Tag Archives: Música

El cant de la Sibil·la, Patrimoni de la Humanitat

[youtube]https://youtu.be/G0VK4XCcJSo[/youtube]

Cada nit de Nadal a les esglésies de Mallorca i l’Alguer ressona l’apocalíptic cant de la sibil·la, recentment declarat per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Aquest cant, que es representà a tot Europa durant l’Edat Mitjana, enfonsa les seves arrels en les profetesses de l’antiguitat clàssica. El seu ressorgiment vingué de la mà del cristianisme, que l’adaptà al seu credo. D’aquesta manera, la sibil·la es convertí en l’anunciadora del Judici Final.

A l’antiguitat preclàssica s’atribuïa a la dona el do de la fertilitat no només humana sinó també agrària, donat que era ella qui tenia cura de l’hort familiar. En aquest context, algunes dones arribaren a adquirir coneixements bastant precisos dels fenòmens agraris, lligats als cicles solars i lunars. La repetició periòdica d’aquests cicles, en uns ritmes que només elles sabien, va fer que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural. En el món grec aquest poder endevinatori quedà personificat en la figura de les sibil·les, éssers misteriosos i semidivins que vivien en boscos profunds o cavernes.

A l’antiga Grècia, la sibil·la que va gaudir d’un major reconeixement va ser la del santuari de Delfos, on el déu Apol·lo instaurà el seu oracle després d’haver mort la serp Pitó. No és d’estranyar que en els orígens d’aquest oracle hi trobem una serp. Es tracta d’un animal vinculat als sabers ocults de la Mare Terra (Gea) i sempre en contacte amb ella a través dels seus desplaçaments. Precisament una possible etimologia de la paraula sibil·la ens remetria a l’arrel indoeuropea *sibh- (“xiular”), que seria una onomatopeia del so que fa la serp. La resposta de la sibil·la de Delfos sempre era ambigua, de manera que era el propi interessat qui l’havia d’interpretar pel seu compte. En la nostra llengua això queda reflectit en l’expressió “llenguatge sibil·lí”, sinònim de misteriós, enigmàtic.

Juntament amb la de Delfos, una altra sibil·la important al món hel·lènic fou la de Cumes, colònia grega situada prop de la badia de Nàpols. Aquesta sibil•la és la que més influí en el cristianisme gràcies a les Bucòliques del poeta llatí Virgili. En un dels poemes d’aquesta obra apareix la sibil·la de Cumes anunciant el naixement d’un nen que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Segurament l’escena expressava, de forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. I pel que fa a la identitat del nen, aquest podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el primer triumvirat. Tanmateix, alguns autors cristians estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciada pels profetes de l’Antic Testament.

Por al canvi de mil•lenni
El principal responsable de l’adopció de la sibil·la per als interessos del cristianisme va ser Agustí (segle V dC), autor de la influent obra La ciutat de Déu. La irrupció, però, de la sibil·la a les esglésies el 24 de desembre es produí a finals del segle X. Aleshores, la por que provocava el canvi de mil·lenni va generar tot un seguit de representacions sobre la fi del temps i la segona vinguda del Messies, que havia de jutjar la humanitat. En aquesta ocasió, a la sibil·la se li assignà un cant, de melodia gregoriana, basat en un sermó en llatí escrit al segle V dC per un bisbe de Cartago.

Al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol manifestació musical a les celebracions litúrgiques. D’aquesta manera, el cant de la Sibil·la va desaparèixer de gairebé totes les esglésies d’Europa. Tan sols es mantingué a Mallorca i a la ciutat de Sardenya de l’Alguer, on havia arribat als segles XIII i XIV, respectivament, de la mà de les tropes de la corona catalanoaragonesa. En aquestes terres, el cant de la Sibil·la, que aleshores ja comptava amb una versió en llengua catalana, estava tan arrelat a la societat que difícilment els bisbes pogueren acatar les ordres del concili de Trento. Ara el cant s’està recuperant a la catedral de Braga (Portugal) i a altres punts del territori de parla catalana, com a alguns pobles del País Valencià o a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Antoni Janer Torrents

IES DAMIÀ HUGUET (Campos, Mallorca)

La música a l’Antiga Grècia

28 Replies

Aquest és el meu primer article a Aracne i, com que m’agrada la música i la història de la música, he decidit ajuntar música, història i el grec. Des del punt de vista del l’antiga Grècia, la música no l’entenien com ho fem avui en dia. Els grecs veien la música com una forma de relació entre sons i la relacionaven estretament amb les matemàtiques. A part de escoltar-la, “calculaven” la música.

Quan ells parlaven de música, la gent la veia i l’ajuntava amb els conceptes ball i poesia.

La paraula música deriva de vàries paraules. De la paraula “Μουσική” i la paraula “Τεκνή”. A l’antiga Grècia, consideraven que la música era l’art sagrat de les muses, que eren qui inspiraven els homes per composar la música (per això, els músics eren considerats com a intermediaris entre les muses i els homes). La música també creien que tenien poders curatius i purificadors, per això els músics eren considerats bastant importants en la societat.

El problema és que en l’actualitat no tenim quasi cap mostra de música d’aquells temps per múltiples raons. Una, quasi la més important i la més clara, és que les peces no s’han conservat a causa de que són molt antigues. Un altre factor a tenir en compte és que en l’antiga Grècia, el sistema de perpetuació i escriptura de la música no és el mateix que tenim en l’actualitat. Passa el mateix que els jeroglífics egipcis. Fins que no es va descobrir la Pedra Rosseta, no es van poder comprendre els jeroglífics. Tot i així, ens han arribat en els nostres temps tres grans textos musicals que ens donen unes petites pautes de com sonava la música que feien, descobert l’ any 1850: dos himnes Dèlfics (138 a.C.) i l’epitafi de Seikilos (II a.C.), sumen menys de dos minuts de música totes juntes.

Tot i així, sabem en l’actualitat que la música era bastant present en la vida dels grecs. Ho sabem a causa de que en múltiples pintures i ceràmiques hi ha escenes on es veuen persones fent música. En ceràmiques on apareix Apol·lo, obres literàries, com la Ilíada o l’Odissea, on Ulisses canta amb un cor per calmar els déus i poder navegar. Els grecs, en el cas de l’aparició de obres que hi aparegui música, són els primers. La música estava present en tota mena d’esdeveniments com banquets, casaments, sacrificis… en tenim constància gràcies a actes escrits on es pot llegir que hi havia presència musical.

Ceràmica en la que apareix Apol·lo tocant la seva lira.

Si voleu escoltar una mica de música de l’antiga Grècia, aquí podeu escoltar-ne una mica. És una part d’un dels dos himnes Dèlfics.

Aquí deixo una parell de enllaços d’ articles sobre temes musicals molt interessants que m’han inspirat per fer aquest article: Celebrem Santa Cecília amb la música de l’antiga Grècia i Com en temps de Carixena.

Eric Andreu Carvajal 1r batx. grec

“Ratafia” de la Carrau

1 Reply

Rata fiat vol dir, en llatí, que un tractat queda signat. En català, hi ha un licor (aiguardent adobat) que duu per nom aquesta mateixa paraula llatina. El grup de música folk de Terrassa, La Carrau, va incloure en el seu CD “Quin bon bori” (2004) una cançó que prova d’explicar perquè aquest licor té aquest nom, com es prepara i quina relació hi troba amb el llatí.

Vegeu l’Auca sencera en la plana Auques.cat o en aquest visor inferior:

I ara escolteu-la i comenteu-la:

Per Hipòcrates!

4 Replies

Coneixeu Per Hipòcrates? És una cançó grega de la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet. Quins referents clàssics hi trobeu?

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=H-QR2M2ealM[/youtube]

Jo tenia un mal ben dins el cor
i a un metge encomaní tot el meu cos;
en comprovar que tot era al seu lloc
així, improvisà les conclusions:

-Si vol, pot fer
com fa tota la gent:
deixar tots els plaers,
morir una mica abans.

-Savis han dit
que el peix era roí,
que l’oli era un verí,
i el vi pecat mortal.

Com que el doctor em va guarir d’un cop,
brindàrem per Hipòcrates, tots dos
tot recordant cançons a cada glop
de Creta, de l’Alguer i d’altres llocs.

El vi també
dansava en els tonells
brindant pels seus parents,
les vinyes prop del mar.
El Penedès
volia vi arlès
i a Dènia el moscatell
retsina demanà.

Si no sabeu qui és Hipòcrates no us perdeu aquest vídeo!

Xisco
Mallorca

Mireu i escolteu: La Mirada Griega amb rap d’Alfa i Omega

25 Replies

Acabo de teniu una alegria en veure algunes de les vostres imatges publicades a la wiki de Chiron, La Mirada griega amb el rap de Santiago el Menor per a Chiron a Gijón del 2008, molt anterior al de Deka, però que no havia aconseguit d’escoltar mai ni de fer-vos escoltar. Ara gràcies al company chironià de Galícia Álvaro P. Vilariño ho tenim tot en un:

Rap en català i amb llatinismes

4 Replies

Fent cas als mots de la Margalida, per tal que Deka faci un treball de recerca web 2.0, aquí teniu el meu granet de sorra per si no el coneixeu encara: Vazili amb la Pupil·la Caue canem. És hip hop en català com At Versaris i amb una pila de referents, sobretot llatinismes:

Caue Canem

Qui ha fet la verema pel Cavernet Sauvignon
que presidí el sant sopar on decidireu vendre el món?
Els soldats del vostre taulell de risc, qui són?
D’on brolla la sang a cada guerra a cada front?
De nosaltres, el poble, que sap la sort que
té de poder emmirallar-se en tu i vol ser una amable còpia.
A calat la teva copla de robatori estable
i deixa joves en la inòpia.

Ja sé que mai entendràs la problemàtica
O tot o res, amotinats com a Attica
el handicap és l’ètica en el teu discurs estàtic
aquesta actitud no et porta enlloc perquè és erràtica
cal dir que, tinc fòbia a l’Àgora, no agorafòbia
que claudicar és donar més marge a aquesta escòria
i la victòria té un sabor tan dolç si és compartit…
somnis no són només somnis si els hi dones un sentit.

Alea jacta est, ab ovo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Que no hi ha un camí per la pau? Que la pau és el camí?
Predica-ho a un camp de refugiats palestí.
Qui tasta el verí de cada reforma laboral?
Qui és la mare del xaval que està cuidant del teu jardí?
Caminem sense escoltar-vos, hem hagut d’aprendre a fer-ho
recupero les ganes de viure, recordant Tupac Amaru.
Parlar-ho amb el Vazili abans d’escriure i tornar a intentar-ho.

Puc rimar-ho, sobren profetes, està escrit
no posarem l’altra galta, Balta vine amb el teu sèquit
pànic, ni el Crit de Munch és tan simbòlic
si tanquem els punys, la imatge et provocarà un còlic.
Jo dic sabotatge i sona més fort que “pau social”
per qui no entén que a tu només et cal dir que passin l’escombra
la por, la força i l’ordre són el vostre aval
però si caminem per la foscor no tenim ombra.

Alea jacta est, ab ouo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Cogombres amb La Pupil·la. Us preparem pel ball
perquè a la tomba no us emportareu el nostre patrimoni.
Només el poble salva el poble, i tu pots mirar-te al mirall
si vols que et presenti al dimoni.
Que ressoni a tots els pobles i ciutats
venim armats amb líriques, combats no teories cíniques
ja saps, ens piques però no ens quedarem parats
serem estrictes, no acatarem finals agònics.

Per això no vull ser res.
Els patètics anhels de tants que creuen no haver triomfat pels pèls que encara no he entès…
No vull ser ningú més que part d’un tot revoltat
apartar el teu alè fastigós al meu clatell clavat
dic, guerra! Si els somnis col·lapsen, guerra!
els que es relaxen perden les arrels de la terra,
s’esquerden els murs de l’imperi a cada guerra.
A terra! La pau és a tocar arreu de la terra.

Alea jacta est, ab ouo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Gaby

“Lilium”

20 Replies

Recordeu aquella cançó d’un videojoc que us vaig mostrar que era en llatí, però composta i cantada per japonesos? Doncs ara hem arribat més enllà. No sé si haureu sentit a parlar dels programes de veu sintètica fets servir per a robots, dels quals el més famós es diu VOCALOID. En pricipi estan disponibles en japonès i anglès, i combinen síl·labes i tons de veu per fer cançons 100% digitals a partir de veus de persones gravades amb, per exemple, l’Audacity. Doncs estava buscant alguna cançó per escoltar mentres feia el treball de recerca, quan he vist que intenten fer cançons en llatí! No sé si opinar a favor o en contra, està clar que no està fet per gent que l’ha estudiat, però la intenció és bona.

Què n’opineu? Personalment, qui em digui ara que el llatí és mort i molt antic, ja em veurà.

Carla Asensio

2n batxillerat Institut Isaac Albéniz

Quo vadis Dysgenics

2 Replies

He descobert una banda musical de Metallica amb el nom de “Quo Vadis?” (On vas? en català), es curiós oi? Qui podria imaginar que fins i tot en el món de la rock hi hauria tants referents clàssics. El nom de la banda sorgeix d’una novel·la que va escriure el Polonès Henryk Sienkiewicz. A quina tradició al·ludeix?
Aquí us deixo un vídeo perquè visioneu això per si no us ho creieu:

Per una altra part, m’ha vingut al cap la pel·lícula Quo vadis de l’entrada corresponent al bloc, pertanyent a l’ antiga Roma, concretament durant el regnat de Neró. La trama es desenvolupa al voltant de l’amor entre el comandant romà Marc Vinici i Lígia després de tres plens anys en camp de batalla. Ella és cristiana, religió que es desenvolupava en la plenitud del paganisme, i a causa d’això havia d’estar oculta, ja que si no ho feia l’assassinarien com van fer amb tots els seguidors del cristianisme i també del judaisme. Lígia fa d’esclava en ser contractada per un general retirat. Marc perdudament enamorat acudeix a Neró perquè ella s’encarregui dels seus serveis i efectivament així serà. Encara que ella no vulgui, finalment amb el temps s’enamorarà d’ ell.

Irena Jagustin
1r batx. llatí

T-Pain: ΡΔΦΠ

7 Replies

Fins i tot un cantant de hip-hop americà tan famós com és T-Pain ens ensenya el seu nom en grec, a través d’un vídeo anomenat “Take Your Shirt Off”, que té lloc a una fraternitat. Utilitza una barreja de transcripció i transliteració “ΡΔΦΠ”. Què us sembla? per què fan aquesta distorsió de la llengua grega? Em podríeu escriure bé el nom, ja que aquí només ho escriu així per la semblança de les lletres.

Irena Jagustin

1r batx. Grec

Love of Lesbian “Me amo”

11 Replies

Escoltant un dels meus grups preferits, Love of Lesbian, vaig trobar una cançó molt maca, amb bastants referents clàssics: “Me amo”.

Edip Rei, Electra, Narcís, … us sonen aquests noms? Doncs, en aquesta cançó es fa una barreja molt curiosa, i acaba composant una estrofa amb aquests tres personatges o, més ben dit, conceptes que en deriven d’aquests personatges. No són d’origen llatí, però sí que els romans els van adaptar i adoptar de la mitologia grega.

[youtube]https://youtu.be/aEllVCvbJKA[/youtube]

“Hoy voy a decirlo: ¡cómo me amo!
Y tú ya no puedes hacerme daño.
Soy un ser divino, ven a adorarme.
¡Qué buena suerte amarme tanto!

Di no al pánico, sin pánico, sin pánico, no al pánico.
Edipo contra Electra,
narcisismo es lo que impera.
Qué simpático, simpático, carismático, simpático.
Edipo contra Electra,
tus complejos a la hoguera, ¡ya! “

La segona estrofa és la que té més referents clàssics. Anem per ordre!
Pánico, que ho repeteix ja quatre vegades, és un hel·lenisme: és una paraula d’origen grec que van adaptar els romans a la seva pròpia llengua, el llatí. Pànic, en català, prové de la paraula grega Πανικός, que fa referència al personatge Πάν, el semidéu dels pastors i del bestiar. La paraula pànic, originalment, s’utilitzava per a fer referència a la por que patia el bestiar durant les tempestes, a causa dels llampecs i dels trons, i que, avui en dia, fem servir per a definir la intensa sensació d’agoixa fruit de la por.
êdip Rei és un personatge extret d’una història mitològica, també d’origen grec. En aquesta història, per fer un resum, el pare d’Èdip veu en el seu futur que el seu fill el mataria, així que el va separar d’ell i de la seva mare. Un cop Èdip es va fer gran, per casualitats del destí, una successió de fets van aconseguir que es fes realitat la visió del oracle al que va acudir el seu pare. Un cop va haver matat al seu pare, sense saber que ho era, va casar-se amb la seva mare, i, gràcies a això, el nom d’Èdip també dóna nom a un fenòmen psicològic: el complex d’Èdip.
El complex d’Èdip és un fenomen segons el qual l’infant se sent atret pel progenitor de sexe contrari, encara que, precisant, només relata l’amor i l’impuls sexual que sent el nen envers la seva mare. Aquest fenomen va ser descrit per primer cop pel psicoanalista Sigmund Freud.
Electra, molt similar a Èdip, també forma part d’una història de la mitologia grega. La protagonista, que dóna nom a la història, i també, igual que a Èdip, un fenòmen psicològic molt similar. És l’atracció sexual i emocional que sent la nena cap al seu pare, mentre que el complex d’Èdip és l’amor del fill envers la mare.
A la cançó, l’autor enfronta aquests dops conceptes. Una mica abstracte, veritat? Què vol dir l’autor amb aquesta antítesi? S’accepten propostes!
El següent vers, com no, també té una referència a les clàssiques. Narcisisme, paraula que prové de Narcís, un personatge de la mitologia grega que els romans van adaptar, igual que Electra o Èdip el Rei. De què tracta Narcís? A grans trets, com heu pogut llegir a Narracions de mites clàssics (ed. Teide) era un noi tan guapo que, en mirar-se el seu propi reflex a l’aigua, va enamorar-se d’ell mateix, i va acabar patint les conseqüències. Així doncs, narcisisime es defineix com la malaltia psicològica que provoca un excès de confiança en les habilitats pròpies, portant a qui la pateix a entendre la realitat d’una manera desfigurada. Almenys això és el que va dir Sigmund Freud quan va introduir el terme “narcisisime” a la psicologia. Però realment el narcisisme és una malaltia? Jo, igual que l’autor de la cançó, tal i com es pot veure segons la primera estrofa que he penjat aquí, creiem que, fins a cert límit, és bo ser una mica narcisista, sense passar-se!
A mi aquesta cançó (molt i molt maca, per cert) m’ha fet pensar una mica, i n’he extret un missatge; si no t’estimes tu mateix, qui ho ha de fer? Sabeu amb quina paraula, formada per un ètim grec i un de llatí, ho podríem resumir? Així doncs, mentre hi penseu i l’encerteu ¡tus complejos a la hoguera, ya!
PD: El nom del grup, no és una mica sospitós també?