Author Archives: Teresa Devesa i Monclús

About Teresa Devesa i Monclús

Sóc professora de Grec i Llatí de l'INS Isaac Albéniz de Badalona.

Lectures d’estiu VI: “Pompeia” de Robert Harris

Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.

En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original anglès.

Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!

El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:

Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:

“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.

Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.

Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:

“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”

En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap. Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…

TERESA

Lectures d’estiu V: “Atlántida” de Javier Negrete

19 Replies

Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.

[Font: Viquipèdia]

Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Al bloc oficial del llibre trobareu informació exhaustiva sobre d’altres fenòmens semblants, que serveix per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?

[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]

I el tràiler incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.

Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.

Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).

-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?

-Platón -respondió Herman.

-Al menos, eso no lo ha olvidado.

Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.

-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.

-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nunca dimos griego -dijo Gabriel.

-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…

No us sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?

I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).

-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.

-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.

–Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.

-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.

-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…

El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però algú em pot dir el seu origen i autoria?

Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg.

Me llaman Atlas.

Soy inmortal.

No sé por qué.

Pero sé que un dia lo averiguaré.

Tengo todo el tiempo del mundo.

TERESA

“De itinere”: Malta V – La gruta de Calipso

14 Replies

No podem acomiadar-nos de Malta sense navegar al voltant de les costes encisadores de les tres illes, sobretot les dues menors, de l’arxipèlag maltès. Com si una mà gegantina s’hagués entretigut a retallar la terra i fer filigranes amb els bocins per després pintar-les amb pinzellades d’un blau intens d’ací i d’allà, a l’atzar, Gozo i Comino amaguen racons insospitats i d’una bellesa suggerent.

[Font: mapas i fotos.com]

Del litoral de Malta, aquí teniu la Blue Grotto, amb l’atzur intens del mar.

De Gozo us porto la bella imatge de la Blue Window o Zerka Window, un impressionant arc natural penjat sobre el mar.

I a Comino, és una experiència inoblidable submergir-se en les cristal·lines aigües de la Blue Lagoon.

[Fotos de Josep Lario]

Ja veieu que a Malta el mar és Blue o Zerka, en la seva llengua. Potser per això se situa a l’illa de Gozo la gruta de Calipso, on Odisseu va superar l’última gran temptació. Si l’heroi homèric no va deixar-se seduir per l’encís de la nimfa i l’atzur de la seva illa, estava clar que res no li havia d’impedir tornar a la seva estimada Ítaca, al costat de la seva fidel Penèlope…

[Interior de la Gruta de Calipso. Font: Kate-Phizackerley a Squidoo]

Malauradament, a causa de l’horari del Ferry, que no perdona, no vaig poder ascendir a la cova, situada al capdamunt d’un penyassegat des d’on es comtempla una vista privilegiada de la vall de Ramla i les dunes de sorra vermella de la badia. No vaig poder veure, doncs, la nimfa, probablement encara entristida per la partida del seu estimat, però sí que puc imaginar-me Odisseu contemplant aquesta platja, desitjós del retorn…

[Ramla Bay des de la part posterior de la Gruta de Calipso. Font: Kate-Phizackerley a Squidoo]

En fi, com totes les coses bones, els viatges també tenen un final, però què és la vida sinó tenir una Ítaca on tornar després de veure paisatges nous, conèixer gents diferents i omplir-se d’experiències? Ja ho deia Kavafis… i molt millor que jo.

TERESA

Suposo que no cal que us digui que hauríeu de contextualitzar l’episodi de Calipso en el marc de l’argument de l’Odissea, oi?

“De itinere”: Malta IV – La “Vil·la romana” de Rabat

5 Replies

El turó on s’ubiquen Mdina i el seu suburbi Rabat, per la seva situació elevada al bell mig de l’illa de Malta, va ser poblat des de l’edat de Bronze, fins que els fenicis van fundar-hi una ciutat, Malet, “el refugi”. No va ser fins al segle XVI que la capitalitat es va desplaçar cap a la costa, a una nova ciutat, La Valletta, entre els dos ports principals de l’illa.

Detall d’un carrer del recinte emmurallat de Mdina [Foto: Josep Lario]

La visita al nucli emmurallat de Mdina paga realment la pena i es percep tan diferent a la de La Valletta… El anys que la precedeixen i els pobles que l’han habitada han donat lloc a un tramat de carrers que no segueixen una planificació en absolut racional, i els carrers principals desemboquen en un promontori que proporciona una vista privilegiada de tota l’illa. Aquest és el refugi de què parlaven els fenicis i que devien percebre els primitius habitants de l’illa! La mateixa estratègia és la que va moure els romans a triar aquesta part de l’illa quan hi van arribar, el 218 aC, i van alliberar-la del control cartaginès en què es tobaven des del 400 aC per incorporar-la a la seva provincia de Sicilia. Es van establir a Melita, que donarà nom a l’illa, en règim de municipium. Els grecs, en canvi, s’havien establert el 700 aC en un emplaçament a prop de l’actual Valletta.

Com a testimoni de la presència romana, es troba a Rabat l’anomenada Vil·la romana, que en realitat són les restes d’una domus que allotja uns destacables mosaics descoberts els 1881 i també d’altres troballes d’època romana de tota l’illa, motiu pel qual el nom oficial del recinte és Museum of Roman Antiquities. L’amabilitat del venedor de les entrades va fer que ens acompanyés per assabentar-nos de l’error de la denominació villa i mostrar-nos amb orgull l’efecte tridimensional del mosaic del peristil, gràcies al joc de tonalitats de les tessel·les que el componen. Realment es tracta d’un exquisit exemplar, que justifica el museu construït a sobre per protegir-lo. Aquí teniu un recull d’imatges del museu.

[Per visionar-ho a pantalla completa i llegir més còmodament el text cliqueu aquí]

En l’article Malta I ja us vaig demanar que investiguéssiu sobre la presència de les civilitzacions clàssiques a l’illa, per tant, en aquest cas us posaré unes qüestions més concretes:

Comenteu les imatges i concreteu els conceptes i personatges que s’hi esmenten.
A quin punt de la Península Ibèrica van arribar els romans també el 218 aC en el marc del seu enfrontament amb els cartaginesos i hi van acabar fundant un municipium? En què consisteix aquest tipus de població romana?
Per què creieu que els grecs van preferir romandre a la costa? En quin punt de la geografia catalana els grecs també es van establir a prop de la costa?

Per acabar aquesta entrada, no em puc estar de comentar un des elements més destacables en el panorama que actualment es pot contemplar des del promontori de Mdina: la imponent silueta de la cúpula de la monumental església de Mosta, inspirada en la del Panteó de Roma i que actualment és la tercera més gran d’Europa. Us asseguro que, després de veure-la de lluny, al viatger se li fa impossible deixar aquesta part de l’illa sense veure-la de prop. Des de l’interior es pot observar el forat que hi va deixar una bomba de la segona guerra mundial que va precipitar-se a l’interior del temple sense arribar a esclatar i que a hores d’ara està exposada en una sala annexa.

Maqueta de l’església de Sta Maria (Mosta) ubicada en una sala annexa. [Foto Josep Lario]

Cúpula de l’església . El cercle vermell indica l’impacte de la bomba [Foto Josep Lario]

I per acabar, un parell de preguntes més en relació a aquesta església:

Què en sabeu del Panteó de Roma en què s’inspirà aquesta església maltesa?
A partir de l’observació de la maqueta, em podeu dir quins elements neoclàssics hi podeu observar (penseu que es va començar a construir el 1833) i de quin ordre son les columnes?

I fins aquí l’interior de l’illa…

TERESA

“De itinere”: Malta III – La Valletta

3 Replies

La Valletta, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és la capital actual de Malta, començada a construir el 1566 pel Gran Mestre Jean Parisot de la Vallette, de qui prové el nom. És, per tant, una ciutat nova que va succeir Maleth, l’antiga capital des de temps dels fenicis ubicada a l’interior, on actualment es troben les ciutats de Mdina i Rabat.

La Valletta. [Foto: Josep Lario]

Al contrari de fenicis i romans, que van preferir la seguretat natural de l’interior de l’illa per protegir-se de possibles atacs per mar, La Vallette es va proposar construir una ciutat de cara al Mediterrani, la “Humilissima Civitas Valettae”, una fortalesa per protegir els ports ubicats a banda i banda de la península en què es construiria. Els més famosos enginyers militars van ser convidats a presentar projectes, però finalment la planificació de la ciutat la va dur a terme Francesco Laparelli, enginyer militar de Pius IV, que va deixar al càrrec de les obres el maltès Gerolamo Cassar.

A continuació teniu una vista aèria de la ciutat actual. Podríeu dir-me el nom del traçat arquitectònic en què es va inspirar l’enginyer italià, quin és el seu origen i quina relació té amb l’urbanisme romà?

Us puc assegurar que, en caminar per aquests carrers, hom té la seguretat de veure sempre el final i la sensació de pèrdua és gairebé nul·la, ja que totes les vies van a parar al mar… Un dels edificis que val la pena visitar en aquest entramat urbà, el Palau del Gran Mestre, s’estructura al voltant del pati més gran, anomenat amb el nom del déu romà representat amb una escultura de bronze. A partir de la imatge que us n’he portat, es pot deduir que es tracta del Pati de …………..?

Palau del Gran Mestre. La Valletta [Foto: Josep Lario]

Com que no ens van deixar apropar més per fer la foto, ja que l’edifici és actualment seu del Parlament de Malta, us comento que als peus del déu hi ha un peix i a la mà esquerre sostè l’escut dels cavallers de Sant Joan, en una clara referència als habitants del palau.

Apa, que aquestes són fàcils!

TERESA

“De itinere”: Malta II – Acollida mitològica a l’hotel

10 Replies

En la nostra recerca de referents clàssics a Malta hem trobat uns quants establiments, botigues, hotels, navilieres… que hem ubicat al google maps d’establiments amb noms clàssics d’El fil. Us animem a col·laborar-hi tots, ja que sigui quin sigui el vostre destí aquest estiu, en podeu trobar.

Si us hi fixeu, hem ubicat la companyia de creuers turístics CAESARS a Buggiba, en la costa Nordest de l’illa, amb la foto d’un dels seus vaixells que mostra l’efígie altiva del gran estadista romà flanquejada de llorers. Fixeu-vos també en el SALVE que rep els visitants del Dragonara Casino de St Julians, a prop de La Valletta. A nosaltres se’ns feia una mica estrany el terme i ens hauríem trobat més còmodes amb un AVE. No tinc clar si va ser per això que no vam entrar-hi, o per les teranyines que, a aquelles alçades de viatge, poblaven les nostres butxaques…

Hem trobat també d’altres naus que han buscat la inspiració per al seu nom a instàncies més elevades que l’efímer poder humà. Ve-t’ho aquí:

Imatge presa a la Blue Lagoon de Comino [Foto: Arnau Lario]

Imatge presa a la Marina d’Sliema [Foto: Teresa Devesa]

Però el moment estel·lar va ser la primera presa de contacte amb els passsadissos de l’hotel Cavallieri, el nom del qual té molts més referents medievals (els cavallers de Malta) i només em recorda al llati per aquest plural asigmàtic italià que manté la desinència llatina. Un aire familiar es desprenia dels quadres que guarnien les seves parets i poc a poc vam anar descobrint el motiu. Aquí els teniu perquè em confirmeu que no sóc jo que per alguna malaltia incurable veig mites per tot arreu, igual que d’altres veuen pampallugues.

En aquest apunt us proposo que concreteu els referents clàssics dels establiments i els vaixells, tot comentant si els trobeu adients a la realitat a què donen nom. Així mateix, comenteu cadascun dels quadres de l’hotel.

“De itinere”: Malta I – Malta la dolça

3 Replies

Un petit arxipèlag al sud de Sicília, a hores d’ara jove país independent pertanyent a la Unió Europea, això és Malta. He de confessar, amb una certa recança, que la primera referència que recordo d’aquest petit racó de món és la golejada que va rebre de la selecció espanyola en un mundial llunyà en què “la roja” encara preferia la fúria espanyola al seny català que l’ha portada finalment a la victòria. I és que, per molt que una vulgui, és difícil aïllar-se del món futbolístic quan el ressò mediàtic és tan gran.

L’altra referència, més recent, em va arribar d’una biografia televisada de Carvaggio (2007. Caravaggio. L´ombra del genio. Dirigida per Angelo Longoni) emesa per televisió. El controvertit pintor barroc italià (la seva Medusa us ha mirat mil vegades des de la portada de Narracions de mites clàssics) va passar un temps a Malta, on va ser investit cavaller de l’ordre, per ser-ne expulsat poc temps després. Tot i això, va tenir temps de realitzar-hi obres memorables de tematica religiosa que es poden admirar en algunes esglésies.

Bacus, Caravaggio (1593-1594). Galleria degli Uffizi. Florència [Font: Viquipèdia]

Definitiva va ser, però, la lectura de la novel·la Memòria de sal de Ramon Surroca, professor de Filosofia, de Cultura clàssica i enguany també de Llatí, de l’Institut Isaac Albéniz, que narra un viatge que van realitzar per tota la Mediterrània un grup d’intel·lectuals catalans i castellans en època republicana. En una primera lectura vaig poder evocar tots els racons visitats en aquest viatge sentimental, intel·lectual, evocador…, vaig poder recordar el regust salat de la Mediterrània de tot arreu menys el de Malta i em vaig prometre a mi mateixa que un dia o altre hi aniria. Bé, doncs ara ja està fet, ja podré fer meves les paraules de la protagonista del relat, una estudiant de Clàssiques, per cert:

Això pensava la Maria, amb l’estranya certesa que Malta s’oposava al mar, que la seva orografia violenta evocava un gest tenaç i agressiu, davant el setge de les ones i el de totes les civilitzacions que l’havien assaltada al llarg dels segles. [Cap. III, pàg. 50-51]

Els Dingli Cliffs vistos des del mar [Foto: Josep Lario]

Els Dingli Cliffs vistos des de terra [Foto: Josep Lario]

Deixem-nos d’evocacions personals i tornem a l’illa. El topònim Malta prové originàriament del fenici Maleth (“refugi”), en relació al gran nombre de badies on es podien mantenir els vaixells a recer. Més tard, els grecs la van anomenar Μελίττη (“la dolça”), potser per la gran quantitat de mel (μέλι) de l’illa, i en ser conquerida pels romans van conservar la forma grega Melita. Aquestes peripècies etimològiques són una mostra de la tempestuosa història d’aquestes contrades: per aquest arxipèlag de tres illes, Malta, Gozo i la deshabitada Comino, han passat un reguitzell de civilitzacions. Des del 4000 aC, quan un grup de pobladors de Sicília van arribar-hi per mar, fins a la independència dels anglesos el 1964, tota mena de civilitzacions han volgut aprofitar els avantatges estratègics i comercials d’aquests territoris. Cultures prehistòriques hi van construir grans monuments religiosos; pobles del mar van imposar-s’hi per la força; els fenicis s’hi van assentar pacíficament amb finalitats comercials i hi van conviure amb grecs i cartaginesos; els romans no van trobar gaire oposició en el seu procés de conquesta; el Cristianisme hi va ser establert per Sant Pau; no hi van arribar els bàrbars, però sí els àrabs; durant l’Edat Mitjana va passar de mà en mà, entre elles la de la Corona Catalano-aragonesa; durant un llarg període va estar regida pels Cavallers de l’ordre de Sant Joan, que van evitar la invasió turca, abans de romandre sota l’hegemonia napoleònica fins que els britànics van conquerir l’illa com una passa més en la creuada contra l’imperi francès. Finalment va aconseguir la independència malgrat els repetits intents, sobretot de Mussolini, de ser annexionada a Itàlia. En fi, esperem que la seva entrada com a estat de ple dret a la Unió Europea el 2004 marqui el principi d’una època de pau per al poble maltès, que bé s’ho mereix.

Vista des dels Upper Barraca Gardens de La Valletta [Foto: Josep Lario]

La situació lingüistica d’aquest petit i jove estat també em sembla especialment interessant. Hi conviuen com a llengües oficials amb igualtat de drets l’anglès i el maltès, que gaudeix, per tant, de l’estatus de llengua oficial de la unió europea amb només 330.000 parlants! Quants en té el català? És tracta d’una llengua de base àrab (un 70%, em van dir), un 20% d’italià i un 10% de prèstecs d’altres llengües com el grec, el sicilià i l’anglès. Els maltesos se senten molt orgullosos de la seva llengua -una conversa amb una amable guia nadiua, a qui se li encenien els ulls en copsar el meu interès sobre el tema, m’ho fa pensar- i intueixo que veuen l’anglès com un mitjà de comunicació útil, però de cap manera el senten proper com l’italià. En fi, potser són dèries d’una catalana preopcupada per l’estat de la seva pròpia llengua…

Fins aquí el primer lliurament de la sèrie d’articles sobre aquest viatge, durant el qual he trobat nombroses referències clàssiques molt interessants que explicaré en apunts posteriors. De moment, us animo a aprofundir encara més sobre la petja dels grecs a Malta i la seva relació amb l’Imperi romà. Podeu fer recerca també sobre l’alfabet maltès antic, sobre les pintures mitològiques de Caravaggio o el viatge que s’explica a Memòries de sal. Entre tots em podeu ajudar a fer més complet l’article!

TERESA

Lectures d’estiu IV: Lisbeth Salander i les Amàzones

7 Replies

Com que mai no m’ha agradat deixar les coses a mitges, he completat la lectura de la trilogia Millennium d’Stieg Larsson, després d’encetar la sèrie l’estiu passat amb els primers volums, Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, als quals vaig dedicar un article. La pel·lícula se’m va fer eterna i el llibre m’ha costat moltíssim acabar-lo, perquè s’hi accentua la trama policial i periodística en detriment de la definició dels personatges, la relació entre ells i la denúncia de les misèries humanes, provocades pels més baixos instints. Els dolents són molt dolents i esdevenen autors de crims execrables, en alguns casos encoberts per un engranatge sociopolític deficient i corrupte (per què em sembla sentir el so planyívol de l’Orfeó català?), però l’autor no ens dóna gaires pistes i claus interpretatives del perquè d’aquests esdeveniments i de l’actuació dels personatges.

Sabeu què és l’únic que diverses vegades ha impedit que abandonés la lectura de La reina al palau dels corrents l’aire? La Lisbeth Salander. Ella és l’única responsable que hagi arribat a la pàgina 854, sovint llegint en diagonal, tot s’ha de dir. I això que en aquest volum queda una mica difuminada, esdevenint un personatge més pla, del qual portem una idea preconcebuda a partir dels lliuraments precedents. De fet, estic convençuda que en ella rau també l’èxit de la sèrie i la fama pòstuma del seu autor, ja que, de donjoans desmenjats incapaços de comprometre’s i eternament immadurs com el periodista Mikael Blomkvist, malvats sense ànima com l’Alexander Zalachenko (això dels russos inhumans es va portar molt durant la Guerra freda…), policies corruptes i honrats, braços executors del mal amb alguna característica física determinant, psiquiatres psicòpates i fiscals incompetents… de tot això, qui no n’ha sentit a parlar? La Salander, en canvi, és tota una altra cosa: hacker proveïda d’una memòria fotogràfica i un intel·ligència prodigiosa, noia menuda capaç de superar qualsevol destret gràcies a una capacitat infinita d’aprofitament dels propis recursos, però independent i asocial al llindar de l’autisme a causa de traumes infantils que a qualsevol altre insignificant mortal haurien portat a la destrucció… Un nou propotip d’heroïna, sens dubte, fruit d’un segle XXI globalitzat gràcies al web 2.0, on tot es pot trobar i tot es pot aconseguir si es té l’enginy suficient.

Arribats a aquest punt de l’article potser començareu a estar cansats d’esperar amb avidesa les referències clàssiques i a sospitar que a força de llegir aquesta mena de literatura, el títol del meu article és tan criptic i enrevessat com els de Larsson. Doncs no, una mica de paciència, si us plau. La clau es troba en les Amàzones. En aquest darrer lliurament, les quatre parts en què està dividida la novel·la van precedides per prefacis que, almenys a mi, em donen les claus interpretatives d’aquest heroïna cibernètica que guerreja a través la xarxa.

PRIMERA PART (pàg. 7-8)

Als llibres d’història sempre els ha resultat difícil parlar de les dones que no respecten la frontera que existeix entre els sexos. (pàg. 7, l.6-8)

…des de l’Antiguitat fins a l’època moderna, la història ofereix una gran quantitat de casos de dones guerreres, és a dir, amàzones. (pàg. 8, l. 1-3)

Amb tot, els historiadors no han pogut passar per alt reines guerreres que han canviat el curs dels esdeveniments gràcies al seu poder.

Tant Semíramis de Nínive, que va fundar l’Imperi Assiri, com Boudica, que va encapçalar una de les més sangonents revoltes britàniques realitzades contra l’Imperi romà, en són un bona mostra. En honor d’aquesta última, cal dir-ho, es va erigir una estàtua vora el pont del Tàmesis, em front del Big Ben. Saluda-la si al gun dia hi passes per casualitat. (pàg. 8, l. 13-19)

Estàtua de Boudica al pont de Westminster realitzada per Thomas Thornycroft per encàrrec del Príncep Albert (1905) [Font: Wikipedia]

Però les dones guerreres de peu ho tenen més difícil per entrar en les pàgines de la Història amb majúscules, tot i que no hi ha hagut ni una sola guerra que no hagi comptat amb la participació femenina.

SEGONA PART (pàg. 230)

Hi ha una rica flora de llegendes sobre les temibles guerreres de la Grècia antiga… (l. 1-2)

El prefaci repassa l’origen i els costums de les amàzones, tot citant la Ilíada com a primera font en què apareixen esmentades.

També van ser els grecs que van encunyar el terme “amàzona”. La paraula significa literalment “sense pit” perquè, amb l’objectiu que a les dones els resultés més fàcil tibar l’arc, els amputaven el pit dret. (l. 12-15)

Sembla que Hipòcrates i Galè ratificaven l’eficàcia d’aquesta pràctica, però hi ha un dubte raonable sobre la seva aplicació efectiva que se sostè sobre un argument lingüístic: el prefix a- podria no ser privatiu, sinò augmentatiu. Un altre argument seria que no hi ha representacions conservades de figures amb una amputació d’aquestes característiques.

TERCERA PART (pàg. 449-450)

Aquest imperi d’amàzones [ubicat a Líbia segons Diodor de Sicília] era ginecocràtic, la qual cosa vol dir que només les dones podien ocupar càrrecs públics, inclosos els militars. (pàg. 449, l. 5-7)

Digna de menció és la llegenda de la reina Myrina, que va arribar fins al mar Egeu, on finalment va ser derrotada.

Refusaven el matrimoni per considerar-lo una submissió. […] Només la dona que havia mort un home en la batalla tenia dret a perdre la seva virginitat. (pàg. 450, l. 9-13)

QUARTA PART (pàg. 640)

Aquestes dones guerreres mai han estat mencionades en la història oficial. Tampoc s’ha rodat cap pel·lícula romàntica sobre elles, i si avui en dia apareixen en algun lloc ho fan, com a molt, en forma d’històriques i esborrades notes a peu de pàgina. (l. 1-5)

[Citacions traduïdes de la versió castellana de M. Lexell i J.J. Ortega Román. LARSSON, S. La reina en el palacio de las corrientes de aire. MILLENNIUM 3. Ed. Destino. “Áncora y Delfín” 1156. Barna 2009. 1a ed. 2007]

Suposo que estareu d’acord amb mi que l’autor té la ferma voluntat de fer renèixer el mite: Lisbeth Salander és una amàzona comtemporània. Potser per això ha estat el meu centre d’interès al llarg d’un munt de pàgines, em recordava alguna cosa i no sabia ben bé què. Ara que hi penso, la seva constitució menuda, efèbica, amb uns pits a penes insinuats també li afavoririen l’ús de l’arc, si fos necessari.

Caldria revisar algunes de les afirmacions dels prefacis, com per exemple, aquest valor augmentatiu de l’ἀ- privativa, perquè no apareix la font ni l’argumentació lingüística que ha portat l’autor a aquesta afirmació. És una interpretació etimologica del terme ἀμάζων del qual no tenia coneixement. Us animeu a buscar informació sobre aquestes o d’altres dades i personatges esmentats als prefacis?

TERESA

Lectures d’estiu III: “Hypatia” de Pedro Gálvez

8 Replies

La filòsofa Hipàtia d’Alexandria ha estat descoberta pel gran públic a partir de la pel·lícula Ágora d’Alejandro Amenábar. Ha sortit de l’oblit, o millor dit, la indiferència, de segles d’invisibilitat de la dona i el seu paper en l’avanç de qualsevol branca del saber o l’art. Ara bé, per a mi, com a amant del món clàssic i interessada en el paper de la dona al llarg de la història, fa temps que és un personatge que m’atreu especialment per la singularitat del seu llegat i la seva capacitat de deixar petja en la posteritat, malgrat tot.

A Hipàtia també n’ha fet menció la Margalida en nombroses ocasions, com en aquest article d’El fil de les clàssiques sobre el Dia escolar de les Matemàtiques, i jo mateixa vaig fer una recensió d’un altre llibre de ficció inspirat en aquesta gran dona: El jardín de Hipàtia d’Olalla García. Ara bé, el volum que avui ens ocupa ofereix un enfocament molt diferent del personatge, menys literari, però sense arribar a ser científic. Si Olalla García presentava una ficció centrada en les peripècies de personatges que giraven al voltant de la filla de Teó d’Alexandria, a la manera d’un sistema planetari al voltant del sol radiant de la seva erudició i fermesa, però amb trajectòries vitals independents i importants per se, Pedro Gálvez se centra en el seu pensament, el seu logos.

[Font: Gallaecia]

Tot i que coneixia la seva existència i l’havia citat en l’article abans esmentat, el llibre em va arribar en la seva versió de butxaca (DEBOLSILLO, 0ctubre 2009, 1a ed. 2004) de la mà d’una amiga, la Marga (una altra, no la nostra Margalida) que havia volgut acostar-se al personatge per curiositat intel·lectual general, no de la manera tan especialitzada com ens la mirem nosaltres, els clàssics, i havia quedat una mica defraudada. Després d’haver-lo llegit, penso que potser li hauria agradat més El jardín de Hipatia, més lleuger com a lectura de capçalera. Molt agraïda per posar-me a les mans l’obra, em vaig enfonsar en la seva lectura i vaig descobrir, tal com he dit abans, un text introspectiu, erudit, molt documentat, on les referències als autors clàssics de totes les especialitats hi són constants i que ens permet concentrar-nos en el personatge d’Hipàtia en no haver-hi gairebé trames secundàries ni personatges amb un pes especific semblant. El mateix Gálvez encapçala l’obra amb un prefaci anomenat PROPÓSITO, on la qualifica de “biografia novelada”: tratar de reconstruir una existencia a través de sus circunstancias históricas y permitirnos la licencia de intentar reproducir los estados de ánimo que en ella suscitaron. […] jugar a la reconstrucción de una vida sin recurrir a las libertades que nos otorga la narrativa de ficción, però tratando de rodearla de un contexto humano. […] cabe además una descripción histórica, que por muy amena que sea, no tendría lugar en una novela. Tal es la intención de este libro.

Pedro Gálvez amb alguns dels seus llibres, entre ells, la primera edició d’Hypatia. [Font: malagahoy.es ]

Què més puc dir, el perfil d’aquesta dona és tan polièdric i els temps que li van tocar viure, tan complexos, que permet múltiples aproximacions, totes elles interessants. En aquest cas, voldria destacar, però, la importància del personatge de Teó, el matemàtic pare d’Hipàtia, en aquesta novel·la. Durant els primers capítols el lector veu els esdeveniments a través de la seva mirada i comparteix les seves reflexions i raonaments. No en va, l’autor dedica el llibre a la memòria del seu pare, el matemàtic represaliat pel Franquisme Pedro Gálvez, quien me inculcó de niño la admiración por la figura de Hypatia. Un tribut a la influència de la figura paterna, igual que el d’Hipàtia, que després de la mort de Teó pren consciència de la seva responsabilitat com a seguidora del seu llegat:

[Hypatia] pensó que era su deber dejar el cuaderno tal como lo había dejado su padre y comenzar uno nuevo. En esos momentos no había nadie más en Alejandría que pudiese proseguir la obra del padre. Ella tenia que hacerlo.

[Final Part segona. Pàg184]

En fi, una cosa porta a una altra. Mentre em documentava per aquest article, he repassat la bibliografia d’aquest antropòleg malagueny, de vida difícil i intensa, llicenciat en diverses carreres en universitats europees, i descendent del poeta bohemi Pedro Luís de Gálvez. He descobert que no és Hypatia la seva primera incursió en el tema clàssic, sinó que ha compost una trilogia històrica romana composta per Nerón, diario de un emperador, El maestro del emperador i La emperatriz de Roma, aquest últim altre cop centrat en una dona, Agripina. Apa, més lectures d’estiu a la vista…, però això crec que serà l’any vinent!

TERESA

“Lilium”

20 Replies

Recordeu aquella cançó d’un videojoc que us vaig mostrar que era en llatí, però composta i cantada per japonesos? Doncs ara hem arribat més enllà. No sé si haureu sentit a parlar dels programes de veu sintètica fets servir per a robots, dels quals el més famós es diu VOCALOID. En pricipi estan disponibles en japonès i anglès, i combinen síl·labes i tons de veu per fer cançons 100% digitals a partir de veus de persones gravades amb, per exemple, l’Audacity. Doncs estava buscant alguna cançó per escoltar mentres feia el treball de recerca, quan he vist que intenten fer cançons en llatí! No sé si opinar a favor o en contra, està clar que no està fet per gent que l’ha estudiat, però la intenció és bona.

Què n’opineu? Personalment, qui em digui ara que el llatí és mort i molt antic, ja em veurà.