Category Archives: Llatí 4t

Referents clàssics a Bearn

Els alumnes de català de 2n de Batxillerat hem llegit el llibre de Bearn, novel·la escrita per l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga. Fou publicada per primera vegada, en castellà, el 1956 i el 1961, en la versió en llengua catalana. El 1964 va ser considerada una de les obres més importants de la literatura en llengua catalana del segle XX.

Com en molts casos, en la novel·la podem trobar clars referents clàssics, concretament mitològics. La primera part del llibre s’anomena “Sota la influència de Faust”, que fa referència al mite de Faust.

Aquest mite ens narra la història d’un mag anomenat Faust que pacta amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. Això és condemnat per l’església, però la persona que prefereix la saviesa a la fe.

En certa manera, el pacte de Faust és el d’Hèrcules i Teseu en baixar al món dels morts; el viatge d’Orfeu a l’infern a la recerca de la seva estimada Eurídice amb l’ajut de la seva lira. A la vegada simbolitza els viatges esotèrics de Bacus, Hèrcules, Orfeu, Asclepi, Odisseu… que varen baixar a l’Avern per tornar a pujar a la terra.

”Lesseps projectava obrir un canal a Suez i Gounod preparava l’estrena de Faust a l’Òpera de París. Don Toni i la seva esposa havien viatjat i coneixien França i Itàlia.” Bearn o la sala de les nines, pàg. 70.

Podem trobar aquest mite en el personatge principal de la novel·la (don Toni), que ‘s’obsessiona’ a adquirir coneixement i en ser savi.

fausto-firma-el-pacto-con-su-misma-sangre

Seguidament, trobem diverses referencies a la Metamorfosis d’Ovidi i parla sobre el mite de Baucis i Filèmon i aporta el mateix final pels protagonistes: morir al mateix temps per no quedar-se sols.

Aquí trobem la part del suïcidi d’en Toni:
“La senyora ja no existia i les Memòries estaven acabades. La idea sel suïcidi se’m va imposar. (…) Hi va sa seva salvació eterna. Ha intentat suïcidar-se Vossa Mercè? (…) Ha pres Vossa Mercè un bombo de sa xemeneia? ” Part 2, pàg 267-268

300px-peter_paul_rubens17

“Júpiter i Mercuri a casa de Filemó i Baucis” de Peter Paulus Rubens

En definitiva, podem veure com les clàssiques han influenciat a molts autors!

Laia Costa,

2n de Batxillerat Humanístic

Ca l’Arnau de Cabrera de Mar a Tv3

"Divendres" a Cabrera de Mar

“Divendres” a Cabrera de Mar

Dilluns 23 va sortir al programa Divendres de TV3 un dels molts patrimonis arqueològics d’època romana que hi ha al Maresme. Concretament, el patrimoni arqueològic situat a la vall de Cabrera de Mar. La muntanya que presideix el castell de Burriac, on es troba el poblat ibèric més extens de la Laietània, el qual tot i ser conegut des de 1915 i haver estat objecte de un bon grapat d’intervencions al llarg dels anys, resta en la seva major part completament desconegut, i solament uns pocs punts (torre de ponent, porta meridional) permeten visualitzar avui dia la seva entitat.

[youtube]https://youtu.be/0hKLl99Ec-Y[/youtube]

Aquest poblat va conviure en la seva darrera etapa amb un assentament itàlic de nova fundació,  situat a la plana, sota el nucli de població actual. La importància històrica d’Ilturo és innegable per comprendre el procés de romanització de la Laietània en el període anterior a la estructuració del territori en municipis, de fet es considera que l’abandó del lloc respon a la implantació de les noves ciutats de Baetulo i Iluro.

Els diversos closos arqueològics on s’ha detectat part de la superfície construïda d’Ilturo, responen als noms de Ca l’Arnau-Can Mateu, Can Benet i Can Rodon de l’Hort, així com alguns altres de menor entitat situats als encontorns. Tot plegat, fa que se li suposi a aquest assentament una extensió de més de tres hectàrees.

Un cop abandonats aquests nuclis de població abans de la meitat del segle I aC, la vall no va quedar deshabitada, sinó que si varen implantar instal·lacions agropecuàries, sobretot dedicades a la viticultura. Però el que més destaca del període alt-imperial és el jaciment de Can Modolell, interpretat con un centre cultual d’àmbit regional, que va sobreviure com a tal fins l’adveniment del cristianisme.

 Entre l’agost de 1997 i el de 1998 es va documentar i delimitar aquest conjunt arqueològic, però una visió quasi completa de les restes constructives no es va aconseguir fins el 2007. Des dels primers treballs, ja es va evidenciar que tot el conjunt estava format per dos realitats constructives diferents. La primera d’elles va ser interpretada com un centre administratiu i polític, amb un període de vida establert entre la meitat del segle II aC i el primer quart del segle I aC, i que ara identifiquem com Ilturo. La segona corresponia a un establiment de producció d’àmfores vinateres (figlina) que hauria funcionat entre el segon quart del segle I aC i els primers decennis de la centúria següent.

La troballa més rellevant del conjunt fou la dels banys públics (Balnea), la qual va facilitar la identificació de tota la superfície construïda que els envoltava com a pertanyent a un assentament de la República Romana, que gaudia del mateix tipus d’equipament que hi havia als llocs d’origen dels seus habitants.

[youtube]https://youtu.be/_Qvwu4ZDNns[/youtube]

Es tracta d’un edifici molt ben dissenyat, que originalment constava només de tres sales de servei, que marquen alhora un recorregut en el seu us. A l’edifici s’accedia des d’un carreró  que donava directament al vestuari (apodyterium), el qual tenia al canto nord uns bancs adossats. D’allà es podia passar a la sala tèbia (tepidarium) proveïda d’una pica (labrum) de la qual es conservava el suport. D’aquesta habitació es passava després a la sala calenta (caldarium), proveïda d’un banc al mig i també d’un labrum. Al cantó oest tenia la banyera (alveus) situada al damunt d’un hipocaust (subsòl buit i escalfat). La resta d’instal·lacions la composàvem els forns amb el seu praefurnium, que permetien l’escalfament de l’aigua i del alveus.

En un moment posterior, la instal·lació s’amplia amb la construcció d’una sauna de planta circular (laconicum), algunes habitacions annexes pel cantó oest i també una sala porxada al sud del laconicum. De retruc això fa modificar l’accés principal del complex, que ara es fa des de l’oest. L’abastiment de l’aigua necessària per als banys ve des de la muntanya per mitja de conduccions en plom primer i per canalons de ceràmica després, que permetien el seu emmagatzematge en l’espai situat entre el praefurnium i el tepidarium.

Un fet singular que presentaven aquests banys era que tant el tepidarium com elcaldarium estaven coberts per mitja de sostres de superfícies corbes fabricats a base d’unes peces de ceràmica d’uns 20 cm de llarg (tubuli afusats) que s’inserien les unes dins les altres. Aquests tubuli, ja muntats i armats amb varetes de ferro transversals i verticals, estaven recoberts per morter de calç i emblanquinades, fet que donava a aquests sostres l’aparença exterior i interior de cúpules i superfícies corbes molt avançades per al seu temps.

Les construccions situades al sud del Balneum i una bona part dels que hi ha entre aquest i la figlina corresponen a domus de tipus itàlic. També es poden interpretar com a tallers i magatzems les construccions que hi ha just al nord del balneum. Una de les característiques de l’assentament és la seva disposició adaptant-se al terreny, forma poc regular, amb absència de carrers creuats en angle recte. De fet, l’eix principal de circulació de sud a nord seria, com avui dia, el curs de la riera.

[youtube]https://youtu.be/ybrEYLTy2Vo[/youtube]

A l’extrem nord del clos, la part ocupada per la figlina, centre terrissaire, es superposa a les estructures d’hàbitat anteriors ja abandonades. Tot plegat sembla ocupar una àrea d’uns 600 m2, presidida per un forn de planta rectangular de set per sis metres que encabeix dins seu tant la cambra de foc i el laboratori com el praefurnium. L’entrada de les àmfores dins el forn es feia per una porta situada al nord, de metre i mig d’ample. El laboratori esta separat de la cambra de foc per una graella que té  14,75 m2 de superfície útil i que esta suportada per dues naus separades per un muret central que serveix de base a les arcades que suporten el pes de la graella i de les àmfores que si posarien al damunt. Les àmfores produïdes en aquesta figlina corresponen als tipus Dressel 1 citerior, Tarraconense 1 i Pascual 1.

[youtube]https://youtu.be/voY7PBKwvGM[/youtube]

Aquí us deixo el programa de Divendres de dilluns, dedicat a el jaciment arqueològic de Cabrera de Mar:

Amb Espartac Peran i Oriol Soler

Origen: El jaciment arqueològic de Cabrera de Mar

Mariona Cava i Ruiz, alumna clàssiques de segon de batxillerat

Corpus hūmānum: manus

Després de treballar a classe (lectura, Pensa i kahoot) el Capitulum undecimum: Corpus hūmānum de Lingua Latina per se illustrata, hem decidit també ampliar el thinglink del cos humà amb un dibuix de l’Anto, per tal de saber si el nom de les parts del cos humà, i en aquest cas de la mà, perviuen en les nostres llengües.

Responde Latine:
Quomodo dicitur cоntrасtа mаnuѕ?
Quomodo dicitur ареrtа mаnuѕ?
Quomodo dicitur digitus primus manus?
Quomodo dicitur digitus secundus manus?
Quomodo dicitur digitus tertius aut medius manus?
Quomodo dicitur digitus quartus manus?
Quomodo dicitur digitus quintus aut minimus manus?
Quomodo dicuntur digiti manus?
Quomodo dicitur pars manus inter carpum et digitos inventa?

Quines parts de la mà perviuen en les nostres llengües?

Ada Andiñach i Antonella Cerdà, 1r batx. Llatí

Corpus hūmānum: digiti pedis

Responde Latine:

Quomodo dicitur ареrtus peѕ?
Quomodo dicitur digitus primus pedis?
Quomodo dicitur digitus secundus pedis?
Quomodo dicitur digitus tertius pedis?
Quomodo dicitur digitus quartus pedis?
Quomodo dicitur digitus quintus pedis?
Quomodo dicuntur digiti pedis?
Quomodo dicitur pars pedis inter tarsum et digitos inventa?

Quid est talus? et hallus o allus?

Quins mots llatins trobem en la paraula que indica la “deformitat del peu”? Quants tipus de deformitat hi ha? Quina t’ha cridat més l’atenció? Per què?

Quines parts del peu perviuen en les nostres llengües? De què es pateix en una metatarsàlgia?

Marta, Edgar i Joako
1r Batxillerat Llatí

L’home romà i els anells

En el món romà una joia es feia servir per simbolitzar un estatus, a més de per adornar. Els anells eren una de les joies més populars i van ser utilitzats tant pels homes com per les dones.  En l’home, l’anell reflectia la classe social a la qual pertanyia i, amb posterioritat, el nivell econòmic del portador.

Els rics portaven al dit anular de la mà esquerra un anell de ferro perquè creien que des d’aquest dit hi havia una vena que anava directament al cor. Aquest anell no era només un adorn; servia de segell per autentificar i lacrar els documents. De manera que, quan el portador moria es destruïa l’anell per tal que ningú més el pogués emprar.

L’ anell d’or annulus aureus es reservava per a certes ocasions i persones. Els enviats a l’estranger en una ambaixada portaven un anell d’or com a mostra de la seva dignitat, però un cop de tornada lluïen el de ferro una altra vegada.

h1813

Però, la funció assignada principalment a l’anell va ser la de segell per signar documents oficials i privats.h2206

Al principi, només es portaven anells en un dit i estava mal vist que un home portés dos anells; però després, ja entrat l’Imperi per influència dels gustos i modes orientals,  va anar augmentant el nombre d’anells que es posaven i es van carregar els dits amb anells amb pedres precioses, a excepció del dit d’enmig,  l’anomenat infamis que per superstició quedava sense cap anell. Els dies de dol es treien els anells d’or (els més utilitzats a partir del segle I dC), que també deixaven de portar com a senyal de protesta.

Per guardar els anells feien servir uns cofres anomenats dactyliothecae. La gent rica tenia jocs d’anells; més lleugers per a l’estiu, més pesats per l’hivern. Existien dactyliothecae públics i privats a Roma on s’exhibien els anells portats a casa que venien de guerres estrangeres.

El més comú va ser el gust pels anells adornats amb gemmes i camafeus, en els quals els romans gastaven enormes fortunes. Els romans humils els imitaven en bronze i amb un tros de pasta de vidre encastat, com si fos una pedra preciosa.També s’han trobat anells amb l’efígie de l’emperador.

Anell amb l'efígie de Tiberi

Anell amb l’efígie de Tiberi

Rocío Rodríguez

1r Batx. Humanístic

Un tomb televisiu per Bàrcino amb la Margalida

La nostra magistra ha sortit a la televisió! Al programa Va passar aquí de BTV la Margalida Capellà ens fa un recorregut per la Bàrcino romana a partir del temple d’August. Aprofiteu el reportatge per fer un tomb per la Barcelona romana i sorprendre els vostres familiars i amics!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_n12bGbnN2M[/youtube]

Tot seguit podreu visionar tot el programa Va passar aquí de BTV:

Ubi est Joan Marc?

Aquests dies, com bé sabeu, el professor del departament de Llengua catalana i clàssiques, en Joan Marc, ha presentat en un important congrés de didàctica, el XVII Congreso Internacional de la Sociedad Española de Didáctica de la Lengua y la Literatura, l’experiència elaborada per alguns de vosaltres el curs passat: Expopoètica.

 Ha aprofitat l’estada per terres extremenyes fer una escapada clàssica.

dsc_0399-1

Fotografia de Joan Marc

A veure si sabeu des d’on ens ha enviat aquesta fotografia?

Una vegada localitzat l’indret, busqueu informació sobre aquest edifici i el lloc on es troba. Quin nom rebia  en temps dels romans? Per què va ser important? …

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO

Vil·les romanes, quina vols llogar?

A partir de la tasca del moodle de Domus, villa et insula hem comentat una sèrie d’enllaços publicats als nostres blocs que ens han ajudat a entendre millor tot el tema dels habitatges romans.

Gràcies a unes companyes d’altres anys trobem al bloc uns breus vídeos que ens poden ser útils per aprendre les parts, el material, la localització i la classe social dels habitants de les domus romanes, les insulae i les villae. No només hem vist les típiques cases romanes, sinó que també hem trobat similituds i relacions entre les cases romanes i les indianes: Què té a veure la domus romana amb la casa indiana? Finalment, ens han ensenyat també una sèrie d’habitatges de luxe que pocs coneixíem i molt desitjaríem viure allà: Es ven domus de luxe! També ens han vingut ganes de fer turisme arqueològic i conèixer amb les eines digitals les diferents vil·les que trobem per Hispània i arreu de l’antic imperi romà.

A partir d’això, cadascú ha desenvolupat un anunci on venia o llogava la seva vil·la romana a través d’un padlet on expliquem les seves característiques, des quan la pots llogar i amb qui has de contactar per trobar-la juntament amb una fotografia  amb les seves particularitats.

Made with Padlet

Visitem les vil·les romanes! VILLA ROMANA TORRE ÁGUILA DE BARBAÑO

Què sabeu de les vil·les romanes? Quines coneixeu vosaltres? Completem aquest Google map de vil·les romanes? Visiteu-les!

Des d’Extremadura ens proposen de visitar Torre Águila de Barbaño (Badajoz)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=fynH8M1mur8[/youtube]

Més informació sobre l’excavació feta per Germán Rodríguez Martín

L’Ajuntament de Barbaño (telèfon 92444943 ayuntamiento@barbano.es) i l’Asociación de amigos de la Villa Romana de Torre Águila tenen cura de la conservació de la vil·la i ofereixen visites guiades prèvia trucada al telèfon 924449431. Tots els anys celebren el Festival Romano Amnis Callis per tal de promocionar la Villa de Torre Águila, oferint visites guiades durant el Festival.
Al jaciment romà de la Villa de Torre Águila, a Barbaño (Badajoz) s’hi arriba amb facilitat per la carretera asfaltada des de l’autovia Madrid-Lisboa, sortida 365 (Montijo- Puebla de la Calzada) i en creuar el pont sobre el riu Guadiana, agafar la primera desviació a la dreta, que condueix fins a Barbaño, tot d’una s’arriba al jaciment.

Facebook Villa Romana Torre Águila