Aquest estiu hem fet un viatge en cotxe per Bèlgica i Holanda. Per arribar-hi, hem fet ruta per França, tant a l’anada, com a la tornada. El sorprenent no és que hàgim trobat monuments i edificis medievals, romànics, gòtics, molt i molt bonics, sinó que hàgim trobat el record de l’imperi romà fins i tot en alguns països del Mar del Nord. I encara és més sorprenent que aquest record sigui ben present i ben viu en els nostres dies. Per això, he titulat el meu article Roma en el limes.

Com que el viatge va ser llarg, aniré marcant les fites més importants que hi vam trobar pel que fa a la petjada romana. D’altra banda, dividiré l’article en dues parts: el trajecte que travessa França i el que comprèn els Països Baixos i Alemanya. Per aquesta raó, trobareu que el primer De itinere d’aquest estiu, duu la xifra I; el segon, la xifra II (Roma en el limes: una ruta pel Rin, II).

Clermont-Ferrand: Dans cette ville charmante de l’Auvergne, on se souvient de Vercingetorix, le chef gaillard et courageux de la tribu des arverns. Il combattait bravement contre Caius Iulius Caesar, lorsqu’il occupait la Galia (un territoire qui, à cette époque, allait des Alpes et des Pyrénées jusqu’au Rhin). Vercingetorix avait commandé un soulèvement contre la domination romaine et il avait presque obtenu la victoire, mais, après un siège farouche, l’armée romaine vainquit à Alesia (actuellement, Alise-Sainte-Reine).

París: Paris… la cité de l’amour et de la lumière! Nosaltres vam aprofitar que era el dia de la festa nacional (14 juillet) per fer una visita al Louvre. Ens vam deturar molt especialment en la secció d’escultura i d’art clàssic: hi vam contemplar la Venus de Milo (en grec, es tracta d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa), d’autor anònim i que data del 130-100 aC. La peça és obra de l’escola hel·lenística, i és possible que el seu autor fos Alexandre d’Antioquia.

Venus de Milo. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

També vam poder observar el conjunt escultòric d’Apol·lo i Dafne, que representa el mite ovidià. És una peça neoclàssica, d’un escultor francès dels segles XVII-XVIII, Guillaume Coustou el Vell.

Apol·lo i Dafne. Museu del Louvre (obra de 1714) [Font Wikimedia]

 Ja deveu recordar que aquesta narració explica la transformació de la nimfa Dafne en llorer. Aquest és l’argument: En una ocasió, Apol·lo, després de matar la terrible serp Pitó, va retreure a Cupido que jugués amb armes d’homes. Cupido el va advertir que la fletxa del déu podia tocar animals, però que la seva el tocaria a ell mateix. Llavors, Cupido es va enlairar pel cel i va disparar a Apol·lo una fletxa que esperonava l’amor cap a la nimfa Dafne, mentre que a Dafne li’n va tirar una de plom amb la punta roma, que el defugia. El resultat va ser una persecució d’Apol·lo cap a Dafne, seguint l’instint de possessió que empeny els déus cap als mortals. Al final, la nimfa va implorar les seves germanes del riu que la transformessin perquè Apol·lo no l’aconseguís atrapar. Elles, commogudes, la van transformar en llorer. Apol·lo li va prometre que, a partir d’aquell dia, ella seria el seu símbol i ornaria els caps dels virtuosos. A Dafne no li va quedar cap més remei que assentir, amb les seves fulles com a cabells.

Una altra escultura interessant és la Victòria de Samotràcia, que possiblement va ser esculpida per commemorar les victòries d’Antíoc III el Gran, un rei hel·lenístic d’Antioquia, a les costes de Síria. La figura és una possible missatgera alada de Zeus. Va ser esculpida a l’escola hel·lenística de Rodes, que es caracteritzava pel dramatisme i per l’expressió recargolada de les figures. Es creu que podria ser obra de Pitòcrit de Rodes.

Victòria de Samotràcia. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

Després de la secció d’escultura, vam visitar la important pinacoteca del museu. A banda de la conegudíssima Giocconda -no se sap si l’autèntica o no, perquè també n’hi ha una al museu del Prado, de Madrid, que alguns experts consideren la de Leonardo da Vinci-, sempre envoltada d’un núvol de turistes fent-li fotografies, em va cridar l’atenció un quadre que duia, en el seu marc, una inscripció llatina: “O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus” . Es tracta d’una pregària pròpia de la litúrgia de Setmana Santa, que jo havia escoltat com una cançó en un concert de cant coral. La lletra és referida a la Passió de Crist; és Ell qui demana als homes que s’apiadin del seu sofriment. Tomás Luis de Victoria, músic espanyol del Renaixement, en va fer un motet. La pintura és del segle XV i representa una Pietat; és obra del pintor francès Enguerrand Charonton i duu com a títol La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon.

La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon, d’Enguerrand Charonton. Museu del Louvre

[Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-O: és una interjecció;

-vos omnes: és un vocatiu plural masculí; omnes és un adjectiu substantivat (omnis, omne);

-qui: és un pronom relatiu, l’antecedent del qual és “vos omnes”;

-transitis: és la 2a persona del plural del verb transeo, verb irregular, format per la preposició –trans i pel verb de la quarta conjugació –eo (anar);

-per viam: és un acusatiu en funció de complement circumstancial de lloc;

-attendite: és un imperatiu en 2a persona del plural, del verb attendo, de la 3a conjugació.

-et: és una conjunció coordinant copulativa;

-videte:és un imperatiu, també en 2a persona del plural, del verb video, de la 2a conjugació;

-si:és una conjució subordinant substantiva, que introdueix una proposició que fa la funció de CD dels verbs attendite et videte;

-est:és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “sum”. No fa la funció de verb copulatiu sinó del verb impersonal “hi ha”;

-dolor: és un substantiu masculí de la 3a declinació. És el nucli del SN que fa de subjecte del verb “est”.

-similis: és un adjectiu de la 3a declinació (similis-e) que desenvolupa la funció de SAdj (CN de “dolor”).

-sicut:és una conjunció subordinant comparativa d’igualtat, que introdueix una proposició, on el verb és el mateix que en la proposició anterior, però que sovint s’omet (si est dolor similis sicut [est] dolor meus).

-dolor meus:és el SN (Subjecte) del verb “est”.

Traducció: “Oh tots vosaltres, que feu via pel camí, ateneu i mireu si hi ha algun dolor semblant al meu”. 

Però la visita a Paris no s’acaba el Louvre. Passejant pel Quartier Latin, concretament al museu de Cluny, vam observar les restes de les antigues termes romanes, dels segles II-III. No són gaire completes i actualment només se’n conserva el frigidarium.

Termes gal·loromanes de París. Museu de Cluny [Foto: Joan Molar]

Com que vam passejar per tot París, vam passar per la Vie Francilienne, situada al voltant de la ciutat. D’altra banda, al sud-est de França vàrem circular per la Via Domitia, construïda l’any 118 aC pel procònsol Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui porta el nom. El traçat d’algunes rutes actuals, com la nacional N85, la N100 i l’autopista A9 en segueixen el recorregut. Ja veieu que les vies romanes arriben fins ben lluny en el mapa d’Europa.

Per acabar, heu de saber que el nom original de París és Augusta Lutetia, Lutetia o Lutetia Parisiorum (el nom grec era Lukotekia). La ciutat estava situada a la riba del Sena i a la part esquerra de l’Île de la Cité, just al punt on s’ajunten els rius Bièvre i Secuana (Sena). A la riba dreta del Sena hi arribava un aqüeducte; Lutetia significa en cèltic “ciutat al mig de les aigües”.

Qüestions:

• Coneixeu cabdills que, com Vercingetòrix a la Gàl·lia, hagin lluitat contra l’ocupació romana? Digueu qui són i com van actuar.
• Què és l’Austràsia i quins són els seus límits?
• Esmenteu obres d’art relacionades amb Roma que hàgiu contemplat durant aquestes vacances. Si heu trobat referències clàssiques en altres àmbits, també ho podeu compartir amb nosaltres.

Pau Molar, 1r batxillerat