Tag Archives: Competència literària

Un final diferent per a Troia

Hi havia dubtes al poble. La gent estava intranquil·la i neguitosa, havien vist marxar centenars de naus: però qui podia creure que després de deus anys de setge d’un dia per l’altre els aqueus haurien marxat i prou? Durant aquell temps sempre havien mostrat més ganes i energia per continuar la batalla. I ara, amb la presència del cavall davant de les seves muralles el núvol d’incertesa s’havia anat escampant i havia anat cobrint més aquells rajos de seguretat que havien començat a arribar a la gent.

Els grans caps troians que quedaven amb vida es reuniren i parlaren durant hores sobre l’ofrena dels aqueus. Finalment, van sortir de la sala amb cara de preocupació. Intentant transmetre algun tipus de confiança al poble, al bell mig del fòrum els homes que havien participat a la reunió, entre ells Eneas i Licaó, els comunicaren que no havien pogut arribar a cap acord i que farien el que el poble considerés més just. Les mirades es movien nervioses, el rumor de les veus començà a pujar… Ningú s’atrevia a dir res, no es veien en cor.

Timeo Danaos et dona ferentes – (“Desconfio dels grecs fins i tot quan porten regals”) digué una veu ferma.

Sobtadament, la gent es girà per veure d’on provenia i tots els ulls es clavaren a Laocoont. Caminant amb pas lent però segur i mirant desconfiadament aquell enorme cavall de fusta Laocoont es dirigí al poble i als herois de guerra:

-Oh, per l’amor dels déus! Només mirar aquest “regal de pau”, que en dieu vosaltres, el cor se m’encongeix. Quantes desgràcies ens han causat els aqueus! Quant patiment, quanta sang vessada…! I penseu que després de tanta guerra han decidit marxar per les bones i amb un regal com aquest? Això ha de ser una enganyifa, puc sentir sorolls dintre d’aquest cavall, puc veure maldat a cada una de les fustes que el formen. Què us ha deixat cecs tanta guerra? Si us plau, no accepteu aquesta ofrena, no taqueu el nom de Troia i no feu que caiguem en la vergonya! Cremeu aquesta ofensa!

Regal dels equeus devorat per les fLAMES

En el relat de Coty, el regal dels aqueus a Troia acaba devorat en flames

En sentir les paraules de Laocoont la gent agafà aquells rajos de confiança que havien marxat amb les pròpies mans i els ulls, abans neguitosos, ara miraven amb fúria. Dues serps sorgiren de l’aigua però el rebombori que començava a crear la gent i el moviment continu les va fer tornar al mar. Les torxes començaven a encendre’s i a apropar-se al cavall. Les potes foren les primeres a ser cremades i els homes de dintre encara no sabien el que estava per arribar. El poble troià se sentia orgullós de la seva decisió, la gent cridava amb torxes a la mà i els ulls ara reflectien el foc que devorava el cavall. Però sorolls quasi muts i cops els van fer callar: venien de dintre. Homes cremant-se vius caigueren de la panxa del gran equí, entre ells pogueren reconèixer la veu del gran Ulisses. Els troians incrèduls començaren a riure i a cridar cada cop més i més fort, ara felicitant a Laocoont pel seu gran enginy, ja que sense ell hauria estat tot molt diferent…

Coty Ledesma

1r de batx. Grec i Llatí

Premi Sambori d’Òmnium Cultural

Els lletraferits de l’Albéniz estem d’enhorabona! Tres guardons de l’edició 2010 del Premi Sambori d’Òmnum Cultural de la nostra demarcació han recaigut en alumnes de l’Albéniz:

  • El 2n premi de primer cicle de l’ESO l’ha obtingut la Mar Sabater de 1r d’ESO.
  • I en la categoria de batxillerat i cicles formatius l’èxit ha estat rotund, ja que el primer premi ha estat per a la Sara Martínez i  el segon per a la Thaïs García, de 2n i primer de batxillerat respectivament.

Des del nostre bloc adrecem la nostra més sentida enhorabona a les guanyadores i també a la resta d’alumnes que gaudeixen escrivint i fan de la creació una manera de viure. A tots els participants, doncs, ànims i endavant!!

Dit això, vull compartir la meva alegria amb tots els clàssics del bloc i amb l’alumnat que ens vau acompanyar al parc del laberint, perquè la narració de la Thaïs, El destí al Parc del laberint, és una de les que es van publicar al nostre Bloc amb motiu de la sortida. Si voleu rellegir-la, allà hi trobareu una Thaïs somrient, potser més encara que la que ha sortit avui a recollir el premi a l’escenari de l’Espai Betúlia de Badalona, davant dels aplaudiments de la seva família, els representants de l’Albéniz i el públic en general.

Imatge dels guanyadors al final de l’acte [Foto: JAM]

ENHORABONA THAÏS, ESTAREM PENDENTS DE LA FINAL A NIVELL DE TOTA CATALUNYA, QUE TINDRÀ LLOC DURANT LA SEGONA QUINZENA DE MAIG!!!

TERESA

Un dia a l’antiga Grècia

“Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos


Al llibre de Grec 2 de l’editorial Teide, vaig llegir el “Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos i ara el vull compartir aquí amb tots vosaltres, sigueu o no alumnes de grec. Escolteu el muntatge fet amb la nova música de Nini i després responeu les qüestions de més avall.

  • Què us ha semblat el poema?
  • Quin és l’origen i quins són els trets de les diferents dones segons el “Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos? Quina és la millor dona?
  • Per què la dona és un mal per als grecs? I per què un “mal necessari”?
  • Què en sabeu de Semònides d’Amorgos i de la seva obra? El considereu un autor misogin? Per què?

Marc Pelegrín

2n batxillerat Grec

La millor de la competició de ball!

Tot seguit, podreu llegir la meva actualització d’un mite d’Ovidi (val més tard que mai!). Sabríeu dir quin?:

La millor de la competició de ball!

El que m’encantava, com no, era ballar Hip-hop. Jo vivia a Brooklyn, i ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus pares, ja que als pocs mesos de néixer, el meu pare va desaparèixer, no sé encara ni per què. I d’altra banda, la meva mare va tenir càncer de mama, que li va provocar la mort només quan jo  tenia vuit anys. Per això, visc amb la millor amiga de la meva mare, la Jenifer, procedent d’una família pobra, amb cinc boques que alimentar inclosa jo. Em vaig criar al carrer, cada dia després d’anar al col·legi, que tampoc hi anava, m’ajuntava amb ells, una banda de nord-americans, que es passaven el dia practicant passos i fent confrontacions amb altres bandes. Jo, doncs, també formava part del grup, era com diguem, la capitana. Gairebé tots els cap de setmana, ens anaven a competir a festivals que es convocaven als pitjors barris de Brooklyn. El propòsit de la Jenifer era que m’apuntes a una escola especial de dansa, ja que deia que tenia molt de talent com el que va tenir la meva mare. Això veritablement, era el que sempre havia somiat, arribar a ser una ballarina professional i no dependre de ningú. Jo no hi estava encara molt convençuda, ja que hauria de deixar enrere tots aquells que estimava, però, després de reflexionar-hi molts dies, ho vaig decidir.

Aviat va arribar el dia de la  competició. Hi havia molta gent que lluitava per aquest gran somni. Hi havia una noia, les típiques nenes riques mimades, que era bastant bona, però s’ho feia creure molt. Al final de la competició, vam quedar precisament nosaltres dues. La primera que va haver de sortir a ballar vaig ser jo: vaig fer tot el que podia i més, procurant no cometre cap errada perquè em poguessin desqualificar. Després va ser ella qui va sortir, i abans de fer-ho, em va mirar com dient “que creus que ets millor que jo?”, bah, i jo vaig restar preocupada.

La noia  ho va fer magnífic i jo ja estava segura que no guanyaria el premi. Aleshores, després d’una estona que els tribunals s’aclarissin, van sortir amb què totes dues ho vam fer molt bé i que es quedaria en un empat: havíem de fer un combat, com en el carrer. Això significava que posaven la música i ens picàvem l’una contra l’altra sense cap regla, i amb això acabaria sortint la guanyadora. Finalment, el tribunal va decidir que jo fos la guanyadora, ja que ella va intentar fer un pas molt difícil i no li va sortir. La noia tota enfurida va agafar-me del coll i em va trencar el collaret d’or blanc que sempre portava amb mi, ja que era allò que em feia sentir-me a prop de la meva mare. Jo, amb el cor trencat, vaig agafar el collaret i me’n vaig anar a casa sabent que havia aconseguit el meu somni i que la meva mare segurament estava molt d’orgullosa de mi. La noia va quedar molt enrabiada per la meva fulgurant victòria i la seva injusta derrota.

Irena Jagustin, 1r batx llatí i grec

Mont Taíget avall

Mont Taíget, dibuix de l’alumne Dani Costa

Una nit  estelada va marcar la meva vida. Recordo encara l’aixopluc del pit de la meva mare, l’escalfor de la seva mà acaronant-me les galtes quan, de sobte, vora el pòrtic vaig caure en un somni profund en braços de Morfeu. Quan vaig obrir els ulls, l’aire era oxidat, amb el rumor del vent viatjàvem crits ofegats, quasi imperceptibles, encara sentia l’escalfor de la meva mare, però la resta del meu cos era ara, rígid i fred, com un mirall esquerdat que està a punt de trencar-se. Entre la foscor de la nit, va esclatar una flamarada escarlata en el mont Taíget, es difícil pensar en el mont Taíget sense que els pensaments es perdin en la perversitat que es nodreix des del seu fons obscur i s’enfila per la terra com una depredadora que ofega al seu pas la vida.

Vaig rodolar al peu del mont Taíget, impulsat pel pressentiment que bategava dintre meu a un ritme frenètic, el cel es tornà cada cop mes tenebrós i la boira es diluïa a cada tomb com una ferida sagnant, els crits van abandonar tota presumpció per convertir-se en estampides, d’esgarrades, dolor i patiment. Vaig travessar la vegetació del bosc sense aturar-me a respirar, sentia la humitat en el terra però no distingia les gotes d’aigua en les fulles de la suor congelada el meu rostre per la por que provocaven en mi aquells crits enmig de la foscor, i així vaig arribar al límit del barranc on es va dibuixar sobre les meves pupiles l’horror de la carn i la sang. Els cossos inerts s’aplegaven als peus de la muntanya, centenars d’infants fixaven la mirada al cel amb el terror retratat en els seus rostres. En una alenada d’aire es va despendre la meva consciència i amb ella tots els meus sentits.

Dani Costa

1r de batxillerat Grec

Si anés a Roma fa més de dos mil anys, aniria a…

La Margalida ens va proposar en el Moodle de llatí de primer un viatge virtual en el temps, és a dir, d’anar a la Roma antiga i explicar-ne el nostre viatge com si fossim Cleòpatra, Juli Cèsar o un esclau. Acostumats a compartir-ho tot amb els altres cursos de llatí del l’IES Cristòfol Ferrer i de fora, especialment, amb els companys de l’Albéniz de Badalona, hem decidit de fer-los públics i comentar tots plegats quins són els encerts, oblits i equivocacions de cada un dels nostres relats. La Lida ha comptat en la nota  que ens ha posat els referents del món romà estudiat a classe i les faltes d’ortografia i d’expressió (aquí un xic ja corregides). Què n’opineu vosaltres? Sigueu sincers i no us deixeu portar per les relacions personals que teniu amb els autors i autores d’aquests relats. Gaudiu de la lectura i us agraïm el comentari  per endavant.

Εὐρυπίδης

Abans d’afrontar la lectura d’un text literari, sempre és aconsellable conèixer les característiques i la peripècia vital del seu autor, no per un afany de sensacionalisme o de tafaneria, sinó perquè és un pas clau per copsar el sentit final de la seva obra. Us invito, doncs, abans d’enfrontar-vos a una tragèdia del gran Eurípides, a visionar aquest reportatge i respondre les preguntes que segueixen. Darrere les mans que van compondre Medea, la tragèdia que llegireu els de primer de grec de l’Albéniz, hi ha un home, en el cas d’Eurípides, amb una personalitat polèmica.

Visualitza el vídeo del minut 28:15 al 35:00 i comenta les qüestions següents:

  • Al llarg de tot el vídeo s’esmenten diferents tragèdies de l’autor. Feu-ne un recull i expliqueu-ne l’argument i la significació.
  • Quins són els temes de les seves obres i com estaven caracteritzats els herois protagonistes? Quins trets els diferènciaven dels de Sòfocles?
  • Quina opinió tenien d’ell els seus conciutadans atenesos i com va afectar això en el desenvolupament dels seus darrers anys de vida?

Per completar aquest exercici de preparació de la lectura, llegeix la història de Jàson i els Argonautes al web de Sebastià Giralt, al final del qual hi ha un enllaç a la pàgina d’Eurípides que us pot ajudar a entendre el seu estil i la seva tècnica tràgica.

Sort i que vagi de gust! Després de la contenció i submissió que heu conegut en la vida quotidiana de la dona grega, la tragèdia Medea us proporcionarà una bona dosi de passió descarnada portada a l’extrem. Aquí teniu un tastet de les sentències que hi trobareu en boca de la protagonista, reflexioneu-hi perquè no tenen pèrdua…

De tot el que té vida al món, i un pensament,

les dones som la planta que més pena fa. […]

I diuen que nosaltres fem sense perill

la vida a casa i que ells es baten llança al puny.

Insensatesa! Més voldria estar amb l’escut

en línia tres vegades que una parir.

EURÍPIDES, Medea (Traducció de Carles Riba)

Jo no he estat a la guerra, però sí he parit, i us asseguro que estic amb Medea…

TERESA

La vida quotidiana d’una jove grega

Píxide amb imatges de dones filant al gineceu. British Museum de Londres
[Fotografia de Sebastià Giralt]

M’he passat tota la vida ficada al gineceu, la veritat és que m’agradaria haver nascut en una família de classe social i econòmica millor, però la vida es així. Suposo que m’hauré d’anar acostumant a la meva vida, perquè no canviarà, així que hauré de seguir aprenent de la meva mare a portar la casa, a cuinar, a treballar la llana…
Ara mateix estic nerviosa, perquè fa poc he fet els tretze anys i sé que els meus pares m’estan buscant una parella per casar-me, com ho han fet amb les meves germanes, però el que més por em fa és no ser feliç amb aquella persona, ja que ens casen per conveniència i la finalitat del matrimoni (i de la dona) és només la de proporcionar una descendència i formar una família, i els sentiments importen poc, per no dir res.
Si ho penso bé, preferiria ser de condició molt humil o de bon nivell econòmic, ja que si fos d’un nivell humil, en haver de guanyar-me un sou per poder sobreviure, venent, treballant en la producció artesana o al camp, no podria estar sempre tancada al gineceu; i si fos d’un bon nivell econòmic, seria el millor, perquè gaudiria de gran formació cultural, de llibertat i podria acudir al simposi, que les meves germanes m’han explicat què és. Es tracta del nom donat a la segona part dels banquets, en la qual els comensals beuen d’acord amb la prescripció del simposiarca, canten poemes, reciten poesies o conversen. Hi pot haver fins a quinze convidats, que ajaguts en divans, gaudeixen de bon menjar i de la música executada per joves complaents. També m’agradaria més poder ser de cultura espartana; pel que sé, la dona espartana té molta més llibertat, va a la palestra amb els joves per enfortir-se per al part, té mes poder sobre els seus fills i marit…
Estar tant de temps tancada al gineceu et fa pensar moltíssim i reflexionar, madures com a persona, però sóc conscient que, encara que pensi tot això, no puc canviar el meu destí.
Els meus pares em criden, ja és l’hora de conèixer el que serà el meu marit, després que el meu pare i ell firmin el contracte matrimonial.

Ariadna Jiménez Ferrer
1.2 Batxillerat

Alysa, princesa dels esclaus

Esclava grega. Hiram Powers. [Font wikimedia]

Les dones van marxar a les seves habitacions, i les meves companyes i jo varem retirar el menjar que havia sobrat del sopar del senyors, havíem de retirat el pa i les hortalisses i els trossos de carn seca que ja no volien, deixant només les fruites seques i les fresques.
L’esclava Alina va netejar tot el terra en mig minut, deixant-lo ben net i amb un molt bon olor a flors silvestres, va apartar les cortines rosades, encengué les llànties i va assotar els coixins dels senyors per estovar-los.
Vàrem portar el necessari per començar el simposi. Cadascuna duia dues gerres plenes de vi, que prèviament ja havíem barrejat amb aigua. Després entrà Eglé amb el seu quitó blau cel i començà a ballar al so de la música de la lira, que tocava Gines. Una música tan agradable que encisava qualsevol persona de Grècia.
Aquell dia l’amo tenia ganes de molta festa i després de estar parlant dels seus diners i dels pactes que volien fer entre ells, van ordenar que totes festegéssim.
Així doncs, vàrem omplir de vi els gots dels nostres senyors i ens varem treure l’ himàcion i les xancles. Doris i jo ballàvem amb Eglé, i les altres dues noies cantaven i tocaven un altre instrument juntament amb Gines, la de la lira. Tots ebris, no cessaven de cridar de cantar i de beure, i contínuament nombraven al déu del teatre i del vi, Dionís.
Ben cansades, totes havíem de seguir servint als convidats del nostre amo, omplint el got de vi i donant alguna fruita que ells desitgessin. Els esclaus no deixaven de portar àmfores i més àmfores plenes de vi, més obscur que la sang i substanciós, que desprenia una olor dolça intensa que em marejava quan l’abocava en la gerra per barrejar-lo amb aigua. L’ habitació cada cop era més fosca, i feia més calor. I el nostre amo parlava d’arreglar el món amb la seva filosofia i tots li reien la gràcia.
Al cap de sis hores, l’amo s’aixecà, s’acomiadà de tots els convidats i marxà a la seva habitació. El simposi havia acabat.
Andrea Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz