Arxiu de la categoria: Literatura

Cantautor, General, Literatura, Mitologia

ODYSSEUS de Francesco Guccini

3 comentaris

Hola, he trobat una cançó, Odysseus, d’un cantant italià, Francesco Guccini, amb molts referents clàssics!

Bisogna che lo affermi fortemente che, certo, non appartenevo al mare
anche se i Dei d’Olimpo e umana gente mi sospinsero un giorno a navigare
e se guardavo l’isola petrosa, ulivi e armenti sopra a ogni collina
c’era il mio cuore al sommo d’ogni cosa, c’era l’anima mia che è contadina,
un’isola d’aratro e di frumento senza le vele, senza pescatori,
il sudore e la terra erano argento, il vino e l’olio erano i miei ori….

Ma se tu guardi un monte che hai di faccia senti che ti sospinge a un altro monte,
un’isola col mare che l’abbraccia ti chiama a un’altra isola di fronte
e diedi un volto a quelle mie chimere, le navi costruii di forma ardita,
concavi navi dalle vele nere e nel mare cambiò quella mia vita…
E il mare trascurato mi travolse, seppi che il mio futuro era sul mare
con un dubbio però che non si sciolse, senza futuro era il mio navigare…

Ma nel futuro trame di passato si uniscono a brandelli di presente,
ti esalta l’acqua e al gusto del salato brucia la mente
e ad ogni viaggio reinventarsi un mito a ogni incontro ridisegnare il mondo
e perdersi nel gusto del proibito sempre più in fondo…

E andare in giorni bianchi come arsura, soffio di vento e forza delle braccia,
mano al timone, sguardo nella prua, schiuma che lascia effimera una traccia,
andare nella notte che ti avvolge scrutando delle stelle il tremolare
in alto l’Orsa è un segno che ti volge diritta verso il nord della Polare.
E andare come spinto dal destino verso una guerra, verso l’avventura
e tornare contro ogni vaticino contro gli Dei e contro la paura.

E andare verso isole incantate, verso altri amori, verso forze arcane,
compagni persi e navi naufragate per mesi, anni, o soltanto settimane…
La memoria confonde e dà l’oblio, chi era Nausicaa, e dove le sirene?
Circe e Calypso perse nel brusio di voci che non so legare assieme,
mi sfuggono il timone, vela, remo, la frattura fra inizio ed il finire,
l’urlo dell’accecato Polifemo ed il mio navigare per fuggire…

E fuggendo si muore e la mia morte sento vicina quando tutto tace
sul mare, e maldico la mia sorte, non provo pace,
forse perché sono rimasto solo, ma allora non tremava la mia mano
e i remi mutai in ali al folle volo oltre l’umano…

La via del mare segna false rotte, ingannevole in mare ogni tracciato,
solo leggende perse nella notte perenne di chi un giorno mi ha cantato
donandomi però un’eterna vita racchiusa in versi, in ritmi, in una rima,
dandomi ancora la gioia infinita di entrare in porti sconosciuti prima…

A veure si podeu trobar els referents clàssics que hi ha en el text!

General, Heavy Metal, Hip hop, Literatura, Llatinismes, Mitologia, Pop

Una nova troballa de Troia: Sentoh

1 comentari

Gràcies al treball que hem fet conjuntament la Coty, la Lina i jo he tingut la sort de trobar una maqueta d’un cantant de rap d’ Alacant, Sentoh, que fins ara no havíem conegut mai. Aquest rep el nom de Sentoh Crónico i la seva maqueta produïda al 2008 és una de les seves millors creacions fins ara reben el nom de “El caballo de Troia”. Aquí podeu escoltar totes les cançons del disc.

Què us sembla? Curiós oi?

 

adéu
Irena Jagustin Arana, LLATÍ I GREC de 2n Batxillerat

Filosofia, General, Heavy Metal, Indie, Literatura, Pop, Rock

Diògenes en la música actual

6 comentaris

En l’àudio de un article del Fil de les Clàssiques apareixen tres cançons de diferents èpoques que reflecteixen clarament l’actitud cínica que adopta el personatge de Diògenes. Algunes de les quals van tenir una gran rellevància dins de la seva època.

La primera cançó que es comenta en aquest programa rep el nom de “San Francisco” de Scott Mckenzie. Com ja sabeu, Diògenes era el filòsof més cínic del filòsofs, i precisament aquesta cançó ens fa arribar aquest concepte. Aquesta ciutat tan famosa, com era San Francisco, n’ és un símbol del liberalisme que defenien els hippies, de la mateixa manera que la compara amb Atenes, on els joves tenien un gran èxit quan exposaven un raonament ben fet.

La segona cançó s’anomena “ Jo vull ser rei” de Els Pets. Diògenes, després d’haver tingut polèmica per haver falsificat la moneda que l’havia donat el seu pare, que anteriorment havia mort a la presó. Per la seva traïció, va haver de fugir a Atenes, i allà és on intenta fer–se deixeble d’un filòsof important, però no té èxit, té un gran ressentiment i finalment planta cara al rei de la filosofia, Plató. A diferència dels altres filòsofs, ell no intentava fer una teoria, sinó mostrar la seva actitud provocadora i miserable creant la seva pròpia filosofia. La cançó ens fa veure la figura d’un personatge valent que vol destacar ser el millor.

[youtube]http://youtu.be/I_izvAbhExY[/youtube]

Per últim sona la cançó de finals del ’70 “Stayin’ Alive” de Bee Gees. Reflecteix clarament l’actitud agressiva, de “xuleria” que Diògenes fa veure quan un filòsof li pregunta què era el que ell més desitjava i ell ho compliria, però Diògenes contesta de manera arrogant que s’aparti que li està tapant el sol, d’aquesta manera ell mateix es converteix en la personificació pròpia d’un filòsof únic. Aquesta cançó tant coneguda on balla John Travolta també ens mostra aquesta arrogància i aquesta manera de divertir-se, d’improvissar i de convertint-se en una persona destacable.

En conclusió, Diògenes va ser un filòsof singular i únic d’ Atenes, marcant un nou model de pensament en el seu temps a través de la música actual.

Irena Jagustin Arana,
LLATÍ I GREC 2n Batxillerat

General, Heavy Metal, Literatura, Llatinismes, Soul

El tòpic “amator militans” a “Soldier of love” de Sade

7 comentaris

Ovidi fa més de dos mil anys va trobar una relació paradoxal, entre l’amor i la guerra. En el seu Ars amatoria ja ens aconsellava que lluitéssim per allò que estimem:

Principio, quod amare velis reperire labora
qui nova nunc primum miles in arma venis!

Ovidi, Ars Amatoria 35-36

A través de la cantant Sade a Soldier of love(Soldat de l’amor) del 2010 i dels meus propis sentiments en la forma en què les paraules s’han disposat sobre aquest escrit, he deixat la meva empremta sobre aquesta deliciosa batalla que desitjo dur a terme.

Quant et trobo en la foscor

Pots sentir la veu que ens crida a lluitar?

Si l’ obviessis conservaries nostàlgia al teu esperit.

No vull  avançar sense impregnar-me de passió,

correm per atrapar els nostres desitjos,

sabem que no ens afavoreix la pau en l’amor.

La pau a les  flames és el fred que congela els nostres cors,  

necessito sentir córrer la sang i elevar-me per poder abraçar-te.

La pau no pot seduir-me amb el seu discurs hipnòtic,

 no et moguis, no cridis, no miris…

Jo no tinc pas por de  ferir-me, vull mirar-te directament als ulls,

travessar el vent i escoltar tots els sons doncs seré jo en tot instant,

un lluitador constant de camí al cel per trobar-te,

estimar-te i tornar-te a perdre en la foscor.

Una estampida de llum ha de detonar del meu desig per tu,

que mantingui les flames d’aquest deliciós combat enceses en la immensitat.

Què n’opineu? Podem establir un paral·lelisme entre el tòpic ovidià i Soldier of love de Sade? Realment creieu que l’amant ha de ser un soldat?

Dani Costa
2n batx. llatí

Cantautor, Etimologia, General, Literatura, Metal, Mitologia, Pop, Rock

Cassandra

1 comentari

Sabeu qui era Cassandra? Recordeu Cassandra, captiva de Troia?

Cassandra (Κασσάνδρα) que vol dir: la que enreda els homes, era filla dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Tenia un germà bessó, Helen. De petits, en el decurs d’una festa varen ser oblidats en el santuari d’Apol·lo Timbreu, a les portes de Troia, durant tota una nit. Quan els varen anar a buscar l’endemà, els varen trobar adormits mentre unes serps els passaven la llengua per purificar-los. Els nens, purificats per les serps, de seguida van revelar el do de la profecia. Una altra llengenda explica com Cassandra havia adquirit el do de la profecia del mateix Apol·lo, que enamorat d’ella, li va prometre el do de la profecia a canvi d’una trobada carnal amb ell. Cassandra va acceptar el tracte, va rebre lliçons del déu però després el va refusar. Apol·lo li va escopir a la boca, sense treure-li el do de la profecia però negant-li el de la persuassió; per això ningú mai no la creu.

En tots els moments de la història de Troia trobem profecies de Cassandra: quan arriba Paris amb Hèlena, quan els troians volen introduir el cavall de fusta dins la ciutat… Cassandra va ser lliurada al rei Agamèmnon, que es va enamorar d’ella. De tornada a Micenes, Agamèmnon va ser assassinat per la seva esposa i l’amant d’aquest, i Cassandra fou morta per gelosia.

A què es diu avui “ser una Cassandra”? Per què es diu en castellà “no seas tan agorero como Casandra”? Ho té clar Ismael Serrano?

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=M8031X1a5L4[/youtube]

Casandra vio en sueños el futuro,
En la sombra de una pesadilla Casandra leyó,
Los versos de ese poema que aun no han escrito,
Los dioses que riendo leyeron con su maldición.
Supo del hambre y de las guerras de siempre,
De bufones celebrando el odio bailando entre orejas,
De despedidas y de mounstros minerales,
Bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres,
dormitando en sus burbujas,
Tras la mascaras del miedo,
Más también vio,
La luz del alba asomar por la cantera,
que nadie jamás abrió.
Supo que aun quedaban esperanzas que otros sueños la esperaban

Casandra habló a todos de sus sueños, hasta que la oyó.
Nadie creyó en Casandra y sus visiones,
Y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura,

La condenaron a vagar perdida y sola,
Herejía es buscar la verdad escarlada y desnuda
Abandonada tras los años la encontró,
Un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas,

Ese hombre hablo con pasión de sus presagios,
Y de la luz del amanecer brillando tras la puerta,
“Creo en ti Casandra no estas loca”,
Se besaron y en su boca,
Florecieron madreselvas,
“Dulce Casandra ponte de pié,
Yo te he conocido antes, quizás te soñé”.

Hay quien duda y hay cree en la leyenda,
Juntos buscarán la puerta.
Dulce mañana, yo no sé tú,
Creo en Casandra.
Hay quien duda y hay cree en la leyenda,
Juntos buscarán la puerta
Dulce mañana, yo no sé tú,
Creo en Casandra.

Coneixeu Cassandra de Al Stewart?

Coneixeu Cassandra d’ABBA?:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Pp3uvtXa0GY#t=247[/youtube]

ABBA és un grup que està introduït a l’essència del pop, amb molt èxit en el seu país i a tota Europa continental. Han tingut una trajectòria molt àmplia i molt llarga, des de l’any 1973 amb el primer album ”Ring Ring” fins fa uns dos anys, quan el 2008 van treure el seu últim treball anomenat ”The Albums”.

Tenen una cançó anomenada Cassandra:

Lyrics:
Down in the street they’re all singing and shouting
Staying alive though the city is dead
Hiding their shame behind hollow laughter
While you are crying alone on your bed

Pity Cassandra that no one believed you
But then again you were lost from the start
Now we must suffer and sell our secrets
Bargain, playing smart, aching in our hearts

Sorry Cassandra I misunderstood
Now the last day is dawning
Some of us wanted but none of us would
Listen to words of warning
But on the darkest of nights
Nobody knew how to fight
And we were caught in our sleep
Sorry Cassandra I didn’t believe
You really had the power
I only saw it as dreams you would weave
Until the final hour

So in the morning your ship will be sailing
Now that your father and sister are gone
There is no reason for you to linger
You’re grieving deeply but still moving on
You know the future is casting a shadow
No one else sees it but you know your fate
Packing your bags, being slow and thorough
Knowing, though you’re late, that ship is sure to wait

Sorry Cassandra I misunderstood
Now the last day is dawning
Some of us wanted but none of us would
Listen to words of warning
But on the darkest of nights
Nobody knew how to fight
And we were caught in our sleep
Sorry Cassandra I didn’t believe
You really had the power
I only saw it as dreams you would weave
Until the final hour

I watched the ship leaving harbour at sunrise
Sails almost slack in the cool morning rain
She stood on deck, just a tiny figure
Rigid and restrained, blue eyes filled with pain
Sorry Cassandra I misunderstood
Now the last day is dawning
Some of us wanted but none of us could
Listen to words of warning
But on the darkest of nights
Nobody knew how to fight
And we were caught in our sleep
Sorry Cassandra I didn’t believe
You really had the power
I only saw it as dreams you would weave
Until the final hour

I’m sorry Cassandra
I’m sorry Cassandra

Cassandra de Theatre of Tragedy:

[youtube]https://youtu.be/RMuAmxToExY[/youtube]

Sui Generis, El tuerto y los ciegos

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=XDB5nDeH22k[/youtube]

Vid. Lletra aquí.
Casandra i referència a l’expressió llatina en el país de los tuertos el ciego es el rey. En sabeu més?

Si voleu llegir un llibre interessant sobre aquest personatge de la guerra de Troia no us perdeu Cassandra de Christa Wolf, edicions La Magrana 1999.>/p>

Si voleu bon cinema per aquests dies d’estiu, no us perdeu Cassandra’s Dream de Woody Allen.

Si en sabeu més, tot sobre Cassandra serà ben rebut!

Folk, General, Literatura

Bob Dylan i els clàssics

8 comentaris

El món clàssic és ben present en l’obra del músic i poeta nordamericà Bob Dylan i així es pot corroborar en el primer volum de les seves memòries Chronicles (ed. Simon & Schuster) en què confessa haver llegit a casa d’uns amfitrions a Nova York, Ray Gooch i Chloe Kiel, Els dotze Cèsars, lectures de Tàcit, les cartes a Brutus, L’Estat ideal de la democràcia, El general atenès, la marxa sobre Alexandre el Gran, De natura deorum (que erròniament l’atribueix a Sòfocles!), Ovidi… Admira sobretot Tucídides i Tàcit, i també es confessa lector de Robert Graves.

Fa un paral·lelisme entre el món antic i l’actual, “l’amor sempre és un principi democràtic. És un assumpte grec. Un professor universitari em va dir si llegeixes llibres sobre l’antiga Grècia ho sabràs tot sobre la història d’Amèrica”. També estableix paral·lelismes amb Roma però en sentit invers “Amèrica no era l’Imperi romà.

Preocupat per la caiguda dels grans imperis, en Bob Dylan hi podem trobar ecos virgilians i una forta petjada de l’Ars amatoria d’Ovidi.

Bob Dylan fa una referència explícita de l’ Ars amatoria d’Ovidi a Thunder On The Mountain dins “Modern Times” (2006):

Una altra cançó del mateix àlbum, “Workingman’s Blues #2”, amb un fort rerafons polític i social però amb format de balada d’amor. El poeta Cliff Fell en un article publicat el 2006 en el diari Nelson Mail hi va detectar grans similituds amb Epistulae ex Ponto d’Ovidi.

El professor Richard F. Thomas de la Universidad de Harvard va fer una investigació més profunda en l’interès de Dylan per Ovidi en su publicació The Streets of Rome: The Classical Dylan, publicat a Oral Tradition i encara va trobar més semblances amb Ovidi.

També podem trobar referències ovidianes a “Ain’t Talkin”, “Spirit on the Water” i “The Levee’s Gonna Break”.

Ens ajudes a acabar de fer la recerca i explicitar els ecos clàssics, especialment ovidians, en les cançons de Bob Dylan?

Cantautor, General, Literatura, Mitologia

Ulysse, Ridan

1 comentari

Ridan canta el poema de Du Bellay Ulysse a l’àlbum del 2007 L’ange de mon démon:

Heureux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage,
Ou comme c’est cestui-là qui conquit la toison,
Et puis est retourné, plein d’usage et raison,
Vivre entre ses parents le reste de son âge !
Quand reverrai-je, hélas, de mon petit village,
Fumer la cheminée et en quelle saison?

REFRAIN
Mais quand reverrai-je, de mon petit village, fumer la cheminée et en quelle saison, mais quand reverrai-je

Reverrai-je le clos de ma pauvre maison
Qui m’est une province, et beaucoup davantage
Plus me plaît le séjour qu’ont bâti mes aïeux,
Que des palais Romains le front audacieux,
Plus que le marbre dur me plaît l’ardoise fine,
Plus mon Loir Gaulois, que le Tibre latin,

Plus mon petit Liré, que le mont Palatin,
Et plus que l’air marin la douceur angevine.

J’ai traversé les mers à la force de mes bras,
Seul contre les Dieux, perdu dans les marées
Retranché dans une cale, et mes vieux tympans percés,
Pour ne plus jamais entendre les sirènes et leurs voix.
Nos vies sont une guerre où il ne tient qu’à nous
De nous soucier de nos sorts, de trouver le bon choix,
De nous méfier de nos pas, et de toute cette eau qui dort,
Qui pollue nos chemins, soi-disant pavés d’or.

REFRAIN
Mais quand reverrai-je, de mon petit village, fumer la cheminée et en quelle saison,mais quand reverrai-je

Mais quand reverrai-je?

Literatura, Mitologia, Pop, Rock

Sóc o no sóc Ulisses: Soy un accidente

1 comentari

Escolteu aquesta cançó Soy un accidente de El último de la fila:

Soy un accidente,
un error de medida.
Un viajero de barro
que se lleva la corriente…
Soy el salvaje que derriba sus dioses,
que se atrinchera en tu cama.
Soy la galerna que te azota.
¡Yo conjuro al huracán!
Soy el hombre que veis.
Eso digo a mis pocos amigos.
Quisiera no correr,
quedarme a ser tu torbellino.
Busco una orilla extraña
pero yo no soy Ulises.
Que nadie me ate
cuando las sirenas canten.
No trato de conseguir perdurar
porque sé que sólo soy un accidente.
Tú eres el fuego,
yo la zarza que no se consume.
Tú las murallas,
yo enemigo que vela.
Y cuando vuelva
el guardián del universo,
a pedir cuentas,
delvolveré el trigo a su dueño.
No pretendo conseguir perdurar
porque sé que sólo soy un accidente.
Soy como un animal
agazapado y vigilante.
Soy el caos
o sólo un alma polvorienta.
Soy un accidente…

Sóc o no sóc Ulisses? Quins referents implícits i explícits de l’Odissea hi trobeu?