Ahir a la tarda vaig anar a Barcelona a veure un espectacle familiar dins el cicle Arts escèniques a CaixaForum. Em va agradar molt i crec que a vosaltres també us agradaria.
Vaig llegir el paper que em van donar a l’entrada i deia:
“La civilització grecorromana va saber crear i transmetre un conjunt de mites molt útils per enfrontar-se des d’una mentalitat narrativa prelògica a algunes de les preguntes essencials de l’existència humana. Preguntes que concerneixen el món extern i el món intern. Com ha sorgit el món, el destí, la naturalesa, l’amor, els herois, els sentiments, la guerra, etc., són alguns dels temes universals inherents a la condició humana que va néixer com un sistema de creences i de rituals que deriven en rics relats que han nodrit l’art i la tradició literària fins els nostres dies. A través de relats antics imaginaris de gran bellesa oferirem a nens i pares la narració d’alguns mites clàssics molt coneguts.”
Intèrprets: Fiona Rycroft, Mireia Piferrer i Marc Pociello
Idea i coordinació: Marta Ràfols, cap del Departament d’Humanitats. Fundació ”la Caixa”
Autor dels textos i selecció de mites: Antonio Alvar, catedràtic de filologia llatina de la Universitat d’Alcalá de Henares.
Dramatúrgia i direcció: Jordi Prat i Coll
Disseny d’escenografia i vestuari: Ricard Prat i Coll
Música: Mario Mas
No acabava d’entendre perquè el paper era tant i tant seriós en un espectacle familiar i menys si damunt l’escenari del tantes vegades visitat auditori de CaixaForum hi havia un bonic laberint de fils de colors, una carota de Minotaure, un dibuix amb el nom de Teseu, unes ales… Estava impacient i nerviosa. Jo coneixia el mite, de molt petita me l’havien explicat, m’havia llegit un parell de vegades Ariadna de Núria Albó, havia vist dos vídeos en El Fil de les Clàssiques…
Per fi, comença la funció. Surt un guitarrista i tres actors vestits de negre que comencen a explicar el mite del laberint de Creta amb pèls i senyals, fins i tot la història de l’artefacte de Dèdal perquè Pasífae semblés una vedella i acabés tenint el Minotaure: home-toro. La construcció del laberint per part de Dèdal, Teseu, una Ariadna enamorada i abandonada, també Ícar i Dionís.
El mite cretenc, mig escenificat, mig narrat, s’acaba amb una cançó que em recorda una de Serrat i ens conviden a allò que es diu carpe diem. Bé, nosaltres sí que ahir vàrem aprofitar la tarda assistint a aquest espectacle d’arts escèniques a CaixaForum, que em va resultar molt, molt curt. Jo tinc ganes que facin la continuació i ens escenifiquin un altre mite. M’hauré d’esperar fins a l’abril. Mentestant jugo al joc dels fils amb un tros del laberint.
Valèria
4rt de primària
