| Alumnes primària | Alumnes secundària | Adults: Pares / Mestres |
Mentre hem treballat el tema número 9 del llibre hem pogut constatar un cop més, la dificultat que tenen la nostra canalla de tenir una visió correcta de l’espai. Hi ha dificultats a l’hora d’imaginar les cares no visibles d’una figura, dificultats quan hem de pensar si un desplegament és possible o no, dificultats quan hem de deduir quina és la forma d’una figura a partir de les seves projeccions, dificultats quan hem de calcular el volum d’un cos amb una forma una mica allunyada del cub o l’ortoedre… Una sèrie de fets que ens porten a veure la necessitat absoluta de treballar aquest tema amb més freqüència, tant a classe com a casa.
Una bona eina per a fer-ho són les activitats que ens proposa l’Institut Freudenthal, un organisme de la Universitat d’Utrech dedicat a l’ensenyament de les ciències i les matemàtiques. D’entre els seus múltiples recursos en destacarem tres:
Pinta les cares 1, on haurem de pintar a una de les quatre projeccions de la figura, la cara que apareix de vermell en el dibuix tridimensional del cos proposat.
Pinta les cares 2, molt semblant a l’anterior. Ara haurem de pintar la figura seguint les indicacions de les projeccions.
Construeix a partir de tres vistes, la més divertida i alhora la més difícil. Aquí haurem de construir una figura a partir dels seus plànols de planta, frontal i lateral.
Freddy Malapeça és un perillós assassí admirador fins a la bogeria de qualsevol sèrie de dibuixos animats, que copia estris i màquines de les desenes d’episodis que s’empassa cada dia. A més a més també n’inventa de nous per tal d’eliminar les seves víctimes de les maneres més curioses i estranyes.
Aquesta reflexió ve a tomb d’un article que vaig llegir al setembre del 2010 a la revista Science & Vie, degana de la divulgació científica a França, l’article anomenat Le cri des animaux a été mis en équation explicava com dos científics americans, James Gillooly i Alexander Ophir, havien creat un model matemàtic que era capaç de derivar els crits de qualsevol animal de la seva massa i del seu metabolisme. Explicaven que la massa de la bestiola i la seva temperatura corporal determinaven la freqüència del so, el seu ritme (crits per segon) i la seva durada. Aquest descobriment encara es feia més interessant si tenim en compte que ens podia servir per predir els sons d’animals extingits… Quedem doncs a l’espera de sentir ben aviat els crits de cacera d’aquests animalons d’ungles llargues i cervell considerable que són uns dels protagonistes principals de la saga de Jurassic Park, els velociraptors.
Un dia, en acabar la classe de matemàtiques, una xiqueta de classe em va preguntar quan era el meu aniversari. Ràpidament, com que el safareig és un esport que al nostre país té molts addictes, es van afegir uns quants alumnes més. En veure l’expectació no em vaig poder resistir a, per una banda, fer una mica la guitza amb la resposta i per altra, fer-los calcular una mica i vaig respondre dient que la data era la resposta que s’obtenia amb una potència de la qual vaig donar algunes pistes. Avui he decidit rescatar l’anècdota i ho faré donant a la informació necessària la forma d’un suposat diàleg entre l’alumna (en cursiva) i el mestre.
