Tag Archives: Pervivència

El pa en temps dels romans

Tot responen a la pregunta de l’apunt de la Margalida Què en sabem del pa en temps dels romans? a l’article Panificium de El Fil de les Clàssiques, podem dir que a l’època més antiga no es coneixia el pa a Roma. La gent menjava blat. Durant les guerres púniques, els soldats romans (vid. vídeo Què menjava un legionari romà?) van observar que el blat mòlt, barrejat amb aigua i assecat al sol, els donava un aliment molt nutritiu, però que era molt durador, ja que en qualsevol moment podia ser mullat i transformar-se en pa i aigua, suport vital , encara que molt primitiu. Plini ens refereix que el veritable pa va néixer amb el descobriment del llevat, el qual els habitants d’Hispània i Gàl·lia obtenien de la barreja del most de raïm amb farinetes de mill. Els romans sol produïen llevats una vegada a l’any durant la verema. S’utilitzaven en etapes massa llargues i per això els pans romans tenien fama de ser molt durs i de gusts àcids. A canvi eren de llarga conservació i els rics els prenien barrejats amb tot tipus d’espècies.

Així va aparèixer el pa i amb ell una artesania difícil i el gremi més important de Roma, el pistor o forner romà (vid. vídeo Macellum et Pistor).

La corporació precisament per raó de la seva importància estava autoritzada i reglamentada per l’Estat. Molts, contràriament a l’esperit del Dret Quiritario, van ser obligats a l’exercici d’aquest ofici i una vegada que es fessin forners mai no podien abandonar el gremi i el successor, sota la pena de perdre l’herència, havia de seguir amb aquesta activitat. Un forner-diu Marcial-mai no podia ser advocat i els emperadors els tancaven definitivament els camins cap a la dignitat. Els van fer responsables per la quantitat de gra entregat, pel preu fixat i especialment pel preu correcte. No existia la moderna estafa legalitzada, ja que el pa venut havia de ser pesat i aquells als que els regidors trobaven amb mesures falses o que cobraven preus elevats, eren condemnats com vulgars lladres del poble romà.

Els forners a Roma tenien diferents obligacions, i entre els molt pocs privilegis que van tenir el més important consistia en què el Llatí Junianus, en ingressar al gremi podia immediatament adquirir la tan cobejada ciutadania romana. Si aneu a Roma, visiteu la tomba del forner Marcus Vergilius Erysaces. Els forners eren obrers nocturns, que amb les seves cançons i aldarulls no van deixar dormir el poeta Marcial, però a trenc d’alba, ja estaven els primers en el mercat de Vanabro, venent el pa rústic als plebeus i el blanc als patricis. Flequers ambulants venien panets, coques i empanades als nens, que des de molt aviat es trobaven al carrer, anant cap a l’escola dels gramàtics.

Dins dels productes alimentaris el pa tenia com ara un paper essencial. L’elaboració del pa va ser sempre en la societat romana una activitat domèstica, però a Pompeia, una ciutat de no pas més de 20.000 habitants amb dimensions i població semblants a les que imaginem per a la Tarragona romana, es coneixen 34 forns de fleca (pistrina), vint d’ells amb sala de venda annexa. Una preciosa pintura pompeiana mostra l’interior d’un d’aquests negocis, amb la venda d’un pa a una família de clients per part d’un forner que apareix darrere del seu taulell de fusta, amb lleixes i cistells replets de grans pans rodons. Totes les fleques pompeianes incloïen enormes molins de pedra volcànica de dues peces girades per esclaus i muls sobre terres enllosats, taules de pastat i grans forns de llenya. Un d’aquests forns, que estava en funcionament la nit de l’erupció del Vesuvi, ha proporcionat la meravella del seu contingut en forma de 81 grans pans carbonitzats.

El pa romà era pelegrí, ja que el blat procedia de Sicília, el llevat d’Hispània, i la regla de no trencar sinó tallar el pa era pitagòrica.

Preguntas a la historia – Panes romanos – 11/09/12Escuchar audioPreguntas a la historia - Panes romanos - 11/09/12

Etimològicament el mot “pa” ve del llatí panis “pa” perquè les dones en un primer moment el feien amb un pannus “drap”. Després li varen donar diverses formes i així va néixer la paraula panificium formada de panis i facere “fer pa”.

El poeta Juvenal diu que als romans només els interessa panem et circenses. Què devia voler dir?

Ricard Alcázar
Llatí 4t ESO

Leda i el cigne, pervivència d’un mite

Entre els amors de Zeus (Europa, Ganímedes…), m’ha cridat moltíssim l’atenció pel seu erotisme la manera en què el pare dels déus i els homes va seduir Leda. En sabeu el mite? Coneixeu la seva pervivència en la literatura i l’art occidental? Voleu investigar més? Per què encara té pervivència?…

Tot seguit us presento un poema del noucentista català Josep Carner (1884-1970) en què a La inútil ofrena (1924), antologia de poemes que fan referència a l’amor, descriu la unió entre el déu i la virginal Leda:

LEDA INNOCENT

Aquell matí, Leda innocent, besaves
el cigne de vivíssimes clarors
a tu vingut entre les aigües blaves
amb el coll cabdellat, tot amorós.

Ses ales foren aviat esclaves
de tos braços de vori; tremolors
dava el frec de sa ploma, i comparaves
l’ocell vençut, ton braç victoriós.

Tot amagant el cap, ell es fenyia
poc avinent, amb graciosa por,
inquiet de la teva companyia.

Tu vas perdre una mica la color.
ell, tanmateix, com en el llac solia,
va fer en la teva sina cabussó.

JOSEP CARNER, Ofrena


No deixeu de visionar el poema Leda del poeta nicaragüenc Rubén Darío (1867-1916) amb imatges i versos d’alta càrrega eròtica:

Si voleu resseguir la influència del mite de Leda en l’art, en aquest muntatge audiovisual hi trobareu l’obra de diversos pintors i escultors que han immortalitzat un tema tan sensual i voluptuós:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DBg0AHqbbsw" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Espero que amb els vostres generosos comentaris m’ajudeu a completar aquest apunt sobre la pervivència del mite de Leda. Tots junts podem!

Maria

“Calypso”, de Susanne Vega

Molts són els apunts del bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila que tracten els referents musicals actuals de personatges i situacions homèriques, entre els quals val a recordar:

Ara que ja heu llegit almenys les adaptacions literàries de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer, tal com demostren els vostres comentaris a La còlera d’Aquil·les i Les aventures d’Ulisses, voldria donar-vos a conèixer, tot i que potser ja la coneixeu, una cançó de Susanne Vega, Calypso dins l’àlbum Solitude Standing, 1987:

Aquí teniu la lletra de Calypso en català:

El meu nom és Calypso. He viscut sola fins ara.
Visc a una illa i ara he despertat.
Fa temps el vaig veure lluitant amb el mar.
Sabia que havia naufragat i el vaig portar cap a mi.
Avui, ara, quan arribi la llum del sol,
ell marxarà després de l’última nit.
El deixo anar. Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. El meu jardí està desbordat.
Densa, salvatge, amagada és la dolçor que hi creix.
El meu cabell es mou mentre canto al vent.
Canto les nits en què podia assaborir la sal en la seva pell,
la sal de les ones i de les llàgrimes.
I encara que va voler marxar, va ser meu durant molts anys.
Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. L’he deixat anar.
A l’alba marxa per sempre.
I les ones el portaran una altra vegada, però ara coneix el camí.
Jo em quedaré a la platja amb el cor net i la meva cançó al vent.
La sorra em punxarà els peus i el cel cremarà.
Queda un temps de solitud per endavant. No li demano que torni.
El deixo anar. L’haig de deixar anar.
Suzanne Vega

Calypso “la que amaga” (amb quin verb grec té a veure?) és una nimfa marina que vivia a l’illa d’Ogígia (a prop de Gibraltar) i que va acollir Odisseu nàufrag després de la guerra de Troia. L’Odissea (V 1-281) d’Homer narra com el va estimar i com el va retenir durant set anys, oferint-li la immortalitat que l’heroi va rebutjar per tornar a Ítaca, la seva pàtria, amb la seva dona Penèlope (vid. La síndrome d’Ulisses). Viu en una cova, enmig de jardins naturals, amb un bosc sagrat d’arbres i amb moltes fonts. Passa el temps filant i cantant amb les seves serventes. Quan Zeus li envia Hermes amb l’ordre d’alliberar Odisseu, ha de deixar-lo marxar, tot i que a contracor. Li va donar fusta per fer-se una nau i provisions per al viatge, indicant-li també els astres per tenir una bona navegació envers la seva terra païral.

Per què està trista la Calipso de la cançó de Susanne Vega? Té similituds amb la Calipso homèrica? De què té nostàgia? Què n’opineu? Coneixeu altres referents musicals de la nimfa marina homèrica?…

Maria, una Calipso

“Fábula de Píramo y Tisbe” de Góngora

Ja heu pogut observar en dos articles de la Rebeca (“El mite d’Europa en Góngora” i “De una de dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”) que Góngora inseria una gran quantitat de referents clàssics a les seves obres. Com tots sabem, Góngora, era culterà i aquest corrent literari barroc es basa en la complicació formal, amb referències clàssiques, cultismes… El més important en aquest corrent literari és com es diuen les coses, en comptes de què es diu.
A partir dels recents articles publicats a Aracne fila i fila, he trobat aquesta faula escrita també per Góngora, s’anomena: “Fábula de Píramo i Tisbe”. Estic segura de que us sona moltíssim aquest mite ja que l’hem llegit a Narracions de mites clàssics, i tenim Píram i Tisbe al bloc així com una recreació literària de la Laura Galán, Història d’un amor impossible, i a El Fil de les Clàssiques, el nostre bloc d’aula, tenim una genial una representació dels Beatles i els de primer de batxillerat vam fer una petita representació al Parc del Laberint d’Horta (una actuació magistral de la Laura i en Dani) davant dels alumnes de l’institut Albéniz de Badalona.

Mosaic romà de la Casa de Dionís, a Pafos (Xipre). Finals del s. III – principis del s. IV d. C.

Us deixo un fragment de la Fábula de Píramo y Tisbe de Góngora, ja que l’obra sencera és molt llarga i qui la vulgui llegir tota , cosa que us recomano, només ha de clicar aquí.

La ciudad de Babilonia–famosa, no por sus muros–

(fuesen de tierra cocidos

o sean de tierra crudos),

sino por los dos amantes,

desdichados hijos suyos,

que, muertos, y en un estoque,

han peregrinado el mundo–

citarista dulce, hija

del Archipoeta rubio,

si al brazo de mi instrumento

le solicitas el pulso,

digno sujeto será

de las orejas del vulgo:

popular aplauso quiero;

perdónenme sus tribunos.

Píramo fueron y Tisbe,

los que en verso hizo culto

el licenciado Nasón

(bien romo o bien narigudo)

dejar el dulce candor

lastimosamente oscuro

al que túmulo de seda

fue de los dos casquilucios

moral que los hospedó;

y fue condenado al punto,

si del Tigris no en raíces,

de los amantes en frutos.

Núria Yela 1r de batxillerat llatí i grec.

Pervivència de les “Metamorfosis” en la literatura

Jo he fet el treball personal de llatí sobre la pervivència de les Metamorfosis d’Ovidi dins la literatura. Concretament, el treball consta d’una petita introducció i després de l’anàlisi d’uns relats curts escrits pel poeta català Salvador Espriu, que van acompanyats d’unes il·lustracions de Cèsar Estrany. Per finalitzar, hi ha la conclusió que he pogut obtenir fent aquest treball.

A part, he escrit una metamorfosis més moderna. Espero que us agradi!

Color en un món fosc by on Scribd

(Per llegir-ho còmodament cliqueu aquí.)

Sara Cañizares 1r de batxillerat
I. Isaac Albéniz

Viatge màgic a Àfrica

Ahir vaig anar al cinema a veure Viatge màgic a Àfrica en 3D de Jordi Llompart. És la primera pel·lícula europea en aquest format i sembla ben bé que una formi part dels somnis de la Jana, la nena de la meva edat que protagonitza la pel·lícula en un viatge fabulós al món dels somnis i de l’Àfrica. Per què us explico tot això aquí? Doncs, perquè surt un cavall alat de la sort  amb cua i crineres blaves i unes metamorfosis del guardià dels contes en mussol. Si us agrada el tràiler de la pel·lícula i teniu cor d’infant aneu a veure-la i porteu-hi els vostres germans, cosins o nebots i sobretot llegiu-los contes, especialment El cor damunt la sorra de Jordi Llompart (ed. Lumen, 2006), en què es basa Viatge màgic a Àfrica en memòria de la seva filla Jana morta a Namíbia:

Sabeu com es diu el fet que els éssers divins prenguin forma humana, tal com passava als déus de l’antiga Grècia? Què en sabeu del cavall alat? Com era? En quines llegendes el trobem? Quina és la seva pervivència? Jo conec el fals Pegàs de la Barbie que és a la vegada Pegàs i unicorn. Moltes gràcies, per endavant!

Valèria
4rt de Primària

“De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”

Un altre poema de Góngora amb referències clàssiques és el sonet “De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”. Es pot deduir que té referents del mite que dóna nom al nostre bloc, el d’Aracne. Què en penseu vosaltres, aràcnids i aràcnides?

De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler


Prisión del nácar era articulado
De mi firmeza un émulo luciente,
Un dïamante, ingenïosamente
En oro también él aprisionado.

Clori, pues, que a su dedo apremiado
De metal aun precioso no consiente,
Gallarda un día, sobre impacïente,
Le redimió del vínculo dorado.

Mas ay, que insïdioso latón breve
En los cristales de su bella mano
Sacrílego divina sangre bebe:

Púrpura ilustró menos indïano
Marfil; invidïosa sobre nieve,
Claveles deshojó la Aurora en vano.

Si voleu, podeu escoltar-lo en la gravació de Rafael Taibo:

>

Si voleu aprofundir en el comentari de text d’aquest sonet, llegiu El Comentario de textos, 1:

Rebeca Sánchez
1r batx. humanístic

El mite d’Europa en Góngora

A classe de Literatura Castellana de primer de batxillerat estem treballant Luis de Góngora i l’altre dia vàrem llegir uns poemes que, tot i ser de gran dificultat lingüística, vam poder veure que contenien referències clàssiques. A la Soledad primera hi trobem al·lusions mitològiques  referents sobretot al mite de Europa raptada per Júpiter:

Era del año la estación florida
en que el mentido robador de Europa
-Media luna las armas de su frente,
Y el Sol todo los rayos de su pelo-,
Luciente honor del cielo,
En campos de zafiro pace estrellas,
Cuando el que ministrar podía la copa
A Júpiter mejor que el garzón de Ida,
Náufrago y desdeñado, sobre ausente?,
Lagrimosas de amor dulces querellas
Da al mar; que condolido,
Fue a las ondas, fue al viento
El mísero gemido,
Segundo de Arïón dulce instrumento.

Del siempre en la montaña opuesto pino
Al enemigo Noto
Piadoso miembro roto
Breve tabla? delfín no fue pequeño
Al inconsiderado peregrino
Que a una Libia de ondas su camino
Fió, y su vida a un leño.
Del Océano, pues, antes sorbido,
Y luego vomitado
No lejos de un escollo coronado
De secos juncos, de calientes plumas
Alga todo y espumas?
Halló hospitalidad donde halló nido
De Júplter el ave.

Besa la arena, y de la rota nave
Aquella parte poca
Que le expuso en la playa dio a la roca;
Que aun se dejan las peñas
Lisonjear de agradecidas señas.

Desnudo el joven, cuanto ya el vestido
Océano ha bebido
Restituir le hace a las arenas;
Y al Sol le extiende luego,
Que, lamiéndole apenas
Su dulce lengua de templado fuego,
Lento lo embiste, y con suave estilo
La menor onda chupa al menor hilo.

No bien, pues, de su luz los horizontes
Que hacían desigual, confusamente,
Montes de agua y piélagos de montes?
Desdorados los siente,
Cuando ?entregado el mísero extranjero
En lo que ya del mar redimió fiero?
Entre espinas crepúsculos pisando,
Riscos que aun igualara mal, volando,
Veloz, intrépida ala,
Menos cansado que confuso? escala.

Vencida al fin la cumbre
Del mar siempre sonante,
De la muda campaña
Árbitro igual e inexpugnable muro?,
Con pie ya más seguro
Declina al vacilante
Breve esplendor de mal distinta lumbre:
Farol de una cabaña
Que sobre el ferro está, en aquel incierto
Golfo de sombras anunciando el puerto.

«Rayos les dice? ya que no de Leda
Trémulos hijos, sed de mi fortuna
Término luminoso.» Y recelando
De invidïosa bárbara arboleda
Interposición, cuando
De vientos no conjuración alguna?
Cual, haciendo el villano
La fragosa montaña fácil llano,
Atento sigue aquella
Aun a pesar de las tinieblas bella,
Aun a pesar de las estrellas clara?
Piedra, indigna tïara
Si tradición apócrifa no miente?
De animal tenebroso cuya frente
Carro es brillante de nocturno día:
Tal, diligente, el paso
El joven apresura,
Midiendo la espesura
Con igual pie que el raso,
Fijo a despecho de la niebla fría?
En el carbunclo, Norte de su aguja,
O el Austro brame o la arboleda cruja.

El can ya, vigilante,
Convoca, despidiendo al caminante;
Y la que desviada
Luz poca pareció, tanta es vecina,
Que yace en ella la robusta encina,
Mariposa en cenizas desatada.

Llegó, pues, el mancebo, y saludado,
Sin ambición, sin pompa de palabras,
De los conducidores fue de cabras,
Que a Vulcano tenían coronado.

«¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora,
Templo de Pales, alquería de Flora!
No moderno artificio
Borró designios, bosquejó modelos,
Al cóncavo ajustando de los cielos
El sublime edificio;
Retamas sobre robre
Tu fábrica son pobre,
Do guarda, en vez de acero,
La inocencia al cabrero
Más que el silbo al ganado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!

»No en ti la ambición mora
Hidrópica de viento,
Ni la que su alimento
El áspid es gitano;
No la que, en bulto comenzando humano,
Acaba en mortal fiera,
Esfinge bachillera,
Que hace hoy a Narciso
Ecos solicitar, desdeñar fuentes;
Ni la que en salvas gasta impertinentes
La pólvora del tiempo más preciso:
Ceremonia profana
Que la sinceridad burla villana
Sobre el corvo cayado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!

»Tus umbrales ignora
La adulación, Sirena
De reales palacios, cuya arena
Besó ya tanto leño:
Trofeos dulces de un canoro sueño,
No a la soberbia está aquí la mentira
Dorándole los pies, en cuanto gira
La esfera de sus plumas,
Ni de los rayos baja a las espumas
Favor de cera alado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!»

No, pues, de aquella sierra ?engendradora
Más de fierezas que de cortesía?
La gente parecía
Que hospedó al forastero
Con pecho igual de aquel candor primero,
Que, en las selvas contento,
Tienda el fresno le dio, el robre alimento.

Limpio sayal en vez de blanco lino
Cubrió el cuadrado pino;
Y en boj, aunque rebelde, a quien el torno
Forma elegante dio sin culto adorno,
Leche que exprimir vio la Alba aquel día
?Mientras perdían con ella
Los blancos lilios de su frente bella?,
Gruesa le dan y fría,
Impenetrable casi a la cuchara,
Del viejo Alcimedón invención rara.

El que de cabras fue dos veces ciento
Esposo casi un lustro ?cuyo diente
No perdonó a racimo aun en la frente
De Baco, cuanto más en su sarmiento,
Triunfador siempre de celosas lides,
Le coronó el Amor; mas rival tierno,
Breve de barba y duro no de cuerno,
Redimió con su muerte tantas vides?;
Servido ya en cecina,
Purpúreos hilos es de grana fina.

Sobre corchos después, más regalado
Sueño le solicitan pieles blandas
Que al Príncipe entre Holandas
Púrpura Tiria o Milanés brocado.
No de humosos vinos agravado
Es Sísifo en la cuesta, si en la cumbre
De ponderosa vana pesadumbre
Es, cuanto más despierto, más burlado.
De trompa militar no, o destemplado
Son de cajas, fue el sueño interrumpido;
De can sí, embravecido
Contra la seca hoja
Que el viento repeló a alguna coscoja.

Durmió, y recuerda al fin cuando las aves
Esquilas dulces de sonora pluma
Señas dieron suaves
Del Alba al Sol, que el pabellón de espuma
Dejó, y en su carroza
Rayó el verde obelisco de la choza.

Agradecido, pues, el peregrino,
Deja el albergue y sale acompañado
De quien lo lleva donde, levantado,
Distante pocos pasos del camino,
Imperïoso mira la campaña
Un escollo, apacible galería,
Que festivo teatro fue algún día
De cuantos pisan, Faunos, la montaña.
Llegó, y a vista tanta
Obedeciendo la dudosa planta,
Inmóvil se quedó sobre un lentisco,
Verde balcón del agradable risco.

Si mucho poco mapa le despliega,
Mucho es más lo que, nieblas desatando,
Confunde el Sol y la distancia niega.

LUIS DE GÓNGORA, Soledad primera

És realment llarg, segur que si l’analitzem amb profunditat podem extreure moltíssimes coses. Què podem extreure d’aquest poema sobre els personatges mitològics? I sobre el mite d’Europa en concret? Qui és el “mentido roador de Europa”? Qui és “el garzón del Ida”? A quin dia en concret de l’any fan referència els versos inicials de la Soledad primera? …

Ja sabeu el que diu sempre la Lida:  “Heu d’anar fent xarxa, lligant nusos, relacionant una matèria amb l’altra, ja que no heu de deixar les assignatures en calaixos. La bellesa de la Venus dels calaixos de Dalí no és a cada calaix per separat sinó l’obra en conjunt.”

Rebeca Sànchez

1r de batxillerat humanístic

El rapte d’Europa en l’art

El meu treball personal consisteix en un estudi de la pervivència de la mitologia en l’art. Aquesta anàlisi se centra en el mite del rapte d’Europa segons Les Metamorfosis d’Ovidi i les seves represetacions artístiques al llarg de la història, des que va ser escrita.
La meva recerca consta d’obres de pintures, mosaics, escultures i d’altres, que tracten el rapte des del moment que el mite va ser escrit per Ovidi fins a l’actualitat, tot fent-li matisacions segons l’època en què es realitzaren.

Ecce picturae statuaeque!


Thaïs García Laso 1.2 Batx
I. Isaac Albéniz