ἡ μὲν ἄρ᾽ ὣς εἰποῦσ᾽ ἀπέβη γλαυκῶπις Ἀθήνη
Οὔλυμπόνδ᾽, ὅθι φασὶ θεῶν ἕδος ἀσφαλὲς αἰεὶ
ἔμμεναι. οὔτ᾽ ἀνέμοισι τινάσσεται οὔτε ποτ᾽ ὄμβρωι
δεύεται οὔτε χιὼν ἐπιπίλναται, ἀλλὰ μάλ᾽ αἴθρη
πέπταται ἀνέφελος, λευκὴ δ᾽ ἐπιδέδρομεν αἴγλη·
τῶι ἔνι τέρπονται μάκαρες θεοὶ ἤματα πάντα.

Tal havent dit, partí la dels ulls lluents, Atena,

cap a l’Olimp, on diuen que hi ha la seu per a sempre

ferma dels déus; ni vents la sotraguen, ni pluja la mulla

ni mai neu s’hi acosta sinó que tostemps s’hi desplega

sense núvols l’atzur, i una blanca lluor la corona.

És allí que es delecten els déus benaurats tots els dies.

Homer, ODISSEA VI 41-46 (trad. Carles Riba)

Com t’imagines tu l’Olimp?

Diana