domini. La burocràcia augmenta. Amb les crisis i invasions bàrbares, els exèrcits es fan importants i generen molta despesa. Els impostos pesen amb força sobre els més pobres.

La població es concentra en un nombre menor d’establiments. Amb el temps, va creixent la inseguretat i la tendència és a ocupar altre cop les parts altes de les valls i anar-se agrupant entorn de les parròquies. Així sorgirà a l’alta Edat Mitjana el nucli de Premià de Dalt, on la gent de la vall viurà agrupada i protegida durant molts segles.

No serà fins al segle XVII i XVIII que, amb la nova situació d’alta prosperitat econòmica basada altre cop en una conjuntura favorable al conreu de la vinya, i l’activació de circuïts comercials de llarga distància entorn dels vins i aiguardents, que es tornarà a formar un nucli important de població a la plana, davant del mar. Serà l’origen de Premià de Mar, de vocació marinera i industrial, i de la forta implantació de la indústria tèxtil en el segle XIX i d’estampats en el segle XX. Vins i aiguardents, en el segle XVIII, surten per via marítima cap al nord d’Europa i cap a Amèrica, i permeten que les famílies pageses es capitalitzin. Aquests capitals són els que es van invertir en les manufactures d’indianes i que estan en l’inici de la important industrialització del país.

Molt a la vora de casa vostra, al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, trobareu la màgia dels objectes d’aquells avantpassats premianencs, vasos amb què van beure, àmfores amb què van transportar el vi, anells amb què van signar, ídols que van adorar, estris amb què van teixir, estris amb què van anar al mar a pescar, monedes que van atresorar…. Tots ells ens aproximen a aquelles vides que estan en el nostre passat i ens permeten entendre’ns millor a nosaltres mateixos.

Marta Prevosti

Directora del Museu de l’Estampació de Premià de Mar

 

N.B.: Diumenge 22 de gener a les 12 al Museu de l’Estampació de Premià de Mar s’inaugura l’exposició Arqueologia de Premià.

Comissaris: Ramon Coll i Marta Prevosti

Lloc: Museu de l’Estampació de Premià de Mar, c/ Joan XXIII, 2-8, 08330 Premià de Mar

Contacte: al telèfon 937529197 o al correu museu@premiademar.cat

Vid. Arqueologia de Premià dins el Festival Laietània, Interès per museïtzar els balnea de Can FerreronsJaciments romans al Maresme i altres apunts publicats aquí i aquí.

Què se n’ha fet del Grec? (Part I)

Tot va començar el primer dia del curs 2012-2013 en què nosaltres, Eulàlia i Zícora ens vam apropar a l’aula 1 d’Informàtica per conèixer els nous horaris de Llatí i Grec. Les dues començàvem 2n de Batxillerat i estàvem emocionades. A la porta de l’aula, hi havia una llista amb el nom de l’Assignatura, la classe i l’hora.

– Llatí de 4t… Dilluns a les 9. -Va llegir la Zícora- Llatí de 1r de Batxillerat… Dimecres a les 12.30.
– Llatí de 2n de Batxillerat… -Dijous a les 10. -Va llegir l’Eulàlia. -Grec… on és Grec?
– Doncs… No ho veig. Se l’hauran descuidat. Preguntem-ho a Consergeria.

– Bon dia, si us plau, ens podria indicar l’horari de Grec de 2n de Batxillerat? No surt a la llista. -Va demanar l’Eulàlia.
– Perdoneu, noies. El nostre Institut ja no fa Grec; però sí que podeu estudiar Llatí, Francès o Alemany.
– Què? Això no pot ser veritat! Nosaltres volíem seguir cursant Grec! – Exclamà la Zícora.
– Només hi havia dues persones que van demanar estudiar aquesta assignatura i el mínim per classe és de vuit alumnes. Ho sento de veritat. Bé, després de tot no és tan greu, no és més que una llengua morta…

Aquestes paraules ens van gelar la sang, vam mirar el rellotge i vam afanyar-nos a arribar a la pròxima classe a l’hora.

Geografia. Aquell dia a Geografia vam repassar el mapa d’Europa, ja que el professor insistia que com a mínim dos punts de la Selectivitat de Geografia serien referents a la ubicació de països i ciutats del món.

L’ordinador no anava, i van haver de  portar un gran mapa polític del món, era preciós, de cartró i de molts colors. A l’Eulàlia li encantaven els mapes en paper i cartró, la Zícora realment començava a creure que es tractava d’una noia d’una època passada.

La Zícora va ser a qui primer li van fer una pregunta:
– Podries dir-me quins són els països de la Mediterrània? -Demanà el professor.
Tots ens vam posar a riure, ja que semblava una pregunta de Primària.

La Zícora es va possar seriosa i respongué:
– Portugal, Espanya, França, Itàlia, Marroc, Algèria, Tuníssia, Líbia, Egipte, Grècia…
– Grècia? -Van preguntar tots sorpresos- Què és Grècia?
– La terra dels millors mariners de la història. -Va respondre l’Eulàlia.
– Potser s’ha enfonsat. -Digué un company en to burleta. -Abans apareixeria l’Atlàntida al mapa!
L’Eulàlia i la Zícora es miraren sorpreses i callaren amb indignació.

Després tocava Llatí, estàvem desitjant explicar als nostres companys què havia passat amb el Grec.
Però la sorpresa d’aquelles dues estudiants va ser encara més gran: tots els dibuixos i il·lustracions hel·lèniques havien desaparegut. Però el més impactant va ser quan la professora ens va dir, que a partir d’ara, a tots els Instituts de Catalunya i d’arreu del món, s’ensenyaria el Llatí a través de la cultura xinesa, ja que el xinès era la verdadera mare del llatí.

– Però… El Llatí i el Grec no venien de l’Indoeuropeu? -Ens aixecàrem les dues.
– Zícora i Eulàlia, per què creieu que els mediterranis som morens? – La nostra professora duia una llarga i negra trena que brillava amb la llum del Sol- Som morens perquè els mediterranis tenim arrels xineses.
– I els Grans, Alexandre el Gran i Juli Cèsar? Van ser els millors militars!
– Van aprendre dels xinesos. Els xinesos sempre han estat el país més important i innovador.
– Però… -No podíem creure el que estàvem sentint.
– Ai aquestes vacances d’estiu! Seieu discipulae! Ja veureu que aviat us tornareu a centrar! -Digué amb el seu somriure característic.

Quan l’Eulàlia i la Zícora van introduir el seu nom d’usuari i la contranseya del Moodle, van anar directes al Fòrum de Notícies i van quedar bocabadades en veure que la tasca d’aquell dia era d’aprendre’s l’alfabet xinès.

 

 

Eulàlia (Laia Muñoz Osorio) i Zícora (Sara Bernad Fornier)
1r Batx Grec

Deu mil!

Salvete, aràcnids i aràcnides!

Avui escric aquestes línies a Aracne fila i fila per fer-vos pensar una mica. Ja sabeu que m’agraden els enigmes; però per bé que m’hi esforci no arribo a la sola de les sabates de Cleobulina de Lindos.

Em deixo de versos i la pregunta és:

Si jo us dic deu mil, què us ve al cap?

Tota una miríada! Algú ho havia de dir! Espero, però, no acabar com l’esfinx!

Gratias maximas omnibus,

Curate, ut valeatis !

Margalida

D’on prové l’alegria dels aràcnids hilariencs?

Saluete aràcnids!

Avui dia 13 de gener és el dia perfecte per fer honor al nostre poble, ja que és Sant Hilari. Aprofitant que no és un dia festiu, tinc l’oportunitat d’escriure un article per parlar sobre aquest nom, provinent de la llengua grega. Hilari prové del mot llatí  hilaris (alegre) i aquest prové del mot  grec ἱλαρός que significa alegre, content

Però antigament el poble es deia Fonts de Sacalm, ja que és conegut com el poble de les 100 fonts.

Aprofito també per donar-vos a conèixer un vídeo gravat per tv3 l’any 2005 on expliquen quin és l’origen de l’expresió “Ets com el cul d’en Jaumet”, ja que en Jaumet del Flabiol és el personatge que representa el poble i val a dir que un dels dolços típics i representatius del poble és el Jaumet. Era un home molt alegre que repartia la felicitat pels carrers del poble tot tocant el flabiol i repartint càntirs d’aigua.

També us adjunto el link de la web del poble, on hi trobareu tota la informació, vídeos i notícies de totes les activitats que es realitzen durant tot l’any.

Ïa Garriga
1r Batxillerat
Sant Hilari Sacalm