Quin poema musica Raimon en aquest vídeo? Per què l’àlbum es diu Indesinenter? Què vol dir i en quina llengua? Per què avui el publiquem a Aracne fila i fila?
Ja heu passat avui per El Fil de les Clàssiques?
Gaby
Foto Laura Galán
Els alumnes de primer de batxillerat de l’IES Cristòfol Ferrer, acabem d’arribar de l’intercanvi amb Alemanya, concretament a Karlsruhe i us he portat un record en llatí. Sabeu què vol dir i de quina ciutat és escut?
A la romàntica ciutat alemanya d’Heidelberg, situada a la vall del Neckar, al nord-oest de Baden-Wurtemberg, vaig trobar una inscripció en llatí i alemany en una font. Us vaig fer aquestes fotografies i us transcric aquí el text llatí i alemany:
Non statuam aut saxum sed quam designat honora.
Noch Stein, noch Bild, noch Säulen hier.
Das Kind und Mutter ehren wir.
En alemany diu: “No hi ha pedra, no hi ha imatge, no hi ha columnes aquí.
El nen i la seva mare ens honren.”
Creieu que la traducció alemanya és fidel a la traducció llatina? Què creieu què simbolitza aquesta inscripció en la font Marienbrunnen a Heilderburg?
Foto Laura Galán
Malauradament no vaig fixar-m’hi prou en el monument per esbrinar el seu significat. Tinc una petita idea, però m’agradaria descobrir-ho amb la vostra ajuda. Vàreu fixar-vos-hi? Podríeu identificar els atributs que porten el nen i la mare? Quina és la seva essència? Per què una inscripció romana a Heilderburg? Hi van arribar els romans? Quins altres vestigis romans hi trobem? …
Laura Galán
1r de batxillerat llatí
Ja m’ho explicareu! Compte amb les fletxes de Cupido! Entra l’amor pels ulls?…
Era un matí de primavera tranquil, el cel estava il·luminat per un sol resplendent i lluminós. Al jardí de casa, les flors lluïen amb un sedós color. Venus va decidir aixecar-se d’hora per anar a agafar unes quantes flors abans que es llevés el seu pare. Es va recollir els seus bonics i llargs cabells del color del blat en una trossa i es va posar un vestit amb flors vermelles representant la primavera. Tenia al davant un dia fantàstic i n’estava meravellada. Que n’era de feliç!
Quan ja tenia un cistell curull de flors de diferents colors per adornar la seva habitació, va decidir entrar al menjador a esmorzar. El seu pare l’estava esperant a la taula amb un posat seriós.
– Ave pare!
– Bon dia nineta! Filla meva, la més bonica de tot Premià, vull comunicar-te, tot i que em dolgui, que ha arribat l’hora de començar a organitzar el teu casament! Ja tens divuit anys!
Venus agafant una llesca de pa amb melmelada de fruites del bosc entre les seves mans, li va insinuar que s’hi oposava. El pare no ho acabava d’entendre i llavors li digué:
– Pare ja hem parlat d’això, vull primer anar a la universitat i després ja em casaré, però no em casaré amb qui tu vulguis. I l’amor? Oh, amor!
El senyor Urà es va aixecar de la taula de sobte malhumorat i es va dirigir al seu despatx. Des d’allà Venus va sentir el soroll del cop de puny que va fer damunt la taula i escolta que el seu pare li deia:
– Et casaràs amb el que jo ordeni, i vull que sàpigues que el teu futur marit arribarà a finals de mes!
-Què? Pare, no pots casar-me amb un desconegut! No vull. M’hi nego.
Urà encara més enfadat per la desobediència de la seva filla, es va dirigir a ella i li va dir sense contemplacions:
-Et casaràs amb qui jo ordeni que per això sóc el teu pare.
Venus, trista i desolada, se’n va anar a la seva habitació molt enfadada, i va decidir que passés el que passés no deixaria que el seu pare l’obligués a casar-se amb una persona que ella no coneixia i que a més d’això no estimava ni estimaria mai. El dia següent Venus no es va aixecar amb la mateixa alegria. Estava encara més trista perquè sabia que encara que no volgués hauria d’obeir les ordres del seu padre. En sentir-se tan infeliç va decidir anar a fer un passeig per la ciutat sense saber on anava ni per on passava.
Tothom admirava la seva bellesa, aquesta bellesa que a tot home tornava boig. Venus incòmoda per les mirades de tot el món es va dirigir al bosc. Hi havia un camp de tulipes prop del riu, era tan bonic que es va jeure a sobre. De lluny sent uns xiulets que s’acostaven cada vegada més.
Venus, espantada, es va amagar darrere d’una roca que estava prop del riu. Quan mira per veure qui era, va veure un jove prim i vestit amb elegància. A primera vista li va semblar molt atractiu. El jove en sentir un soroll es va apropar i va preguntar:
-Qui hi ha aquí?
Però Venus no li va contestar. Es moria de vergonya. El noi anava repetint la pregunta; però no rebia cap resposta. S’anava enfadant i cridant cada cop més fort:
-Qui hi ha?
Venus finalment va sortir de l’amagatall i li digué:
-Qui ets tu?
El jove, sorprès per la seductora bellesa de Venus, li contestà:
em .. me … em dic …, qui ets tu?
-Sóc Venus.
Apropa’t no us faré mal. Venus ja a prop li pregunta: -Com és que mai no us havia vist per aquí?
-Sóc d’aquí però vaig créixer a Grècia!!
-A Grècia? Ha de ser un lloc molt bonic!!
– Que n’és de bonica!
-Me n’haig d’anar. El meu pare em deu estar buscant tot preocupat.
-Quan ens tornarem a veure?
Venus ja s’havia allunyat. En arribar a casa, el seu pare estava molt furiós. Es va tancar, com sempre, a la seva habitació on acostumava a passar-s’hi tot el dia. Per això la guarnia amb flors d’alegres colors. No tenia amigues i el seu pare sempre estava ocupat amb els negocis.
Es va fer fosc i va baixar a sopar. Li havien preparat el seu plat preferit: llenties amb carn de pollastre. Tanmateix, no en va gaudir. El seu pare no es va estar a taula ni cinc minuts per culpa d’una trucada de feina. A Venus no li interessaven les preocupacions del seu pare i es va ficar al llit més d’hora de l’habitual.
L’endemà, Venus va tornar al riu. Hi va anar cada dia; però no el va trobar fins al cap d’una setmana. Era evident que quan el va veure assegut en una roca el seu cor ja no se’n podia separar mai més d’ell. Durant dues setmanes van gaudir junts; però va arribar el promès de Venus i encara no li havia dit res. Tot arriba i va arribar el dia tan important per al seu pare i per a Venus una desgràcia que estava a punt de començar. Venus callava. No li ho podia confessar i això l’amargava. Arriba el dia del casament. Venus s’enfronta al pare:
-Papa, com em pots lliurar a un home que no estimo? Doncs, vull que sàpigues que no em casaré!
-Què? Com t’atreveixes a desobeir!!
– Pare, estic enamorada. Estimo…
– Qui és aquest? Doncs, ja pots oblidar-te’n. Et casaràs amb Vulcà. Seguiràs l’antic costum familiar i punt.
A primera hora del matí, des de l’habitació, Venus escolta uns sorolls de carreta que s’apropen a la casa. Venus ja ho tenia tot planejat. Tot i que havia vist el vestit de núvia i era preciós, les flors, el jardí guarnit amb la carpa per al banquet. Només hi faltaven els convidats. Es va deixar pentinar i maquillar. Lluïa un vestit blanc amb una corona de flors blanques. Tot era perfecte. Urà en veure la seva filla tan bonica va trencar a plorar d’alegria:
– Alegra la cara, filla meva; ja veuràs que seràs feliç!
Per fi Venus anava a conèixer el seu marit i sens dubte el va conèixer. Vulcà era un dels homes més importants i influents. Venus, tanmateix, es va escapar de la festa quan el seu pare feia el discurs de benvinguda. Tothom la buscava. Un atac de cor mortal se’n va emportar d’aquest món Urà mentre Venus corria toda mudada pel bosc a la recerca del seu amor. El jove en veure-la amb el vestit de núvia i en saber-ne els motius, es va decebre. Per què no li havia dit res? No va poder suportar la manca de confiança i la va deixar.
A Venus no li quedà més remei que tornar a casa ignorant del que havia passat. Just arribar, sent una veu que li deia: -Ets una mala filla Venus! El teu pare ha mort per culpa teva!
Després d’haver enterrat amb un gran dolor el seu pare, es va casar amb Vulcà i va viure infeliç tota la seva vida, sense treure’s del cap el seu amor i amb el remordiment de la mort paterna.
Sere Eloisa Velazquez
4rt de llatí
Qui no ha fumat mai un porro? Qui no coneix algú que hagi pres tranquil·litzants? Qui no ha begut per a sentir-se millor? Només han escoltat parlar de les drogues sintètiques i creuen que les coneixen? o les coneixen de forma propera? Encara se senten estimulats per l’últim cafè que han pres? Fins quin punt té la droga transcendència en el nostre món?…
La droga, aquesta gran desconeguda, d’on ve? Què és? Què pretén? Grecs i romans la coneixien?…
Les drogues són més antigues que l’home, i l’home les coneix des que existeix. L’opi i el cànem més conegut com cànnabis o marihuana (del náhuatl malihuana, paraula composta per mallin que vol dir “presoner” i hua que significa “propietat”, i la terminació ana,” agafar”) són les drogues de les quals es té una constància més antiga, se sap que fa 5.000 anys l’opi ja s’usava en l’actual Europa amb un enfocament medicinal, en zones com l’actual Espanya i Suïssa. A l’altre costat del món, en el “Shu-king” llibre xinès de 2350 a.C es parla de la riquesa de la província de Shantung, on abundava el cànnabis, que alhora era usat per a teixir. De fet, un dels grans invents de la història, el paper, atribuït a la Xina del 105, va ser elaborat amb fibres de marihuana. La droga, però, que caracteritza la Roma dels emperadors: Neró, Titus, Nerva, Trajà i Adrià és l’opi. Petroni l’esmenta juntament amb el vi, descrivint el famós “Sopar de “Trimalció”. El gran emperador Aureli és probablement un dels primers “drogodependents” d’opi dels quals es té notícia. Durant molts anys va consumir opi quotidianament en forma de “theriaka”, una preparació prescrita per Galè, el seu metge personal, és necessari recordar que Marc Aureli era un gran filòsof, encara que no sabem si requeria dels efectes de l’opi per a filosofar.
Marc Aureli. Foto de S.Giralt
No només ara les drogues són motiu de comerç, ja fa 2000 anys l’opi tenia un preu controlat amb el que no es podia especular a l’Imperi romà. Es impactant saber que en l’any 312, un cens revela que hi ha 793 botigues dedicades a vendre el producte en la ciutat de Roma, i que el seu volum de negoci representa el 15% de tota la recaptació fiscal.
Els grecs també coneixien els efectes de les drogues i sembla ser què sabien els efectes que produïen les drogues, per ells les drogues ja no són coses sobrenaturals, sinó -com diu el Corpus Hippocraticum– `substàncies que actuen refredant, escalfant, assecant, humitejant, contraient i relaxant, o fent dormir´. Els grecs com a grans intelectuals que eren coneixien ja el que actualment sabem de les drogues. Els grecs van percebre també el fenomen que avui anomenem tolerància, encara que en comptes de veure allí les petjades d’un hàbit indesitjable van veure, més aviat, un mecanisme de autoinmunització. Segons Teofrast: “Sembla que algunes drogues són tòxiques a causa de la falta de familiaritat, i potser sigui més exacte dir que la familiaritat els hi treu el seu verí, perquè deixen d’intoxicar quan la nostra constitució mai ha acceptat i preval sobre elles”. A més de vins i cerveses, els grecs van usar amb fins cerimonials i lúdics el cànem i altres solanàcees (belenyo, belladona, mandràgora), en ocasions mitjançant encens. Coneixien també un extracte d’haixix amb vi i mirra per a estimular reunions privades.
Sembla ser que les drogues estan aquí per quedar-se, i la història demostra que sempre les hem usat, els antics exèrcits romans bevien vi pur amb fongs al·lucinògens per a acréixer la seva valentia enfront de l’enemic, perdre la por, i sentir menys dolor, però la pregunta és: Haguessin batallat millor serens? O no haguessin aconseguit conquistar mig món?
A marge de l’ús medicinal, una de les característiques que més xoca de la droga és la seva estreta relació amb la religió, la història dicta que ambdós conceptes gairebé sempre han anat junts de la mà. Remuntant-nos al segle XIII aC trobem els misteris d’ Eleusis on es realitzaven ritus secrets en els quals calia preparar-se durant sis mesos abans per a poder realitzar-los. El que allí s’esdevenia no podia ser explicat a ningú, però se sap que compartien una beguda de característiques psicoactives anomenada kyqueón, aquesta beguda estava composta per espigues de cereals pertanyents al temple i altres substàncies, Plató i Sòcrates, entre altres grans filòsofs, van passar per aquest ritu alucinògen, en el qual els practicants sofrien visions místiques, suors, vertigen… Es creu que aquests símptomes es devien al parasitisme de l’ordi per un fong, el Claviceps purpurea o bé el Claviceps paspaldi.
Durant la història, la droga s’ha mantingut limitada al consum especial, ja sigui en la medicina, la religió o les guerres. En l’antiga Roma, ja havia lleis contra aquells que consumien alcohol en la seva vida quotidiana i entre hores, el vi per exemple estava reservat a les festivitats religioses. L’opi, i el cànem eren consumits per via oral en infusions i tan sol en cas de malaltia, i els al·lucinògens de forma molt puntual el que disminuïa considerablement el risc d’addicció.
En conclusió, és possible que el pas del temps hagi trencat amb les pautes de l’equilibri del consum.
Marc Pelegrín García
2n batxillerat grec i llatí
En què es basa aquest vídeo? Quin valor transmet?
Valèria
4rt de primària
Mireu el retall d’un programa de televisió que va veure ahir la Carla.
[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=Uctg9jSPW5g[/youtube]
Aquesta versió grega d’ “El Gran Wyoming” té la seva gràcia, però jo us proposo les següents reflexions:
TERESA
Joan, després de fer esport durant tota la tarda en el seu gimnàs de sempre, abans d’anar a dutxar-se, va anar a fer una cervesa al bar del gimnàs. Mentre es bevia la cervesa va sentir dir que la dona d’un famós empresari amo de mig món era just allà, en aquell gimnàs, provant-ne les instal·lacions. També havia sentit dir que aquell gimnàs, estava protegit per diversos guardaespatlles de la dona del famós empresari.
Sense fer-ne ni mica de cas, en Joan va decidir anar al vestuari a dutxar-se per anar-se’n.Un cop havia arribat a la porta del seu vestuari, va veure una porta al costat del vestuari que estava mig oberta, pels encontorns no hi havia ningú i tampoc no se sentia res, només el soroll de l’aigua d’una dutxa al caure i una flaire encisadora. Joan va decidir aventurar-se una mica més i acabar d’obrir aquella porta per saber qui havia. Quan la va obrir, va veure una dona nua mentre es dutxava. La dona no s’havia adonat de la presència d’en Joan en aquell vestuari. Joan es va quedar bocabadat mirant-se amb curiositat la dona que portava recollits els cabells amb una diadema de mitja lluna. De cop i volta, aquesta va obrir els ulls i en veure en Joan amb els ulls lascius en el seu cos nu, va començar a xisclar molt fort. De cop, per la porta del vestuari van aparèixer diverses dones que de seguida van fer una mena de barrera al voltant d’aquella dona per amagar-la. Després d’això la misteriosa dona va cridar:
– GUÀRDIES!!!
Dos homes vestits de negre van entrar també al vestuari i van agafar en Joan pels braços immobilitzant-lo. Un dels homes va preguntar:
– Què vol que en fem senyora?
Sense pensar-s’ho dos cops, la dona va dir cridant:
– Aquest porc m’ha vist despullada, i sabent que jo sóc tan famosa no trigarà gaire a escampar-ho per tota la ciutat! Vull que no pugui parlar més la resta de la seva vida, però que sembli un accident.
Dit això, els dos homes es van emportar en Joan per la porta.
Des d’aquell dia, ningú no en va saber res més.
A quin mite us recorda? Quines diferències i semblances hi podeu establir? Quin complex pateix en Joan? Quin apunt de El Fil de les Clàssiques m’ha portat a recrear aquest mite ovidià llegit a la primera part de Narracions de mites clàssics?…
Pol Nóbrega Oller
4rt ESO llatí
A Hector Berlioz de petit el seu pare li llegia Virgili i els tràgics amors de Dido i Eneas el van impressionar. Reconeixeu l’òpera i les pintures d’aquest vídeo?
L’article de la Margalida de El Fil de les Clàssiques La pervivència de Dido i Eneas m’ha inspirat!
Gaby
Girl, Interrupted és el títol original de la pel·lícula de James Mangold de 1999:
Any 1967. Susanna Kaysen, de 17 anys, és una noia com la majoria de les americanes de la seva edat: està confosa i insegura, però tot i així lluita per entendre un món que canvia ràpidament al seu voltant. El seu psiquiatra la fa ingressar a l’Hospital Claymoore diagnosticant-li el que anomena ‘Trastorn Borderline de la Personalitat‘, que es manifiesta amb una gran inseguretat respecte a la imatge que un té de si mateix, els seus objectius a llarg termini, els amics i els amants.
Aquest és el diàleg que manté en una visita a la seva Doctora:
-El teu progrés s’ha estancat. Et descepciona això?
-Sóc ambivalent. De fet és la meva nova paraula preferida.
– Saps què significa ambivalència?
-Tant me fa.
-Sent la teva paraula preferida hauries de saber-ho.
– Vol dir que tant me fa, això significa!
-Tot el contrari, Susanna. Ambivalència suggereix forts sentiments contraposats. El prefix, com en “ambidextre”, significa “dos” i la resta, en llatí, significa “vigor”. La paraula suggereix que et debats entre dues línies d’acció oposades.
– Em quedo o me’n vaig?
– Estic corda o estic boja?
-Això no són línies d’acció.
-Pot ser tan petita, per a alguns.
-Aleshores, m’he equivocat de paraula.
-No. Jo crec que és perfecta. Quis hic locus? Quae regio? Quae mundis plaga … T’estàs enfrontant a una pregunta molt important, Susanna, l’elecció de la teva vida. Fins on consentiràs els teus defectes? Quins són els teus defectes? Són defectes? Si els assumeixes, et condemnaràs a un hospital de per vida? Grans preguntes, grans decisions. No em sorprèn que davant d’ells mostris indiferència.
Sabríeu traduir aquestes preguntes formulades a la pel·lícula en llatí? Qui les va escriure i a on? Dels ètims abans esmentats en podríeu escriure més mots derivats per anar completant els nostres treballs de competència lèxica i plurilingüe?
Coty Ledesma.
1º Batxillerat Grec i Llatí