Tag Archives: Virgili

De itinere: Vènet I – Pàdua

Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:

P. VERGILI MARONIS Aeneidos I 242-249

Al primer llibre de l’Eneida, el poeta Virgili celebra amb aquests mots la llegenda de la mítica fundació de Pàdua a mans del troià Antènor. Queda palesa, doncs, la importància que donaven els romans d’època augústea a aquesta ciutat del nordest de la península itàlica. Llegendes pseudohistòriques a part, sembla que la població va ser establerta pels volts del segle XII aC en un meandre del riu Medoacus, l’actual Brenta, un territori habitat des de fa més de tres mil anys.

L’any 45 aC va esdevenir municipium romà i gràcies al florent comerç, les fèrtils terres i la navegabilitat dels seus cursos d’aigua, va esdevenir un dels principals centres de l’Imperi Romà fins que va ser destruït pels longobards l’any 601. No obstant, a partir de l’any mil la ciutat va renéixer econòmicament i cultural per passar a ser una esplendorosa vila on encara ara es pot gaudir del llegat arquitectònic urbà del Trecento, el seu Segle d’Or, o de les magnificents vil·les que recorden la presència veneciana (1405-1797). Pàdua és, en definitiva, una ciutat d’art i de ciència que paga la pena visitar, tot aturant-se a cada cantonada.

Un dels racons més emblemàtics de Pàdua: el neoclàssic caffè Pedrocchi [Foto: Josep Lario]

Més endavant trobareu algunes referències clàssiques que, com sempre, us demanaré desvetllar, però he de confessar que una de les coses que m’han sorprès gratament de bon principi ha estat la gran quantitat de referències a les fonts clàssiques que apareixen al catàleg turístic oficial distribuït a l’Oficina de turisme de la ciutat. Diu molt del rigor i cura dels seus autors trobar-hi, a part de la cita virgiliana abans reproduïda, l’esment a Tit Livi (pàg. 16):

Già nel I secolo d.C. il famoso storico Tito Livio rendeva omaggio all’abilità nella navegatione degli antichi patavini descrivendo la loro gloriosa vittoria sulla flotta del re spartano Cleonimo nel 302  A.c.

…i al geògraf grec Estrabó:

Secondo Strabone, famoso geografo greco, Padova superava per importanza tute le altre città della regione e la quantità di merci che da qui partivano per il mercato di Roma confermava la presenza di una popolazione fiorente ed industriosa.

No us faci por l’italià, llengua romànica sense secrets per als que esteu estudiant llatí. Sempre sou a temps d’acudir a un diccionari, però us serà d’ajuda saber que en aquesta llengua els plurals no són sigmàtics, és a dir, no tenen –s com a morfema de plural, sinó que en alguns casos parteixen de les desinències del nominatiu de la 2a declinació per al masculí i el de la primera, amb un petit canvi (-ae>-e) per al femení. Per exemple, el singular antico patavino dóna en plural antichi patavini o l’altra cittá esdevé le altre cittá (el substantiu no canvia) en modificar el nombre.

Per complementar la visita a aquesta ciutat, paga la pena visitar també alguna de les nombroses i esplendoroses vil·les senyorials de la Ribera del Brenta, com per exemple la Villa Nazionale di Stra o Pisani, la més gran de les vil·les venecianes situades a la vora d’aquest canal. Construïda el 1756 i adquirida per Napoleó el 1807, el seus jardins contenen un laberint que, com el de Barcelona, porta fins a una divinitat grega. Recordeu qui ens rep al centre del laberint d’Horta? És la mateixa divinitat que aquí? Mireu les imatges i comenteu-ho, tot identificant, de passada, dues divinitats que coronen le cavallerisses al fons del jardí. Us animo també a afegir aquest laberint al Google map especialitzat en el tema.

 

 

[Fotos: Josep Lario i Teresa Devesa]

Com de costum, aquests articles de viatge tenen l’objectiu que hi pogueu aplicar, segons les possibilitats de cada curs i matèria, els continguts i procediments apresos a classe. És per això que cloc el primer article d’aquesta sèrie sobre terres italianes amb uns suggeriments de treball:

  • Traduïu, comenteu lingüísticament i contextualitzeu les citacions textuals, tant del llaí com de l’italià. Els de 2n no oblideu que el fragment de l’Eneida pertany a la selecció que heu de llegir en traducció. Els de 4t i 1r aprofiteu per fer un exercici pràctic d’anàlisi de les semblances entre les llengües romàniques. Quin paper té l’italià entre elles i com es manifesta en la seva morfologia, lèxic, sintaxi…?

  • Desenvolupeu totes les referències clàssiques (autors, topònims, obres…). En alguns casos us caldrà documentar-vos, però en la mesura del possible, utilitzeu els vostres propis coneixements.

TERESA

El Laci, sepulcre d’humans, futur niu dels romans

Aprofitant la tasca del Fil Moodle  “Propostes per a la recerca d’una pàtria” he volgut recrear aquest epidosi de l’obra de Virgili:

 

Lavínia, els teus ulls s’empapen de sang

les teves llàgrimes llisquen per la pell

que tremola de tan terrible espant

produït pel conflicte tan cruel…

 

Llatins i troians es disputen el poder,

cap dels dos bàndols vol cedir,

els seus crits giren el món sencer

cap humà això no hagués escollit.

 

Cavalls que xisclen,

soldats encara

sense barba lluiten,

senten la sang amarga.

 

Turn i Eneas que volen manar,

un llatí i l’altre troià,

un dels dos morirà,

i l’altre amb Lavínia es farà.

 

El Laci, sepulcre d’humans,

futur niu dels romans.

Llatí neutral

empès pel vent d’austral.

 

La princesa Lavínia

es troba afligida,

espera amb resignació

que Fat prengui la decisió.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

Joan Bellès, un traductor proper

Començaré la meva presentació de l’edició que us he recomanat llegir per apropar-vos a l’obra de Virgili, amb els mots de Ramon Torné a La nissaga catalana del món clàssic, tot aprofitant per congratular-me de la recent publicació d’aquest llibre de referència per conèixer la gens clàssica del nostre país.
Torné, actualment professor d’institut, amb alumnat com vosaltres acostumat al treball en xarxa, diu de Joan Bellès, el traductor a qui us he encomanat per accedir als versos de Virgili:

Recordo l’agradable sorpresa amb què va ser rebuda la seva [de J.Bellès] traducció de l’Eneida (Barcelona, Empúries, 1999) sobretot perquè semblava difícil creure que durant força temps ningú no es posés a traduir novament el magnum opus de Virgili, tenint a mà l’autoritzat treball de Miquel Dolç dins la fundació Bernat Metge […], per tal d’apropar els versos de Virgili a un sector del públic molt més ampli, especialment als estudiants de batxillerat i primers cursos d’universitat. La seva edició conté, a més, notes i introduccions a cadascun dels llibres fetes amb justesa i sàvia orientació, fugint en tot moment de l’erudició i ampul·lositat que són la temptació de qualsevol filòleg.

(pàg. 528-9)

Efectivament, des del 1958 la llengua catalana ja gaudia d’una excel·lent traducció en hexàmetres del poema èpic de Virgili, obra del poeta, crític i traductor Miquel Dolç, que també en feu una traducció en prosa (1972-78). No obstant, l’afany de Joan Bellès per divulgar l’obra del poeta de Màntua, però sense perdre rigor filològic, ens ha provist d’una eina docent impagable que us permetrà accedir a l’antologia de textos de les PAU amb les màximes garanties. De ben segur que s’hauria congratulat de l‘edició de butxaca publicada el 2010, que permet a més estudiants accedir, tocar, llegir i rellegir -en definitiva, reviure- la complexa arquitectura de l’univers virgilià. Vosaltres, alumnes de segon de batxillerat, us compteu entre els afortunats, gaudiu-ne doncs!

TERESA

Què es un clàssic?

Llegiu el fragment següent del premi Nobel de literatura T. S. Eliot (1888-1965) que pertany a un text titulat «Què és un clàssic?» (PAU 2003-2004).
Enumeraré certes qualitats que jo espero que tingui un «clàssic»… i que crec que es troben totes en Virgili… Un clàssic només pot sorgir quan una civilització és madura; quan una llengua i una literatura són madures; i ha de ser l’obra d’una ment madura… Maduresa de la ment: aquesta necessita història i la consciència de la història… Hi ha d’haver el coneixement almenys d’un altre poble altament civilitzat, i d’un poble d’una civilització que sigui prou propera per haver influït i entrat a la nostra… Des del començament Virgili, com els seus contemporanis i predecessors immediats, adaptava i usava constantment els descobriments, les tradicions i els invents de la poesia grega. Usar una literatura estrangera d’aquesta manera indica un estadi de civilització que va més enllà de fer servir només els estadis anteriors de la pròpia –tot i que crec que podem dir que cap poeta no ha mostrat més sentit de la proporció que Virgili en els usos que feia de la poesia grega i llatina anterior.

  • Es compleix en el cas de Virgili la condició que estableix Eliot de conèixer «almenys un altre poble altament civilitzat»? Quin?
  • En què i a partir de quan havia «influït» aquesta civilització en la civilització llatina?
  • A qui es refereix Eliot quan parla dels «contemporanis i predecessors immediats» de Virgili?
  • Com es concreta en la temàtica de l’Eneida el fet que Virgili mostrés un gran «sentit de la proporció en els usos que feia de la poesia grega i llatina anterior»? Quins poetes representaven «aquesta poesia grega i llatina anterior» en el cas de Virgili?
  • Penseu que en l’època de Virgili les elits polítiques i intel·lectuals de Roma eren plenament conscients de la importància històrica del poble romà? Quin era un dels principals objectius de l’Eneida en aquest sentit? Qui havia impulsat la seva redacció?

Alumnes de Llatí de 2n de batxillerat

Virgili també inspirà Hector Berlioz!

A Hector Berlioz de petit el seu pare li llegia Virgili i els tràgics amors de Dido i Eneas el van impressionar. Reconeixeu l’òpera i les pintures d’aquest vídeo?

L’article de la Margalida de El Fil de les Clàssiques La pervivència de Dido i Eneas m’ha inspirat!

Gaby

Laocoont, víctima del sacrilegi

Laocoont és el sacerdot d’Apol·lo a Troia. Estava casat amb Antíope, amb qui va tenir dos fills: Antifant i Timbreu. En unir-se a la seva esposa davant l’estàtua consagrada al déu Apol·lo, profanant així el temple, es va guanyar la seva còlera fins a la seva mort.

Aquest personatge és molt important al cant segon de l’Eneida, ja que aquest sacerdot adverteix als troians que el present que els fan els grecs, quan van disimular que se’n tornaven cap a Troia, tant sols és una trampa. Laocoont intenta convèncer els seus conciutadants de que no l’acceptin.

Quan els grecs deixen el cavall de fusta gegantí a la platja, els troians li encarreguen que ofereixi un sacrifici a Posidó per tal que els enemics grecs, en el seu viatge de retorn, tinguin fortes tempestats que facin malbé les seves naus. Laocoont es disposa a immolar al déu un toro, quan dues seps enormes, Porce i Caribea, surten del mar i s’enrosquen als seus dos fills. Laocoont intenta auxiliar-los, però tots tres moren ofegats. Davant aquest prodigi que no és altra cosa que la venjança del déu per haver profanat el seu temple, els troians creuen que la mort del sacerdot era un càstig per haver-se oposat a entrar el cavall dins la ciutat, haver aconsellat de cremar-lo i fins i tot d’haver-li clavat una llança, i finalment l’entren i provoquen la caiguda de Troia.

“‘Oh malauats ciutadans, ¿quina és la vostra follia? ¿Creieu que ha fugit l’enemic o penseu que hi pugui haver cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És així que us és conegut Ulisses? O dins d’aquesta fusta, reclosos, s’oculten els aqueus, o és una màquina que bastiren contra els nostres murs per espiar-nos les cases i caure’ns a plom damunt la ciutat, o escondeix algún ardit. No us fieu d’aquest cavall, teucres. Sigui com sigui, temo els dànaus, fins quan aporten ofrenes.”
Virgili, Eneida Cant II Versos 42-49 Trad. Miquel Dolç

“Laocoont, que la sort havia designat sacerdot de Neptú immolava un toro gegantesc a l’altar dels sacrificis consuets. I vet aquí que, des de Tènedos, per la calma de les aigües profundes -m’esborrono de contar-ho-, dues serpents d’immenses espires s’allargasaren damunt el pèlag i plegades s’avien cap a la costa; llur pit es deça enmig del corrent i llurs crestes color de sang dominen les ones; la resta de llurs cossos frega llargament la superfície de l’aigua i llur immensa gropa es desplega en sinuoses anelles. Xiula i escuma a llur pas el mar; i guanyaven la riba i , injectades les ardents pupil·les de sang i de foc, llepaven amb les llengües vibrants llurs goles sonores. Fugim de llur vista exsangües. Elles de dret es dirigeixen a Laocoont; i de primer totes dues serpents s’enllacen i s’entortolliguen als cossos dels seus dos fills petits i es peixen a mossecs en llurs membres malaurats. Tot seguit, com que el pare els anava en socors brandint les armes, se n’apoderen i l’estreteixen amb llurs nusos ingents i, després d’haver-lo enrotllat ja dues vegades per la cintura i dues vegades pel coll amb l’espinada escamosa, el sobrepugen pel cap i l’enlairada nuca. Ell amb totes dues mans malda per desfer-se de llurs replecs, i les seves bandes se sollen de bavalles i de negre verí; i al mateix temps aixeca cap als estels uns clams esglaidors, com els braols d’un toro quan, ferit, s’escapa de l’altar i s’espolsa del bescoll la destral mal clavada. Però els dos dracs arrosegant-se fugen cap a les altures dels temples i arriben a santuari de la cruel Tritònida i s’arrupeixen”.

Virgili, Eneida Cant II Versos 200-226 Trad. Miquel Dolç

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=T24huw4RI_g[/youtube]

Carla Domingo
2n batx. Llatí