Estimats companys i companyes: EL LLATÍ TAMBÉ EXISTEIX A LES DISCOTEQUES!
L’altre dia, avorrint-me pel Facebook, vaig veure un flyer d’una discoteca en què s’anunciava la festa universitària “Cum laude”…
Mireu si és curiós que fins i tot l’”apartat” d’oci de les nostres vides té reservat un lloc al Llatí.
Algú em sabria recordar què significava i què era “cum laude”?
Mar Morillo
2n batxillerat
Institut Isaac Albéniz
Ja han començat les classes, però seguim amb el record de les vacances i jo continuo la sèrie, Curiositats de Roma, encetada arran del meu viatge a Roma: En Pasquino, Una piràmide romana… Ara toca La boca de la Veritat! No us ho creureu, però jo la vaig descobrir en una pel·lícula: Vacances a Roma de Wyler!
Peck va preparar una broma a Hepburn en l’escena de La boca de la veritat. La llegenda sobre aquest monument explica que qui menteix perd la mà en introduir-la en la boca. Així, Peck hi ficà la mà i l’amagà per sota de la seva màniga. Això provocà un esglai d’Hepburn. Wyler, en veure la reacció d’Hepburn, no va dubtar ni un moment en incloure l’escena de la broma en la pel·lícula Vacances a Roma.
La Boca de la veritat (en italià: Bocca della Verità) és una antiga màscara de marbre pavonazzetto, col·locat en la paret del pronaos de l’Església de Santa María de Cosmedin a Roma l’any 1632 (Recordeu d’introduir-la en el nostre Google Maps de Curiositats de Roma!).
L’escultura, datable al voltant del segle I, té un diàmetre d’1,75 metres i representa un rostre masculí amb barba en el qual els ulls, el nas i la boca estan perforats i buits. Tampoc no se sap del cert la seva antiga utilitat: si era una font o part d’un impluvium o fins i tot una claveguera (hipòtesi sorgida arran de la seva proximitat a la Claveguera Màxima). En canvi, se sap que la màscara gaudeix de fama molt antiga i llegendària: es presumeix que aquest sigui l’objecte esmentat al segle XI en els Mirabilia Urbis Romae, on es diu:
Al costat de l’Església de Santa María de la Fontana es troba el temple de Faune. Aquesta imatge va parlar a Julià, l’emperador conegut com “l’Apòstata” i ho va enganyar.
Un text alemany del segle XII descriu detalladament com, des de darrere de la boca, el diable −autodenominant-se Mercuri (que en aquell temps era protector dels comerços i dels garbulls)− va agafar una llarga estona la mà de Julià l’Apòstata (que havia enganyat a una dona i davant aquell ídol havia de jurar la seva bona fe), prometent-li rentar la seva reputació i una gran fortuna si tornava a l’antiga esplendor del paganisme. En una altra llegenda alemanya de dos segles més tard, trobem la imatge que no gosa mossegar la mà d’una emperadriu romana que −tot i que efectivament havia comès adulteri− la va enganyar amb un artifici lògic. Al segle XV alguns viatgers italians i alemanys recorden amb certa credulidad que aquesta pedra “és anomenada pedra de la veritat, doncs antigament tenia la virtut de mostrar quan una dona ha fallat al seu marit”.
El nom boca de la veritat apareix en l’any 1485, i l’escultura apareix esmentada des de llavors entre les curiositats de Roma, i ha estat reproduïda en dibuixos i postals. A partir d’aquests, se sap que a l’inici estava fos del pòrtic de l’església i que va ser traslladada després de les restauracions sol·licitades per Urbà VIII en l’any 1631.
M’han dit que La Boca de la Veritat també apareix en el videojoc Animal Crossing de la Nintendo GameCube com a part del mobiliari que el jugador pot col·locar a la seva casa.
Maria
Feliciter, aràcnids i aràcnides!
Per molts anys, Aracne fila i fila! Per molts anys, aràcnids i aràcnides, alumnes, col·laboradors i companys! Tot just avui celebrem el segon aniversari! Sembla que Aracne sempre hagi format part de les meves classes i tot just el vaig obrir un 15 de setembre de l’any 2008 per als meus alumnes de llatí, de grec i de cultura clàssica de l’institut Cristòfol Ferrer de Premià de Mar, tot convidant-los a compartir-lo amb altres estudiants, professors i enamorats del món clàssic d’arreu. Dos anys després ja no sé què més puc demanar! En els meus millors somnis, mai no m’hagués pogut arribar a imaginar el que és avui Aracne! Moltíssimes gràcies a tots i totes que cada dia ho feu possible! Moltíssimes gràcies a Xtecblocs que sempre ens acaben concedint el que demanem, ja sigui escriure en grec, més espai o que alumnes i col·laboradors del centre i de fora del centre puguin editar els seus propis articles.
Aracne fila i fila avui fa dos anys, no ha fet vacances ni durant l’estiu!, i a hores d’ara llegiu l’article que fa 654, hem fet entre tots 5421 comentaris i s’han rebut 34.040 visites ; hem gaudit del centaure d’or 2009 de Chiron, de ser finalistes a Edublogs i de ser bloc guanyador de centre a La Mostra 2010, organitzada pel Departament d’educació,….
Jo només puc dir MOLTES GRÀCIES. Depèn de tots vosaltres, alumnes de l’institut Cristòfol Ferrer i alumnes de l’ Isaac Albéniz, alumnes i professors d’arreu, col·laboradors i col·laboradores, que la nostra teranyina clàssica es vagi fent més grossa i més gruixuda i que aquest nostre projecte educatiu de pràctica compartida es mantingui en el temps.
És curiós que el nostre primer article fou Lletres gregues arreu i que celebrem el segon aniversari amb aquest encantador projecte de Chiron: LA MIRADA GRIEGA. Us hi afegiu també?
FELICITER!
ve! Què millor que començar el curs amb una troballa humorística, com és la que publico en aquest article.
[Font: minoriaabsoluta.com]
En acabar el curs, estava escoltant per la ràdio un programa que m’agrada molt, que es diu “La Segona Hora”, de Rac1. Quan van anunciar al principi del programa que la secció anomenada “Curs d’idiomes en 5 minuts” seria de en llatí, vaig parar bé l’orella.
A més, aquest petit “curs en llatí” ha estat per petició del oients! Així que escolteu amb atenció, ja que a part de la llengua clàssica també parlen de civilització. I us puc assegurar una cosa: riureu segur. 🙂
Vale!
Sara Cañizares
2n de batxillerat
L’escultor català Antoni Miralda exposa fins al 17 d’octubre al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid dins l’espai recentment reobert Palau Velázquez del Retiro, i m’ha cridat l’atenció el títol de la seva retrospectiva, De gustibus non disputandum. Per què un artista tan provocador ha triat el llatí? Em podeu donar, aràcnids i aràcnides, un cop de mà: coneixeu una altra frase llatina semblant? Com serien les equivalents en català, castellà…? Per què creieu que utilitza precisament aquesta dita llatina? Per què la periodista que li va fer aquesta entrevista publicada a El País no en fa cap esment?…
Maria
Diumenge passat vaig anar a la Vinalia Rustica com heu vist a El Fil de les Clàssiques i m’ho vaig passar d’allò més bé amb les recreacions del món romà. Si us la vàreu perdre aquí teniu la notícia a la televisió m1.
Què us ha semblat la crònica?
Valèria
Primària
Tempus fugit irreparabile… Semblava ahir que acabava el curs i ja hi tornem a ser. El parèntesi estival produeix una sensació d’oblit, de letargia, de què costa sortir. Hom diria que tot el que vau estudiar el curs passat s’ha esborrat, que no recordeu res del que sabíeu, gairebé ni del que éreu i fèieu a l’institut. Els profes, aquells estranys que caldrà retrobar, intentarem ajudar-vos a començar un nou curs, una setmana abans, això sí. Dura lex, sed lex!
Recordeu qui éreu fa dos cursos? I el que vau escriure l’any passat en una prova d’examen en què us demanava donar consells a l’alumnat que faria 4t l’any següent? Seríeu capaços de reconèixer quin d’aquests petits fragments pertanyia al vostre text?
Veieu com n’éreu d’aplicats i treballadors el curs passat? Espero que aquest ho continueu sent (o ho comenceu a ser) i que recordeu tants llatinismes i expressions llatines com aleshores. En fi, desitjo que aquest estiu hagueu posat en pràctica aquell tòpic horacià del Carpe diem que tant us agrada!
Serveixi també aquest article com a benvinguda per a l’alumnat de 4t i 1r de batxillerat que us incorporeu aquest any al bloc, tant a Premià com a Badalona, com als altres instituts que participen a l’Aracne. Heu entès tot el que deien els experts clàssics de Badalona? Hi ha algun llatinisme que no coneixíeu i us ha vingut de nou?
TERESA
En el claustre de la catedral de Barcelona, prop de l’antic temple romà, crida l’atenció un esbart d’oques. Generalment n’hi ha tretze perquè simbolitzen els anys de Santa Eulàlia, però potser són les descendents de les oques sagrades del Capitoli a Roma. Les oques claquen davant la presència d’estranys i els romans les utilitzaven com a guardianes de les propietats, tot i que també en feien fetge.
Consagrades a la deessa Juno Moneta -aquella que adverteix- van salvar en una ocasió els romans quan Roma es trobava assetjada per la gent del nord, els gals. Hi hagué lluites aferrissades i els romans es varen refugiar en el Capitoli. Tota la ciutat era una flamarada i va fer acte de presència un nou enemic: la fam. Tot i que els venien ganes de cruspir-se les oques sagrades, no ho feren i tanta de sort ja que s’esdevingué una nit que un jove romà molt intrèpid, anomenat Manlius, va veure interromput el seu son pel claqueig de les oques sagrades. Els ànec no deixaven el seu clan al mig de la nit. Manlius s’apropà a la muralla i es trobà fit a fit amb un gal. L’estimbà i les oques no pararen de fer escàndol fins que despertaren tots els defensors i varen córrer al combat. No cal dir que guanyaren!
The Comic History of Rome
És curiós perquè a Palma al costat del mur Manli també hi ha encara un estany d’oques.
Tomeu
Un turista mallorquí a Barcelona
Segurament aquests dies heu vist aquest anunci d’un cotxe (jo tinc autèntica passió pels cotxes!) però us el deixo aquí perquè em feu cinc cèntims -entesos i enteses en etimologia- del mot fòbia i de totes les fòbies que se’n fan referència (jo no sé grec però m’agradaria que em poséssiu el nom també en grec o en llatí si s’escau)-. També estaria bé que em comentéssiu altres fòbies i, si us les inventeu, ho indiqueu. Moltes gràcies!
Xisco
L’estiu és temps de viatges, de noves aventures i de jugar. Tot seguit us deixo dues fotografies meves de dues pintures que vaig veure en una ciutat europea. Segur que les reconeixereu fàcilment, i en sabreu dir el nom del quadre i del seu pintor. Jo m’ho he passat molt bé jugant amb nines i referents clàssics! Espero que us agradi el resultat, tot cassolà, res a veure amb aquelles Barbies de l’altre apunt, però fruit d’hores de joc i entreteniment.
Foto de Valèria
Foto de Valèria
Valèria
Primària