El joc que explico avui es fa només amb dos daus i fixeu-vos que s’anomena càlcul amb daus i no suma, com a un article l’anterior, perquè en aquest cas el càlcul a fer el determina el jugador que llença els daus.
L’activitat es fa només amb dos daus i es desenvolupa de la següent forma. El jugador que llença els daus, que no pot veure l’altre jugador, fa una operació amb el resultat obtingut (posem 1 i 2) i li diu a l’altre
– la suma dels daus fa 3.
En aquesta cas l’altre jugador dedueix fàcilment que han sortit l’u i el dos, ja que només hi ha una resposta possible.
Es pot donar el cas que la informació no ajudi gaire.
– la suma dels daus és 8 (2 + 6, 3 + 5, 4 + 4)
En aquesta cas el segon jugador ha de demanar més informació
– I el producte quan fa?
– 15
ara ja pot deduir que els números obtinguts són el 3 i el 5

Una possible variant seria obligar al jugador que llença els daus a triar sempre la informació que no deixi opcions a més d’una possibilitat (quan sigui possible, és clar). en aquest cas qui ha de fer més càlculs discriminatoris és el primer jugador en comptes del segon.

Aquest últim comentari sobre la suma de cartes fa referència a les dues petites variants que podem aplicar i que venen il·lustrades per aquestes fotos.

Com podeu veure els dos models de cartes són diferents. A les de la filera de dalt el primer que salta a la vista són els elements representats, no el número, i això fa que la majoria d’alumnes utilitzin el dibuix com a element identificador de la quantitat. Estem doncs afavorint la combinació de càlculs, una primera fase global per identificar les tres quantitats i una segona probablement seqüencial en sumar els tres valors.
Al segon model, les de baix, el número destaca prou com ser el principal element a tenir en compte i per tan el càlcul tendeix a ser seqüencial.

El darrer pas en la suma mecànica de tres quantitats ve donat per aquest joc molt semblant al de la suma de daus. El joc es fa en grups de tres, cadascun dels alumnes té un número determinat de cartes, que en el nostre centre oscil·len entre 6 i 9 en funció del temps que vulguem assignar a l’exercici.
Els nens compten 1, 2, 3 i en posen una, la que vulguin, sobre la taula, sumen els valors de les tres cartes i diuen el resultat en veu alta, el primer a encertar se les queda i les deixa en una pila a banda. La partida acaba quan han llençat totes les cartes. Llavors, compten les cartes que han guanyat i el secretari del grup anota els resultats assolits per cadascun dels jugadors.

Podeu veure una jugada en el següent vídeo

Després d’una o dues sessions (en funció dels resultats) de recomposició numèrica passem a la suma d’unitats. A cicle superior, que és el que ens ocupa, ens saltem la suma de dues unitats i passem directament a la de tres, càlcul que tenim esglaonat en tres fases.
La primera la realitzem amb daus. Els nens juguen per parelles, un dels dos llença tres daus i tots dos han de calcular la suma mentalment, el primer a dir la resposta correcta s’anota un punt. El següent cop llença els daus l’altre membre de la parella i així de forma rotatòria durant un període de 5 a 10 minuts.
Aparentment, l’exercici sembla massa simple ja que la suma més difícil que pot sortir és 6 + 6 + 6, però realment no ho és tant i considerem el joc interessant per dos motius. En primer lloc els inputs visuals tenen tres punts d’origen, els tres daus, cosa que els obliga a tenir una visió atenta i panoràmica. En segon, en no haver números, sinó punts, tornen a treballar les contel·lacions i la seva resposta tant pot ser fruit d’un càlcul seqüencial amb suma de números, com d’un de global, o més possiblement d’una barreja de tots dos.