Clàudia i la deessa Cíbele I: L’amant

Nosaltres som en Martí Palma, Roger Navarro,Irene Berdún, Judith Consentino, Daniel Martín i Víctor Gallardo. Som alumnes de l’1.2 de batxillerat de l’INS Isaac Albéniz de Badalona.  Nosaltres us presentarem una sèrie de recreacions situades al Port d’Òstia i que narren, des de diferents punts de vista, la història de Clàudia, la Vestal.

'Port of Ostia During a Tempest', oil on canvas painting by Leonardo Coccorante, 1740s, Lowe Art Museum

Port of Ostia during a Tempest – 1740-1750 de Leonardo Coccorante – Lowe Art Museum

Tothom parlava d’ella aquells dies. Tots l’assenyalaven i la miraven malament. A la seva esquena li deien de tot, res de bo. La culpaven de l’encallament del vaixell al riu, la culpaven de la guerra; fins i tot, la culpaven de mals que ella no havia sentit mai a parlar, per principalment la culpaven de la guerra. Ja que si aquell vaixell no arribava a port l’estàtua no hi arribaria i la guerra no acabaria, tal com havia dit aquell vell oracle. Jo sóc Lucius, i sóc el que ningú coneix, però tothom considera el seu “amant”. Clàudia i jo no érem amants. Ella és una vestal, i no pot trencar ni trencarà mai el seu vot de castedat. Simplement ens vam enamorar. Clàudia era una veïna meva, vivia a la domus del costat. La vaig veure créixer, els seus pares, patricis els dos, van morir a la guerra, i ella, sola com estava, va donar la seva virginitat a Vesta. Poc temps després que fes el seu vot, la vaig veure un dia amb aquell quitó que li havia regalat. Estava molt guapa. Ens vam mirar i, poc temps després, passàvem tardes junts caminant i xerrant pel fòrum. Alguns dies visitàvem l’àgora, ens encantava anar per allà. Un dia li van dir que havia d’acompanyar l’estàtua de Cíbele cap al port de Roma i ens vam acomiadar. Jo per sorprendre-la, la vaig seguir amb la meva gal·lera. Aquell viatge va durar uns quants dies, però finalment vam arribar al riu. Allà el vaixell va encallar i ella, que anava en un carretó, era la principal culpable. Una vestal companya seva ens va veure per l’àgora ben junts, sense fer res que els déus no volguessin, i aquesta va anar a dir-ho per tot arreu. En poc temps la van culpar de la història del vaixell i de molts actes de la guerra pel fet de trencar el seu vot de castedat. Jo sabia que era fals, però és clar, si deia alguna cosa, sabrien que jo existia i potser l’acabarien enterrant viva igualment. Mentre tots parlaven d’ella, jo l’observava des de la distància i veia el que feia a totes hores. Un bon dia pel matí, vaig seguir-la fins al port, volia dir-li que jo estava amb ella, i que tots dos junts podríem fugir per sempre. I així evitar que l’enterressin viva… Ella però, no em va veure. Va agafar una barca i es va dirigir al vaixell. Des de l’altura del port, veia com amb molt esforç es lligava al cinturó quelcom que semblava una corda i com, per art dels déus, movia aquest vaixell. Ella sola, sense ajuda de ningú, només dels déus, que així van provar que ni ella ni jo érem culpables, que ella no havia trencat el seu vot de castedat. Així doncs, en veure que tot el poble l’aclamava, me’n vaig anar, i per decisió dels déus la vaig deixar en pau, i vaig continuar amb la meva patètica vida sense ella.

MARTÍ PALMA
1.2 BATXILLERAT
INS ISAAC ALBÉNIZ

Cui prodest?

Si Ciceró aixequés el cap i es trobés amb certs titulars periodístics!

Prodest ja es veu que és una forma del verb prosum (un compost de sum) que vol dir bàsicament “aprofitar, ser útil, beneficiós… “

El titular periodístic Quid prodest? vol dir “Què és útil? Què és beneficiós? Què aprofita?” I la veritat és que té sentit, però un sentit diferent de la força que té la sentència llatina Cui prodest?
que vol dir “A qui aprofita? A qui beneficia?” i pel que diu l’article sembla que és aquest el títol que li correspondria.
En realitat, la cita llatina que ressona darrera d’aquest titular és de la Medea (v. 500-501) de Sèneca i diu: Cui prodest scelus, is fecit que vol dir: “A qui beneficia el crim, aquest és el seu autor”.
Tinc entès que heu tingut la sort de veure i llegir la Medea d’Eurípides que és força igual i força diferent de la Medea de Sèneca, perquè han passat molt anys i els llatins no eren els grecs, evidentment. Sèneca, encara que va escriure una mica de tot i fins i tot tragèdies, és conegut sobretot com a moralista i són cèlebres les seves sentències i aquesta és una d’elles. Sèneca va viure una època de crisi sota l’emperador Neró i no ho va tenir fàcil… nosaltres ara tampoc no ho tenim gens fàcil amb la crisi i la pregunta clau és: Cui prodest?

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

L’actualitat dels clàssics

Sovint, quan hom llegeix un clàssic llatí o —encara més— un de grec, els que l’envolten l’esguarden amb suspicàcia. Per més que no acostumin a dir res, en la sorneguera expressió del seu rostre s’hi pot deduir la idea que els passa pel cap: «A qui se li acudeix llegir llibres tan antics, tan allunyats del que sentim i vivim en els nostres dies!».

Precisament aquest raonament —o, més aviat, prejudici— tan primari com fal·laç és el que procurem rebatre aquells que estimem els clàssics i que volem compartir la nostra tan plaent estimació amb el major nombre de gent possible.

Quan et dediques a llegir-los, ja sigui en una versió completa o adaptada, el primer que aprens és que la raó principal per la qual els grans clàssics —tant els més antics com els més recents— han arribat a nosaltres és per la seva imperible actualitat. Una obra clàssica, en qualsevol disciplina artística és, precisament, aquella que mai no passa de moda.

Llegint la gran literatura clàssica, o assistint a una representació teatral dels genials dramaturgs antics, t’adones que, malgrat els milers d’anys que han passat, i malgrat que s’hagin produït tantes i tantes transformacions des de llavors, sobretot en els àmbits científics i tècnics, els homes i dones seguim essent gairebé iguals. Si més no, és molt més el que compartim que no pas allò en què divergim.

Les forces cabdals que determinen les nostres vides —l’amor, el desamor, la gelosia, l’enveja, l’odi, l’afany de poder, el temor davant el desconegut, el desig de saber…— són si fa no fa les mateixes. Potser ha canviat la substància, allò que ens configura exteriorment, però l’essència, allò que ens fa ésser el que som, interiorment o espiritual, s’ha mantingut pràcticament igual.

Com no ens ha d’apassionar l’Odissea, si estimem algú amb tot el cor i, com Odisseu, som capaços d’enfrontar-nos a tot i a tothom, acarant els més terribles i esgarrifosos dels perills a fi de poder tornar al costat de la seva estimada Penèlope?

D’aquesta idea de la permanent actualitat o vigència dels clàssics —que justifica a bastament dur a terme algunes adaptacions literàries— procurem parlar-ne el proper 16 d’abril, en una tertúlia o taula rodona en el tan agradable i acollidor Institut Premià de Mar.

Mentre, per anar escalfant motors, que us semblaria que anéssiu comentant les aventures clàssiques amb les que us heu sentit més identificats? Amb el coratge d’Hèracles? Amb la defensa de la justícia d’Antígona? Amb la intel·ligència i l’enginy dels criats que protagonitzen les històries de L’ase d’or?

Xavier Serrahima 2o13

www.racodelaparaula.cat

Θέατρον του Διονύσου

El teatre de Dionís (Θέατρον του Διονύσου) va ser el més gran teatre de l’antiga Grècia, situat al peu de l’Acròpoli d’Atenes, a la banda sud, vora el recinte sagrat del Tèmenos de Dionís. Dedicat, com el seu nom indica, al déu del vi i del teatre, Dionís.

El principi només s’hi representaven, en honor del déu, cants i danses rituals al voltant de l’altar i els espectadors hi seien al voltant. Això no sempre va ser així com podeu imaginar, va anar poc a poc evolucionant i es van començar les representacions de les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides i les comèdies d’Aristòfanes. Després de aquestes representacions feien una sàtira, amb tot el temps de la representació s’allargava bastant, fins i tot podia arribar a les nou hores, i l’entrada era gratuita.

Era un teatre de fusta, però al començar el segle V es van canviar les plataformes de fusta per pedra. A la part central de les primeres grades hi havia 67 seients, que més tard és van canviar a marbre decorat i estaven reservats per als sacerdots i la gent més important.

Es va construir el segle IV aC. Tenia una capacitat de 17.000 espectadors, els actors estaven col·locats damunt una plataforma, el Prosceni, i també hi havia una part interior on es canviaven el vestuari, Scaena. També hi ha un espai circular on cantava i ballava el cor, amb l’altar de Dionís al mig. I finalment els espectadors estaven en el Koilon o Graderia, en forma d’un cercle truncat que envoltava l’orquestra excepte per la part de l’escenari, recolzaven esglaonadament en la falda d’una muntanya. A cada costat, entre les grades i l’escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a l’orquestra, anomenats, Pàrodes.

Què us sembla el Teatre de Dionís? Què en sabeu?

No us oblideu de consultar i de comentar aquest apunt i els seus enllaços.

Nora Domingo
1r de Batxillerat Grec