Category Archives: Llatí 1r

“Renovatio”

Ave discipuli et discipulae!
Al programa El Hormiguero, de Cuatro, l’altre dia va anar-hi com a convidat Antonio Orozco a presentar el seu nou disc, Renovatio, el títol del qual és en llatí.
Jo he trobat que la paraula renovatio vol dir “renovació o renaixement” i que els artistes italians la van utilitzar per a referir-se al període “renaixentista”, que es va caracteritzar per una gran necessitat de crear i expressar les seves idees, però sobretot de redescobrir-se com a éssers humans.

Poc després, vaig trobar que el nou disc d’Estopa és diu “Estopa X aniversarium“, ja que el grup fa deu anys. Juntament amb la troballa de l’any passat del disc d’Extremoduro, queda ben clar que el llatí està present en molts artistes.
Aquí us deixo també la fotografia del disc d’Estopa.

Vale!

Sara Cañizares
1r batxillerat
Llatí

Clàssiques i automòbils

Recordeu l’article publicat el curs passat sobre l’Exeo de SEAT? Podeu dir-me què significava el nom d’aquest últim model de la marca espanyola? És una de les poques vegades que no ha utilitzat topònims espanyols per anomenar els seus cotxes…

Doncs ara la Carla ens fa arribar una revista automobilística on es pot comprovar que la marca Lancia utilitza referents clàssics per a la majoria dels seus models. Podeu dir-me l’origen del seus noms: Ypsilon, Musa, Delta, Thesis, Phedra?

Lancia Musa (Font: Pàgina oficial Lancia.es)

He aprofitat per fer un repàs de la revista pel meu compte i he trobat també el Ford Focus, Dacia, Audi, Alfa Romeo, Skoda Octavia i Fabia, Hyundai Matrix, Nissan Micra, Opel Signum, Reanult Clio Campus, Volkswagen Eos, etcètera. I el súmmum es trobar el Volvo Kinetic, Momentum, Summum…

Per cert, podeu dir-me quins dos llatinismes he utilitzat en aquest article?

TERESA

Psique i Cupido al Parc del Laberint

eros_cupido

Antonio Cànova

Eros és el déu de l’amor en la mitologia grega; on era el déu responsable de la luxúria, l’amor i el desig, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido, també conegut com Amor. Eros és el fill d’Ares i Afrodita.

El romà Apuleu (segle II) ens explica a la part central de les seves Metamorfosis  o Ase d’or  (Asinus aureus) el primer conte de la literatura occidental, la història de Psique i Cupido que comença així i que us recomano que llegiu:

“Una vegada, en una ciutat, hi havia un rei i una reina que tingueren tres filles…”

Psique era la menor i més bella de tres germanes, filles d’un rei d’Anatòlia. Afrodita estava gelosa de la bellesa de la mortal, doncs els homes estaven abandonant els seus altars per a adorar en lloc seu una simple dona, i així va ordenar al seu fill Eros que la fes enamorar-se de l’home més lleig del món, llançant-li una fletxa d’or oxidat. Però el mateix Cupido es va enamorar de Psique, va llançar la fletxa al mar, la va raptar i la hi va portar volant fins al seu palau.

Per a evitar la ira de la seva mare, una vegada va tenir Psique en el seu palau, Cupido es presentava sempre de nit, en la foscor, i va prohibir a Psique qualsevol indagació sobre la seva identitat. Cada nit, en la foscor, s’estimaven. Una nit, Psique va explicar al seu estimat que trobava a faltar les seves germanes i volia veure-les. Cupido va acceptar, però també li va advertir que les seves germanes voldrien acabar amb la seva sort. Al matí següent, Psique va estar amb les seves germanes, que li van preguntar, envejoses, qui era el seu meravellós marit. Psique, incapaç d’explicar com era el seu marit, ja que no l’ havia vist mai, titubejà i els va explicar que era un jove que sempre estava de cacera, però va acabar confessant la veritat: que realment no sabia qui era.

Així, les germanes de Psique la van convèncer perquè a la meitat de la nit encengués un llum i observés el seu estimat, assegurant-li que només un monstre voldria ocultar la seva veritable aparença. Psique els va fer cas i va encendre un llum per a veure el seu marit. Una gota d’oli bullint va caure sobre la cara de Cupido dormit, que es va despertar i va abandonar, decebut, la seva amant.

Quan Psique es va adonar del que havia fet, va pregar a Afrodita que li retornés l’amor de Cupido; però la deessa, rancorosa, li va ordenar realitzar quatre tasques, gairebé impossibles per a un mortal, abans de recuperar el seu amant diví. Com quart treball, Afrodita va exigir a Psique que anés a buscar un cofre d’Hades. Quan va aconseguir arribar allí, Persèfone, deessa de la ultratomba, li va dir que el que hi havia en el cofre era només per a Afrodita. Psique, temptada pel poder que podria donar-li el que hi havia en aquell cofre, va oblidar que la curiositat ja havia arruïnat una vegada la seva vida, i el  va obrir, però en comptes de trobar poder, va trobar un somni etern. Psique va caure en l’herba, adormida per a tota l’eternitat. Cupido, finalment s’ apiadà de la seva estimada i la va rescatar. Temps després, Afrodita i Psique van fer les paus, i van romandre juntament amb Cupido a l’Olimp.

 

Nuria al Parc del Laberint

Núria al Parc del Laberint explicant el mite, representat a la cúspide del pavelló neoclàssic

Núria Yela

1r batx. llatí i grec

IES Cristòfol Ferrer

EUROPA A L’INSTITUT!

He reescrit una història basada en un dels mites ovidians que hem llegit a classe dins Narracions de mites clàssics (ed. Teide). Cal que us pregunti quin és? Amb el nom de la protagonista em sembla que ho dic tot… He provat de representar tants elements del mite  com m’ha estat possible adaptant-los a la vida moderna, els podríeu identificar?

 

Europa de Gustave Moreau

Europa de Gustave Moreau

 

EUROPA A L’INSTITUT!

Era principi de curs. Europa va entrar a l’institut i es va dirigir cap al racó on sabia que hi trobaria les persones que buscava… i efectivament, eren allà. Tota la seva classe, la gent amb la qui havia compartit la majoria de les seves experiències des  que tenia memòria. Encara no havien arribat tots (i ella podria haver dit exactament qui hauria faltat abans de veure’ls, els coneixia massa), però la imatge li va encantar. Havia d’acceptar que en el fons li agradava molt estar tots junts allà, i les classes amb aquella gent eren tant divertides!

Va acostar-s’hi amb un somriure gegant a la cara i els va saludar amb la mà. Una de les noies se li va acostar i la va arrossegar cap a un grupet que mirava cap a la mateixa direcció.

-Ei, Europa, has vist això?- i va assenyalar a un noi que s’estava quiet al davant de la seva aula. El noi era realment atractiu. Tenia tot el que es podia demanar en un home. Era alt, amb les espatlles amples i una pell morena, tocada pel sol. Uns cabells castanys foscos, brillants, tallats a la mida justa, va pensar ella, que contrastaven amb uns ulls d’un blau pàl·lid però profund. Un nas recte, de la mida perfecta. I una boca amb uns llavis una mica encorbats cap amunt, amb  un somriure permanent.

-Sí, ho veig- va dir i va somriure. Aleshores va veure com el noi es girava i clavava els ulls ens els seus. Ella sabia que la seva bellesa no passava desapercebuda. Els seus cabells rossos li queien ondulats fins a mitja esquena. I els seus ulls blaus que havien atret l’atenció de tants nois havien tingut el mateix efecte en ell. A més aquell dia s’havia posat el millor que tenia a l’armari, preparant-se bé per a l’inici de curs. Havia de reconèixer que el seu aspecte no era gens lamentable, en aquell moment. Ell li va somriure. Unes dents blanques, blanquíssimes, perfectament arrenglerades van acabar de constatar la seva perfecció.

-Em sembla que algú ja ha lligat – va fer una altra de les seves amigues, amb un to burleta.

– Sí home, si ni ens hem parlat!- Tot i haver dit això, Europa tenia molt present que ell s’havia fixat en ella. El va tornar a mirar. Ell no li havia tret els ulls de sobre. Però… tenia alguna cosa estranya. No podia ser tant perfecte. Havia de tenir algun defecte… segur…

En entrar a la classe, va començar la ja tradicional baralla per aconseguir els millors llocs. Europa va seure al seu de tota la vida, a la segona fila a l’esquerra, a prop del professor… però tampoc massa. Dues de les seves amigues van seure al seu davant i dues al darrere. Era una pena que ja no hi fos la seva millor amiga, la Carlota. Havia marxat aquell any de l’institut. Però ella sabia que vindria algú a seure al seu costat. No la deixarien sola, sempre hi havia algú disposat a seure al costat seu.

-Està lliure?- Es va girar i el va trobar. Aquella veu tranquil·la, greu, madura, acompanyada d’aquell somriure de dents blanques, d’aquells ulls blaus…

-Sí- li va retornar el somriure –seu, si vols…- darrere seu sentia els riures de les seves companyes.

Increïble. Aquell noi era real? Durant tota la classe es va repetir aquesta pregunta uns quants cops. Escoltava, prenia apunts d’una forma inusualment polida per a un noi de la seva edat, i de tant en tant deixava anar algun comentari… que va fer que a Europa li haguessin de cridar l’atenció un parell de cops. Comentaris senzills, però molt aguts, molt intel·ligents… que la feien riure.

Ella no era d’aquest tipus… ella era de les que es feien les misterioses, no es deixava portar per un noi així com així. Però un dia al seu costat va ser suficient… com ho podia explicar? S’havia enamorat. Perdudament. Ell era perfecte, i ella tenia ganes de conèixer-lo més, de veure fins on arribava la seva perfecció.

Van passar uns mesos. Ell tan perfecte i ella tan enamorada. Les seves amigues no paraven d’insistir en com n’era ell de fantàstic, ressaltaven les seves qualitats d’una manera que a qualsevol li podria semblar exagerada, però Europa sabia que allò no era res més que la veritat.

***********************************************************************

Un cap de setmana, va sortir amb les seves amigues. Anaven a la discoteca, com feien de tant en tant. A Europa li agradava anar-hi. En arribar, a la cua, el va veure. No s’ho podia creure! Aleshores es va adonar que realment no l’havia vist mai fora de l’institut. Se li va acostar, amb un gran somriure. Anava acompanyat d’un parell de nois més i de dues o tres noies. El seu somriure la va enamorar un cop més. Van decidir entrar tots junts, i, al cap d’una estona, quan ella ja portava un parell de copes i ell… cap? (O això li semblava a ella), li va agafar la mà i se la va emportar. Ella va sentir a les seves amigues per darrere, com reien, els seus comentaris sobre la parella. Sentia que estava segura, que no li podia passar res. Amb un noi tant perfecte no podia passar res de dolent.

Aleshores, allà, en aquell racó, ell va treure el que a ella li va semblar impossible.

-No ho has provat mai?- La va mirar, sorprès. Què podia fer, ella? Va baixar el cap. De sobte, no haver provat mai una droga li va semblar el més vergonyós que li podia passar. No va ser capaç de dir res mentre ell encenia el porro amb molta traça. Hi va fer una calada.

-No fa res, veus? És com beure… perquè tu beus, oi?- un altre cop aquell somriure. Aquells ulls clavats en els seus. Va fer que sí amb el cap. Ell va fer-hi una altra calada i li va acostar.

-Si?- Aquells ulls blaus eren hipnotitzadors. Va agafar-lo i va inspirar. Va tancar els ulls uns segons, fins que el va sentir parlar:

-Estàs bé? Si estàs esperant per veure què passa, tranquil·la, no és gaire fort…- li va tornar a passar. Ella hi va tornar. Una altra calada. Realment era ella? Era la noia que havia promès tants cops que no provaria drogues? De fet,  què era allò? No ho sabia… i tot i això, va continuar fumant. Fins que ella ja no era ella. Fins que no controlava el que deia, ni el que pensava.

I fins que ell la va besar. Un i un altre cop. Li va agradar tant! I ell la va agafar. Estava anant massa lluny. No, ella no ho volia. Va provar de parar-lo. Tenia massa força. No se’l podia treure de sobre… I el cap li rodava. Per què no parava? Potser era que ella encara no ho havia dit. Ara… ho havia dit? O només ho estava pensant? “Para, si us plau… para…” no ha sabia. Finalment, va perdre el coneixement.

************************************************************************

Va obrir els ulls. Parets blanques, una manta suau, de cotó, que la tapava perquè no passés fred. No en tenia, de fred. Va girar el cap.

-Europa?- La seva mare se la va mirar. Tenia els ulls vermells i inflats de tant plorar. Les galtes vermelles.

Europa va tancar els ulls. Què havia sigut, allò? Era un somni? No… era en un hospital. Quant de temps havia passat? No ho sabria dir. Com havia arribat allà? No ho recordava… Els va tornar a obrir. La seva mare se la mirava. Al seu costat ara hi havia el seu pare. De seguida va arribar el metge. Ara sí… res podia anar malament.

Bet Rosell Tinker

4rt ESO B Llatí

I.E.S. Cristòfol Ferrer

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

He fet una adaptació d’un mite ovidià del llibre de Narracions de mites clàssics que estem llegint a classe de llatí. Realment llegint-lo es pot comparar amb una història de la nostra vida actual. Quin és el mite? Si mireu la imatge potser us ajudarà. És un corb; us sona?

 

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

La Carme i l’Andreu es van conèixer a l’empresa on treballaven junts des de feia anys. Com que a ella la van ascendir i va passar a portar el departament on treballava ell, van començar a tenir una relació molt més estreta, i, és clar, ja se sap com va acabar tot allò.

Als cinc mesos van llogar un piset petit però il·luminat al centre de la ciutat, i van començar a viure-hi junts.

L’amic de la infància de l’Andreu, l’Eduard, anava cada dia al gimnàs al matí. Caminava fins a dos carrers més avall, girava a la dreta i es trobava de cara amb el rètol on posava “Centre Esportiu Municipal”. Aquell dia havia dormit poc acabant de corregir els exàmens dels seus alumnes de llatí, i anava amb els ulls mig aclucats pel carrer, per això el primer que va pensar en veure la silueta de la Carme agafada de la mà a un perfecte desconegut va ser que s’havia confós de persona. Però quan s’hi va fixar, va poder veure bé la dona del seu millor amic. Què hi feia, tan lluny de casa seva, i amb aquell home? No tenia pas germans, que ell sabés. Llavors ho va veure. A l’entrada de la boca del metro, la parella es va besar i es va separar.

Mentre corria a la bicicleta estàtica, l’Eduard va estar pensant en tot allò. Al final va pensar que el millor era explicar-ho al seu amic Andreu.

L’endemà mateix l’Eduard s’asseia al bar de la cantonada esperant el seu amic. Havien quedat per esmorzar. Quan l’Andreu va entrar per la porta del bar, l’Eduard va repensar-s’ho, però va fer el cor fort i al final li va explicar la infidelitat de la seva dona.

L’enganyat se’l va mirar incrèdulament “Qqq…què vvols dir amb això, Eduard?” I es va aixecar de la cadira, i va deixar el croissant a mitges i el seu amic allà plantats.

Ràpidament, l’Andreu va pujar a la moto i es va posar el casc, el ciclomotor va esbufegar, però finalment va arrencar en direcció al càlid piset que compartia amb la seva dona. Mentre conduïa, l’Andreu no se’n podia avenir, del que li havia dit l’Eduard. La seva dona, la seva fantàstica Carme, amb un altre?

Va posar les claus pel forat del pany de baix, i va pujar per les escales, no tenia temps d’esperar l’ascensor. Va obrir la porta i la seva dona va aparèixer per la porta de l’estudi. La discussió va ser forta, molt forta. Al cap de dos dies d’acabar amb ella, l’Andreu va deixar la feina. No podia viure tenint tan a prop la Carme. I per acabar-ho d’adobar, ja no tenia millor amic, “Adéu, Eduard, deixa’ns en pau a mi i als meus problemes d’una vegada” havien sigut les últimes paraules que assenyalaven el final d’una relació que potser havia estat sempre més a prop que aquella Carme tan enganyosa.

Maria Salat Navarro

4t Llatí IES Cristòfol Ferrer

El Parc del Laberint a “El Perfum”

A la pel·lícula El Perfum de Tom Tykwer (2006) es van utilitzar diferents espais del Parc del Laberint d’Horta, el jardí històric més antic de Barcelona. En concret, la façana i la terrassa que apareixen en diversos plans de la mansió d’Antoine Richis a Grasse pertanyen al Palau Desvalls, avui dia parcialment tancat (en el seu pati nosaltres hi vàrem deixar les motxilles). També hi surten dos jardins: el dels boixos retallats amb uns brolladors circulars al mig, al costat del Palau Desvalls (davant de la reixa del qual vàrem explicar els mites dels dos relleus) i el famós laberint vegetal, fet amb xiprer, que dóna nom al parc en el qual ens vàrem perdre amb els cordills de colors. També surten a l’escena les escultures, els gerros de terracota, la pèrgola i els jocs d’aigua.

Si heu vist la pel·lícula El perfum i si no és un bon motiu per veure-la, podríeu acabar de localitzar les escenes que ahir vàreu contemplar en visitar El Parc del Laberint d’Horta. Recordeu què és Amor i Psique a El Perfum? i al Parc del Laberint?

Aquesta pel·lícula és la història d’un assassí i està basada en la novel·la homònima de l’escriptor alemany Patrick Süskind, publicada el 1985 i que va esdevenir un best-seller, traduïda a més de quaranta-cinc llengües. Si voleu un llibre impactant, no us el perdeu!

“Mens sana in corpore sano”

Avui fullejant un dels diaris que ens deixen setmanalment a l’institut Albèniz,  Preuniversitaris, buscant informació per una altra assignatura he trobat amb un article amb el titular en llatí, concretament “MENS SANA IN CORPORE SANO”que vol dir: Ment sana en cos sa. Així que m’he posat a llegir l’article i era força interessant. Aquí us en deixo un resum:mens-sana
L’esport és una eina fonamental per tal de mantenir el nostre cos saludable. Tot un corrent psicològic s’encarrega d’estudiar la relació que hi ha entre l’esport i una ment sana. Els estudis han revelat que practicar l’esport ajuda a millorar la concentració, descarregar la tensió, reduïr la sensació d’estrès o millorar les relacions interpersonals.
En fer esport, el nostre cos ha de realitzar un esforç, això provoca que el cos produeixi unes hormones anomenades ENDORFINES, que actuen sobre l’estat psicològic de la persona tot aportant plaer i benestar. Aquestes endorfines també són capaces d’hinhibir les fibres nervioses que transmeten el dolor. Uns exercicis que van bé per un augment significatiu de la secreció d’hormones són concretament els de resistència. Les persones que practiquen aquest tipus d’exercici físic poden prevenir les depresions i contribueixen a la millora significativa de l’estat d’ànim i de l’autoestima.mens-sana-1
Avui en dia les rutinesque s’estableixen en la societat [llevar-se, escola, dinar, escola, casa] inclouen cada cop més com a element indispensable l’esport [llevar-se, escola, dinar, escola, gimnàs / entrenament / dança / arts marcials…, casa]. Les persones que pateixen d’ansietat ho fan sota algun sentiment d’irritació i amb l’esport es podria previenir. Un excès d’ansietat pot afectar les capacitats cognitives de les persones [per això l’esport també es favorable, perquè t’ajuda en la concentració en l’estudi, etc…].
La proximitat dels exàmens importants i la por al fracàs ajuden a provocar aquesta ansietat juntament amb les depressions. Aquest sol ser el principal problema dels nois i noies preuniversitàris/ies. A més, els horaris dels estudiants no són fàcils, perquè sovint comporten una manca de son.
Així doncs practicar esport amb regularitat ens ajudarà a mantenir-nos sans per fora i per dins. I això, de ben segur, repercutirà de forma positiva en els diferents àmbits de la nostra vida diària. Quina raó tenia Juvenal, el poeta romà autor de la sentència llatina que encapçala l’article!
Andrea Sala
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Parc del Laberint VII: Més mites

Dànae
Segons la mitologia grega, Dànae era filla d’Acrisi i d’Aganipe. Acrisi, per mitjà de l’oracle es va assabentar que el seu nét el mataria. Va decidir tancar Dànae en una cambra de perdra, més tard va ser seduïda per Zeus, transformat en pluja d’or i d’aquesta unió va nèixer Perseu. Acrisi va ficar Perseu i Dànae en una arca i els va llançar al mar. Zeus, va fer arrossegar l’arca fins a l’illa de Sèrifos i la va trobar Dictis. Aquest els porta davant el rei Polidectes. El rei la pren per esposa acollint Perseu, que és educat al temple de Minerva.
Acrisi va emprendre el camí per reclamar-los, quan es va assabentar on es trobaben. Perseu va prometre al seu avi que mai el mataria. Polidectes va morir per culpa d’una tempesta. Van tenir lloc els jocs fúnebres: Perseu va llançar el disc, que el vent va portar fins al cap d’Acrisi, i el va matar. Per voluntat dels déus, Perseu va acabar matant Acrisi. Posteriorment Perseu va marxar a Argos on va regnar.
Adaptació del text d’Higini, Faules, 43. Font de la traducció: Mites, art i literatura: un treball interdisciplinari a les aules.
(Si vols veure el text en llatí clica aquí).

Dànae rebent la pluja d’or (1545). Tizziano Vecellio (1485 – 1576). El Prado – Madrid

Rapte d’Europa, el relat segons Ovidi
Júpiter, anomenat Zeus en mitologia grega pren l’aparença d’un toro blanc i es posa enmig dels vedells, magnífic d’aspecte. El seu color, certament, és el de la neu. La musculatura del coll és ferma, les banyes són petites, qualsevol diria que han estat treballades a mà, molt lluents. Sembla pacífic. Europa queda admirada en veure que és tan bonic, que no amenaça d’atacar-la. A priori, tot i veure’l tan dòcil, té por de tocar-lo; després, s’hi acosta i li posa flors a la boca blanca. A Zeus li agrada i li fa petons a les mans; Fa saltirons en l’herba verda i frega el seu llom de neu en la sorra roja; i després de treure-li poc a poc la por, ofereix el pit a la noia perquè li faci copets amb la mà, o les banyes perquè les envolti amb garlandes de flors fresques. La princesa s’asseu damunt l’esquena del toro; i aleshores el déu, a poc a poc, va començar a allunyar-se de la terra i del litoral. La noia té por i es gira a mirar la costa; amb la mà dreta s’agafa ben fort a una banya, l’altra la té posada damunt el llom; els seus vestits ondulen al vent. Zeus se l’havia endut a Creta. Un cop allà el déu li revela la seva identitat i fan l’amor. De la seva unió van nèixer Minos, Ramadant i Sarpedó Zeus la va cedir a Asteri, rei de Creta, amb qui ella es casa i obté la sobirania sobre l’illa. Va gaudir dels honors de deessa amb el nom de Hellotis o Hellotia.
Adaptació de les Metamorfosis d’Oividi. Font de la traducció: Mites, art i literatura:un treball interdisciplinari a les aules.
(Si vols veure el text en llatí clica aquí).

F. BOUCHER, El rapte d’Europa(1732). Oli. Museu del Louvre. París

El rapte d’Amfitrite
Pertany al grup de les filles de Nereu i Dóride, les Nereides. Posidó la va raptar quan ella estava un dia amb les germames, a prop de la illa de Naxos. També es diu que Posidó l’estimava des de feia molt temps, però que per por la jove el va rebutjar i es va ocultar en les profunditats de l’Oceà, més enllà de les Columnes d’Hèracles. No obstant això, va ser descoberta pels dofins, i conduïda per aquests enmig d’un solemne seguici a Posidó, qui la va fer la seva esposa. Amfitrite ocupava al costat del déu del mar el mateix paper que Hera al costat de Zeus i que Perséfone amb el déu dels morts. Sol ser representada envoltada de nombroses divinitats marines.

amfitrite

Pintura (c.1610) de Nicolas Poussin (1594-1665) titulada El triomf de Posidó i Amfitrite

Jéssica Llavero
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Parc del Laberint II: Minos

Minos és fill de Zeus i Europa. Els seus germans són Sarpèdon i Radamantis. Minos va construir un altar sagrat per a Posidó i demanà al déu que fes sortir del mar un toro, que el sacrificaria en seu honor. Del mar sorgeix un toro blanc, però per pena Minos va sacrificar un altre toro. Amb el sacrifici aconseguirà el seu tron com a rei de Creta. Però el déu Posidó s’enfadà amb ell i, per poder venjar-se, va fer que la dona de Minos s’enamorés del toro. Llavors Pasífae va demanar a Dèdal que l’ajudes aconseguir l’amor del toro. Dèdal li va construir un vestit de toro per poder satisfer els seus desitjos i d’aquesta unió neix el Minotaure. Quan el Minos se’n va adonar, va demanar a Dèdal que construís el Laberint, on tancarien el Minotaure per ocultar-lo.

Egeu, rei d’Atenes, sospitava que Androgeu, fill de Minos, planejava una revolta contra Atenes. Per això, en una ocasió que Androgeu havia acudit a Atenes per participar en uns jocs, Egeu va ordenar matar-lo. Minos va viatjar a Atenes buscant una explicació i un culpable per a la mort del seu fill i, com que no va trobar ni una cosa ni l’altra, va decidir venjar-se. Minos va enviar una expedició de càstig que va assolar la regió i va imposar un tribut especial a Atenes. El tribut consistia que, cada nou anys, els atenesos havien d’enviar set nois i noies a Creta, destinats a ser menjats pel Minotaure. Quant apareix Teseu com a voluntari, i que és fill d’Egeu, rei d’Atenes i d’Etra.

Després de la mort del Minotaure a mans de Teseu, amb la col·laboració d’Ariadna, Minos, enfurit per la fugida els atenesos i de la seva filla, va castigar Dèdal. El va tancar amb el seu fill Ícar al Laberint, que era tan embolicat que ni tan sols el seu constructor sabia trobar la sortida. Però l’astúcia i la traça de Dèdal no podia ser reclosa pels murs del Laberint i va aconseguir fugir-ne volant, tot i que els seu fill va morir en l’intent.
Minos va buscar Dèdal de ciutat en ciutat, proposant una endevinalla: oferia un cargol de mar i demanava que es passes un fil a través d’ell. Va a Càmic a Sicília, on el rei de Còcal, sabent que Dèdal seria capaç de resoldre l’enigma, va a buscar l’ancià. Aquest va lligar un fil a una formiga que va recórrer tot l’interior de la closca. Minos va saber llavors que Dèdal era a la cort del rei Còcal i va exigir que li fos lliurat. Cocal va aconseguir convèncer-lo que prengués primer un bany i les seves filles el van matar cremant-lo amb aigua bullint. Després de la seva mort, Minos es va convertir en jutge dels morts a l’Hades juntament amb Radamantis i Sarpèdon: Radamantis jutjava les ànimes dels orientals, Sarpèdon la dels occidentals i Minos tenia el vot decisiu.

rhadamanthysminosaiakos
Els jutges de l’Hades. Antikensammlungen, Munich.

Minos també va participar en un altre relat mitològic narrat per Ovidi a Les Metamorfosis. Va atacar Mègara, el regne de Nis, durant una guerra amb Atenes per la mort del seu fill Androgeu. Nis, tenia un floc de cabells vermell que el va mantenir fora de perill de qualsevol perill, però Eros va fer que la seva filla Escil·la s’enamorés de Minos. En una versió, Minos tempta Escil·la amb un collaret d´or a canvi d’enganyar i matar el seu padre. I en una altra versió, ella s’enamora de Minos des de la distància, i després de tallar el floc del seu pare, l’ofereix a Minos. Però, tot i que gràcies a això Minos va derrotar Nis i conquerir Mègara, la va menysprear i va salpar sense ella. Però Nisos, que s’havia convertit en àguila pescadora, la va atacari i la seva filla es va transformar també en au marina.

Knarik Badoyan

1r Batxillerat

IES Isaac Albéniz