De itinere: Vènet I – Pàdua

15 Replies

Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:

P. VERGILI MARONIS Aeneidos I 242-249

Al primer llibre de l’Eneida, el poeta Virgili celebra amb aquests mots la llegenda de la mítica fundació de Pàdua a mans del troià Antènor. Queda palesa, doncs, la importància que donaven els romans d’època augústea a aquesta ciutat del nordest de la península itàlica. Llegendes pseudohistòriques a part, sembla que la població va ser establerta pels volts del segle XII aC en un meandre del riu Medoacus, l’actual Brenta, un territori habitat des de fa més de tres mil anys.

L’any 45 aC va esdevenir municipium romà i gràcies al florent comerç, les fèrtils terres i la navegabilitat dels seus cursos d’aigua, va esdevenir un dels principals centres de l’Imperi Romà fins que va ser destruït pels longobards l’any 601. No obstant, a partir de l’any mil la ciutat va renéixer econòmicament i cultural per passar a ser una esplendorosa vila on encara ara es pot gaudir del llegat arquitectònic urbà del Trecento, el seu Segle d’Or, o de les magnificents vil·les que recorden la presència veneciana (1405-1797). Pàdua és, en definitiva, una ciutat d’art i de ciència que paga la pena visitar, tot aturant-se a cada cantonada.

Un dels racons més emblemàtics de Pàdua: el neoclàssic caffè Pedrocchi [Foto: Josep Lario]

Més endavant trobareu algunes referències clàssiques que, com sempre, us demanaré desvetllar, però he de confessar que una de les coses que m’han sorprès gratament de bon principi ha estat la gran quantitat de referències a les fonts clàssiques que apareixen al catàleg turístic oficial distribuït a l’Oficina de turisme de la ciutat. Diu molt del rigor i cura dels seus autors trobar-hi, a part de la cita virgiliana abans reproduïda, l’esment a Tit Livi (pàg. 16):

Già nel I secolo d.C. il famoso storico Tito Livio rendeva omaggio all’abilità nella navegatione degli antichi patavini descrivendo la loro gloriosa vittoria sulla flotta del re spartano Cleonimo nel 302  A.c.

…i al geògraf grec Estrabó:

Secondo Strabone, famoso geografo greco, Padova superava per importanza tute le altre città della regione e la quantità di merci che da qui partivano per il mercato di Roma confermava la presenza di una popolazione fiorente ed industriosa.

No us faci por l’italià, llengua romànica sense secrets per als que esteu estudiant llatí. Sempre sou a temps d’acudir a un diccionari, però us serà d’ajuda saber que en aquesta llengua els plurals no són sigmàtics, és a dir, no tenen –s com a morfema de plural, sinó que en alguns casos parteixen de les desinències del nominatiu de la 2a declinació per al masculí i el de la primera, amb un petit canvi (-ae>-e) per al femení. Per exemple, el singular antico patavino dóna en plural antichi patavini o l’altra cittá esdevé le altre cittá (el substantiu no canvia) en modificar el nombre.

Per complementar la visita a aquesta ciutat, paga la pena visitar també alguna de les nombroses i esplendoroses vil·les senyorials de la Ribera del Brenta, com per exemple la Villa Nazionale di Stra o Pisani, la més gran de les vil·les venecianes situades a la vora d’aquest canal. Construïda el 1756 i adquirida per Napoleó el 1807, el seus jardins contenen un laberint que, com el de Barcelona, porta fins a una divinitat grega. Recordeu qui ens rep al centre del laberint d’Horta? És la mateixa divinitat que aquí? Mireu les imatges i comenteu-ho, tot identificant, de passada, dues divinitats que coronen le cavallerisses al fons del jardí. Us animo també a afegir aquest laberint al Google map especialitzat en el tema.

 

 

[Fotos: Josep Lario i Teresa Devesa]

Com de costum, aquests articles de viatge tenen l’objectiu que hi pogueu aplicar, segons les possibilitats de cada curs i matèria, els continguts i procediments apresos a classe. És per això que cloc el primer article d’aquesta sèrie sobre terres italianes amb uns suggeriments de treball:

  • Traduïu, comenteu lingüísticament i contextualitzeu les citacions textuals, tant del llaí com de l’italià. Els de 2n no oblideu que el fragment de l’Eneida pertany a la selecció que heu de llegir en traducció. Els de 4t i 1r aprofiteu per fer un exercici pràctic d’anàlisi de les semblances entre les llengües romàniques. Quin paper té l’italià entre elles i com es manifesta en la seva morfologia, lèxic, sintaxi…?

  • Desenvolupeu totes les referències clàssiques (autors, topònims, obres…). En alguns casos us caldrà documentar-vos, però en la mesura del possible, utilitzeu els vostres propis coneixements.

TERESA

El sostre de fusta de la casa de Tèlef a Herculà

2 Replies

Els arqueòlegs, després de tres anys de treball intens, han aconseguit encaixar les 250 peces de fusta que durant gairebé dos mil anys han estat sepultades sota capes de material volcànic a la zona del que era la platja d’Herculà,  abans de l’erupció del volcà Vesuvi un 24 d’agost de l’any 79 dC. Han reconstruït el sostre de fusta de la casa del baixrelleu de Tèlef, coneguda així pel relleu de l’atri-peristil amb el mite de Tèlef, val a recordar que Tèlef era el fill del fundador mític d’Herculà, Hèrcules.

Sembla ser que la Casa de Tèlef era més aviat un palau o una mansió amb una pila d’habitacions, la segona més gran d’Herculà amb 1800 metres quadrats documentats. Juntament amb la casa contigua de la Gemma es va construir per a Marcus Nonius Balbus, el governador romà de Creta i de Cirene, tribú de la plebs l’any 32 aC i partidari d’Octavià (el futur emperador August). Era benemèrit d’Herculà ja que havia construït i rehabilitat diferents edificis públics. Li varen erigir més de deu estàtues i a la seva mort li varen retre grans honors. Prop de la casa s’ha trobat la seva magnífica tomba.

El sector més luxós de la immensa residència era una torre de tres pisos. En el pis superior, hi havia un menjador de nou metres d’alçada amb paviment i parets de marbre de color, amb un cel ras suspès de fusta i una terrassa al voltant amb una vista espectacular de la badia de Nàpols i les illes d’Ischia i Capri. Posseïa una rica col·lecció d’escultures de l’Escola Neoàtica, entre les que sobresurt el relleu de Tèlef que li dóna nom.

Segons el director del projecte, Andrew Wallace-Hadrill “És la primera reconstrucció completa d’un sostre romà de fusta”. Els arqueòlegs creuen que el sostre de la Casa de Tèlef degué volar com a conseqüència del núvol ardent després de l’erupció del Vesuvi i va anar a petar invertit damunt el que aleshores era la platja. La fusta va quedar incrustada a la sorra humida, que ha conservat la fusta viva durant segles i després va quedar ben tancada sense aire sota una capa de pedra volcànica. D’aquí que la fusta no s’hagi trobat carbonitzada. Els cartrons pintats en panells de color vermell o blau i fusta amb diferents parts d’un sostre enteixinat i marcs de fusta amb hexàgons i triangles en relleu pintats de blanc, negre, blau, vermell i or, revelen la presència d’un sostre ric que lligaria amb les parets i el paviment de marbre del triclini.

Si viatgeu a Herculà, no us oblideu d’aixecar la vista cap al sostre de la casa del relleu de Tèlef, us ben impressionarà, us ho puc ben assegurar!

Portes obertes 2012 a Pol·lèntia

3 Replies

El propassat 19 de juliol, vàrem tenir l’oportunitat de visitar el jaciment romà de Pol·lèntia (Mallorca), convidats pel consorci municipal rector del conjunt arqueològic de la ciutat. Com és costum en els darrers anys, en aquesta visita guiada oberta al públic, els arqueòlegs van explicar i mostrar les àrees que enguany han estat objecte d’intervenció, en el marc de la campanya estiuenca d’excavacions que dirigeixen conjuntament Miquel Àngel Cau, de la Universitat de Barcelona, i Esther Chávez, de la Universidad de La Laguna (Tenerife). En aquesta ocasió, l’arqueòloga canària va ser la responsable d’oferir al públic detallades explicacions de l’execució dels treballs i, al final de la visita, ens va atendre, de forma personalitzada, la nostra petició d’enregistrar-la, oferint un resum concís dels objectius d’enguany.

Volem agrair a Esther Chávez la seva atenció, així com als responsables municipals d’Alcúdia per aquesta iniciativa de portes obertes, que permet apropar el treball minuciós dels arqueòlegs al públic, i que ja hem recollit en vídeos i articles anteriors del Fil de les Clàssiques i Aracne Fila i Fila.

Gaby per a Aracne Fila i Fila

Jocs Olímpics: Les dones gregues i l’esport

27 Replies

La dona ha anat guanyant pes i presència als Jocs Olímpics moderns. Els noms de moltes dones han quedat escrits per sempre a la història de l’olimpisme.  El camí, tanmateix, ha estat lent i difícil fins aconseguir gairebé igualar en nombre la seva presència en els jocs olímpics actuals. Per primer cop en la història de l’olimpisme, les dones a Londres 2012 superen en un sol país participant els seus compatriotes masculins: 268 dones competeixen pels Estats Units enfront de 261 atletes masculins. Com bé vàrem poder observar en la desfilada de la cerimònia d’inauguració, per primera vegada a la història dels Jocs Olímpics els 204 països participants hi presenten dones esportistes, aquesta altra fita ha requerit, fins i tot, al segle XXI, molta diplomàcia internacional i esforços d’ONGs. Set dones competeixen per primer cop sota les banderes de països àrabs que sempre fins ara havien impedit  la participació femenina en el major esdeveniment esportiu mundial: Catar hi participa amb quatre dones i ha triat la tiradora Al-Hamad com capdavantera; Brunei cobreix l’expedient amb l’atleta Maziah Mahusin. La judoka Wodjan Ali Sèrah Abdulrahim Shahrkhani i l’atleta Sarah Attar són les primeres representants olímpiques d’Aràbia Saudita. Sembla ser que finalment s’ha aconseguit no vetar la participació femenina en uns Jocs Olímpics. A l’antiga Grècia, les dones no solament no podien participar-hi, sinó que ni tan sols podien travessar el riu Alfeu, prop d’Olímpia; si hi eren descobertes, les estimbaven des de les altes roques del mont Tipeu. Tanmateix, Cal·lipatira va ser sorpresa a Olímpia, i se li va perdonar la vida:

Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.
PAUSÀNIAS V, 6-7 ( Grec 1, M. Capellà ed. Teide pàg. 153)

El baró de Coubertin, creador dels jocs olímpics actuals, creia que la dona havia de ser-ne sols l’espectadora: mirar i aplaudir, en comptes d’intervenir. En els primers jocs olímpics de l’era moderna, a Atenes el 1896 no hi va haver participació femenina. A París, el 1900, el Comitè Olímpic Internacional va permetre l’accés de la dona a dos esports de competició. El 1930, el Congrés Olímpic va votar a favor de l’admissió de les dones en els Jocs Olímpics. A Berlín, el 1936, les dones només podien participar en quatre esports, però a partir de llavors la presència de la dona ja va ser regular; però hem hagut d’arribar als XXX Jocs Olímpics de l’era moderna per aconseguir el 46 % de participació femenina (superant el 42 % de Pequín 2008) i que la dona tingui presència en totes les delegacions olímpiques i que, fins i tot, hagi estat l’abanderada en la desfilada d’algunes. No ens hem d’oblidar, però, que  hi ha països on les dones encara han de lluitar per coses tan elementals com poder practicar un esport.

A l’antiga Grècia, l’exercici atlètic i la pràctica esportiva eren activitats reservades als homes i no només ser vencedors a Olímpia. La dona n’era normalment exclosa. No podia anar al gimnàs, no rebia educació ni podia assistir a determinades competicions, com els Jocs Olímpics. Aquesta norma, però, no era vàlida per a la dona espartana, ja que a Esparta les lleis obligaven les noies a practicar la cursa, la lluita i  llançar el disc i la javelina per tal d’enfortir-se i ser mares de bells infants. A Olímpia,  segons Pausànias VI 16, 2-3, se celebraven en honor d’Hera les Heraia (τὰ Ἡραῖα), curses a peu de dones dividides en categories d’edat, primer corrien les més joves, després les d’edat mitjana i en darrer lloc les més grans. Corrien a l’estadi d’Olímpia amb els cabells descenyits, amb una túnica curta fins als genolls i amb l’espatlla dreta nua dalt del pit.  Sols feien la sisena part de la distància de la pista (160, 2 m.) i les vencedores rebien corones d’olivera i part d’una vaca oferta a Hera. Podien erigir estàtues amb inscripció. A Cirene també s’organitzaven curses per a noies. A Quios les noies també corrien i lluitaven i segurament també feien curses a Lesbos.

Estatueta de bronze d’una noia corredora, British Museum

Els models mítics en són els referents: Atalanta, la dona atleta que va vèncer en la lluita Peleu en els jocs fúnebres en honor de Pèlias, és l’heroïna que realitza el trànsit de noia a dona a través de l’agon.

Peleu i Atalanta lluitant. Pintor de Munich, àmfora 500-490 aC

Fa poc s’ha sabut que en comptes d’un noi, aquest genet d’Artemísion és una noia, per la manera amb què va vestida. De ser un noi, aniria despullat:

De fet, les dones podien participar en els jocs olímpics com a posseïdores d’una quàdriga i rebien la corona de vencedor, si guanyaven la cursa; així sabem de dones espartanes d’alta posició que van lluir els seus cavalls de raça en els jocs olímpics.

Cinisca (Κυνίσκα) princesa d’Esparta, filla del rei Arquídam II i germana d’Agesilau II, nascuda envers el 440 aC. fou la primera dona, animada pel seu germà Agesilau (segons Plutarc Agesilaus 20.1), que va portar cavalls en uns jocs i la primera que va guanyar una victòria a les olimpíades del 396 aC i tornà a guanyar en les del 392 aC. Sabem per l’escriptor grec Pausànias III, 8 1,2,3 (143–176) que es van erigir dos monuments a Olímpia en honor de la seva victòria, un dels quals era una estàtua.

Σπάρτας μὲν βασιλῆες ἐμοὶ

πατέρες καὶ ἀδελφοί, ἅρματι δ’ ὠκυπόδων ἵππων

νικῶσα Κυνίσκα εἰκόνα τάνδ’ ἔστασεν μόναν

δ’ ἐμέ φαμι γυναικῶν Ἑλλάδος ἐκ πάσας

λαβεν στέφανον. Ἀπελλέας Καλλικλέος ἐπόησε.

IvO 160, Miler # 98b; Antologia Palatina XIII 16

 

Reis d’Esparta són

els meus pares i germans, amb un carro de rabents cavalls,

Cinesca vencedora erigí aquesta estàtua

i em declaro  l’única de les dones de tota Grècia

que ha guanyat una corona. M’ha fet Apel·les Càl·licles.

 

En el santuari d’Olímpia, hi ha aquesta inscripció que acredita la victòria de Cinisca, tot i que malauradament no va suposar, com bé volia el seu germà Argesilau II, que el seu triomf no era només cosa d’homes i canviar així el curs de la història olímpica.

Eurileonis va ser una altra atleta espartana, com Cinisca,  que al voltant de l’any 250 aC, va guanyar en les carreres de carros dels Jocs Olímpics. Pausànias també es refereix a aquesta victòria amb una estàtua de Eurileonis que es va erigir a Esparta.

A més de Cinisca i Eurileonis, els cavalls de la cortesana Bilitisque d’Argos, que fou concubina de Ptolomeu II, guanyaren a  Olímpia. Les filles de Polícrates d’Argos foren vencedores en les Panatenees, a principis del segle II a.C.

Crec que això només és un tastet de dones gregues silenciades no només en la literatura sinó també en l’esport i malauradament la presència femenina en els jocs actuals, Londres 2012 encara n’és notícia, la qual cosa demostra que encara hi ha molt camí a fer.