Author Archives: Margalida Capellà Soler

About Margalida Capellà Soler

Professora de clàssiques de l'institut Premià de Mar.

El pa en temps dels romans

Tot responen a la pregunta de l’apunt de la Margalida Què en sabem del pa en temps dels romans? a l’article Panificium de El Fil de les Clàssiques, podem dir que a l’època més antiga no es coneixia el pa a Roma. La gent menjava blat. Durant les guerres púniques, els soldats romans (vid. vídeo Què menjava un legionari romà?) van observar que el blat mòlt, barrejat amb aigua i assecat al sol, els donava un aliment molt nutritiu, però que era molt durador, ja que en qualsevol moment podia ser mullat i transformar-se en pa i aigua, suport vital , encara que molt primitiu. Plini ens refereix que el veritable pa va néixer amb el descobriment del llevat, el qual els habitants d’Hispània i Gàl·lia obtenien de la barreja del most de raïm amb farinetes de mill. Els romans sol produïen llevats una vegada a l’any durant la verema. S’utilitzaven en etapes massa llargues i per això els pans romans tenien fama de ser molt durs i de gusts àcids. A canvi eren de llarga conservació i els rics els prenien barrejats amb tot tipus d’espècies.

Així va aparèixer el pa i amb ell una artesania difícil i el gremi més important de Roma, el pistor o forner romà (vid. vídeo Macellum et Pistor).

La corporació precisament per raó de la seva importància estava autoritzada i reglamentada per l’Estat. Molts, contràriament a l’esperit del Dret Quiritario, van ser obligats a l’exercici d’aquest ofici i una vegada que es fessin forners mai no podien abandonar el gremi i el successor, sota la pena de perdre l’herència, havia de seguir amb aquesta activitat. Un forner-diu Marcial-mai no podia ser advocat i els emperadors els tancaven definitivament els camins cap a la dignitat. Els van fer responsables per la quantitat de gra entregat, pel preu fixat i especialment pel preu correcte. No existia la moderna estafa legalitzada, ja que el pa venut havia de ser pesat i aquells als que els regidors trobaven amb mesures falses o que cobraven preus elevats, eren condemnats com vulgars lladres del poble romà.

Els forners a Roma tenien diferents obligacions, i entre els molt pocs privilegis que van tenir el més important consistia en què el Llatí Junianus, en ingressar al gremi podia immediatament adquirir la tan cobejada ciutadania romana. Si aneu a Roma, visiteu la tomba del forner Marcus Vergilius Erysaces. Els forners eren obrers nocturns, que amb les seves cançons i aldarulls no van deixar dormir el poeta Marcial, però a trenc d’alba, ja estaven els primers en el mercat de Vanabro, venent el pa rústic als plebeus i el blanc als patricis. Flequers ambulants venien panets, coques i empanades als nens, que des de molt aviat es trobaven al carrer, anant cap a l’escola dels gramàtics.

Dins dels productes alimentaris el pa tenia com ara un paper essencial. L’elaboració del pa va ser sempre en la societat romana una activitat domèstica, però a Pompeia, una ciutat de no pas més de 20.000 habitants amb dimensions i població semblants a les que imaginem per a la Tarragona romana, es coneixen 34 forns de fleca (pistrina), vint d’ells amb sala de venda annexa. Una preciosa pintura pompeiana mostra l’interior d’un d’aquests negocis, amb la venda d’un pa a una família de clients per part d’un forner que apareix darrere del seu taulell de fusta, amb lleixes i cistells replets de grans pans rodons. Totes les fleques pompeianes incloïen enormes molins de pedra volcànica de dues peces girades per esclaus i muls sobre terres enllosats, taules de pastat i grans forns de llenya. Un d’aquests forns, que estava en funcionament la nit de l’erupció del Vesuvi, ha proporcionat la meravella del seu contingut en forma de 81 grans pans carbonitzats.

El pa romà era pelegrí, ja que el blat procedia de Sicília, el llevat d’Hispània, i la regla de no trencar sinó tallar el pa era pitagòrica.

Preguntas a la historia – Panes romanos – 11/09/12Escuchar audioPreguntas a la historia - Panes romanos - 11/09/12

Etimològicament el mot “pa” ve del llatí panis “pa” perquè les dones en un primer moment el feien amb un pannus “drap”. Després li varen donar diverses formes i així va néixer la paraula panificium formada de panis i facere “fer pa”.

El poeta Juvenal diu que als romans només els interessa panem et circenses. Què devia voler dir?

Ricard Alcázar
Llatí 4t ESO

Els misteris de Pompeia

[youtube]https://youtu.be/tRn7uv_OYts[/youtube]

Després de visionar Pompeya el último día, es curiós recordar aquest documental científic Els misteris de Pompeia de Marie-Noëlle Himbert, abans d’escriure l’“Epístula a un habitant de Pompeia”. En aquest documental científic de la BBC és molt interessant la intervenció de la prestigiosa arqueòloga catalana de l’ICAC la Dra. Isabel Rodà de Llançà:

[youtube]https://youtu.be/FtQfBeaQc7c[/youtube]

Leda i el cigne, pervivència d’un mite

Entre els amors de Zeus (Europa, Ganímedes…), m’ha cridat moltíssim l’atenció pel seu erotisme la manera en què el pare dels déus i els homes va seduir Leda. En sabeu el mite? Coneixeu la seva pervivència en la literatura i l’art occidental? Voleu investigar més? Per què encara té pervivència?…

Tot seguit us presento un poema del noucentista català Josep Carner (1884-1970) en què a La inútil ofrena (1924), antologia de poemes que fan referència a l’amor, descriu la unió entre el déu i la virginal Leda:

LEDA INNOCENT

Aquell matí, Leda innocent, besaves
el cigne de vivíssimes clarors
a tu vingut entre les aigües blaves
amb el coll cabdellat, tot amorós.

Ses ales foren aviat esclaves
de tos braços de vori; tremolors
dava el frec de sa ploma, i comparaves
l’ocell vençut, ton braç victoriós.

Tot amagant el cap, ell es fenyia
poc avinent, amb graciosa por,
inquiet de la teva companyia.

Tu vas perdre una mica la color.
ell, tanmateix, com en el llac solia,
va fer en la teva sina cabussó.

JOSEP CARNER, Ofrena


No deixeu de visionar el poema Leda del poeta nicaragüenc Rubén Darío (1867-1916) amb imatges i versos d’alta càrrega eròtica:

Si voleu resseguir la influència del mite de Leda en l’art, en aquest muntatge audiovisual hi trobareu l’obra de diversos pintors i escultors que han immortalitzat un tema tan sensual i voluptuós:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DBg0AHqbbsw" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Espero que amb els vostres generosos comentaris m’ajudeu a completar aquest apunt sobre la pervivència del mite de Leda. Tots junts podem!

Maria

“Calypso”, de Susanne Vega

Molts són els apunts del bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila que tracten els referents musicals actuals de personatges i situacions homèriques, entre els quals val a recordar:

Ara que ja heu llegit almenys les adaptacions literàries de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer, tal com demostren els vostres comentaris a La còlera d’Aquil·les i Les aventures d’Ulisses, voldria donar-vos a conèixer, tot i que potser ja la coneixeu, una cançó de Susanne Vega, Calypso dins l’àlbum Solitude Standing, 1987:

Aquí teniu la lletra de Calypso en català:

El meu nom és Calypso. He viscut sola fins ara.
Visc a una illa i ara he despertat.
Fa temps el vaig veure lluitant amb el mar.
Sabia que havia naufragat i el vaig portar cap a mi.
Avui, ara, quan arribi la llum del sol,
ell marxarà després de l’última nit.
El deixo anar. Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. El meu jardí està desbordat.
Densa, salvatge, amagada és la dolçor que hi creix.
El meu cabell es mou mentre canto al vent.
Canto les nits en què podia assaborir la sal en la seva pell,
la sal de les ones i de les llàgrimes.
I encara que va voler marxar, va ser meu durant molts anys.
Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. L’he deixat anar.
A l’alba marxa per sempre.
I les ones el portaran una altra vegada, però ara coneix el camí.
Jo em quedaré a la platja amb el cor net i la meva cançó al vent.
La sorra em punxarà els peus i el cel cremarà.
Queda un temps de solitud per endavant. No li demano que torni.
El deixo anar. L’haig de deixar anar.
Suzanne Vega

Calypso “la que amaga” (amb quin verb grec té a veure?) és una nimfa marina que vivia a l’illa d’Ogígia (a prop de Gibraltar) i que va acollir Odisseu nàufrag després de la guerra de Troia. L’Odissea (V 1-281) d’Homer narra com el va estimar i com el va retenir durant set anys, oferint-li la immortalitat que l’heroi va rebutjar per tornar a Ítaca, la seva pàtria, amb la seva dona Penèlope (vid. La síndrome d’Ulisses). Viu en una cova, enmig de jardins naturals, amb un bosc sagrat d’arbres i amb moltes fonts. Passa el temps filant i cantant amb les seves serventes. Quan Zeus li envia Hermes amb l’ordre d’alliberar Odisseu, ha de deixar-lo marxar, tot i que a contracor. Li va donar fusta per fer-se una nau i provisions per al viatge, indicant-li també els astres per tenir una bona navegació envers la seva terra païral.

Per què està trista la Calipso de la cançó de Susanne Vega? Té similituds amb la Calipso homèrica? De què té nostàgia? Què n’opineu? Coneixeu altres referents musicals de la nimfa marina homèrica?…

Maria, una Calipso

“Fábula de Píramo y Tisbe” de Góngora

Ja heu pogut observar en dos articles de la Rebeca (“El mite d’Europa en Góngora” i “De una de dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”) que Góngora inseria una gran quantitat de referents clàssics a les seves obres. Com tots sabem, Góngora, era culterà i aquest corrent literari barroc es basa en la complicació formal, amb referències clàssiques, cultismes… El més important en aquest corrent literari és com es diuen les coses, en comptes de què es diu.
A partir dels recents articles publicats a Aracne fila i fila, he trobat aquesta faula escrita també per Góngora, s’anomena: “Fábula de Píramo i Tisbe”. Estic segura de que us sona moltíssim aquest mite ja que l’hem llegit a Narracions de mites clàssics, i tenim Píram i Tisbe al bloc així com una recreació literària de la Laura Galán, Història d’un amor impossible, i a El Fil de les Clàssiques, el nostre bloc d’aula, tenim una genial una representació dels Beatles i els de primer de batxillerat vam fer una petita representació al Parc del Laberint d’Horta (una actuació magistral de la Laura i en Dani) davant dels alumnes de l’institut Albéniz de Badalona.

Mosaic romà de la Casa de Dionís, a Pafos (Xipre). Finals del s. III – principis del s. IV d. C.

Us deixo un fragment de la Fábula de Píramo y Tisbe de Góngora, ja que l’obra sencera és molt llarga i qui la vulgui llegir tota , cosa que us recomano, només ha de clicar aquí.

La ciudad de Babilonia–famosa, no por sus muros–

(fuesen de tierra cocidos

o sean de tierra crudos),

sino por los dos amantes,

desdichados hijos suyos,

que, muertos, y en un estoque,

han peregrinado el mundo–

citarista dulce, hija

del Archipoeta rubio,

si al brazo de mi instrumento

le solicitas el pulso,

digno sujeto será

de las orejas del vulgo:

popular aplauso quiero;

perdónenme sus tribunos.

Píramo fueron y Tisbe,

los que en verso hizo culto

el licenciado Nasón

(bien romo o bien narigudo)

dejar el dulce candor

lastimosamente oscuro

al que túmulo de seda

fue de los dos casquilucios

moral que los hospedó;

y fue condenado al punto,

si del Tigris no en raíces,

de los amantes en frutos.

Núria Yela 1r de batxillerat llatí i grec.

XV Festa iberoromana de Cabrera de Mar

El passat diumenge 23 de maig, Cabrera de Mar va viure una vegada més la seva Fira iberoromana, una festiva recreació històrica: vid. programa de la XV festa iberoromana de Cabrera.

Des del poblat de Burriac els seus pobladors dominaven tot el territori des del segle VI aC, tot i que no fou fins al segle IV aC quan obtingué un paper polític i econòmic important (basat en el control dels centres productors de blat de la plana del Vallès, aquesta riquesa ve reflectida pels aixovars que hi ha a les tombes de nobles i guerrers, que s’han trobat a Can Rodón de l’Hort, a Can Ros i al Turó dels dos Pins)  i va construir les seves muralles, torres de guaita i l’entramat de carrers.  Fou un dels nuclis urbans ibèrics de major extensió del país. Amb la victòria de Roma damunt Cartago, els romans també controlen políticament els territoris de les nacions íberes i decideixen de construir un nou centre polític i administratiu a la vall de Cabrera, com a residència del governador com dels seus delegats, els cobradors d’impostos, funcionaris, així com de les èlites indígenes de confiança que no es van oposar a la romanització del Maresme. Aquesta ciutat ocupà una superfície de gairebé una hectàrea, i avui rep el nom de Ca l’Arnau, Can Mateu i Can Benet. S’han trobat les termes públiques (vid. El Fil de les Clàssiques), considerades avui les més antigues de la península i que sembla ser que aquest nucli es va abandonar de forma voluntària durant les primeres dècades del segle I aC, quan es va fundar Iluro (avui Mataró), una ciutat més gran i vora mar.

De la festa iberoromana de Cabrera us vaig fer aquestes fotografies:

Ja ho sabeu:  l’any vinent no us la perdeu!

Coty Ledesma

1r de batxillerat llatí

“Home en l’arena”, de Theodore Roosevelt

 

Hombre en la arena o La crítica

“Lo que cuenta no es el crítico,
no el hombre que señala
como vacila el hombre fuerte o
que podría haber hecho mejor
la persona en acción.
El mérito le corresponde
a quien está en la arena,
con la cara embadurnada de polvo, sudor y sangre,
que lucha con valentía,
que se equivoca
y vuelve a empezar una y otra vez,
porque no hay esfuerzos
sin error ni imperfecciones,
que conoce la gran devoción,
que se compromete en un causa justa,
que en el mejor de los casos si fracasa pese a ser muy audaz,
sabe que su lugar nunca
estará entre esas almas tímidas y frías
que no conocen ni la victoria ni la derrota”.

Theodore Roosevelt

 

A través del Facebook vaig rebre els mots anteriors,  i ho vaig comentar a la Lida a través del bloc privat del Moodle Fil de llatí. Em va dir: “investiga i trobaràs al darrere el nostre esperit”. Tenia raó. He aconseguit identificar aquests mots amb els del discurs que va pronunciar  Theodore Roosevelt  (1882-1945),  26è President dels Estats Units, a la Sorbona de París el 1910.

Força i coratge calia tenir un gladiator per sortir a l’arena de l’amfiteatre romà;  força i coratge hem de tenir els alumnes de quart de l’ESO que, tot i formar part del grup tres, és a dir, d’aquells que ens costa aprendre i a qui se’ns desaconsella fer batxillerat, vulguem continuar estudiant i aprenent perquè en tenim ganes i sabem que si som emprenedors, si ens hi esforcem, si ens ho proposem… ho aconseguirem i si no, almenys, ho intentarem! Força i coratge! Yes, we can!

Sere Eloisa Velázquez

4rt d’ESO llatí

La comèdia a Grècia

A Grècia, el conreu del gènere còmic va durar dos segles, des de mitjan segle V aC fins a mitjan segle III aC. Els historiadors divideixen la comèdia grega en tres períodes: la comèdia antiga, fins al 400 aC; la comèdia mitjana, del 400 al 320 aC, i la comèdia nova, des del 320 aC.

 

A continuació explicaré en què consisteixen aquests tipus de comèdies:

La comèdia antiga estava dividida en diverses parts i tres d’aquestes a càrrec del cor, tot i que els actors també hi tenien un número indeterminat de passatges.

Pròleg, que era l’escena que obria l’obra.
Pàrode, que era l’entrada del cor.
Àgon, que acostumava a ser una disputa entre dos grups antagònics que solia finalitzar amb la derrota definitiva d’un dels rivals.
Paràbasi, que era el moment en el qual l’autor mitjançant el cor expressava les seves opinions.
Èxode, que era l’escena final, de tancament de l’obra.

Cadascuna d’aquestes parts  tenia un ritme musical diferent i entre elles s’intercalaven petits episodis dialogats. El major representant de l’antiga comèdia grega era Aristòfanes, el qual finalitzava les seves obres gaire bé sempre amb un acte nupcial o un festí. D’Aristòfanes ens han arribat onze comèdies senceres, de les quaranta-quatre que se li han atribuït. No us perdeu Els ocells!

Tot i així coneixem altres autors com Cràtinos que va guanyar el primer premi sis cops a les “Dionísies Urbanes” o Ferècrates, entre altres.

La comèdia mitjana es caracteritzava per burlar-se de personatges públics, però sense dir els seus noms directament, es tractava de que els personatges fossin coneguts pels seus fets o per algunes frases que els caracteritzaven, d’aquesta manera el públic els podia reconèixer amb facilitat. Aquesta etapa va ser una etapa de transició, no gaire important i per aquest motiu no en tenim gaire informació d’ella.

La comèdia nova és la més diferent de totes tres comèdies ja que aquesta no només tenia una finalitat lúdica, sinó que els autors intentaven mitjançant el ridícul corregir els costums de la societat. Es ridiculitzava el buit, no a persones concretes i el seu màxim representant va ser Menandre.
La comèdia nova es caracteritza per la ambientació urbana, per utilitzar temes quotidians i deixar de banda els que pertanyien a la gamma heroica, i per la desaparició del cor en escena, a l’hora que la vivacitat als diàlegs.
Concretament de la comèdia de Menandre solia estar dividida en cinc actes i aquets separats per entremitjos, estava escrita en llengua antiga i el vers que utilitzava normalment era el iàmbic. Era molt hàbil en la caracterització dels personatges, el quals eren majoritàriament homes populars. Dominava especialment la trama i la veracitat.

Diferències entre les comèdies:

La principal diferència que es pot establir entre la comèdia “antiga” i la “nova”, a més a més de la desaparició del cor, és que mentre a la primera l’argument no és més que un pretext que permet combinar una sèrie quasi interrompuda de situacions que pertanyen a la farsa, ridícules o descabellades amb l’únic objectiu de satiritzar diversos aspectes de l’actualitat. En canvi, la comèdia nova centra el seu interès en  la línea argumental, és a dir, la comicitat perd importància i deixa el seu atractiu primordial a l’anècdota ben narrada.

Camila Pérez López
2n batx. Grec

Medicina: del mite al logos

On comencen les bases de la medicina occidental? Quina relació poden tenir racionalitat i coneixement? És possible aplicar el mite a la medicina? Descobrim-ho.

Per poder conèixer els orígens de la medicina actual hem de retornar a la Grècia dels presocràtics, Parmènides, Heraclit, Anaximandre, Anaxímenes, Demòcrit, etc… És en aquest moment, al segle VI aC quan uns pocs començaren a allunyar-se de les explicacions donades pel mite i procuren buscar el significat de les coses per si mateixos, λόγος. La medicina va adquirir una nova formulació, separant la ciència de la religió, i, a partir d’aleshores, la medicina ha esdevingut científica.

En un principi, Apol·lo era el déu de la medicina fins que va delegar aquest càrrec al seu fill Asclepi, quan Apol·lo  el va salvar del ventre de la seva mare, Coronis, assasinada pel propi Apol·lo, en un acte de gelosia, va enviar el seu fill Asclepi al mont Pèlion on va ser cuidat i instruït pel centaure Quiró. Segons la mitologia, un cop Asclepi va aprendre tot el que s’ha de saber sobre medicina gràcies a Quiró, cuidador i mestre seu, començà a aplicar els seus coneixements i arts mèdiques per nombroses ciutats gregues. El tipus d’art que dominava Asclepi era considerat una medicina màgica-religiosa que gaudia d’un èxit sobrenatural. Segons la llegenda, Zeus es va veure obligat a destruir  Asclepi amb un raig després de que el famós mestre de la medicina es dediqués a ressuscitar alguns morts i col·laborés a la despoblació del món d’Hades amb la seva medicina ja que hi havia menys morts.

Dintre de la vida quotidiana de grecs i romans, Asclepi tenia una gran rellevància, hi havia multitud de temples dedicats a ell i a la cura de tot tipus de malalties, les quals es consideraven malediccions. Als temples dedicats a Asclepi era on es dirigien tots aquells que volien curar els seus mals o calmar-los, allà eren els sacerdots qui rebien els malalts per sotmetre’ls a un seguit de rituals de caràcter ascendent, és a dir, la curació s’aconseguia arribant a l’últim grau místic, tot allò previ era una preparació per tal d’arribar a l’objectiu final, que ja podia ser curar-se o calmar el dolor gràcies a l’ajuda divina d’Asclepi. També és cert que els sacerdots dels temples exigien ofrenes de tot tipus per concedir l’estància al temple d’Asclepi, on seria curat.
A aquesta antiga Grècia, el metge o ἰατρός era un sacerdot de culte al déu Asclepi, i la seva activitat professional es limitava a vigilar les ofrenes i els donatius, complir amb els rituals religiosos i pot ser ajudar a algú que ho necessités per incapacitat o donar petits consells, més que un metge era més semblant al que seria un bruix o chamán de la medicina primitiva.
La medicina grega va estar molt condicionada pels temples dedicats a Asclepi durant mil anys, des del segle X fins l’any 0.
És a partir del segle V aC quan  es començà a buscar i trobar unes explicacions més lògiques, les malalties deixen de ser maleficis, pèrdues de l’ànima, o mals d’ull per convertir-se en efectes de la naturalesa, la naturalesa sensible. Alguns escrits de Plató fan referència a Hipòcrates com a metge seguidor d’Asclepi, poca cosa se sap d’ell, la seva figura és quasi llegendària, tot i així el seu nom s’associa amb un dels descobriments més importants de tota la història de la medicina: que la malaltia és un fenomen natural. Per tant la tradició ha consagrat a Hipòcrates com el defensor del concepte de què les malalties no tenien un origen diví sinó que les seves causes es trobaven a l’àmbit de la naturalesa, com per exemple el clima, l’aire, la dieta, la geografia, etc…
Aquesta idea no sorgeix del buit, sinó que estava condicionada per les idees i conclusions d’altres filòsofs anomenats presocràtics, com Milet, Anaxímenes, o els propis pitagòrics els qui aplicaven les matemàtiques de forma precisa al món real quedant totalment asombratas pels seus propis descobriments. Tot aquest afany per descobrir i resoldre les inquietuds més quotidianes va ser causat per la consagració de les polis amb el seu corresponent fòrum, on tothom dialogava, negociava… També el mercat marítim va obrir les portes a Grècia en quant el que es refereix a coneixements d’altres cultures, com per exemple l’egípcia sense la qual no haguessin descobert les matemàtiques. Tots el filòsofs sorgits al segle V aC són homes lliures, pensadors, i grans estudiosos de diverses matèries com astronomia, geografía, biologia, etc…

En l’àmbit de la medicina, Hipòcrates de Cos és considerat el pare de la medicina i se li atribueix a ell el famós i encara actual jurament hipocràtic. Hipòcrates va ser un excel·lent observador per tal de perfeccionar la seva pràctica clínica, aplicava el seu propi mètode igual que Descartes per arribar a les seves conclusions, el  mètode hipocràtic.
Corpus Hipocraticum és on es recullen una gran quantitat de teories, coneixements, pràctiques, cures, en resum tot allò relacionat amb la medicina. No se sap amb certesa qui ni durant quant de temps va ser escrit el Corpus Hipocraticum, ja que és un recull de diferents idees, basades en allò purament racional, escrites durant més d’un segle.
Hipocràtes crea un mètode de diagnòstic molt innovador i que donà peu al nostre diagnòstic actual. És un metge subjectiu que dóna molta importància al que sent el pacient, també al clima, a l’època de l’any, a l’activitat diària del pacient així com a la dieta que segueix, dóna molta importància a la physis del pacient. Alhora Hipocràtes es caracteritza per l’ús de la dieta, els banys, i tractaments fisiològics sobretot.
Tot i els grans descobriments de Hipòcrates, la medicina religiosa (Asclepi) i la medicina hipocràtica continuen alternant-se fins l’any 0 aproximadament.
Un dels aforismes més coneguts d’Hipòcrates és Ars longa, vita brevis, segurament el seu ofici li va permetre treure aquesta encertada conclusió.

Per concloure, com en tot en la història sembla ser que la medicina també ha tingut la seva pròpia batalla, una batalla que confronta irracionalitat contra racionalitat, i sembla que la racionalitat basada en sentits i experiència ha quedat palesa en la nostra societat actual i la nostra medicina té unes bases de desenvolupament totalment científiques, encara que avui en dia són moltes les persones que intenten curar a les persones pel medi espiritual tal com feien els antics sacerdots i seguidors d’Asclepi. L’única explicació que trobo a que mai hagi predominat la racionalitat per sobre de la irracionalitat per complet i viceversa és que l’ésser humà és un ésser irracional i racional a la vegada, és la característica principal de l’home.

Tasca: visioneu aquest vídeo del Museu de Sant Boi sobre Galè i comenteu-lo.

Marc Pelegrín

2n de batx. Grec